Nannerl, la germana de Mozart

No sóc crítica de cinema ni tampoc una experta en matèria del setè art; això no vol dir que no m'agradi el bon cinema d'autor o aquell que vol portar a la gran pantalla -ni que sigui per un públic minoritari- la història de personatges complexos que el filtre de la Història no ha tractat massa bé. Precisament pensant en els personatges que descansen en l'oblit, la setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula "Nannerl, la germana de Mozart".

Viure i pertànyer a una família de músics no deuria ser gens fàcil, però encara ho deuria ser menys si es naixia dona a finals del segle XVIII, època en que les convencions socials encara restaven encorsetades en les pautes que marcava l'Antic Règim. Maria Ana Mozart -Nannerl, pels pròxims- vivia a l'ombra de les esperances que el pare i cap de família, Leopold Mozart, havia dipositat envers el fill petit. Nannerl era una intèrpret excel·lent a més de bona compositora i en cap cas es podria posar en dubte el seu talent si se l'hagués jutjada amb els ulls d'avui, però el segle XVIII encara no havia obert les portes a les extravagàncies decimonòniques que certes dones, amb mitjans econòmics, van poder-se'n beneficiar.

Deixant de banda el seguiment argumental i la dubtosa història d'amor entre Nannerl i el Delfí de França, val a dir que la pel·lícula fa una excel·lent adaptació pel que fa el vestuari, els espais arquitectònics i, evidentment, part de la música recuperada dels arxius familiars. Malgrat haver vist la pel·ícula en una trista intimitat de sis persones a la sala, la pel·lícula és un d'aquells exemples clau de qualitat no apte per a les masses, cosa que em sembla lamentable i rebutjable. Des d'aquí animo als pocs lectors que pugui tenir a que vagin a veure-la perquè no en sortiran gens decebuts... sempre i quan encara estigui en cartellera, perquè vist el tipus de cartellera que triomfa, no m'estrayaria gens.

Des de Girona us desitjo unes bones Fires i un bon dia de Tots Sants!

Lola

La gateta Lola és resident del Maresme i fou trobada en un hivernacle per una parella que ja tenia un gos de raça gran. Tot i els intents que la Lola convisqués amb el gos, la situació va ser força complexa i al final van decidir donar-la al meu amic Daniel Ferrer Esteban, que és qui em passa la fotografia que us adjunto a continuació.

En Daniel m'explica que el dia que la Lola va arribar a casa estava una mica espantada i la va tancar en una habitació perquè s'anés avesant al nou espai que li tocaria viure i es calmés, cosa que és una pràctica molt recomanable si us arriba un gatet a casa i es posa nerviós o s'angoixa. En Daniel també explica que actualment aquella habitació resta tancada i que la Lola a vegades demana d'entrar-hi posant-se davant la porta, segurament recordant el dia que va arribar a la nova llar.

D'allò que jo no en tinc la culpa

No em sento culpable perquè no he fet res dolent.

No em sento culpable d'haver demanat ni d'atrevir-me a desitjar.

No em sento cupable de tenir els amics que tinc ni de creure en els valors que crec.

No sóc culpable del temps que m'ha tocat viure.

No sóc culpable d'haver estimat.

No sóc culpable de sentir.

No seré culpable de seguir visquent feliç, algun dia, més endavant.

Mursik

Hola amics, tot esperant que aquesta pluja no ens aigualeixi el cap de setmana d'inauguració de les Fires de Girona, us animo el divendres amb una fotografia del gatet Mursik, de tres anys. Els seus amos són en Joaquim i la Vera; m'expliquen que el van adoptar quan tenia pocs mesos i era el més bonic dels seus quatre germans, cosa que no és d'estranyar si veiem la seva fotografia.

En Mursik és un gat d'ascendència siamesa, entremaliat i mogut, ja de ben petit feia corredisses per casa, esgarrapava algunes cortines i va aprendre a obrir les portes de casa amb les potes del davant, per tant a en Joaquim i la Vera se'ls va acabar molt ràpid la pau.

Malgrat els inconvenients que pot comportar compartir la llar amb un petit felí, val la pena en molts d'altres aspectes, sobretot quan es fan grans i comencen a posar-hi una mica de seny. Tal i com diuen els amos de'n Mursik: "se'l troba a faltar quan s'amaga i no ens rep quan arribem a casa", i això és ben cert.

BONES FIRES, AMICS!

Turc

Benvolguts i benvolgudes, tinc el plaer de presentar-vos en Turc, un gatet que va ser trobat dins d'una caixa, amb els seus germans, en un contenidor de Sant Celoni. Sí, encara existeixen males ànimes que cometen aquest tipus d'actes tan cruels que atenten contra allò que ens fa diferent dels animals: protegir als més dèbils.

Judicis de moral a part, els miols dels gatets foren sentits per una veïna de Sant Celoni que va trucar a la policia perquè els salvés, i la mare del meu amic Gerard, que treballa al cos de la policia, se'n va quedar un, igual que van fer alguns dels altres membres del cos.

Quan en Turc va ser acollit a la nova llar estava molt prim i molt feble, amb prou feines menjava, però amb atenció, amor i dedicació en Turc va créixer feliç i sa. Per prova, aquí us adjunto una simpàtica fotografia on el protagonista ens vigila intel·ligentment.

Fins aviat! Divendres vinent toca una altra sorpresa felina.

El pou dels desitjos

En el pou dels desitjos s'hi llencen les esperances secretes i només en resta una pregària efímera que amb prou feines es pronuncia en veu alta, en un acte d'introspecció; i la pregària és allò que anhelem amb el fervor dels qui encara esperem que un bon dia les coses poden canviar. Però és ben sabut que  els desitjos també porten implícits una dosi de resignació realista i d'immutabilitat. Un desig no deixa de ser tot allò que no ens ha sigut concedit i que, molt probablement, tampoc mai es concedirà.

Quan era petita resava abans d'anar a dormir, en els anys d'adolescència creia en el destí, i ara que ja no reso ni crec en les forces superiors de l'univers m'esborrona que m'hagi de guanyar i merèixer el poc que tinc. Quan els desitjos personals depenen del treball i de l'esforç personal és grat saber-se recompensada i, si en el cas contrari, no arriba allò que s' esperava sempre em queda el consol de treballar més i millor. 

Hi ha altres desitjos, però, que resten en un fons indefinit, negre i inexpugnable. Hi ha desitjos que moren al cor i que es van apagant a mesura que el dolor es fa més i més intens perdent, d'aquesta manera, la capacitat d'estimar. Si en un últim intent desesperat demanés al pou dels desitjos deixar d'estimar, probablement la meva vida, i la dels qui m'envolten, seria més tranquil·la però llavors jo ja no seria jo.

Anubis i Mushi

Després d'un cap de setmana crític, aquí us deixo les gatetes de la meva amiga Sandra Gabarrós: es diuen Anubis (la grisa) i Mushi (la rosseta). La primera va ser un regal d'un antic company de la meva amiga pel seu aniversari, i la segona va ser el fruit d'una adopció, ja que els seus propietaris no la podien cuidar perquè eren una mica vellets.

L'Anubis i la Mushi són les gatetes que viuen amb la Sandra i el seu company, i cada vespre, quan tots estan recollits en el caliu de la llar, els demanen una barreta de peix que les torna boges i molts "mimus", que són tan propis dels gats que se saben estimats.

Espero que us agradin!