Inauguració temporada de concerts de música sacra a Girona

Aquí us deixo una reflexió de l'amic i cantaire del cor Maragall de Girona, Xavier Merino i Serra, com a text que inaugura la tradicional temporada de concerts de música sacra d'acord amb el calendari de festivitats que entrarem en breu. Bona Setmana Santa a tothom!

                             CONCERT DE MÚSICA SACRA

Com els anys anteriors dissabte vinent participarem al Concert de Música Sacra que es fa a l'església del Mercadal de Girona la vigília del Ram. Això em mou a reflexionar, una vegada més, sobre què es pot considerar com a música sacra.

He cercat l'expressió música sacra a diversos diccionaris, Diec-2, GREC, ... i no hi figura. Entenc que sacra s'empra en el sentit de sagrada. Una de les deficions de sagrat que he trobat diu textualment: "Relacionat, més o menys íntimament, amb la divinitat, amb la religió i amb els seus misteris i que, per això mateix, suscita una actitud complexa de reverència, d'admiració, d'atracció, de reserva, d'avidesa i sovint de terror." I el mateix diccionari ens forneix aquesta altra definició, més concreta: "Digne de veneració com a dedicat a Déu i al culte diví".

Per a mi, sagrat és allò que m'ajuda a acostar-me a l'espiritualitat profunda, al misteri de la totalitat, al que abans anomenàvem Déu i que no sabem ni entenem què és. Agustí d'Hipona deia que quan més creia saber que és Déu més lluny n'estava. Els qui ja tenim anys sabem que el Déu que se'ns presentava quan érem petits no té res a veure amb el Déu que se'ns presenta ara.

En aquest sentit, doncs, per a mi la música sacra no és forçosament aquella que es dedica al culte religiós o que va ser feta expressament per a aquesta finalitat. A 1Re 19, 12 Elies troba el Senyor en el ventijol suau. Tot el contrari de la música grandiloqüent, espectacular, de pompa i circumstància que moltes vegades se'ns fa passar com a religiosa o sacra.

La música sacra seria aquella que em desperta el sentiment espiritual, que em fa sentir en comunió amb l'univers sencer, amb tota la humanitat, que em fa sentir prou serè per prendre consciència de la meva responsabilitat envers tots els germans, que m'ajuda a lluitar per la igualtat social, per la justícia distributiva, que em transmet un sentit de transcendència, que m'eleva l'esperit. Per a mi, és sacra una bona part de la música de Bach encara que no fos escrita especialment per al culte; és sacre el cant gregorià, senzill i eteri, que em porta a la reflexió i la meditació i em transmet sentiments d'amor i unió vers la humanitat sencera. És sacra la nostra cançó de bressol El noi de la mare. I també El cant dels ocells. I tantes altres! No és sacra ni religiosa bona part de la música escrita pels grans autors per encàrrec d'emperadors i reis, bisbes i papes, per a grans solemnitats, i que només reflecteix la glòria de què es volien envoltar i el poder que creien tenir els qui la van encarregar. És música, sí, i pot ser bonica i atractiva, però no és ni sacra ni religiosa.

Ens podem imaginar Jesús de Natzaret prenent part a la cerimònia de coronació d'un papa, un emperador o un rei, envoltat del que s'anomena la noblesa, l'exèrcit, la jerarquia eclesiàstica, mentre fora del recinte la gent del poble passa gana, és explotada, reprimida, trpitjada i exclosa?

Se'm fa difícil de saber explicar el que penso. Convido als qui llegiu aquest escrit, si és que algú el llegeix, a expressar la vostra opinió amb comentaris o amb altres escrits per publicar al blog: Blog Cor Maragall.

                                            Xavier Merino i Serra

                                            26 de març de 2012.

El pànic escènic

En alguna ocasió tots ens hem hagut d'enfrontar al públic, al pànic escènic i a les conseqüències derivades del nerviosisme de ser observat per més d'un centenar de parells d'ulls, perquè les nostres activitats laborals exigeixen donar la cara davant d'un grup de persones o perquè les nostres aficions es basen  en l'exhibició artística.

