En aquells anys que deixàvem enrere el segle XX per endinsar-nos en el nou mil·lenni, jo estava finalitzant la meva etapa d'estudiant de secundària a l'institut; un de qualsevol, tant se val. De fet, mai se m'hauria acudit parlar d'una etapa que ja tenia oblidada al calaix dels records enterrats però la setmana passada em vaig trobar un amic que va dir-me que li faria il·lusió llegir un post de les meves relacions d'adolescència. (Ai Senyor! El pobre no sabia què es veuria obligat a llegir!)
De fet, si hagués de definir les meves relacions amb un sol adjectiu seria "inexistents". Suposo que la meva total absència de relacions amistoses venia donada per un caràcter repel·lent i gens disposat a seguir les pautes dictades en allò que tocava fer quan es tenen entre 15 i 18 anys. Recordo perfectament que cada vegada que expressava una opinió en veu alta sempre anava acompanyada de bufets d'exasperació i d'ulls en blanc que venien a dir que el meu parer no era benvingut i que tampoc ningú me l'havia demanat, la qual cosa era veritat. Per altra banda, però, potser he de donar gràcies d'haver estudiat en aquells meravellosos anys finals dels 90, sobretot pel fet que més endavant es va posar de moda el "bulling" i que jo no em vaig veure obligada a patir; els meus companys, en el fons, eren gent educada i tolerant que es limitava a ignorar-me tot el que podien i a criticar-me fora de l'aula, si és que en algun moment vaig arribar a ser tant important per ells com perquè invertissin més de cinc minuts en la meva impertinent persona.
Sí, ho reconec: em comportava de manera impertinent i repel·lent amb plena consciència dels meus actes. Era un peix que es mossegava la cua; com més exclosa em veia del grup (cosa que cou, cou moltíssim encara que es vulgui anar d'independent) més feia èmfasi en criticar en veu alta els punts flacs que podien provocar indignació entre la massa: des de l'estrena del programa Operación Triunfo -que va tenir moltíssims seguidors entre la meva classe de 2n de batxillerat-, passant per riure'm obertament d'alguna noia que practicava ideologies pseudo d'esquerres molt mal enteses, cridant massa i llegint poc. Tal i com es pot extreure de l'experiència, tot plegat em va valdre un allau de sol·licituds d'amistat de cares a un tercer mil·lenni però no precisament en el segon.
Que consti, no sóc rencorosa i per sobre de tot... bon rotllo, eh? Si cap dels meus lectors es topa amb algun ex company de classe, que faci el favor de preguntar-li per mi ja que es divertirà molt a costa de les meves barrabassades i dels comentaris fora de lloc. M'agradaria pensar que ja no es recorden de mi, però em sembla que no és el cas perquè que quan me'ls trobo pel carrer encara em saluden com si no hagués passat res; ara tots ja hem crescut i som homes i dones de bé... alguns d'ells/elles mestres que deuen predicar la integració i la tolerància envers els altres. Per si de cas, he demanat els noms de les escoles on treballen perquè com es comprendrà, en cap cas hi duria els meus fills. Si d'això en voleu dir rancúnia, endavant. Però jo tinc la consciència i el sentit de l'humor en la mateixa neurona cerebral, i aquesta és la que més potencio.
Gràcies a tots els qui hagueu tingut la paciència de llegir-me fins al final!!! Salut.
De fet, si hagués de definir les meves relacions amb un sol adjectiu seria "inexistents". Suposo que la meva total absència de relacions amistoses venia donada per un caràcter repel·lent i gens disposat a seguir les pautes dictades en allò que tocava fer quan es tenen entre 15 i 18 anys. Recordo perfectament que cada vegada que expressava una opinió en veu alta sempre anava acompanyada de bufets d'exasperació i d'ulls en blanc que venien a dir que el meu parer no era benvingut i que tampoc ningú me l'havia demanat, la qual cosa era veritat. Per altra banda, però, potser he de donar gràcies d'haver estudiat en aquells meravellosos anys finals dels 90, sobretot pel fet que més endavant es va posar de moda el "bulling" i que jo no em vaig veure obligada a patir; els meus companys, en el fons, eren gent educada i tolerant que es limitava a ignorar-me tot el que podien i a criticar-me fora de l'aula, si és que en algun moment vaig arribar a ser tant important per ells com perquè invertissin més de cinc minuts en la meva impertinent persona.
Sí, ho reconec: em comportava de manera impertinent i repel·lent amb plena consciència dels meus actes. Era un peix que es mossegava la cua; com més exclosa em veia del grup (cosa que cou, cou moltíssim encara que es vulgui anar d'independent) més feia èmfasi en criticar en veu alta els punts flacs que podien provocar indignació entre la massa: des de l'estrena del programa Operación Triunfo -que va tenir moltíssims seguidors entre la meva classe de 2n de batxillerat-, passant per riure'm obertament d'alguna noia que practicava ideologies pseudo d'esquerres molt mal enteses, cridant massa i llegint poc. Tal i com es pot extreure de l'experiència, tot plegat em va valdre un allau de sol·licituds d'amistat de cares a un tercer mil·lenni però no precisament en el segon.
Que consti, no sóc rencorosa i per sobre de tot... bon rotllo, eh? Si cap dels meus lectors es topa amb algun ex company de classe, que faci el favor de preguntar-li per mi ja que es divertirà molt a costa de les meves barrabassades i dels comentaris fora de lloc. M'agradaria pensar que ja no es recorden de mi, però em sembla que no és el cas perquè que quan me'ls trobo pel carrer encara em saluden com si no hagués passat res; ara tots ja hem crescut i som homes i dones de bé... alguns d'ells/elles mestres que deuen predicar la integració i la tolerància envers els altres. Per si de cas, he demanat els noms de les escoles on treballen perquè com es comprendrà, en cap cas hi duria els meus fills. Si d'això en voleu dir rancúnia, endavant. Però jo tinc la consciència i el sentit de l'humor en la mateixa neurona cerebral, i aquesta és la que més potencio.
Gràcies a tots els qui hagueu tingut la paciència de llegir-me fins al final!!! Salut.
