Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 de novembre del 2012

Després de tres mesos, una migdiada llarga i un mal despertar!

Amics, amigues:
ja fa més de tres mesos que vaig escriure al blog per última vegada, la qual cosa deu ser positiva perquè vol dir que tinc les hores ocupades en altres activitats remunerades que m'obliguen a dedicar-hi temps; vivim en un país (ja no sé quin), però, en que no es pot viure de pensar, ni on s'hagi trobat una oferta de treball que busqui personal per a l'elaboració d'idees, o encara més: alguns privilegiats, evidentment d'esquerres, (això ja no calia escriure-ho, suposo) que tenen certa rellevància en el món intel·lectual dins i fora de les fronteres catalanes, que es permeten el luxe d'incidir en una posició del tot hipòcrita, contradictòria i retrògada, tinguent en compte els principis dels que presumeixen. Bones paraules i massa manifest per acabar signant amb una metàfora similar, per posar un exemple que no té res a veure amb la qüestió del nacionalisme català, a la de: "yo también tengo muchos amigos maricones".
I jo que encara era de les que creia que la cultura no estava casada amb la política!

A hores d'ara sóc una catalana nacionalista, catalanista i idependentista que no ha mudat la camisa des que el debat de crear un estat propi ha monopolitzat les cadenes televisives i ha marcat més rècords d'audiència que no pas l'edulcorada i carregosa sèrie de Ventdelplà. Si no fos perquè el senyor Aznar va tenir la genial pensada de manifestar públicament que ell pensava igual des que tenia 16 anys, jo també ho diria. Des de ben petita se'm va ensenyar a estimar Catalunya, a respectar les tradicions i el seu folklore, a sentir-me orgullosa d'haver nascut en la terra on he nascut i d'autodiferenciar-me en clau positiva, i en cap cas la paraula "nacionalisme" (almenys a casa meva) va estar lligada a l'histerisme que ha dut el nacionalisme mal entès al llarg dels últims segles de la història global, perquè el qui és lliure pensador i és coherent amb els seus principis, pot tenir la consciència tranquil·la i dormir sense arrossegar sentiments de culpabilitat.

Sempre he sigut partidària de posar les cartes sobre la taula i mirar les coses mitjançant realitats fragmentàries perquè això m'ajuda a dividir tot allò que una servidora es veu obligada a digerir sense que em vinguin ganes de vomitar. Senyores i senyors: òbviament, i no pretenc amagar-ho amb bones paraules, el nacionalisme és excloent i acostuma a estar lligat a raons econòmiques i socials. No m'avergonyeixo de saber-me filla d'una zona que ha sigut privilegiada pel que fa al motor econòmic de l'estat espanyol, entre d'altres coses, i no per això em considero descendent d'una "raça privilegiada", tal i com s'ha criticat sovint als qui ens considerem catalans. Per evitar que algun possible lector/a s'escandalitzi llegint aquestes ratlles i per cobrir-me les espatlles, diré que no crec en la figura de l'home fort dels metarelats postmodernistes que haurà de dur Catalunya cap a una realitat millor. No, no, no... faltaria més! No crec que tingui cap necessitat de justificar-me, però per si les mosques i per evitar males interpretacions, aquí queda escrit.

No senyors i senyores, tenir les idees clares, i uns principis (que no vol dir creure's en la posessió de la veritat absoluta) no està relacionat amb allò que tanta por fa: el dogma. A partir d'aquí, només em quedaria entrar en matèria concreta pel que fa al discurs polític, però això ho deixo per un altre dia que estigui més inspirada. Després de més de tres mesos sense escriure, em sento en baixa forma. Fins ben aviat!

dijous, 19 de juliol del 2012

Les rates II

Dijous 19 de juliol de 2012, dia de la manifestació en contra de totes les mesures de reducció social i econòmiques que ha aplicat el govern espanyol. Deixant de banda les bromes, la meva gata no va a manifestacions, més aviat se les mira des de la teulada de casa meva i mou la cua mentre esguarda la massa amb aires de superioritat.

El problema és que la meva gata encara no és conscient que se li gira més feina de la que s'esperava; si l'estat espanyol o l'ajuntament de Girona són un graner obert a tot aquell qui vulgui posar-hi cullerada, estic més que convençuda que d'aquí a tres anys, en les pròximes eleccions, tindrem noves rates que alimentar i treballs per treure-les fora. Siguin del moviment social que siguin, i venguin la moto que venguin amb cants de sirena d'esquerres, us asseguro que seguirem pagant per a sostenir el nivell de vida de noves rates que ara veuen perillar el seu estatus de vida i només veuen sortida als seus interessos en la política. Feu-me cas, tots aquells qui ja estem avesats a veure els mateixos noms de sempre impresos en lletres de motlle, es deixaran seduir en nom de la igualtat social, de la justícia i de la cultura, cap a tot allò que ara criticaran en la manifestació d'avui i cridaran. Temps al temps. Jo, personalment, no tinc cap ganes d'engreixar ni més porcs ni més rates... mai m'ha agradat la carn de cap dels dos animals que he citat.