La por a equivocar-se o a fer el ridícul acostuma a començar amb un pessigolleig que s'instal·la als budells i que no ens abandona fins que els inevitables aplaudiments de rigor no arriben, acompanyats de felicitacions entusiastes que encara fan que ens sentim més culpables d'haver interpretat una determinada peça, on els errors garrafals comesos ressonen al cervell durant tota la nit, o d'haver parlat d'un tema que no dúiem prou ben preparat. El pitjor de tot segueix quan el pessigolleig dels budells va de la mà de les suors fredes que ragen del front o d'altres llocs molt més problemàtics de controlar quan  tenim gent al davant, sobretot si es duu un vestit negre de gala, ja ni en parlem!... és a dir: pecaríem de ser poc elegants. El més divertit arriba quan, en el moment culminant de pujar a l'escenari aparentant tranquil·litat i seguretat en un mateix, les mans prenen vida pròpia i les partitures comencen a tremolar de manera sospitosa davant la sorpresa i diversió dels espectadors de primera fila, i que si aquests, malauradament, són alguna autoritat de qualsevol mena o convidats especials, ja és per fondre's de vergonya i pensar a retirar-se definitivament del món artístic.

Sí, amics meus, el món de la cultura té certs aspectes escatològics i poc glamorosos dels quals no se n'escapa ningú si els nervis juguen males passades, però amb pràctica, morro i sentit de l'humor tot va com una seda i acaba bé.

Nannerl, la germana de Mozart

No sóc crítica de cinema ni tampoc una experta en matèria del setè art; això no vol dir que no m'agradi el bon cinema d'autor o aquell que vol portar a la gran pantalla -ni que sigui per un públic minoritari- la història de personatges complexos que el filtre de la Història no ha tractat massa bé. Precisament pensant en els personatges que descansen en l'oblit, la setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula "Nannerl, la germana de Mozart".

Viure i pertànyer a una família de músics no deuria ser gens fàcil, però encara ho deuria ser menys si es naixia dona a finals del segle XVIII, època en que les convencions socials encara restaven encorsetades en les pautes que marcava l'Antic Règim. Maria Ana Mozart -Nannerl, pels pròxims- vivia a l'ombra de les esperances que el pare i cap de família, Leopold Mozart, havia dipositat envers el fill petit. Nannerl era una intèrpret excel·lent a més de bona compositora i en cap cas es podria posar en dubte el seu talent si se l'hagués jutjada amb els ulls d'avui, però el segle XVIII encara no havia obert les portes a les extravagàncies decimonòniques que certes dones, amb mitjans econòmics, van poder-se'n beneficiar.

Deixant de banda el seguiment argumental i la dubtosa història d'amor entre Nannerl i el Delfí de França, val a dir que la pel·lícula fa una excel·lent adaptació pel que fa el vestuari, els espais arquitectònics i, evidentment, part de la música recuperada dels arxius familiars. Malgrat haver vist la pel·ícula en una trista intimitat de sis persones a la sala, la pel·lícula és un d'aquells exemples clau de qualitat no apte per a les masses, cosa que em sembla lamentable i rebutjable. Des d'aquí animo als pocs lectors que pugui tenir a que vagin a veure-la perquè no en sortiran gens decebuts... sempre i quan encara estigui en cartellera, perquè vist el tipus de cartellera que triomfa, no m'estrayaria gens.

Des de Girona us desitjo unes bones Fires i un bon dia de Tots Sants!

Surge, amica mea...

"Surge, amica mea,

speciosa mea, et veni,

columba mea inforaminibus petrae,

in caverna maceriae".

Aixeca't, cuita, la meva amiga, coloma meva, hermosa meva i vine. (Càntic dels Càntics)

Una persona em va dir una vegada que per arribar a la felicitat només existien dues vies: la filosofia o la religió. Arribats al punt on estic ara, la filosofia m'ha servit de poc. En tot cas, preferiria deixar-ho en mans d'algun Déu -el que sigui- malgrat que pugui assimilar-se a quelcom ingenu, i esperar...

