Retorn

És aquesta crisi, que ho ha capgirat tot, que em porta a reprendre aquest blog, quan em pensava que ja era hora de tancar-lo i posar-hi un punt i final. És aquesta crisi, que duu al darrera del seu nom tota mena d'adjectius i d'adverbis que volen definir-la, que ha paralitzat el temps i les coses, amb efectes lents però irreversibles.

És bonic de veure, malgrat els cops de porta que es vanten i que fan pal·lesa la tensió del conviure, com tot allò que em semblava vital ha perdut importància i com s'ha endolcit la percepció del que anteriorment em repugnava. He passat la punta dels dits pels plats escantonats, aquells, els nous que vaig agafar de casa del pare d'una revolada , i que han pagat el preu de més d'una conversa amarga de sobretaula. He plorat sobre la roba cosida i recosida que, finalment, ha quedat esguerrada a causa de la meva indolència en els afers domèstics. (No era una estampa tan infreqüent, aquella, la de la meva mare sargint mitjons, malgrat que els diners, en els temps de la meva infantesa, no eren un maldecap latent. És per les llàgrimes que vesso que avui estic avergonyida)

No tots els actes que es realitzen a porta tancada són els més íntims ni els més satisfactoris. Res és més sublim que aquell amor que s'ha erigit amb els anys,i que les satisfaccions o les frustracions han anat modelant a poc a poc. Fa temps que la llum de les espelmes que reflectien les ombres del cos s'han apagat. Del consol i el refugi que em donava la sensualitat en resta, més sovint del que jo voldria, la teva respiració quan estic desperta, dins la nit.

Hi ha quelcom de nou per mi, malgrat que tot plegat ja fa anys que dura, aprendre a estimar-te més generosament, desprenent-me de la vanitats i ambicions, esperar que arribis a casa i saber que no hi ha res de servilisme ni desigualtat de sexes quan et serveixo el plat a taula, m'assec al teu davant i et dic: "Explica'm, avui no tinc pressa".

Després de tres mesos, una migdiada llarga i un mal despertar!

Amics, amigues:

ja fa més de tres mesos que vaig escriure al blog per última vegada, la qual cosa deu ser positiva perquè vol dir que tinc les hores ocupades en altres activitats remunerades que m'obliguen a dedicar-hi temps; vivim en un país (ja no sé quin), però, en que no es pot viure de pensar, ni on s'hagi trobat una oferta de treball que busqui personal per a l'elaboració d'idees, o encara més: alguns privilegiats, evidentment d'esquerres, (això ja no calia escriure-ho, suposo) que tenen certa rellevància en el món intel·lectual dins i fora de les fronteres catalanes, que es permeten el luxe d'incidir en una posició del tot hipòcrita, contradictòria i retrògada, tinguent en compte els principis dels que presumeixen. Bones paraules i massa manifest per acabar signant amb una metàfora similar, per posar un exemple que no té res a veure amb la qüestió del nacionalisme català, a la de: "yo también tengo muchos amigos maricones".

I jo que encara era de les que creia que la cultura no estava casada amb la política!

A hores d'ara sóc una catalana nacionalista, catalanista i idependentista que no ha mudat la camisa des que el debat de crear un estat propi ha monopolitzat les cadenes televisives i ha marcat més rècords d'audiència que no pas l'edulcorada i carregosa sèrie de Ventdelplà. Si no fos perquè el senyor Aznar va tenir la genial pensada de manifestar públicament que ell pensava igual des que tenia 16 anys, jo també ho diria. Des de ben petita se'm va ensenyar a estimar Catalunya, a respectar les tradicions i el seu folklore, a sentir-me orgullosa d'haver nascut en la terra on he nascut i d'autodiferenciar-me en clau positiva, i en cap cas la paraula "nacionalisme" (almenys a casa meva) va estar lligada a l'histerisme que ha dut el nacionalisme mal entès al llarg dels últims segles de la història global, perquè el qui és lliure pensador i és coherent amb els seus principis, pot tenir la consciència tranquil·la i dormir sense arrossegar sentiments de culpabilitat.

Sempre he sigut partidària de posar les cartes sobre la taula i mirar les coses mitjançant realitats fragmentàries perquè això m'ajuda a dividir tot allò que una servidora es veu obligada a digerir sense que em vinguin ganes de vomitar. Senyores i senyors: òbviament, i no pretenc amagar-ho amb bones paraules, el nacionalisme és excloent i acostuma a estar lligat a raons econòmiques i socials. No m'avergonyeixo de saber-me filla d'una zona que ha sigut privilegiada pel que fa al motor econòmic de l'estat espanyol, entre d'altres coses, i no per això em considero descendent d'una "raça privilegiada", tal i com s'ha criticat sovint als qui ens considerem catalans. Per evitar que algun possible lector/a s'escandalitzi llegint aquestes ratlles i per cobrir-me les espatlles, diré que no crec en la figura de l'home fort dels metarelats postmodernistes que haurà de dur Catalunya cap a una realitat millor. No, no, no... faltaria més! No crec que tingui cap necessitat de justificar-me, però per si les mosques i per evitar males interpretacions, aquí queda escrit.

