Nit de bruixes

El primer dia de novembre arriba desvetllant-se amb les presses pròpies, després d'una llarga i soporífera hivernació, d'uns quants grups d'adolescents disfressats que, ahir nit, es passejaven pel barri d'una servidora, picant les portes de les cases demanant caramels i tot tipus de dolços que servirien per a celebrar un Halloween sense esperits, o una castanyada sense castanyes. Si haguéssim de fer cas de l'origen d'aquesta tradició del món anglicà, narrat per la sèrie televisiva dels Simpsons, caldria recular al segle XVII, quan algunes de les dones que s'atrevien a viure al cor d'una naturalesa ignota i per explotar, enmig d'una societat puritana i conservadora, es dedicaven a demanar productes alimentaris de primera necessitat a canvi de no endur-se els fills de les famílies que habitaven en les colònies americanes acabades de fundar.

Segurament, aquelles dones considerades estranyes i que sovint se les acusava de practicar la bruixeria, tenien coses millors a fer que endur-se les criatures i llençar-les a la perola, però els prejudicis de la gent són quelcom molt difícil de canviar, i encara menys d'aniquil·lar. Segurament, tampoc interessava que qualsevol dona fos autosuficient i que gaudís d'uns coneixements associats a l'herboristeria i a la farmacopea que els donaria prestigi i reconeixement entre els nous colons, tot plegat deixava en segon terme els metges humanistes que només practicaven sangries i es fiaven d'uns suposats humors que afectarien a la anatomia humana. Però el que segur no podia ser, de cap de les maneres, és que Crist deixés de tenir un paper rellevant en el destí de la humanitat, i que aquest ja no estigués vinculat a les bones i/o males accions dutes a terme en aquesta vida de patiment i, encara pitjor, que la llibertat de la dona deixés de dependre de la voluntat del cap de família o de la societat pastoral que tenia un rígid sistema de fer.

Bruixes o no bruixes, aquelles dones es van haver d'enfrontar a les xerrameques mal intencionades dels altres, al rebuig, a la por i la intolerància pròpies de la ignorància, per no parlar dels centenars que van acabar cremades a la foguera pel simple fet d'apartar-se de la norma o per viure sota principis alternatius que els merament dictats per la religió.

Fires de Girona 2010

Tradicionalment les Fires de Girona acostumaven a venir acompanyades d'una pluja empipadora que semblava respondre a les pregàries dels nostres pares, qui es posaven les mans al cap només de pensar en la despesa que els suposaria tals dies festius per a les seves butxaques. Les criatures, en canvi, no sentíem la humitat ambiental ni reparàvem en la nova tonalitat que adquirien les sabates després de passejar per una Devesa enfangada i atapeïda, mentre les faccions de la cara dels pares solia assimilar-se a l'efecte pèndol, que passava de la indignació a la resignació i viceversa, fins que s'imposava el sentit comú i quan s'arribava a casa ja era una altra història: la rentadora i les tovalloles ja feien el fet!

Avui dia, però, les festivitats de Girona poc tenen a envejar als síntomes previs de la congelació, quan el jovent, abrigat fins a nivells inaudits, havia de picar de peus a terra perquè la sang circulés amb normalitat per les venes. Aviat, la fred característica i humida de Girona passarà a ser quelcom anecdòtic referent a les llegendes locals de casa nostra; potser arribarà el dia en que hauré d'explicar als meus néts que a finals d'octubre la gent sortia de casa amb abrics, bufandes i guants, i que no hi havia res millor, després de passar tres o quatre hores a la intempèrie festiva nocturna, que un entrepà de botifarra i una tasseta de xocolata calenta, asseguts al primer bar que obria a altes hores de la matinada. Molt probablement els fills dels meus fills em preguntin:

-" Àvia, a l'hivern feia fred?" .- I jo riuré, pensant que les pobres criatures van néixer en plena època de l'escalfament global i que, de ben segur, els hagués sigut més còmode viure a l'altre hemisferi, on al nostre hivern feia calor i passaven el Nadal a la platja, i d'aquesta manera ens estalviaríem d'haver de rememorar aquells anys on feia el temps que tocava!

Jo aposto per unes fires fredes que em permetin espetegar les dents, i que quan arribi a casa, pugui donar gràcies per trobar un llit i una manteta esperant-me!

Celebracions

Si hi hagués quelcom a celebrar, probablement avui seria un dels dies que marcaria amb fluorescent al calendari.


Malaguanyades efemèrides personals!

Dies

Hi ha dies bons, dies passables, dies que hauria sigut millor no aixecar-se del llit o dies realment nefastos en que tot sembla una lluita a favor (o en contra) d'una causa perduda. De fet, si ho penso, encara em pregunto com he arribat a acumular tantes batalles inútils per causes que no recordo ni vénen al cas, i precisament encara és més irrisori quan m'adono que una victòria que creia conquerida, se'm regira, inseperadament, en forma de dubtes, recels i angoixes.

Hi ha dies que la susceptibilitat està a flor de pell i ens fa palesa la fragilitat de la confiança...tan fàcil de trencar i tan difícil de solidificar.

Hi ha dies que una servidora no pot evitar somriure, sense deixar d'ensenyar les dents, mentre la ironia va destil·lant en el veredicte que es mereixerien més d'un/a lletra ferits/des que encara no dominen els principis bàsics de la gramàtica catalana, mentre carreguen de tragèdia filosòfica pseudo-erudita uns girs lingüístics totalment incomprensibles.

Hi ha dies que més valdria no haver començat a escriure mai en la llengua que no toca i a seguir venent estufes al Sàhara.