http://youtu.be/5InnXDXmWGg

Concert Sacre a Girona

Dissabte passat, dia 16 d'abril, tres corals gironines van oferir un concert de música sacra a la cèntrica església de Santa Susanna del Mercadal, en una tarda càlida i assolellada que va acabar esdevinguent una mica freda i gris, sense que això pugui vincular-se a la responsabilitat dels cantaires que van participar en l'acte musical. El primer grup, el Cor de Cambra Girona dirigit per Antoni Amorós, va optar per música del segle XVIII, amb tres responsoris per al Triduum de Setmana Santa, de Narcís Casanoves (1747-1799), monjo de Montserrat, els quals eren inèdits pel que fa a la seva interpretació; lamentablement, un dels mals del món de la música és que no s'exploten prou els compositors de casa nostra, sobretot si la seva obra és de caire religiosa i de segles més reculats. No seria la primera vegada que alguns directors de Girona han volgut rescatar de l'oblit autèntiques partitures inèdites que posteriorment han agradat al públic.
 Les corals Maragall i Polifònica de Girona ja formen part de la història de la nostra ciutat des de fa unes quantes dècades i seria molta pujada amunt intentar fer una comptabilitat aproximada del nombre de concerts que les dues corals han anat realitzant al llarg dels anys, o almenys des que una servidora té ús de raó. Malgrat el protagonisme indiscutible, en el temps, de les dues agrupacions corals, les oportunitats que he tingut d'assistir als seus concerts es podrien comptar amb els dits de la meva mà, i és per això que vaig quedar gratament sorpresa en sentir un repertori majoritàriament modern amb tres espirituals negres, una cançó irlandesa i l'Ave Maria de Liszt (cal tenir en compte la celebració del centenari de l'autor) de la mà de la coral Maragall, que brillava per la seva especial cura en l'ajustament de les veus i en el treball esmerat de les dinàmiques i del ritme exigits per les característiques del propi repertori; mèrits que no haurien estat possibles sense la constància de la seva directora, Sara Pujolràs, ni sense la dels mateixos cantaires.
La Capella Polifònica de Girona, dirigida per Pere-Mateu Xiberta, també va mostrar-se agosarada de cares al repertori a interpretar, ja que a excepció d' una peça de C. Saint-Säens, la resta de la seva intervenció es basava en compositors del segle XX. Un dels riscs de llençar-se de caps a l'harmonització moderna rau en fallar en la interpretació de ritme i lectura, fet que en cap cas es va fer palès i que es va resoldre de manera totalment satisfactòria, la qual cosa no ha fet altra cosa que sumar-hi més mèrit.

Aquella tarda va ser un bonic tret de sortida a la Setmana Santa, tot esperant que es repeteixin concerts d'aquella categoria al llarg de tota la setmana. Bones vacances a tothom!

Adéu, Harmonia Mundi!

M'empipa haver de reconèixer-ho però no hi puc fer res: sóc romàntica per naturalesa i, ara com ara, m'és impossible canviar-ho. Degut a la meva irritable tendència, m'entristeix moltíssim passejar pels carrers de Girona i adonar-me de la ingent proliferació de pisos en venda i de locals abandonats, mostrant l'esquelet trist d'unes obres que haurien quedat a mig construir. Pensant-hi millor, passades les vacances d'estiu, ja vaig tenir un disgust dels grossos quan el bar on jo sempre prenia el cafè dels caps de setmana i hi llegia el diari, va abaixar la persiana per temps indefinit, sense donar explicacions, i sense espectatives de reprendre la seva activitat. Sí, ho reconec: va ser un disgust que em va costar d'encaixar.

Però hi ha quelcom que realment m'ha trencat el cor i hi ha deixat un buit que difícilment podrà ser omplert de nou; em refereixo a l'imminent tancament, en breu, de la botiga de música Harmonia Mundi, de Girona. Aquesta, feia anys que ja s'havia especialitzat en la venda de cd's de música clàssica de totes les èpoques i estils, per a tot tipus de gustos i consumidors, a més d'oferir un servei amable, personalitzat i eficient per part dels simpàtics venedors, que sempre han estat a disposició dels clients a l'hora de donar un cop de mà o un bon consell per a una elecció exitosa. En el meu cas, jo sempre havia sigut una fidel seguidora i compradora de les novetats que hi anaven entrant per a poder estar al dia i, també sigui dit de pas, sobretot perquè l'Harmonia Mundi era dels pocs llocs -o l'únic- que venien enregistraments de música antiga, sense necessitat d'haver d'empassar-me cap mena d'aura mística i artificial, pròpia de les botigues destinades a turistes i que ofereixen pseudo música antiquitzant, a més d'altres joies i vés a saber tu què més, que també es troben al Barri Vell de Girona!

Senzillament, tot allò que és bo i que estigui relacionat amb una cultura més minoritària i no de masses, té els dies comptats. No sé si em fa més por aquest fet, o que el país s'acabi d'ensorrar en la seva pròpia decadència i en un últim rèquiem que espero no haver de sentir.

Crítica a la música polifònica i els gats

Renaixement i Humanisme són dos fenòmens culturals que sovint es tendeixen a barrejar i confondre dins el brou de cultiu que va ser la cultura general dins la mentalitat dels inicis de l'època moderna i part del segle XVI, fins que esclatà la Contrareforma. L'Humanisme fou el moviment intel·lectual més característic del Renaixement, el qual no només va vetllar per la recuperació dels clàssics en la pintura, l'escultura o l'arquitectura, sinó que també s'introduí en el terreny de la música, malgrat que, com tots els moviments que s'allunyen una mica de la intimitat que havien mantingut amb el pretèrit més immediat, no sempre fou acollit amb entusiasme per tots els seus contemporanis que es van veure obligats a adaptar-se a un nou gust imperant per part d'una classe comercial i burgesa emergent. La música no en va ser una excepció.