No senyors i senyores, tenir les idees clares, i uns principis (que no vol dir creure's en la posessió de la veritat absoluta) no està relacionat amb allò que tanta por fa: el dogma. A partir d'aquí, només em quedaria entrar en matèria concreta pel que fa al discurs polític, però això ho deixo per un altre dia que estigui més inspirada. Després de més de tres mesos sense escriure, em sento en baixa forma. Fins ben aviat!

Les rates II

Dijous 19 de juliol de 2012, dia de la manifestació en contra de totes les mesures de reducció social i econòmiques que ha aplicat el govern espanyol. Deixant de banda les bromes, la meva gata no va a manifestacions, més aviat se les mira des de la teulada de casa meva i mou la cua mentre esguarda la massa amb aires de superioritat.

El problema és que la meva gata encara no és conscient que se li gira més feina de la que s'esperava; si l'estat espanyol o l'ajuntament de Girona són un graner obert a tot aquell qui vulgui posar-hi cullerada, estic més que convençuda que d'aquí a tres anys, en les pròximes eleccions, tindrem noves rates que alimentar i treballs per treure-les fora. Siguin del moviment social que siguin, i venguin la moto que venguin amb cants de sirena d'esquerres, us asseguro que seguirem pagant per a sostenir el nivell de vida de noves rates que ara veuen perillar el seu estatus de vida i només veuen sortida als seus interessos en la política. Feu-me cas, tots aquells qui ja estem avesats a veure els mateixos noms de sempre impresos en lletres de motlle, es deixaran seduir en nom de la igualtat social, de la justícia i de la cultura, cap a tot allò que ara criticaran en la manifestació d'avui i cridaran. Temps al temps. Jo, personalment, no tinc cap ganes d'engreixar ni més porcs ni més rates... mai m'ha agradat la carn de cap dels dos animals que he citat.

Les rates

Generalment els gats gaudeixen de millor fama de la que se'ls havia adjudicat fins fa poc; els felins han passat de ser uns animals de companyia relativa, independents, egoistes, a animals de companyia fidels, divertits, oportunistes i una mica manipuladors. 

Altres tòpics també es podrien aplicar a la classe treballadora: la massa obrera que carregava amb la majoria d'impostos se l'havia titllada de gandula, sorollosa, ignorant i d'estar revestida de la dignitat que només dóna consol als pobres. En el fons, però, el diccionari de sinònims que fan servir els polítics per designar la resta de mortals que sostenen el sistema capitalista -si és que els polítics s'han pres mai la molèstia de consultar un diccionari- no ha evolucionat gaire, de la mateixa manera que no pot haver desenvolupat gaire la mentalitat de certs polítics de dretes que es permeten el luxe de deixar anar perles tals com "que se jodan" als contribuents.

Ahir vaig descobrir que al garatge de casa meva s'hi ha instal·lat a viure una família de rates que fa prou respecte degut a les seves mides. Vaig haver de convocar una reunió d'urgència amb la meva gata per posar les cartes sobre la taula i li vaig dir:

-"La situació familiar és dura, has d'entendre que aquesta família ha viscut per sobre de les seves possibilitats i ara caldrà posar les coses a lloc. De moment t'hauré d'aplicar una reducció de la teva ració de pinso d'un 20%, el teu espai verd per caçar i per passejar al teu aire es limitarà considerablement, hauràs de dormir moltes menys hores al dia de les que dorms i, evidentment, hauràs de caçar les rates que viuen al garatge, donant gràcies de tenir un sostre sota el que viure. No et podré dur al veterinari per posar-te les vacunes que et toquen i no et podré ajudar si tens ganes d'estudiar la fauna reptiliana comestible, tal i com desitjaves, perquè la taxa de matrícula està molt per sobre del meu pressupost".

-"D'acord"- em va contestar la meva gata - "però recorda que a Catalunya no està permès amputar les ungles als gats. Recorda, també, que encara conservo les urpes i que estic segura que quedarien molt bé marcades a la teva cara... n'est ce pas? Caça't les rates tu mateixa, a veure si te'n surts!"

Molt em temo que l'amenaça de la meva gata es farà efectiva si la marejo gaire més i que l'aplicarà en cas de necessitat. Per aquest motiu proposo que els qui estan farts de pagar els plats trencats de la corrupció dels altres, traiem les dents i afilem les urpes per a poder netejar aquest país de rates, mai millor dit!

Antiherois i les carreres de futur

Se'ns ha dit, massa sovint, que hem viscut per sobre les nostres possibilitats, que ens havíem enganyat a nosaltres mateixos, que fèiem vida de milionaris, que el nostre no era un país ric i que tots aspiràvem a fer vida de funcionari acomodat i apoltronat en el diner fàcil, la bona vida i en la jornada de les mínimes hores possibles.