Setembre i l'any 82

Setembre acostuma a ser l'objecte invocat per aquells qui tenen ganes d'escriure, no només perquè els mesos de l'any tenen un efecte d'ordre cronològic infal·lible, sinó perquè dóna molt de joc a recórrer a les esferes dels episodis històrics de Catalunya, el síndrome post-vacacional o la tornada a l'escola. D'aquest últim punt diré que, a nivell personal, mai em vaig caracteritzar per ser una nena il·lusionada de retrobar-me amb la rutina escolar, malgrat que tampoc seria just tenyir de gust agredolç uns anys passats que no foren del tot desagradables; l'escola no era el meu locus amoenus, però en cap cas va suposar un drama ni un trauma infantil.
L'escola Annexa de Girona gaudia del privilegi de ser el laboratori idoni pels estudiants en pràctiques de Magisteri, i la majoria dels qui vam néixer al 84 -l'any de la victòria socialista en les eleccions generals- i fórem matriculats en aquell centre, portàvem implícit el desig dels pares , de fer ús d'una educació (ara sí) pública i de qualitat. Lluny de voler presumir d'haver rebut un tracte exclusiu, sí que afirmo amb orgull que el mètode acadèmic de l'Annexa estava a la vanguardia dels nous plans educatius que pretenien ser una mica elitistes i, a la vegada, integradors. Estigui d'acord, o no, amb el sistema popularment conegut com a "cafè per tots", i amb els projectes dels pares que van confiar part de la nostra educació a aquella escola, val a dir que encara recordo amb afecte i condescendència, noms com els de Margarida Falgàs, Anna Pujol o Ricard Guish, que van marcar, inevitablement, els primers anys d'infància ens els que vam haver de sortir de l'ou i de la seguretat de la llar familiar.
Tampoc cal oblidar, però, que triem l'educació que triem per als nostres fills, els records que s'acaben posant sobre la taula, anys més tard, no acostumen a divergir tant dels dels altres nens, (en el règim democràtic, evidentment) provinents d'escola pública o privada, religiosa o laica.

El pa nostre de cada dia

Girona va tornant a la normalitat després de la vorágine estiuenca, el trànsit s'intensifica i no és fins que passem de 5 a 25 minuts en trobar un aparcament per deixar-hi el cotxe, que prenem consciència de la fi de les vacances. Els carrers que no coneixen el privilegi del turisme en massa ja mostren l'atrafagament d'un setembre inevitable, malgrat que el sector de la població que té un gos a la seva llar no ha faltat mai a la cita de la passejada ritual del capvespre, fos 15 d'agost o de setembre.
Com a fervent partidària de la companyia (canina i/o) felina, no puc evitar sentir orgull i satisfacció per aquelles persones que no s'han deixat endur per l'egoïsme i la irresponsabilitat, abandonant aquelles "cosetes peludes i gracioses" que eren per Nadal, i que acaben portant massa feina i mals de cap mesos després. Les reflexions entorn al "No l'abandonis, ell mai no ho faria" estan molt vistes, ho sé i demano disculpes, però és que una servidora encara es fa creus en veure la quantitat de protectores d'animals que es veuen obligades a sacrificar les bèsties i a tancar per manca de recursos. El més greu, penso jo, és que a penes hi ha repercussió social directa, i no ha sigut fins la meva entrada al món del facebook, que he pogut experimentar tot aquest assumpte, gràcies a una sèrie de persones que miren de fer campanya i d'informar al personal; a més de predicar amb l'exemple, penjant les fotos dels animals que, tan generosament, van decidir adoptar. Sóc conscient, també, que el món està ple de tragèdies i d'injustícies i que, per tant, el meu escrit pugui ser titllat de frívol, però és que per el moment encara no he coincidit amb ningú que al matí fes gal·la d'haver apadrinat un nen a la Índia, i que a la tarda hagi condemnat el se gos abandonant-lo al marge de l'autopista.

Carta

[A qui pugui interessar]


Estimat Ningú,

no és la primera vegada que m'he dirigit a tu quan tenia tantes coses a dir, he perdut el compte de quantes vegades he començat a escriure't unes ratlles, i de quantes altres he tancat l'ordinador, encara més avergonyida del que estava abans d'asseure'm davant la pantalla. Fa temps que desitjava escriure una carta, una d'aquelles cartes que no hauria d'acabar mai, que explicaria tot allò que no ha sigut verbalitzat a falta d'un receptor disposat a dissipar pors i eixugar moltes, moltíssimes llàgrimes...tantes, que no n'hi hauria prou amb una tarda, ni amb dues, ni amb tres...em farien falta estacions senceres per confiar que el reflex dels teus ulls em retornés la imatge d'un nosaltres, fruit de l'anhel o de la imaginació, què més dóna!
Quan manca tot això es consenteix l'abandó a la passió freda, eixuta, infèrtil...perquè no hi ha res pitjor que la forçosa abraçada en el silenci que substitueix una dolçor inexistent. Perquè, mentre ressegueixes, desmenjadament, les formes de la meva esquena i entre els teus braços em sento tan vulnerable i tan cansada, ploro com hauria plorat si hagués conegut cent amants i cent frustracions. Digues, com vols que no plori?
Perquè sento que jo ja no sóc jo, perquè al teu costat, sense estar amb tu, em sento vella massa jove; voldria dir-te adéu per alliberar-me d'un temps que ja no és meu, desitjant despertar anys més tard per esbrinar si el teu record encara em pesa o si, senzillament, has sigut una anècdota més dels meus 25 anys.
Per el moment, i tal i com et vaig dir un matí d'hivern...SEMPRE.