De la mateixa manera que els quadres eren concebuts com una finestra del món exterior- real i palpable- perquè l'espectador es sentís conmogut, existia la creença que l'elecció de la forma era la clau del compositor per a penetrar en les emocions de l'oient; teoria recolzada, a més, per la lectura dels filòsofs antics, com Plató o Aristòtil, els qual ja havien fet incidència en els efectes emocionals que reportaven en l'estat d'ànim. (Grout & Palisca, 1984)

Tot i l'explosió d'un nou món i dels redescobriments clàssics que tindrien molta importància en els següents segles, no tothom es mostrava satisfet amb la música erudita del seu temps; un expemple conegut és el testimoni d'una carta que ens va deixar el bisbe Bernardino Cirillo, qui expressa el seu descontent amb el que es veia obligat a sentir a les esglésies durant els oficis, reivindicant el retorn als estils antics. Possiblement la seva carta sigui llegida amb un somriure perdonavides, però a partir del segle XVI, veus i opinions com la seva es feren sentir a nivell internacional i també marcaren un abans i un després, afectant, també, a tots els àmbits culturals.

La música entre los antiguos fue la más espléndida de todas las artes. Con ella éstos crearon efectos cargados de fuerza que nosotros, en la actualidad, no somos capaces de producir bien ni con la retórica ni con la oratoria a la hora de con­mover las pasiones y los afectos del alma … Veo y escucho la música de nuestro tiem­po, que algunos dicen ha llegado a un grado de refinamiento y perfección que nunca antes existió o pudo conocerse … Esto está claro: la música de hoy día no es el producto de la teoría, sino sólo una aplicación de la práctica. Kyrie eleison quie­re decir: «Señor, ten piedad de nosotros.” El músico antiguo habría expresado esta propensión a pedirle al Señor su perdón usando el modo mixolidio, el que evocaba un sentimiento de contrición en el corazón y el alma. Y si no hubiese logrado ha­cer que su oyente llorase, por lo menos habría ablandado a toda mente endureci­da a sentir piedad. De esta forma, habría usado modos similares de acuerdo con las palabras y creado contraste entre el kyrie y el agnus dei, entre el gloria y el cre­do, entre el sanctus y el pleni, entre salmo y motete. En la actualidad, estas cosas se cantan de cualquier forma y se las mezcla según una manera dudosa e indife­rente … En resumen, me gustaría que cuando una misa se cantase en la iglesia, la música se viese reducida al significado fundamental de las letras, gracias a ciertos intervalos y números, que fuera apta para conmover nuestros sentimientos por la religión y la piedad y, de igual manera, que ello se diese en los salmos, himnos y otras alabanzas que se ofrecen al Señor … En nuestro tiempo, los músicos han de­dicado todo su arte y esfuerzo a escribir pasajes imitativos, con los cuales mientras una voz dice: «Sanctus», la otra entona «Sabaoth» mientras otra más hace lo mis­mo con «Gloria tua», mediante aullidos, rugidos y tartamudeos con lo cual recuerdan más a los gatos en enero que a las flores en mayo.

(Carta del 16 de febrer de 1549, a Ugolino Gualteruzzi)

M'he pres la llibertat de marcar amb negreta la última frase en que el bisbe compara els miols característics de l'època de reproducció dels gats amb certes melodies que es sentien. Òbviament, i degut a la meva trajectòria musical, no puc estar d'acord amb el bon amic Cirillo, tot i que no ha deixat de fer-me gràcia la seva comparació. En tot cas, la meva gata i jo no deixarem pas d'escoltar la música del Renaixement, que tant ens agrada.

Les meves cançons

EL PARDAL

Una cançoneta nova

vos la diré,

vos la diré,

del pardal quan s'ajocava

sota orangé,

vos la diré,

del pardal quan s'ajocava

sota orangé.

Lo pardal, quan s'ajocava,

feia remor,

per veure si'l sentiria

la seva amor.

La seva amor és dins cambra

que no'n sent res,

sinó'l moço de la casa,

el traginer.

De la finestra més alta

li'n va parlar:

-Les onze hores són tocades,

vés-te a acotxar.

-No m'acotxo pas encara,

vai de camí:

som fet una prometença

a Sant Magí.

Quan a Sant Magí vai ésser

vai suplicar

que'm deixés anà a mes terres

per festejar.