dilluns, 28 de maig del 2012

Antiherois i les carreres de futur

Se'ns ha dit, massa sovint, que hem viscut per sobre les nostres possibilitats, que ens havíem enganyat a nosaltres mateixos, que fèiem vida de milionaris, que el nostre no era un país ric i que tots aspiràvem a fer vida de funcionari acomodat i apoltronat en el diner fàcil, la bona vida i en la jornada de les mínimes hores possibles.

I per què no? El capitalisme no ha fet altra cosa que fer proselitisme i lloança de l'estil de vida de la classe mitja-alta, amb caps de setmana lliures, vacances pagades, jornades laborals de menys de 30 hores setmanals, ingressos per a comprar segones residències, per a sortir a sopar, per anar de botigues, per anar al cine... és a dir, per al consumisme frívol, efímer i del tot innecessari. Qualsevol excusa era bona per a generar necessitats de tercera que nosaltres hem anat donant "bombo" fins a convertir-les en necessitats de primer grau. Qui no ha mirat un iPhone amb llàstima quan el pressupost no donava per a més? Qui no s'ha lamentat d'haver de fer equilibris a final de mes i haver de dir que "avui no puc venir a sopar amb vosaltres"? Qui no ha somiat comprar un piset en un barri modest per a llogar-lo i tenir unes rendes fixes sense fotre ni brot? Qui no ha pensat en treure's unes oposicions, de qualsevol grau, per a poder viure tranquil i sense maldecaps perquè la opció de servir taules en un bar fast food no acaba de seduir al personal?

D'acord, és ben cert que la llei del mínim esforç no ha fet que l'home pugui escriure pàgines de més de dos mil anys d'Història i que el gènere humà hagi arribat on està ara... però el que està clar és que ara no valen les excuses de martirologi i del sacrifici a la pàtria com els que es donaven als ciutadans que havien de reconstruir el món després de la II Guerra mundial.

Amics, reconstruir la Història és feina per antiherois que mai veuran escrit el seu nom en els manuals d'història del món actual. Fer sacrificis i retallades és lícit perquè encara no puc acabar d'entendre les prestacions personals i els augments de sou que tenien certs càrrecs de l'administració pública, tot i que aquest no és el meu cavall de batalla. El que no veig tan lícit és aplicar les retallades al món acadèmic superior o a la sanitat pública, entre d'altres esferes mitjançant arguments tan pobres i manipuladors envers el ciutadà que té feines a pagar els impostos i la hipoteca.. (també se'ns diu que ens hem equivocat amb la mentalitat de la propietat i que mirem l'exemple del nord d'Europa on el lloguer està a l'ordre del dia. És clar, no comparem preus ni qualitat de pisos de lloguer a casa nostra o al nord d'Europa!)

Sí, apliquem retallades per evitar que el ciutadà tingui qualitat de vida, accès a la cultura i al coneixement,  creem una societat ignorant, empobrida i silenciosa perquè aquesta és la que no es revolta i la que paga religiosament a la Generalitat, a Madrid o a Europa. Sí, sí, sí... per a què estudiar una carrera o una professió si la política i la banca són la millor opció de futur?

dijous, 17 de maig del 2012

Pluralitats

"Pluralitat cultural,  Pluralitat lingüística,  Pluralitat social,  Pluralitat nacional,  Pluralitat civil".


Vista la quantitat de pluralitats que ens ha servit, el segle XXI, de primer plat, segon i postres, una servidora es planteja si enfocar tot això mitjançant la multiculturalitat (sostinguda per acadèmics com W. Kymlicka o Ch. Taylor) o fent ús del xoc de civilitzacions que preconitza S. Huntington. Els "multicultis" mai han sigut sant de la meva devoció, no els veig sinó uns romàntics una mica passats de voltes que tanquen els ulls a la realitat que no sempre accepta els continus gresols que alberguen segons quins brous de cultiu. En canvi, el xoc de civilitzacions em sembla una mica massa alarmista, una mica ranci...

Malauradament, l'estat de benestar cau en picat, i sense l'ajuda d'aquest, com es resol tot això?

