Cantonigròs, avui i de lluny

Fa temps, a classe d'Arqueologia, se'ns va ensenyar les diverses etapes de destrucció que afectaven a una casa, representades mitjançant un embrollat esquema anomenat "Matrix de Harris". Malgrat que aquell detall de l'assignatura em resultava carregós i complexe d'entendre al primer cop d'ull, aviat em va anar interessant la lògica abstracta que calia usar per pensar la construcció del revés. De fet, les cases sempre han tingut una significació especial per a mi perquè les assimilo a un projecte de futur, i comparteixo plenament la idea que "parar casa" és el mateix que fundar una família, fer arrels i mirar endavant, passi el que pasi; per tant, casa vindria a ser sinònim de futur i esperança.

Quan era petita, els meus pares passaven els estius i les festivitats de l'any a la casa de Cantonigròs, un poblet de 300 habitants, a tocar de L'Esquirol i Tavertet, que veia crescuda la seva població gràcies als barcelonins que buscaven bon clima muntanyenc i tranquil·litat, exceptuant el trencament de la calma bucòlica, quan es celebrava el conegut Festival Internacional de música de Cantonigròs. Més enllà de les atraccions folklòriques, la casa de Cantoni va representar -i encara representa- un trosset d'infància que podria ser qualificada de feliç, tot i que en aquells dies no valorava la casa més que com a un simple espai on hi menjava i dormia, fet que la meva mare es feia farts de retreure'm fins a l'avorriment. Avui, però, la recordo amb una mena d'enyorança positiva que ha fet que no abandoni el somni de tenir quatre parets en propietat de pedres venerables, per a poder-hi residir fins que la mort me'n separi.

A la part superior i a mà dreta, adjunto una fotografia de l'església parroquial, Sant Roc, on curiosament va començar part de la meva educació catòlica i on vaig aprendre les primeres cançons de doctrina fins que els meus pares, cansats de sentir les mateixes cançonetes "cumbayàs", van decidir matricular-me al conservatori perquè aprengués música i solfeig.

Tardes de novembre

Les tardes de novembre es confonen amb les hores de quietud nocturna, i ja no sé si la respiració estranya que m'acompanya m'ha enterrat viva en una tomba de silenci i solitud, o si jo mateixa he cavat la fossa dels desitjos segats abans d'hora.

El gat negre

Un tòpic freqüent associat al diable i a les males supersticions, a més de ser un ítem adoptat per a la festa de Halloween.

Nit de bruixes

El primer dia de novembre arriba desvetllant-se amb les presses pròpies, després d'una llarga i soporífera hivernació, d'uns quants grups d'adolescents disfressats que, ahir nit, es passejaven pel barri d'una servidora, picant les portes de les cases demanant caramels i tot tipus de dolços que servirien per a celebrar un Halloween sense esperits, o una castanyada sense castanyes. Si haguéssim de fer cas de l'origen d'aquesta tradició del món anglicà, narrat per la sèrie televisiva dels Simpsons, caldria recular al segle XVII, quan algunes de les dones que s'atrevien a viure al cor d'una naturalesa ignota i per explotar, enmig d'una societat puritana i conservadora, es dedicaven a demanar productes alimentaris de primera necessitat a canvi de no endur-se els fills de les famílies que habitaven en les colònies americanes acabades de fundar.

Segurament, aquelles dones considerades estranyes i que sovint se les acusava de practicar la bruixeria, tenien coses millors a fer que endur-se les criatures i llençar-les a la perola, però els prejudicis de la gent són quelcom molt difícil de canviar, i encara menys d'aniquil·lar. Segurament, tampoc interessava que qualsevol dona fos autosuficient i que gaudís d'uns coneixements associats a l'herboristeria i a la farmacopea que els donaria prestigi i reconeixement entre els nous colons, tot plegat deixava en segon terme els metges humanistes que només practicaven sangries i es fiaven d'uns suposats humors que afectarien a la anatomia humana. Però el que segur no podia ser, de cap de les maneres, és que Crist deixés de tenir un paper rellevant en el destí de la humanitat, i que aquest ja no estigués vinculat a les bones i/o males accions dutes a terme en aquesta vida de patiment i, encara pitjor, que la llibertat de la dona deixés de dependre de la voluntat del cap de família o de la societat pastoral que tenia un rígid sistema de fer.