Quan ne vai ésser a mes terres

jo'ls encontrí

los tres amors que tenia,

tenia allí.-

Tres galanes que tenia

eix aucellet:

Mariagna, Petronella

i Isabelet.

Als tres amors que tenia,

quan els trobí,

los va donar una creueta

de Sant Magí.

Ella li'n fa de resposta:

-No és hora, no:

quan m'haureu demanadeta

serà raó.-

Ai cançó qui t'ha dictada?

qui treta t'ha?

És un minyó de la plana.

Gentil Romà.

Ahir nit, per circumstàncies estranyes però casuals, vaig haver de cantar algunes cançons del repertori català que tenia apreses des de ben petita, a un gat esquerp i rondinaire que l'havien ferit a l'esquena. A més de la satisfacció personal que em va reportar que l'animaló en qüestió acabés roncant entre els meus braços tranquil i satisfet, vaig adonar-me de com passen els anys i del temps que feia que no feia ús d'aquelles cançons que tan m'agradava d'escoltar, tant per la melodia com per les llargues històries implícites amb moralina i missatge adoctrinador.

La cançó del pardal és una de les meves preferides, malgrat que aquesta giri entorn les històries d'amor amb final obert i, a vegades tràgic, on s'acabava imposant la voluntat dels pares i donant lloc a les eternes mal maridades que sospiraven per l'amor d'un amic misteriós.

La petita crònica d'Ana Magdalena Bach

"Fer dissabte" és una expressió sobradament coneguda pels catalans, sinònim de fer endreça i neteja a fons de la nostra llar. En el meu cas, no acostumo a regir-me per les lleis de l'ordre i, encara menys, en un dia tan magnífic com el dissabte perquè se m'acudeixen moltes altres maneres diferents d'aprofitar aquest dia, però avui no he tingut més remei que fer una mica d'espai en els buits que omplen les caixes i les carpetes empolsegades.

No hauria imaginat mai que les tardes sense fi que vaig passar a les aules velles del conservatori, ocuparien tantes hores del meu temps de lleure ni omplirien tants carpesans amb fulls i més fulls d'exercicis d'harmonia i contrapunt. Me'ls miro i encara no entenc com vaig ser capaç de robar hores de son i de voluntat per a la resolució d'estúpides melodies que els professors improvitzaven a classe, o d'estudiar tants segles d'història de la música. Passo per alt tot el Romanticisme i el segle XIX, períodes que marquen un abans i un després en les normes que imperaran en la composició actual: prohibides les quintes, les octaves són el recurs del pobre i una heretgia imperdonable, cal reforçar el punt àlgid dels acords de sexta i tercera...tot plegat m'avorria i em marejava, i suposo que quedaria més que justificat si confesso públicament que els meus exercicis d'harmonia mai van ser puntuats amb més d'un notable o un aprovat, per no parlar de l'ingent nombre de fulls que el professor em retornava amb cara de perdonavides, acompanyat de l'inevitable gargot de "repetir, molt deficient".

Però, de sobte, entremig de tanta suor i exercicis repetits, apareix un resum escrit a mà d'un dels compositors i organistes més brillants que es coneixen fins a dia d'avui: J.S. Bach. Per si no fos poc, en els meus anys adolescents m'havia fotocopiat tot el llibret de la Crònica d'Ana Magdalena Bach, un dels llibres que més van marcar la direcció de la meva carrera musical. Fullejant entre els apunts, trobo una petita poesia que Bach va escriure a la seva segona esposa, el dia que es van casar:

A vuestro servidor le trae

inmensa felicidad

veros hoy tan jubilosa,

mi bella y joven esposa.

A quien os contemple ornada

de vuestro traje de boda

y de lirios coronada,

el corazón sonreirá

por vuetro feliz aspecto.

¿Por qué, pues, ha de extrañar

que mis labios y mi pecho

dejen su gozo exhalar?

Segurament, a hores d'ara, no seria el que sóc sense haver llegit aquell llibre, i els meus gustos musicals haguessin anat per altres derroters sense tenir res a veure amb la música antiga. En qualsevol cas, deixo estar la filosofia de "fer dissabte", no em desfaig de cap carpeta i ho torno a endreçar tal i com estava. Em sembla que mai seré capaç de desfer-me de tants anys de la meva vida ni de músics tan preuats per mi.

