"Anar tirant" en els moments difícils

Queixar-se és lícit, tot i que al llarg dels meus 25 anys he fet poc ús del dret a manifestar-me fins que he trobat una escapatòria personal en els escrits que recentment he anat publicant i compartint amb els pocs lectors que pugui tenir. Malauradament, avui no escric per queixar-me.
Molts de nosaltres "anem fent", la majoria passarà sense pena ni glòria per aquesta vida, malgrat els intents i la voluntat que hi posem per deixar l'empremta que ens valgui ser recordats més endavant. La música en podria ser un exemple i, en una ciutat petita com és Girona, tots els afiliats al gremi ens coneixem i sabem els uns dels altres; un concert realitzat amb èxit és motiu d'alegria, i moltes de les etapes de la vida dels cantants són compartides amb la resta: des d'un matrimoni, al naixement d'un altre futur músic...qui sap!
Mentre els objectius "normals" que han sigut etiquetats com a tals per la societat, i per tots nosaltres, es vagin acomplint, la vida rutllarà amb "normalitat". Els problemes arriben quan l'excepció s'instal·la en la norma i en la llar d'un matrimoni amb el que hi ha molts anys de coincidència en el món musical; nosaltres anem fent, però en la vida que ens hem muntat no hi ha lloc per a un diagnòstic mèdic negatiu, ni estem avesats a cap veredicte clínic que alteri el nostre "anar fent". Una vegada més caldrà adaptar-se al que ens ha tocat viure i a les circumstàncies, i des d'aquí confio que la força del seu matrimoni els pugui unir més que mai sense defallir en cercar motius d'esperança i d'il·lusió. No sé si pregar per ells servirà de gaire perquè, personalment, a vegades estic temptada de deixar de rendir comptes amb el de dalt, però sí que els tinc present sovint i em recordo d'ells, igual que em recordo de la meva mare, i amb això ja n'hi ha prou.

Batalles musicals

Les tardes de juliol no passen ni s'escolen, més aviat sembla que l'hora del cafè es perpetuï fins ben entrada la nit, moment en que es pot començar a respirar. Mentrestant, els dissabtes de sol que no es treballa o no hi ha casal pels adolescents, ajuden a teixir -encara més- les relacions fraternals de casa meva, les quals podrien assimilar-se a batalles campals quan es tracta de triar la música de fons, per a estar plegades dalt l'estudi de casa.
Des de fa uns dies, la sort s'ha posat de part meva gràcies a un afortunat comentari que vaig deixar caure, sobre els efectes terapèutics de la música clàssica en els animals. Si arribo a saber que aquesta era la premissa que m'havia d'assegurar la victòria, i estalviar-me unes quantes sessions de discoteca domèstica, amb la Kesha, la Miley Cyrus o la Selena Gomez, ho hauria deixat escrit en les condicions de rendiment, molt abans. És clar: ja no cal explicar que la Bruna és la nostra ombra més fidel i que li encanta romancejar a les butaques o passejar-se pel teclat dels ordinadors mentre nosaltres passem l'estona; i a la meva germana no se li va acudir res més que decantar-se pel cavall guanyador perquè la gateta estigués més reconfortada.
En tot cas, la meva consciència està tranquil·la; tothom, qui més qui menys, ha sentit quelcom referent als beneficis de la música clàssica en la psicologia humana i animal, per tant, no m'entretindré a comprovar la certesa de la teoria ni pensaré si ha sigut una victòria digna o injusta. Gaudiré, mentre bonament pugui, del fet de tenir una mica de pau a casa i de sentir música com Déu mana.

La vareta màgica

Aquest matí, mentre esmorzava, la meva germana m'ha proposat d'anar a veure al cinema la última pel·lícula de l'entranyable i poc ortodox ogre verd, ja de sobres conegut per tothom com a "Shrek", i he acceptat encantada; no només la perspectiva de passar un parell d'hores a 20 graus és temptadora, sinó que aquest personatge sempre ha sabut arrencar-me obertes riallades que acaben transformant-se en llàgrimes d'hilaritat. La història de Shrek ha anat desenvolupant-se de tal manera que ha fet falta afegir personatges que també brillen per la particularitat de trencar tòpics en tot moment: una princesa que, a simple vista, no té res a veure amb la dolça Aurora de "La Bella Dorment", amaga la seva autèntica essència fins que aquell primer petó, que qualsevol noia espera amb candeletes, la fa ressorgir de la seva disfressa i es mostra tal i com és: una rèplica femenina que s'assimila al protagonista, segurament per evitar que certes diferències anatòmiques siguin una molèstia pel desenllaç del conte.
Sí, els temps han canviat. Sí, les dones ja no ens podem permetre el luxe de creure'ns princeses i encara menys d'esperar el príncep blau. Sí, les dones hem hagut d'entrar al mercat laboral i col·laborar amb equitat en l'economia familiar, hi hagi criatures pel mig, o no, perquè les exigències de l'anhelat nivell de vida de la classe mitjana no perdonen a ningú, i les nostres aspiracions cada vegada són superiors. El temps actual que ens ha tocat viure, però, dificulta el somni de del diner fàcil i la llei del mínim esforç...segurament aquesta havia sigut la filosofia de vida de certs intermediaris que veien omplertes les seves butxaques a costa d'ingents comissions en pagament per no haver fet res. Però deixant de banda les meves queixes pel fet de viure un moment difícil i tornant als dibuixos animats, voldria dir que encara crec en les varetes màgiques, que Merlí ha passat a ser l'home de la meva vida, que el Doraemon hauria de ser el meu gat de companyia i que tant de bo tingués un fill com Harry Potter!!!