Ho deixo sobre la taula per si algú es vol entretenir a veure els diferents tipus de gats que hi ha en la il·lustració, i ja, de pas, a arreglar el món.

dissabte, 21 de gener del 2012

El remer

En un moment d'inspiració, es va decidir crear un equip de rem professional per a competir en unes Olimpíades que es celebrarien pròximament; en primer lloc es va contractar un remer, l'entrenador que vigilaria els progressos i els resultats del remer, un ajudant per a l'entrenador, un secretari que hauria d'encarregar-se de fer els pertinents contactes polítics i burocràtics per a l'evolució de l'equip de rem, un president d'equip i el tresorer.
Una vegada van començar les competicions eliminatòries, l'equip va de rem va patir una derrota estrepitosa i es va decidir despatxar el remer professional per falta de productivitat.

US FA PENSAR EN RES AIXÒ?

dijous, 5 de gener del 2012

Frase de tràmit

"Si per alguna cosa serveix la burocràcia espanyola i és eficient, és per tocar els collons a Catalunya"

(Lluís Buscató, en relació al procés de Fresno).

dissabte, 17 de desembre del 2011

La trista figura del funcionari

Quan la gent pensa en la figura del funcionari veu, a simple vista, un individu darrera una finestreta o una taula que segella els papers que porten els usuaris, que va cridant "el següent" segons la numeració que marca el comptador i que marxa a esmorzar en el moment més inesperat, hi hagi deu o cent persones esperant a la cua. D'acord, si aquesta és la imatge imperant, és una llàstima però per alguna cosa cal començar.
Per si queda algú que encara no té ben apresa la lliçó, diré que el cos de funcionaris també consta de bombers, metges, mestres, professors de tots els àmbits (instituts de secundària, d'universitat, de conservatoris, d'escoles d'idiomes...) persones encarregades de la neteja dels carrers, policies i mossos d'esquadra, gent que treballa al servei dels ciutadans en edificis emblemàtics com la Generalitat o la Diputació, entre molts d'altres que estic segura que oblido de citar.

Cal retallar. Estic d'acord, però en cap cas les retallades haurien de passar per despatxar gent ni per abaixar el sou a nivells preocupants. Això només fa que mostrar la decadència d'un país vingut a menys i que ha acollit indiscriminadament gent que tenia ganes de treballar i de donar el millor de si mateix al servei dels altres, i d'altres que pretenien un horari còmode amb un sou fix, més prestacions de tota mena. Sol passar: feta la llei, feta la trampa i diuen, també, que hi ha de tot a la vinya del Senyor.

El funcionari, senyores i senyors, té la sort de tenir uns bons ingressos i de tenir un horari que permet fer la vida familiar que tots voldríem; o dit amb altres paraules: el funcionari pot veure crèixer els seus fills, la qual cosa em sembla lloable i envejable. El funcionari, però, també és un ésser mortal que es veu obligat a pagar una hipoteca, que s'empassa merda per part dels seus superiors i que ha hagut de lluitar unes oposicions gens fàcils per a poder optar al seu lloc de treball, malgrat que sempre hi ha el cas de les oposicions a dit on la resta de postulants saben que el seu nom anirà a la cua dels interins i que, amb sort, se'ls cridarà més endavant, allò important és tenir-hi un peu a dins... i aquest, estimats lectors, és un dels primers errors que el sistema i tots plegats hem comès en permetre-ho.

Baixes de maternitat de més d'un any i mig cobrant més del 70% del sou o la completa integritat? Reincorporació a la vida laboral amb mitja jornada amb el 70% del sou o la completa integritat en el cas de maternitat, quan a la resta d'empreses la baixa oficial és de 4 a 6 mesos? Vacances totals per Nadal, Setmana Santa i dos mesos de facto a l'estiu? 14 pagues a l'any? Malgrat que possiblement m'estigui referint, només, als privilgis d'aquells qui treballen en el sector d'Ensenyament, lamento dir que em sembla una altre error dels greus que sagnen el país; al cap i a la fi, això és el que fa tenir llicenciats de trinca fent cua a la llista d'ensenyament amb xifres que ja deuen passar els cinc dígits i no és d'estranyar. Allà on hi ha moviment de gent hi ha despesa pública que la resta paguem religiosament. Com que això ja feia pudor de socarrim i sobren candidats amb poca vocació i moltes ganes de fer vacances, el sistema ha ideat substituir l'antic CAP per un màster de 2 anys que costa el mòdelic preu de 2000 euros. Mireu si és fàcil posar filtres quan convé!

Espero que si tinc algun lector que treballi en aquest sector, que no se m'enfadi massa. Respecto i admiro per sobre de tot la tasca dels docents, sobretot dels qui treballen a secundària, però la meva visió no és tan llunyana de la realitat.