Concert de Nadal

Ahir al matí vaig tenir l'immens plaer d'assisitir al tradicional concert de Nadal que la coral Saba Nova de Girona ofereix cada any, el diumenge previ abans de les festes d'advent. Després de més de 8 anys d'experiència com a cantaire, i 8 més com a assistent entre el públic, ahir em vaig permetre el luxe d'arribar deu minuts després de l'hora d'inici per a estalviar-me les cançonetes dels més petits, les quals són entranyables i tendres però que una servidora no té prou paciència per aguantar, somriure i aplaudir. Estic convençuda que arribarà el dia que a mi també se'm caurà la baba, faré fotos a una suposada criatura de la meva sang i pensaré que és la més bonica de la fila, però em sembla que encara queden molts nadals per endavant.

Visions de futur a part, si una cosa em va sorprendre d'aquest concert és la varietat de repertori i l'anihilació de certs compositors que ja formaven part de la decoració permanent dels concerts i, fins i tot, del repertori més arxi conegut des de fa més de 40 anys, com seria el cas de Francesc Civil o de Poulenc, els quals exigien una certa predisposició auditiva per part d'un públic amb més ganes de gresca i xerinola que no pas d'endinsar-se en els misteris de l'harmonia moderna. Malgrat que tots nosaltres trobarem a faltar el compositor i organista gironí Francesc Civil (segur, de ben segur que sí!), he de reconèixer que el grup d'adults va arribar-me al cor amb la interpretació d'una peça, meravellosament resolta, de Z. Kódaly, qui hauria musicat la versió del Veni Emmanuel, d'un missal francès del segle XVIII. Personalment considero que va ser el millor moment de tot el concert, sobretot si ho comparo amb el que va ser tota la segona part del concert. Durant la següent mitja hora del concert se'ns va deleitar amb un conte musicat per a veus blanques, amb música de Daniel Gallostra i text de Maria Àngels Bronsoms; per estalviar-me drames innecessaris amb el professorat del conservatori i amb tots aquells qui creuen amb el planter més jove de la coral, prefereixo obviar les meves opinions més franques i deixar sobre la taula el fet que caldria valorar fins a quin punt totes les iniciatives modernes i emprenedores per part dels compositors amb ganes de donar-se a conèixer, són les més adequades per a un concert de Nadal. Segurament el Conte per a veus blanques de Les Fades de Nadal, hauria sigut més pertinent en un auditori com el de La Mercè per a commemorar la festa d'un final de curs, o el centenari d'algun artista local que caldria desempolsegar del pou de l'oblit.

Això sí: espero amb il·lusió el pròxim concert del 2011 i que per molts anys encara es puguin interpretar nadales clàssiques i tradicionals que tinguin poc a veure amb les versions de rock català que es canten a les escoles i instituts públics.

Fragment d'un romanç sobre la Guerra del Francès

Cansó acomodada a las circunstancias del día contra Napoleón 1º y últim emperador de la Fransa.
Desde una roca altíssima
del nevat Pirineu.
Cataluña ab gran ánimo
fa ressonar sa veu:
Fills meus, a la Victoria
correu ab tot ardor.
Correu fills de la Patria
contra'l Francés traydor.
Bonaparte el més bárbaro
que haja vist mai lo mon,
ab la mes vil infamia
lo heroisme confón:
Ell es gran en perfidia;
mes petit en valor.
Correu, etc.
Sens honor, sense justicia
aquell Tirà malvat
ab sos enganys los solios
de la Europa ha robat:
¡Ay quants Regnes son víctimas
de son pérfido cor!
Correu, etc.
Prosperitats y glorias
a tot lo mon promet:
la miserable Italia
que diga que n'ha tret;
la Fransa que publique
¿qué ha fet a son favor?
Correu, etc.
(...)
Miquelets a vostre animo
y esperit generós
vostra adorada Patria
confía son repós;
Aniquilau los bárbaros,
umpliulos de terror.
Correu, etc.
Pasmadas las Províncias,
Cataluña, dirán,
si dorm, se alsa com Júpiter
llampegant i tronant
Celebrará la Historia
de sos fills lo valor.
Correu, etc.

