Celebracions

Si hi hagués quelcom a celebrar, probablement avui seria un dels dies que marcaria amb fluorescent al calendari.


Malaguanyades efemèrides personals!

Dies

Hi ha dies bons, dies passables, dies que hauria sigut millor no aixecar-se del llit o dies realment nefastos en que tot sembla una lluita a favor (o en contra) d'una causa perduda. De fet, si ho penso, encara em pregunto com he arribat a acumular tantes batalles inútils per causes que no recordo ni vénen al cas, i precisament encara és més irrisori quan m'adono que una victòria que creia conquerida, se'm regira, inseperadament, en forma de dubtes, recels i angoixes.

Hi ha dies que la susceptibilitat està a flor de pell i ens fa palesa la fragilitat de la confiança...tan fàcil de trencar i tan difícil de solidificar.

Hi ha dies que una servidora no pot evitar somriure, sense deixar d'ensenyar les dents, mentre la ironia va destil·lant en el veredicte que es mereixerien més d'un/a lletra ferits/des que encara no dominen els principis bàsics de la gramàtica catalana, mentre carreguen de tragèdia filosòfica pseudo-erudita uns girs lingüístics totalment incomprensibles.

Hi ha dies que més valdria no haver començat a escriure mai en la llengua que no toca i a seguir venent estufes al Sàhara.

Setembre i l'any 82

Setembre acostuma a ser l'objecte invocat per aquells qui tenen ganes d'escriure, no només perquè els mesos de l'any tenen un efecte d'ordre cronològic infal·lible, sinó perquè dóna molt de joc a recórrer a les esferes dels episodis històrics de Catalunya, el síndrome post-vacacional o la tornada a l'escola. D'aquest últim punt diré que, a nivell personal, mai em vaig caracteritzar per ser una nena il·lusionada de retrobar-me amb la rutina escolar, malgrat que tampoc seria just tenyir de gust agredolç uns anys passats que no foren del tot desagradables; l'escola no era el meu locus amoenus, però en cap cas va suposar un drama ni un trauma infantil.
L'escola Annexa de Girona gaudia del privilegi de ser el laboratori idoni pels estudiants en pràctiques de Magisteri, i la majoria dels qui vam néixer al 84 -l'any de la victòria socialista en les eleccions generals- i fórem matriculats en aquell centre, portàvem implícit el desig dels pares , de fer ús d'una educació (ara sí) pública i de qualitat. Lluny de voler presumir d'haver rebut un tracte exclusiu, sí que afirmo amb orgull que el mètode acadèmic de l'Annexa estava a la vanguardia dels nous plans educatius que pretenien ser una mica elitistes i, a la vegada, integradors. Estigui d'acord, o no, amb el sistema popularment conegut com a "cafè per tots", i amb els projectes dels pares que van confiar part de la nostra educació a aquella escola, val a dir que encara recordo amb afecte i condescendència, noms com els de Margarida Falgàs, Anna Pujol o Ricard Guish, que van marcar, inevitablement, els primers anys d'infància ens els que vam haver de sortir de l'ou i de la seguretat de la llar familiar.
Tampoc cal oblidar, però, que triem l'educació que triem per als nostres fills, els records que s'acaben posant sobre la taula, anys més tard, no acostumen a divergir tant dels dels altres nens, (en el règim democràtic, evidentment) provinents d'escola pública o privada, religiosa o laica.

El pa nostre de cada dia

Girona va tornant a la normalitat després de la vorágine estiuenca, el trànsit s'intensifica i no és fins que passem de 5 a 25 minuts en trobar un aparcament per deixar-hi el cotxe, que prenem consciència de la fi de les vacances. Els carrers que no coneixen el privilegi del turisme en massa ja mostren l'atrafagament d'un setembre inevitable, malgrat que el sector de la població que té un gos a la seva llar no ha faltat mai a la cita de la passejada ritual del capvespre, fos 15 d'agost o de setembre.
Com a fervent partidària de la companyia (canina i/o) felina, no puc evitar sentir orgull i satisfacció per aquelles persones que no s'han deixat endur per l'egoïsme i la irresponsabilitat, abandonant aquelles "cosetes peludes i gracioses" que eren per Nadal, i que acaben portant massa feina i mals de cap mesos després. Les reflexions entorn al "No l'abandonis, ell mai no ho faria" estan molt vistes, ho sé i demano disculpes, però és que una servidora encara es fa creus en veure la quantitat de protectores d'animals que es veuen obligades a sacrificar les bèsties i a tancar per manca de recursos. El més greu, penso jo, és que a penes hi ha repercussió social directa, i no ha sigut fins la meva entrada al món del facebook, que he pogut experimentar tot aquest assumpte, gràcies a una sèrie de persones que miren de fer campanya i d'informar al personal; a més de predicar amb l'exemple, penjant les fotos dels animals que, tan generosament, van decidir adoptar. Sóc conscient, també, que el món està ple de tragèdies i d'injustícies i que, per tant, el meu escrit pugui ser titllat de frívol, però és que per el moment encara no he coincidit amb ningú que al matí fes gal·la d'haver apadrinat un nen a la Índia, i que a la tarda hagi condemnat el se gos abandonant-lo al marge de l'autopista.