Degut a les negatives, per part de Madrid, de pagar allò que pertoca a Catalunya, la Generalitat retalla les pagues de Nadal dels funcionaris. Qui dia passa any empeny... d'acord, els funcionaris que paguin el sacrifici. Però i el mes següent? Què caldrà retallar? De fet, la meva pregunta és: si Madrid no dóna allò que toca a les autonomies, seria molt imaginar pensar que d'aquí a 4 anys potser no hi haurà Generalitat?

dilluns, 21 de novembre del 2011

La gavina

Sovint se'ns adjudiquen rols que no hem demanat i ens cau al damunt una responsabilitat que ens queda grossa i no desitgem; segurament això és el que els ha passat a les pobres gavines, esdevingudes l'eslògan del partit vencedor de les eleccions de 2011.

Les gavines, també cal dir-ho, gaudeixen d'una fama contradictòria: aus evocades per mariners que clamen l'enyor de l'estimada enmig d'un mar cruel que els separa del seu amor i de la terra de naixement, també se les considera vulgars rates alades, cridaneres i embrutidores. Estimades per uns i detestades per d'altres, ja se sap que no es pot agradar a tothom.

Em sap greu pels pobres animalets perquè les gavines sempre han sigut un dels ocells que més m'han commogut, segurament perquè jo sempre em poso de part del dolent o del menystingut, coses de la meva naturalesa. Avui, però, hauria preferit que no es convertissin en protagonistes indiscutibles del cel gris i encapotat de la política d'un país que no vull ni citar.
Si aquesta tarda veiés una gavina prop de l'Onyar que volgués escoltar allò que tinc a dir, no podria dir-li que sento dolça melangia ni que penso en ella en tot moment, perquè encara no se m'han espatllat totes les neurones del cervell.
Què se li diu a una gavina? No en tinc ni idea perquè només sóc capaç de comunicar-me amb els gats, però si la gavina tingués a bé d'escoltar-me potser li diria que em sap molt greu pel que ella i la resta de congèneres estan passant i que jo, amb la mà al cor, no he volgut aquest destí per a elles ni per a ningú. El més segur, però, és que la gavina es limités a mirar-me amb impertinència i aixequés el vol, fent veure que no ha sentit res.


dimecres, 12 d’octubre del 2011

Leveroni a Soldevila

                                                                   Madrid, 9 de novembre de 1933.

Senyor Ferran Soldevila
Barcelona
Benvolgut senyor Soldevila,

Tinc ja la seva carta. [...] Madrid en si també és força agradable ; la gent, però, ja és una altra cosa: ni la joventut -que hauria d'ésser, veritat?, la decidida partidària de les idees noves- no vol saber res amb la nostra autonomia, ni per tant amb la nostra personalitat. I si això passa entre la generació universitària, figuri's com deu ésser l'altra gent. Encara es llegeix massa l'ABC. Jo crec que és una cosa biològica, no hi poden fer més, això em penso que vol dir que no podrem entendre'ns mai. Suposo, per tant, que tornaré nacionalista enragée i no n'hi ha per menys, em sembla. [...]

Fins aviat. Ben cordialment el saluda

                                                                 Rosa Leveroni.


Testimoni epistolar que forma part de: Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d'amor i d'exili, a cura d'Abraham Mohino Balet i d'Enric Pujol Casademont, Viena edicions, 2009.

He transcrit aquest fragment d'una carta de 1933 degut a l'actualitat que es desprén de les reflexions de Leveroni quan fa referència als veïns de l'estat espanyol i amb quins ulls es miren les autonomies o al poble català. És ben bé que, independentment dels avenços de gestió política i econòmica, hi ha coses que no canvien, abans que la Guerra Civil espanyola hagués fet acte de presència.

dimecres, 28 de setembre del 2011

" Ser de la izquierda es, como ser de la derecha, una de las infinitas formas que el hombre puede elegir para ser un imbécil."

(J. Ortega i Gasset)

dilluns, 26 de setembre del 2011

Adéu siau!

Premsa i televisió han estat inesgotables pel que fa als dos temes estrella del cap de setmana i dels últims dies de setembre: estic parlant del decret de la dissolució de les corts, del compte enrere pel que fa a la convocatòria de les eleccions del 20-N, i de l'última "corrida" de toros a la Monumental de Barcelona. Francament, senyores i senyors, els plors per la tauromàquia que ha no ha pogut morir de mort natural se me'n refoten sobiranament, sobretot pel que fa a la suposada taurinofília que els seus defensors defensen a Catalunya. Sentint-ho molt, Olot i Barcelona haurien sigut pioneres pel que fa als braus entre els segles XVIII i XX però en la Catalunya que jo conec i reconec, aquella que els meus pares van ensenyar-me a estimar i que els llibres de la Renaixença m'han fet somniar, no hi entren les "corrides" per res del món. Això és com voler comparar els toros amb el "gazpacho"; potser s'ha acabat integrant en la dieta d'algunes llars catalanes, però no és un plat català, es miri per on es miri.