Un primer pas, la coral Saba Nova

Hi ha persones, però sobretot fets puntuals, que no són importants en sí mateixos fins que es reflexiona i es fa una lectura en diagonal de tot allò que ha anat marcant la direcció dels nostres passos i de les accions que duem a terme. Segurament tampoc hauria tingut importància que els meus pares, amb l'autoritat que els emparava mentre jo era una adolescent apocada i obedient, m'haguessin apuntat a la coral Saba Nova si no fos perquè em vaig sentir a gust des del primer dia amb el repertori que es cantava; m'explico: acostumada a les tedioses classes de llenguatge musical que s'impartien a l'escola, caracteritzades per un trist grup de flautes mirant de tocar la peça de Titanic sense ofendre l'oïda menys versada en aquest àmbit, o frustrada per les poques hores que es dedicava a l'Escola de Música al cant coral, aterrar en un grup que es cantava de tot i bé, va ser una descompressió d'oxigen i una alliberació personal.
De la mateixa manera que he tret importància al fet d'accedir a la Saba Nova, si no fos per la pròpia realització, mentiria si digués que el fet de passar-me tots els matins dels dissabtes de l'any, durant 8 primaveres consecutives, em feia feliç. Ho feia de grat, sí, però pocs altres al·licients em motivaven per seguir-hi cantant, si no fos perquè el meu primer contacte amb la música antiga es va deure a la varietat de repertori que la directora, Roser Busquets, procurava que es fes efectiva. Quan es tenen 13 anys, s'és debutant en un grup on les coneixences estan dades i beneïdes i les decisions estan preses, però discutides públicament per evitar susceptibilitats de cares a la galeria, no sempre compensa cantar nadales com Déu mana o fer un concert acompanyat amb orquestra. És per aquest motiu, i per fer justícia a la realitat, que voldria deixar constància dels meus primers passos...possiblement no recordi la meva etapa de cantaire amb faldilla de quadres escocesos amb gaire entusiasme, però sí guardo a la memòria la sensació d'aquells pocs segons en que el cor deixa de bategar quan un "Benedicam Domino", de H. Schütz és cantat per a 8 veus. Quan s'atura el món d'aquesta manera, i la pell es posa de gallina, ja és tard per tirar-se enrere.

La Capella de Música de la Catedral de Girona

Cada ciutat, cada poble, inclús alguns dels nostres barris gironins, compten amb agrupacions coralístiques i musicals que fonamenten l'esperit col·lectiu dels integrants i ajuden a lligar el temps lliure personal amb la cultura; de fet, alguns d'aquests grups poden presumir de gran continuïtat en el temps i de recolzament econòmic per part d'institucions públiques i/o privades.
Aquest seria el cas de la Capella de Música de la catedral de Girona: sense cap mena de dubte, l'agrupació musical amb més història de la nostra ciutat i una de les més antigues del país. Els seus orígens consten documentats a partir de 1474, gràcies a la iniciativa del bisbe Joan Margarit, fins l'any 1621, quan el bisbe Pere de Montcada impulsa l'estructura definitiva -amb gran semblança a la configuració de veus actual-, que no quedarà afectada fins 400 anys més tard, a més del suport del capítol i de les donacions particulars. Durant la consolidació de la capella musical, entraren a formar-ne part personalitats reconegudes del món musical de casa nostra com, per exemple, Francesc Soler, Josep Gaz i Emmanuel Gònima, per a l'exercici del càrrec d'organistes titulars i de mestres de capella.
Malgrat la continuïtat històrica de la capella de música gironina, els inicis del segle XX marcaren un abans i un després en la concepció litúrgica de la institució, ja que es va passar a vincular-la al cor dels nois del Seminari de Girona degut a les mancances econòmiques; els convulsos esdeveniments històrics de les primeres dècades del segle passat són sobradament coneguts i el Seminari també entrà en seriosa crisi econòmica, fins al punt que l'activitat de la música coral a la nostra catedral va cessar, exceptuant la música d'orgue; aquesta va conèixer el privilegi d'acollir músics de la talla de Francesc Civil. A partir de 1996, l'organista Mn. Frederic Pujol, amb el recolzament del capítol de canonges, decidí restaurar la capella sota la configuració inicial, amb 6 membres i, posteriorment, 8 membres per a poder doblar les cordes de les veus humanes, i fins a l'actualitat així s'està mantinguent. A hores d'ara, la Capella ha sigut posada al servei de la litúrgia catedralícia com a acompanyament per a les celebracions destacades, a més de certa activitat concertística complementària; la majoria del repertori es centra en la música dels segles XVI fins al XIX, especialitzant-se, així, en música de períodes més reculats, siguent potser el grup coralístic que ha sabut mantenir un fil conductor més llarg en el temps, tant pel que fa al repertori com en els objectius, a diferència d'altres grups de nou sorgiment a Girona.