Carta

[A qui pugui interessar]


Estimat Ningú,

no és la primera vegada que m'he dirigit a tu quan tenia tantes coses a dir, he perdut el compte de quantes vegades he començat a escriure't unes ratlles, i de quantes altres he tancat l'ordinador, encara més avergonyida del que estava abans d'asseure'm davant la pantalla. Fa temps que desitjava escriure una carta, una d'aquelles cartes que no hauria d'acabar mai, que explicaria tot allò que no ha sigut verbalitzat a falta d'un receptor disposat a dissipar pors i eixugar moltes, moltíssimes llàgrimes...tantes, que no n'hi hauria prou amb una tarda, ni amb dues, ni amb tres...em farien falta estacions senceres per confiar que el reflex dels teus ulls em retornés la imatge d'un nosaltres, fruit de l'anhel o de la imaginació, què més dóna!
Quan manca tot això es consenteix l'abandó a la passió freda, eixuta, infèrtil...perquè no hi ha res pitjor que la forçosa abraçada en el silenci que substitueix una dolçor inexistent. Perquè, mentre ressegueixes, desmenjadament, les formes de la meva esquena i entre els teus braços em sento tan vulnerable i tan cansada, ploro com hauria plorat si hagués conegut cent amants i cent frustracions. Digues, com vols que no plori?
Perquè sento que jo ja no sóc jo, perquè al teu costat, sense estar amb tu, em sento vella massa jove; voldria dir-te adéu per alliberar-me d'un temps que ja no és meu, desitjant despertar anys més tard per esbrinar si el teu record encara em pesa o si, senzillament, has sigut una anècdota més dels meus 25 anys.
Per el moment, i tal i com et vaig dir un matí d'hivern...SEMPRE.

Fins a nou avís, aquest blog romandrà tancat per vacances...BON ESTIU!!!!

El Liceu per a principiants

Sempre queda bé poder comentar als nostres cercles de coneguts que, ni que sigui un cop a l'any, invertim una nit en cultura operística deixant-nos caure per una de les institucions musicals més emblemàtiques del nostre país. La temporada del Liceu encara aixeca passions entre els sectors de més de 55 anys, i ha procurat adaptar-se a totes les franges d'edat del públic, fent mans i mànigues per oferir programes amb un parell d'òperes contemporànies i, amb sort, una d'època barroca perquè plogui a gust de tothom, sense que això els faci oblidar dels autèntics protagonistes, in saecula saeculorum: Wagner i la florida òpera italiana del segle XIX. De gustos no hi ha res escrit, diuen. Per tant, independentment de les preferències del consumidor, m'he pres la llicència de deixar per escrit uns quants consells perquè la vetllada sigui exitosa, triem l'òpera que triem.
1- Si és la primera vegada que vas al Liceu, tingues en compte que hauràs d'estar assegut dues hores, com a mínim. Recorda: l'òpera no és el cine, i no és tan fàcil de pair.
2- Com a recomanació personal, de cares als debutants, jo m'inclinaria per una òpera de Mozart; els arguments acostumen a assimilar-se a una comèdia on la pilota es va fent més grossa, i moltes de les àries són força conegudes.
3- Si disposes de poc pressupost i no tens massa clar el que vols anar a veure, qualsevol localitat situada a partir del quart pis servirà.
4- No compris el llibret que t'oferiran a l'entrada. Si vols estar mínimament informat, sempre pots fer un cop d'ull a l'argument per internet.
5- Tres quarts abans de l'inici de l'òpera, el Foyeur ofereix una xerrada explicativa. Si abans no has mirat l'argument, assistir a aquesta conferència és més que convenient; tingues en compte que confondre la Tosca de Puccini amb la Norma de Bellini, és problemàtic.
6- Si fa quatre dies que t'has comprat un mòbil, deixa'l a casa perquè és complicat silenciar-lo a mig acte si no ho has fet abans. Si estàs familiaritzat amb el telèfon, deixa'l a casa també. Difícilment algú et trucarà per saber com has passat la nit i d'aquesta manera evitarem les interrupcions inoportunes.
7- Si arrossegues cert refredament perquè durant l'estiu has abusat dels aires condicionats, mira de prendre, prèviament, algun bàlsam hidratant per la gola i pel nas. Qualsevol soroll, més enllà dels que facin els cantants o l'orquestra, està de més.
8- Pel que fa a la vestimenta: el Liceu ha passat a ser una institució burgesa oberta a les masses, per tant, les gal·les estan una mica passades. Qualsevol cosa pot servir, sempre i quan et vegis arreglat/da; avui dia, els texans amb americana també valen.


Com a apunt final, només caldria desitjar una bona vetllada a tot aquell qui s'animi i dir que amb sort, l'escenografia no serà del tot esperpèntica si els cantants no es veuen obligats a pixar dalt l'escenari...no fos cas, tot forma part de l'espectacle!