Pel que fa al comiat del senyor Rodriguez Zapatero, bon vent i barca nova!, que diuen a casa meva. En el fons no em sembla un mal paio, tot i que això de que "apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Cataluña" (2003) ha quedat en paper mullat, i vist que "no existe tal crisis", em fa dubtar sobre convidar-lo a un cafè per parlar cara a cara... al cap i a la fi, pagar 0,75€ per un talladet no és res de l'altre món, ara que ja no es regalen els 400€ d'ajuda.

En fi, passem pàgina el màxim de ràpid possible i diguem adéu siau a tot allò que sigui de mal empassar, tant el fet de posar fi a actes brutals que es delecten amb el patiment d'un animal en nom de la tradició, com el fet de deixar enrere una de les pitjors etapes econòmiques del segle XXI amb un president que va negar l'existència dels forats negres i que no va saber jugar amb mesures pal·liatives a temps... a tot plegat, Adéu siau!!!

diumenge, 11 de setembre del 2011

La Catalunya que no s'adona de res

Catalunya celebra la seva diada el dia 11 de setembre, una data significativa a nivell històric que cada any ens recorda els anys convulsos que es visqueren a casa nostra a partir de 1640 i, més endavant, la derrota de 1714 a mans de la dinastia Borbònica que s'havia instal·lat a la cort reial. Poble curiós el nostre. Tal i com he llegit en el blog d'un bon amic i que, espero, sabrà perdonar que citi la seva idea, hi ha altres dates tant o més adequades per celebrar la construcció de la identitat catalana i d'un estat que vol deixar de ser abstracte o impersonal per a convertir-se en quelcom palpable, fort i corpori, però això ja és una altra història; Catalunya vol i necessita, per sobre de tot, sentir que encara és viva i que respira.

Deixant de banda les amenaces reals que ara patim a casa nostra, per una banda, la immigració dels anys 70, semi integrada, i l'actual que no vol sentir-se prou catalana com per parlar la llengua i acceptar la cultura però sí cobrar les ajudes i obtenir els privilegis de la ciutadania local; i per altra banda, la imminent victòria del PP en les eleccions generals que es mor de ganes de canviar radicalment l'esquelet de les autonomies, fa que estiguem visquent una agonia que ja dura molts segles. No tinc altre remei que dir que, allò que la democràcia havia donat a Catalunya, ara ja fa més de trenta anys, és possible que ho ens ho acabi traient en mooooooolt menys temps. Quedem avisats.

La culpa no és de ningú i és de tots, perquè avui dia tot és relatiu i ningú és culpable (tot i que al llarg de la història sempre han pagat justos per pecadors). Catalunya és un poble que sap defensar-se i que sap queixar-se. Ara fa falta veure si és un poble que sap sacrificar-se per tirar endavant tot el que ha de venir... al cap i a la fi, quina diferència hi ha entre pagar impostos a Madrid o pagar-los a Brussel·les? Quina diferència hi ha entre que ens imposin el castellà a les escoles com que s'obligui al jovent a parlar l'anglès i el francès a uns nivells més que avançats? Sentint-ho molt, Catalunya no s'adona que Europa no deixa de ser un gran monstre que engolirà qualsevol rastre d'identificació individual en el marc de les identitats nacionals, i que només és possible sortir d'una crisi com la que tenim amb un model de decreixement i economia proteccionista. Però, és clar, d'això ja ningú vol sentir-ne parlar perquè identificar els propis defectes als ulls externs és quelcom que no agrada a ningú, i reconéixer que l'Europa de l'euro és el gran fracàs de tots els invents aglutinadors en termes polítics encara cou més a un poble que tenia posada l'esperança en una Europa forta i unida que hauria de reconèixer una sobirania que mai reconeixerà... O sí?

dijous, 18 d’agost del 2011

Homo (sapiens?) ibericus

Els dies d'aquesta última setmana han estat força animats degut als esdeveniment succeïts a rel de la visita del Papa Benet XVI i dels partits de futbol que es disputaven la super copa d'Espanya... era claríssim: l'atenció i la tensió estaven servides en safata d'or, com si això fos quelcom nou en les pautes del comportament de l'Homo (sapiens?) ibericus, quan es tracta de panem et circenses.
No entro en detalls sobre si el senyor Mourinho perd els papers i posa el dit a la llaga (i al que no és la llaga) als culers, de la mateixa manera que els laics posarien el dit a la nafra als joves papistes, els quals han cobert el 80% de les despeses públiques de la seva estada a casa nostra, segons les fonts del govern socialista central... en tot cas, prefereixo deixar anar la idea que no ens enfilem per les branques i que estiguem per la crua realitat, si us plau!