I per què no? El capitalisme no ha fet altra cosa que fer proselitisme i lloança de l'estil de vida de la classe mitja-alta, amb caps de setmana lliures, vacances pagades, jornades laborals de menys de 30 hores setmanals, ingressos per a comprar segones residències, per a sortir a sopar, per anar de botigues, per anar al cine... és a dir, per al consumisme frívol, efímer i del tot innecessari. Qualsevol excusa era bona per a generar necessitats de tercera que nosaltres hem anat donant "bombo" fins a convertir-les en necessitats de primer grau. Qui no ha mirat un iPhone amb llàstima quan el pressupost no donava per a més? Qui no s'ha lamentat d'haver de fer equilibris a final de mes i haver de dir que "avui no puc venir a sopar amb vosaltres"? Qui no ha somiat comprar un piset en un barri modest per a llogar-lo i tenir unes rendes fixes sense fotre ni brot? Qui no ha pensat en treure's unes oposicions, de qualsevol grau, per a poder viure tranquil i sense maldecaps perquè la opció de servir taules en un bar fast food no acaba de seduir al personal?

D'acord, és ben cert que la llei del mínim esforç no ha fet que l'home pugui escriure pàgines de més de dos mil anys d'Història i que el gènere humà hagi arribat on està ara... però el que està clar és que ara no valen les excuses de martirologi i del sacrifici a la pàtria com els que es donaven als ciutadans que havien de reconstruir el món després de la II Guerra mundial.

Amics, reconstruir la Història és feina per antiherois que mai veuran escrit el seu nom en els manuals d'història del món actual. Fer sacrificis i retallades és lícit perquè encara no puc acabar d'entendre les prestacions personals i els augments de sou que tenien certs càrrecs de l'administració pública, tot i que aquest no és el meu cavall de batalla. El que no veig tan lícit és aplicar les retallades al món acadèmic superior o a la sanitat pública, entre d'altres esferes mitjançant arguments tan pobres i manipuladors envers el ciutadà que té feines a pagar els impostos i la hipoteca.. (també se'ns diu que ens hem equivocat amb la mentalitat de la propietat i que mirem l'exemple del nord d'Europa on el lloguer està a l'ordre del dia. És clar, no comparem preus ni qualitat de pisos de lloguer a casa nostra o al nord d'Europa!)

Sí, apliquem retallades per evitar que el ciutadà tingui qualitat de vida, accès a la cultura i al coneixement,  creem una societat ignorant, empobrida i silenciosa perquè aquesta és la que no es revolta i la que paga religiosament a la Generalitat, a Madrid o a Europa. Sí, sí, sí... per a què estudiar una carrera o una professió si la política i la banca són la millor opció de futur?

Monsieur Le Bourgeois IV, i els peixos

S'havia inflat de peix fresc. Tan fresc que encara nedava en una peixera de dimensions reduïdes, i que la meva àvia m'havia regalat -amb peixos taronges inclosos- quan vaig fer 27 anys. La meva gata, tranquil·la i manyaga per naturalesa, mai havia intentat dur a terme cap atac terrorista contra els peixos, però com que la meva germana també havia rebut un aquari -regal de Reis- que portava prou feina a tots els membres de casa, vaig decidir traslladar els meus peixos a casa del meu company i de Monsieur Le Bourgeois, el seu gat mimat consentit.

Alguns dels lectors d'aquest blog ja coneixen al citat Mr. Le Bourgeois, ésser maligne i diabòlic, qui va declarar-me la guerra psicològica des del primer dia que vaig trepitjar el seu territori. No només va boicotejar-me qualsevol intent d'apropament envers ell sinó que va fer esforços, més que reeixits, per donar a entendre que la meva presència no era benvinguda i que seria una alegria, per a ell, que me'n tornès per on havia vingut.

Aquell dissabte no hauríem d'haver sortit a sopar. Vam tornar tard, cansats i enfredorits per culpa del clima canviant de les primaveres mediterrànies, i la casa estava tranquil·la, massa tranquil·la; de fet, per primera vegada en el que jo portava de relació amb el meu company, Mr. Le Bourgeois no m'observava des del final de passadís per saltar-me a sobre amb les urpes per davant. Vaig desconfiar de seguida. El meu company va obrir la llum del menjador, fent visible la tragèdia als nostres peus: la peixera era a terra, trencada en centenars de bocinets, l'aigua s'havia vessat i els testos on hi havia els àloes estaven capgirats fent de garlandes mortuòries, tal i com s'espera d'una estampa de defunció.

Confiant que aquell terrabastall hagués sigut provocat un minut abans de la nostra arribada, vaig ajupir-me per buscar els peixos, esperançada de trobar-los vius, ni que fos una mica estabornits i aletejant, a la recerca d'aigua.

-Deixa estar els peixos, dilluns en comprarem més.- Em deia el meu company, mentre de l'habitació en sortia Mr. Le Bourgeois amb aires de superioritat i amb una cua de peix taronja que li sortia de la boca.

Aquella nit no vaig dormir per culpa del disgust, mentre el meu cervell maquinava una venjança. (CONTINUARÀ).