Un primer pas, la coral Saba Nova

Hi ha persones, però sobretot fets puntuals, que no són importants en sí mateixos fins que es reflexiona i es fa una lectura en diagonal de tot allò que ha anat marcant la direcció dels nostres passos i de les accions que duem a terme. Segurament tampoc hauria tingut importància que els meus pares, amb l'autoritat que els emparava mentre jo era una adolescent apocada i obedient, m'haguessin apuntat a la coral Saba Nova si no fos perquè em vaig sentir a gust des del primer dia amb el repertori que es cantava; m'explico: acostumada a les tedioses classes de llenguatge musical que s'impartien a l'escola, caracteritzades per un trist grup de flautes mirant de tocar la peça de Titanic sense ofendre l'oïda menys versada en aquest àmbit, o frustrada per les poques hores que es dedicava a l'Escola de Música al cant coral, aterrar en un grup que es cantava de tot i bé, va ser una descompressió d'oxigen i una alliberació personal.
De la mateixa manera que he tret importància al fet d'accedir a la Saba Nova, si no fos per la pròpia realització, mentiria si digués que el fet de passar-me tots els matins dels dissabtes de l'any, durant 8 primaveres consecutives, em feia feliç. Ho feia de grat, sí, però pocs altres al·licients em motivaven per seguir-hi cantant, si no fos perquè el meu primer contacte amb la música antiga es va deure a la varietat de repertori que la directora, Roser Busquets, procurava que es fes efectiva. Quan es tenen 13 anys, s'és debutant en un grup on les coneixences estan dades i beneïdes i les decisions estan preses, però discutides públicament per evitar susceptibilitats de cares a la galeria, no sempre compensa cantar nadales com Déu mana o fer un concert acompanyat amb orquestra. És per aquest motiu, i per fer justícia a la realitat, que voldria deixar constància dels meus primers passos...possiblement no recordi la meva etapa de cantaire amb faldilla de quadres escocesos amb gaire entusiasme, però sí guardo a la memòria la sensació d'aquells pocs segons en que el cor deixa de bategar quan un "Benedicam Domino", de H. Schütz és cantat per a 8 veus. Quan s'atura el món d'aquesta manera, i la pell es posa de gallina, ja és tard per tirar-se enrere.

La Capella de Música de la Catedral de Girona

Cada ciutat, cada poble, inclús alguns dels nostres barris gironins, compten amb agrupacions coralístiques i musicals que fonamenten l'esperit col·lectiu dels integrants i ajuden a lligar el temps lliure personal amb la cultura; de fet, alguns d'aquests grups poden presumir de gran continuïtat en el temps i de recolzament econòmic per part d'institucions públiques i/o privades.
Aquest seria el cas de la Capella de Música de la catedral de Girona: sense cap mena de dubte, l'agrupació musical amb més història de la nostra ciutat i una de les més antigues del país. Els seus orígens consten documentats a partir de 1474, gràcies a la iniciativa del bisbe Joan Margarit, fins l'any 1621, quan el bisbe Pere de Montcada impulsa l'estructura definitiva -amb gran semblança a la configuració de veus actual-, que no quedarà afectada fins 400 anys més tard, a més del suport del capítol i de les donacions particulars. Durant la consolidació de la capella musical, entraren a formar-ne part personalitats reconegudes del món musical de casa nostra com, per exemple, Francesc Soler, Josep Gaz i Emmanuel Gònima, per a l'exercici del càrrec d'organistes titulars i de mestres de capella.
Malgrat la continuïtat històrica de la capella de música gironina, els inicis del segle XX marcaren un abans i un després en la concepció litúrgica de la institució, ja que es va passar a vincular-la al cor dels nois del Seminari de Girona degut a les mancances econòmiques; els convulsos esdeveniments històrics de les primeres dècades del segle passat són sobradament coneguts i el Seminari també entrà en seriosa crisi econòmica, fins al punt que l'activitat de la música coral a la nostra catedral va cessar, exceptuant la música d'orgue; aquesta va conèixer el privilegi d'acollir músics de la talla de Francesc Civil. A partir de 1996, l'organista Mn. Frederic Pujol, amb el recolzament del capítol de canonges, decidí restaurar la capella sota la configuració inicial, amb 6 membres i, posteriorment, 8 membres per a poder doblar les cordes de les veus humanes, i fins a l'actualitat així s'està mantinguent. A hores d'ara, la Capella ha sigut posada al servei de la litúrgia catedralícia com a acompanyament per a les celebracions destacades, a més de certa activitat concertística complementària; la majoria del repertori es centra en la música dels segles XVI fins al XIX, especialitzant-se, així, en música de períodes més reculats, siguent potser el grup coralístic que ha sabut mantenir un fil conductor més llarg en el temps, tant pel que fa al repertori com en els objectius, a diferència d'altres grups de nou sorgiment a Girona.