dimarts, 31 de maig del 2011

Amanida de cogombre

Aixecar-se a dos quarts de set del matí no és tan desagradable com pot semblar, sobretot si al matí les temperatures són més benèvoles i la resta de dia rendeix al 100%; el que és realment empipador és depertar-se amb notícies tan esfereïdores i alarmants com el tema de la crisi dels cogombres, que el govern d'Angela Merkel ja s'ha encarregat de buscar un cap de turc o un culpable. Curiosament, quan els nostres amics alemanys treuen a la llum qualsevol estadística o diagnòstic que pot afectar al benestar de la societat, Europa no dubta a donar crèdit a tot allò que es pugui afirmar, encara que al darrera s'amaguin perles tan interessants com la crisi de les centrals nuclears al Japó, la crisi econòmica o la pèrdua -segons sondeig- de l'estat de Baden-Württenberg. Encara que aquests factors siguin el denominador comú a l'hora d'esbandir-se responsabilitats, pel que fa a les hortalisses i verdures que consumeixin els alemanys, Espanya en té la culpa.
Au, va! Una mica de seriositat, si us plau!
I ja només faltava la fotografia de la ministra d'Agricultura, la senyora Clara Aguirre, menjant un cogombre d'hivernacle, vestida amb la reglamentària bata blanca i el gorret esterilitzat. Una vegada més, aplaudeixo la manipulació de la rumorologia i les ganes de crear alarmisme sense necessitat, malgrat els 13 morts que hi ha hagut recentment. No dubto que la gent vol respostes, però caldria que abans de crear pànic col·lectiu, es pensessin les coses tres vegades abans d'obrir la boca, sobretot pel que fa a la senyora Merkel en vista d'unes eleccions realment complicades.

Llàstima! Una de les meves amanides preferides d'estiu era la de cogombre amb tomata i tonyina... està clar que deixaré de menjar sushi que estigui fet amb productes del Japó, però a les amanides mediterrànies no hi penso pas renunciar. Bon appetit!

dilluns, 23 de maig del 2011

Girar la truita

Vist el panorama electoral d'aquest diumenge 22 de maig, i vistes les reaccions que ha suscitat un resultat que ha girat la truita després de més de tres dècades de govern socialista a la ciutat de Girona, voldria exposar una sèrie de coses que, ja em temo i tinc assumit, no agradaran a la majoria.
L'esquerra ha fracassat en la gestió i continuïtat de l'estat del benestar; així, clar i català: això no plau als qui ja pensàvem que podríem seguir el nivell de vida imperant fins avui. Però no ha fracassat per incompetència, malgrat que més d'un del PSC i PSOE caldria que llegís algun llibre d'història contemporània del nostres país per aprendre dels errors, sinó perquè es trobava en el moment equivocat i al lloc equivocat. Si això hagués sigut a la inversa, i la vida encara fossin flors i violes (és a dir, "no existe tal crisis"), probablement tindríem quatre anys més de govern socialista a Girona, i a d'altres regions de l'estat espanyol. Segurament, el senyor José Luis Rodriguez Zapatero passarà a la història com el pitjor president que ha tingut la democràcia del nostre país, no només en matèria de negligència econòmica, de mentides, de males decisions o d'ineptitud a l'hora d'afrontar situacions que han deixat el país en un estat semblant al del caos, sinó perquè també va jugar a dues bandes pel que fa a Catalunya i la concessió de l'Estatut, mentre que per darrera ja estava preparant unes quantes clatellades pels contribuents catalans que seguiexen pagant religiosament, o per negar l'existència d'un crisi que el 40% dels ciutadans no poden afrontar, entre moltes altres coses.
Vist tot això, la gent s'espanta i s'esborrona quan la dreta comença a escalar posicions, en un món que retornarà a les condicions de vida que molts no coneixem i d'altres ja ni recorden. Potser calia un canvi. De fet, cal un canvi radical que posi les coses al seu lloc, i aquesta vegada no em serveix la dita de: "més val boig conegut que savi per conèixer", jo sóc de les que espero amb esperança aquest canvi, i ja m'està bé.
Val a dir, però, que sóc totalment contrària a les retallades que CiU està endegant, sobretot perquè sanitat i educació són dos pilars que poden salvar un país de caure en l'autodestrucció; les retallades haurien de començar a casa dels vencedors, per a predicar amb l'exemple d'austeritat, seguint amb els càrrecs de confiança que encara no s'han assegut a la taula del despatx adjudicat.