No pagaré

Després del desencís i la frustració que comportà la guerra de Cuba, l'any 1898, part del comerç i la indústria tèxtil catalana es van veure ressentits, malgrat que encara no podem parlar de repercussions catastròfiques com les que seguiren al crack del 29. Si que m'atreveixo a ensumar certa alarma dins les corporacions barcelonines, les quals s'afanyaren a demanar una regionalització general de l'Administració de l'Estat i un concert econòmic similar al que gaudien les províncies basques.
Exposant la situació política de finals del segle XIX, la reina regent havia cridat a formar govern al conservador Francisco Silvela, mostrant certa voluntat de renovació política; aviat, però, es parlà d'apujada d'impostos i de reforma fiscal per part del General Polavieja i del ministre Villaverde, per afrontar els deutes de guerra. En resposta a això, els comerciants de Barcelona es negaren a pagar la contribució trimestral en la protesta coneguda com El Tancament de Caixes: el govern central reacciona amb dura repressió i embarga als morosos, el Doctor Bartomeu Robert dimití del càrrec d'alcalde de Barcelona com a protesta, fins que es sumà una vaga general de comerciants, donant com a resultat la retirada de les garanties constitucionals a la ciutat i declarant-ne l'estat de guerra.
L'emergència del catalanisme va sumant punts en l'escala de valors de les elits econòmiques de casa nostra i es presenta com una nova opció per fer un altre tipus de política, al marge dels vells partits dinàstics de la Restauració.
Si tot plegat ho traslladéssim a l'apujada de l'IVA i als temps actuals, no puc evitar pensar que la Història és cíclica, que els d'abans els "tenien molt ben posats" i que nosaltres no n'aprenem.

Va de gats!

" Los hombres tienen dos medios para refugiarse de las miserias de la vida: la música y los gatos " (Albert Schweitzer)

Sí, avui començo la setmana amb una cita del metge, teòleg, músic i Premi Nobel de la Pau (1952), A. Schweitzer, que retrata les meves dues passions confessables, almenys fins a aquest matí; una omple de sentit l'espiritualitat i l'intel·lecte, i l'altra fa més passable la rutina i el pa nostre de cada dia. Segurament, un dia qualsevol, del mes de febrer de 2005, no hauria quedat gravat en la meva memòria si en arribar a casa no m'hagués vingut a rebre un animaló pelut i negre, que amagat tímidament entre la consola de rebedor, entrava i sortia del meu camp de visió convidant-me a que li allargués una mà acariciadora o, tocant més de peus a terra, un trosset de pernil dolç. Cal dir, prèviament, que durant els primers vint anys de la meva existència m'havia vist obligada a escoltar les diatribes de la meva mare respecte els mals de cap que suposen els gats en una llar, -fent cas omís a les opinions contràries de la meva germana i d'una servidora- per tant, la meva sorpresa va anar en augment a mesura que jo prenia consciència que la família havia crescut en qüestió d'una tarda i d'una visita a una protectora d'animals dels voltants de Girona.
Ara mateix podria perdre'm en llargues descripcions aduladores sobre els nostres benvolguts felins o fer ús de les llegendes injustes que se'ls ha adjudicat al llarg de la història, però no ho faré. Amb aquestes línies voldria dedicar el meu pensament a la Bruna, perquè quan compto les hores que s'ha passat damunt la tauleta d'estudi, al costat dels meus apunts, podria afirmar que aquella gata és tan historiadora com ho sóc jo; de la mateixa manera que hem passat llargues tardes de diumenge en frenètic zapping al sofà, o imprimint els treballs de la facultat, mentre ella s'entossudia a caçar els folis que anaven sortint, comportant-me haver d'entregar treballs amb petjades sospitoses i incomprensibles pels professors. Perquè, si fem l'esforç de ser honestos amb nosaltres mateixos, tots som una mica simples quan es tracta dels nostres animals de companyia...sí o sí??