Bruixes o no bruixes, aquelles dones es van haver d'enfrontar a les xerrameques mal intencionades dels altres, al rebuig, a la por i la intolerància pròpies de la ignorància, per no parlar dels centenars que van acabar cremades a la foguera pel simple fet d'apartar-se de la norma o per viure sota principis alternatius que els merament dictats per la religió.

Fires de Girona 2010

Tradicionalment les Fires de Girona acostumaven a venir acompanyades d'una pluja empipadora que semblava respondre a les pregàries dels nostres pares, qui es posaven les mans al cap només de pensar en la despesa que els suposaria tals dies festius per a les seves butxaques. Les criatures, en canvi, no sentíem la humitat ambiental ni reparàvem en la nova tonalitat que adquirien les sabates després de passejar per una Devesa enfangada i atapeïda, mentre les faccions de la cara dels pares solia assimilar-se a l'efecte pèndol, que passava de la indignació a la resignació i viceversa, fins que s'imposava el sentit comú i quan s'arribava a casa ja era una altra història: la rentadora i les tovalloles ja feien el fet!

Avui dia, però, les festivitats de Girona poc tenen a envejar als síntomes previs de la congelació, quan el jovent, abrigat fins a nivells inaudits, havia de picar de peus a terra perquè la sang circulés amb normalitat per les venes. Aviat, la fred característica i humida de Girona passarà a ser quelcom anecdòtic referent a les llegendes locals de casa nostra; potser arribarà el dia en que hauré d'explicar als meus néts que a finals d'octubre la gent sortia de casa amb abrics, bufandes i guants, i que no hi havia res millor, després de passar tres o quatre hores a la intempèrie festiva nocturna, que un entrepà de botifarra i una tasseta de xocolata calenta, asseguts al primer bar que obria a altes hores de la matinada. Molt probablement els fills dels meus fills em preguntin:

-" Àvia, a l'hivern feia fred?" .- I jo riuré, pensant que les pobres criatures van néixer en plena època de l'escalfament global i que, de ben segur, els hagués sigut més còmode viure a l'altre hemisferi, on al nostre hivern feia calor i passaven el Nadal a la platja, i d'aquesta manera ens estalviaríem d'haver de rememorar aquells anys on feia el temps que tocava!

Jo aposto per unes fires fredes que em permetin espetegar les dents, i que quan arribi a casa, pugui donar gràcies per trobar un llit i una manteta esperant-me!

Celebracions

Si hi hagués quelcom a celebrar, probablement avui seria un dels dies que marcaria amb fluorescent al calendari.


Malaguanyades efemèrides personals!

Dies

Hi ha dies bons, dies passables, dies que hauria sigut millor no aixecar-se del llit o dies realment nefastos en que tot sembla una lluita a favor (o en contra) d'una causa perduda. De fet, si ho penso, encara em pregunto com he arribat a acumular tantes batalles inútils per causes que no recordo ni vénen al cas, i precisament encara és més irrisori quan m'adono que una victòria que creia conquerida, se'm regira, inseperadament, en forma de dubtes, recels i angoixes.

Hi ha dies que la susceptibilitat està a flor de pell i ens fa palesa la fragilitat de la confiança...tan fàcil de trencar i tan difícil de solidificar.

Hi ha dies que una servidora no pot evitar somriure, sense deixar d'ensenyar les dents, mentre la ironia va destil·lant en el veredicte que es mereixerien més d'un/a lletra ferits/des que encara no dominen els principis bàsics de la gramàtica catalana, mentre carreguen de tragèdia filosòfica pseudo-erudita uns girs lingüístics totalment incomprensibles.

Hi ha dies que més valdria no haver començat a escriure mai en la llengua que no toca i a seguir venent estufes al Sàhara.