No crec que Pia Bosch hagi fracassat en absolut en el seu projecte per Girona, i reconec que era una candidata completament digna de respecte i admiració. Tampoc crec que Carles Puigdemont sigui l'autèntic vencedor de les municipals de Girona.
És l'arc general de les eleccions de tots i cadascun dels municipis el que fa pensar que els temps estan canviant, la dicotomia entre pujança o declivi és indiscutible, i que cal agafar el toro per les banyes d'una vegada. Sóc la primera que he patit, i estic patint, la reducció de les prestacions socials i l'entrada fàcil a un lloc de treball digne, però cal plantejar-nos que no podem sostenir tants milions de nivells de vida de classe mitjana. Això s'ha acabat.
Segueixo esperant els canvis i donaré tot el que pugui de mi mateixa perquè siguin a millor.

dijous, 7 d’abril del 2011

Tot temps passat sempre fou millor

Va haver-hi un temps en que els homes van habitar dins una realitat fràgil i boirosa; aquests anys van ser un lapse de temps efímer dins l'imaginari utòpic de la humanitat, i un somni que semblava inabarcable per aquells qui havien viscut les últimes raneres de l'antic règim o els anys de dictadura. També va existir una generació que feia del treball la raó per sobreviure; els seus fills, però, ja visqueren els primers símptomes de creixement econòmic i els fills d'aquells fills foren els protagonistes de l'era daurada on tot era possible, només calia triar el modus vivendi que els complagués més:

Per aquells que només volien treballar els matins, amb moltes facilitats i poques complicacions, l'administració pública era la millor opció. Pels qui eren una mica emprenedors i es volien sentir amos a casa seva, la creació d'una empresa era el pa nostre de cada dia, i si el nou negoci estava relacionat amb l'immobiliària, els diners arribaven el doble de ràpid. Aquells qui optaven per la via de l'estudi i tenien intenció de decorar el seu currículum amb màsters i post graus, orientaven la seva activitat laboral als serveis d'atenció al públic, treballant molt i cobrant poc. Allò no era motiu d'alarma perquè sabien que amb els títols a la mà i amb paciència, acabarien col·locats vés a saber tu en quin càrrec que els reportaria grans beneficis, i la feina de temporada que ells deixaven enrere ja la faria algú altre. Per últim, les feines més feixugues i no tan ben remunerades eren dutes a terme pels nouvinguts o immigrants, qui foren objecte de manipulació social en nom dels suposat (i necessari?) creixement demogràfic i dels nous valors de moda del moment. Al cap i a la fi, quin mal és que una família gambiana -per posar un exemple- que resideix a casa nostra tingui quatre fills i nosaltres només un? Això sí, sempre i quan els nostres fills únics acabin treballant de notaris, i els fills gambians segueixin la tradició familiar dels pares, treballant a la construcció o netejant cases, malgrat que els seus i els nostres fills hagin estudiat a la mateixa escola.

En aquell temps passat d'utopia era bonic parlar de l'igualtat d'oportunitats i de tolerància, donant per entès que existia un ordre natural de les coses que impedís posar en perill l'època daurada que s'estava visquent, clar. El que és del Cèsar pel Cèsar, i el que és de Déu per Déu, més faltaria!
Malgrat tot, les grans èpoques venerades al llarg de la Història també amaguen grans quantitats de draps bruts. Possiblement, els greus errors de l'època daurada siguin la hipocresia i la ceguesa de tots aquells qui neguen que els models imperants són insostenibles i que s'han acabat les oportunitats de fer-nos rics des del sofà. Estem disposats a obrir els ulls als nous temps que ens esperen? A mi em sembla que no.

dilluns, 7 de març del 2011

Fantasies

Recentment ha sortit a la llum la declaració de la noia d'Olot, Adriana Alzamora, estudiant que residia a Itàlia amb un beca Erasmus, confessant que la suposada violació a la que hauria estat sotmesa havia sigut una fantasia pactada juntament amb el seu company sentimental. Els motius d'aquesta noia que l'han portada a inventar-se quelcom tan greu, se m'escapen del tot i jo tampoc em considero prou capacitada com per emetre un judici moral respecte el que, segons qui, considera portar a terme una fantasia eròtico-sexual; però el que sí condemno obertament és la facilitat amb que es frivolitzen situacions tan dures, traumàtiques i humiliants com poden ser qualsevol tipus d'agressió sexual envers una persona.
En aquests moments no escric això amb la notícia al costat, però aquesta no seria la primera vegada que algú ha falsejat la veritat o s'ha arribat a inventar històries per no dormir, com per exemple, ja fa anys, una noia que va acusar al seu pare d'abusar d'ella sexualment i que, temps després, va confessar que s'havia inventat "en venjança" cap al seu pare perquè no la deixava sortir de nit amb el seu xicot. Això sí: quan la noia va decidir confessar, el seu pare ja feia 8 mesos que estava a la presó.
No sé, exactament, on rau l'equilibri entre escandalitzar-se sobre el que està passant al món o sobre la violència que recau, majoritàriament, entre el gènere femení i la capacitat de mantenir la sang freda davant el que es llegeix als diaris, però el que em sembla del tot inviable és que les fantasies i les històries de llagrimeta passin a considerar-se un fet irrefutable sense resseguir a fons tots els fets i les versions de les persones implicades. Queda claríssim que avui dia és molt senzill esguerrar la vida d'una persona que està en el lloc i el moment equivocat, i que certes fantasies del tot qüestionables són altament perilloses per a la resta de gent que volem viure tranquils.