Aquitània i la polifonia

Pensant en com planificar-me els dos mesos que tinc per davant, i malgrat l'ombra de la crisi que ens acompanya, he decidit regalar-me un viatget de plaer a Bordeus, capital de les antigues terres aquitanes i propietat d'Elionor d'Aquitània (1122-1204). Aquesta fou una dona excepcionalment culta, reina de França que aviat s'introduí en la qüestió del poder prenent decisions al costat del seu marit, Lluís VII, i de l'abad Suger i, després de l'anul·lació del matrimoni, reina d'Anglaterra. No només havia viscut a cavall entre la política i el refinament, a més, també, va dotar la cort francesa d'aire fresc, música, poesia i trobadors.
És al voltant del nord de França i d'Aquitània que es va introduint la polifonia, nova forma musical amb veus que ja no canten a l'uníson sinó de forma independent entre sí, produint un efecte harmònic i on els cantants es desmarquen dels moviments paral·lels imperants fins llavors, amb el cant gregorià. Això no fou sinònim d'una ruptura radical amb el passat i, com totes les innovacions en la música sacra i litúrgica, tengué seguidors i detractors; d'entre aquests últims n'hi ha un que em crida l'atenció de manera especial: Dionís el Cartoixà afirmava que el fraccionament de les veus (fractio vocis) s'assemblava al símbol de l'ànima trencada. Tot i les crítiques de Dionís que han quedat escrites a "De Vita Canonicorum", altres autors més antics havien comparat la polifonia amb els cabells arrissats d'un home o amb els plecs del vestit d'una dona, fent convergir les seves opinions en la pura vanitat.
De fet, J. Huizinga explica en la seva magnífica obra d'anàlisi de la baixa edat mitjana, "El otoño de la Edad Media", que l'esperit medieval no disposava d'altres possibilitats d'expressió per definir la polifonia que aquelles que podien regir les passions: sobèrbia i voluptuositat de l'esperit. Siguin fonamentades, o no, les crítiques cap al desplegament de les veus dins la melodia, el cas és que la nova dorma d'interpretació va significar un gir de 365 graus en la manera de concebre la música i fins i tot en la religiositat (prova d'això la tenim en les mesures preses durant el Concili de Trento i el tractament que es donà a la música sacra), passant a ser el model universal a gairebé tot el món occidental.

Músiques de Caravaggio

Prendre la figura d'un personatge històric, commemorant-ne el naixement o la mort, és un recurs molt comú que fa de catalitzador ideal pel sorgiment de moltes iniciatives que desenvolupin, al voltant del protagonista i de l'època que li va tocar viure, tot tipus d'activitats paral·leles relacionades amb el món cultural. En literatura, i més concretament dins la poesia de casa nostra, és el torn de Rosa Leveroni, qui també podria vincular-se amb l'historiador Ferran Soldevila. Pel que fa a l'àmbit musical, La Capella Reial de Catalunya, dirigida per Jordi Savall, ja fa anys que ha fet ús de reis, reines, emperadors i exploradors -com Cristòfol Colom- per anar editant enregistraments musicals i oferir temporades concertístiques arreu d'Europa.
La realitat més pròxima, però, és que ahir, dimarts 22 de juny, la Universitat de Girona -amb la col·laboració del Departament d'Història i d'Història de l'Art, juntament amb els alumnes de l'assignatura "Caravaggio"- va fer un acte de clausura del curs 2009/2010, oferint un concert de música ambientada en l'època del pintor. El repertori fou majoritàriament italià, malgrat l'excepció del compositor J. Arcadelt, amb peces de Monteverdi, Caccini, Caroso o Bachieri, entre d'altres... la magnífica interpretació de la soprano Maria Altadill i del clavecinista Simone Gullì es va veure arrodonida amb l'acompanyament de la veu de contratenor de l'Òscar Bonany, donant un toc diferent al duet principal.
És tot un orgull poder comptar amb iniciatives tan selectes que contribueixen a enriquir el panorama musical, sobretot aquell que va dirigit als oients més joves i acostumats a d'altres estils. Des d'aquí aplaudeixo els resultats, l'esforç i la dedicació de tots aquells qui van fer possible fer-nos partíceps de tan magnífica vetllada.

L'estiu i els concerts

Arribats al primer dia d'estiu voldria estrenar-me en l'experiència de batejar i obrir un bloc que giri al voltant de les meves reflexions personals i de les vivències entorn de la música. Ara és temps de concerts a l'aire lliure, és el moment d'engalanar els barris històrics dels pobles de l'Empordà, de fer lluir, més que mai, el Barri Vell de Girona, d'asseure's en les grades dels amfiteatres i de retrobar-nos en els interiors d'aquelles esglésies que permetin acollir músics i públic. És moment d'escoltar i d'interpretar, de fer i gaudir.... més enllà dels reclams turístics i dels missatges subliminals a favor de l'intercanvi cultural, deixem que passin els dies i que el temps posi les coses al seu lloc, disposem-nos a que les ferides cicatritzin amb una brisa de capvespre perfumada de gessamí, i que la música hi faci la resta.