divendres, 28 de gener del 2011

Els aeroports i la multiculturalitat

Ahir un amic em deia:
-"Un aeroport és l'exemple clau de multiculturalitat, ningú és d'allà, tothom hi està de pas i cap dels individus hi està a gust".
Seria per pensar-hi a rel dels aconteixements que han succeït al llarg d'aquestes setmanes a Salt, lamentant profundament la mort del noi que va caure de forma tan desafortunada i el malestar que ha deixat a tota la població i a la resta de ciutadans que, molt solidàriament, han demanat una crida a la convivència en pau i a la tolerància.
Però des del meu punt de vista, jo trobo lícit plantejar-me si tot aquest brou de cultiu és el que jo vull per a mi i pel món que he de deixar als meus fills. Entre poc i massa! No simpatitzo amb el missatge xenòfob i feixista dels de PxC, però tampoc pretenc disfressar la realitat del que està passant a base de mirar cap a un altre costat mitjançant el proteccionisme i l'aura de victimisme envers els altres. L'aigua clara i la xocolata espessa, si us plau!

divendres, 7 de gener del 2011

Després de les vacances

Siguem realistes: a les acaballes de les vacances de Nadal, els nostres bons propòsits de cap d'any han sigut arraconats en benefici del sentit pràctic que ens caracteritza a tots, després d'haver estirat, una mica, el braç més que no pas la màniga. El gimnàs i les dures sessions d'spinning, les classes particulars d'anglès, els cursos de cuina, la nova capa de pintura de la planta de dalt, o fins i tot, el fet d'haver decidit passar més estona amb aquells qui ens necessiten, queden relegats a segon terme talment com resaria una dita popular que m'encanta, i diu: "enfarinats i a la paella!", ja que si fins ara hem aguantat així, molt probablement el 2011 no exigeixi un canvi radical de pes en la nostra figura, o tenir un nivell d'idioma estranger similar al d'un llicenciat a Harvard, malgrat que, segurament, el català tingui les hores comptades en benefici de la llengua del "imperio español" i del xinès. La sentència del Tribunal Constitucional suposa en pas enrere que, francament, una servidora ja ni considerava factible, havent nascut en plena època de la vehiculació de la llengua catalana i de les fortes campanyes del llençament del català en les escoles.
Ara bé, la cosa encara es complica més quan el panorama internacional ens mostra una Xina altament servicial i eficient a l'hora de comprar el deute de casa que arrosseguem des que dura la crisi internacional... serà qüestió de no obsessionar-se amb el fet de perdre pes en un gimnàs ni d'aprendre anglès a marxes forçades perquè tots haurem de treballar moltes més hores que no pas voldríem, amb la conseqüent pèrdua de pes que segueix a la reducció de l'oci, i de començar a endinsar-nos en els misteris de l'alfabet xinès i dels seus caràcters, qui sap!

divendres, 31 de desembre del 2010

Per acomiadar l'any

No podria acomiadar l'any 2010 sense un toc d'humor i d'ironia, virtuts sense les quals, la gent de seny es posaria les mans al cap i sortiria al carrer per a mirar de canviar la situació viscuda aquests últims mesos. Això sí: mentrestant, seguirem deixant passar els dies i seguirem somrient a tot el que ens toqui viure, esperant que el 2011 sigui una mica millor per a tots pegats.
" L'ajuntament d'un poble qualsevol decideix obrir un concurs per a canviar tot l'enllumenat del territori, i s'hi presenten 3 empreses, una empresa alemanya, una de francesa i una espanyola. Arribat el dia del venciment, l'alcalde entrevista, un per un, als empresaris, començant per l'alemany.
- La nostra empresa li canviarà l'enllumenat de manera ràpida i eficaç, pel mòdic preu d' 1 milió d'euros. - El francès també intervé diguent:
- La nostra empresa francesa li canviarà l'enlumenat per 2 milions d'euros: els nostres acabats són de primera qualitat i li oferim una garantia de dos anys.- Fins que l'empresari espanyol diu:
- La nostra empresa li canviarà l'enllumenat per 3 milions d'euros. -L'alcalde, una mica sorprès, pregunta:
- Bé, i vostè què ofereix, si les altres dues empreses són més econòmiques?- I l'empresari respón:
- Molt fàcil, un milió per mi, un milió per vostè, i l'altre milió per sub contractar als alemanys. "
BON ANY NOU, 2011!!!