diumenge, 28 de novembre del 2010

I nosaltres també?

Compro el diari i faig un cafè al bell mig del centre històric de Girona, i mecànicament obro les pàgines de les eleccions catalanes en què els titulars ja prediuen el fracàs de l'esquerra catalana, ballant al so de la posició que prenguin el convergents, depenent del nombre de vots; la quasi majoria absoluta o la recerca d'un soci per a fundar el govern a la Generalitat. Això ho deixo pels sondejos que monopolitzaran l'audiència televisiva al llarg de la tarda, vespre i nit d'avui. Com a ciutadana de l'Estat Espanyol, encara dono gràcies per a poder permetre'm el luxe d'asseure'm en un bar i llegir el diari amb tranquil·litat un diumenge al matí; estirant d'aquí i d'allà, la meva micro economia encara es podria considerar solvent, tinguent en compte que visc de la generositat del meu pare, donant-me sostre, un plat a taula i les factures del mòbil subvencionades. La resta m'ho costejo jo. Ni parlar-ne d'haver de pagar un lloguer, una hipoteca a 40 anys, factures de gas i aigua o comunitat de veïns...no puc ni pensar en comparar-me amb l'estil de vida que duien els meus pares a la meva edat: quan penso que ja eren casats i que havien començat a pagar el seu piset per a fundar una família, em cau la cara de vergonya i maleeixo la meva tendència a la llei del mínim esforç i a la vida regalada. Voldria ser útil!
Penso en la meva llicenciatura (sense màster que la pugui florir), en els estudis no reglats però oficials de música al Conservatori, en l'aprenentatge de francès que segueixo actualment, a més de la poca experiència laboral que pugui tenir en arxius, excavacions arqueològiques o altres feines de temporada que hagi anat fent estius i caps de setmana. No n'hi ha prou.
Dono gràcies, també, pel fet de que encara no estic encasellada dins aquesta nova generació perduda, batejada com a "Generació ni-ni", ja que per el moment tinc ocupacions que em reporten beneficis econòmics, però el panorama internacional no és gens consolador. Irlanda ha caigut, i pel que fa a casa nostra... les opinions estan clarament dividides: probablement no tenim una economia corrupta lligada al govern, com hauria passat a Grècia, o un trencament de la banca, com a Irlanda, però el deute que deixa Espanya degut a l'explosió de la bombolla immobiliària és indiscutible. Per a la solventació i l'auxili de la situació espanyola, caldrà ajustar pensions i altres prestacions que, molt probablement, facin desaparèixer la classe mitjana, malgrat les reticències d'aquesta. De moment, seguiré fent equilibris per arribar a final de mes i canviaré el xip...la meva intuïció no acostuma a fallar, i em fa l'efecte que ens haurem d'acostumar-nos a viure amb molt menys del que crèiem inqüestionable... fa temps que una servidora s'està fent un raconet, estalviant d'allà on pot, i que espero seguir engreixant. Això sí, per si les mosques, no ho penso pas ingressar en cap banc.

dijous, 25 de novembre del 2010

El convidat permanent

Dubto que mai, ningú, hagi tingut la sensació que haver aconseguit vèncer l'angoixa, les pors, l'angúnia o el dolor, no s'hagi convertit en una victòria pírrica que s'hagi endut per endavant il·lusions i virtuts que ens feien una mica millors. Només resta la satisfacció de saber-nos segurs en el paradís de la impassibilitat perquè, quan desapareix l'amor i quan, sobretot, desapareix el desamor, la indiferència ni tan sols truca a la porta: fa temps que la tenim instal·lada com un convidat permanent.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Epitafi

Epitafi que deurà posarse en lo muladar ahont estará soterrat Joseph Bonaparte, alias el "tio botella".


Dècima


Aquí tenim soterrat
los gran Rey de las botellas
aquell que ab sas canadellas
agarraba sempre al gat.
Ja está llest per eix malvat
en España lo govern;
sí que sols un mal etern
per sos gat ha merescut
pues España la batut
al profund del infern.

Fragment d'un romanç sobre la Guerra del Francès

Cansó acomodada a las circunstancias del día contra Napoleón 1º y últim emperador de la Fransa.
Desde una roca altíssima
del nevat Pirineu.
Cataluña ab gran ánimo
fa ressonar sa veu:
Fills meus, a la Victoria
correu ab tot ardor.
Correu fills de la Patria
contra'l Francés traydor.
Bonaparte el més bárbaro
que haja vist mai lo mon,
ab la mes vil infamia
lo heroisme confón:
Ell es gran en perfidia;
mes petit en valor.
Correu, etc.
Sens honor, sense justicia
aquell Tirà malvat
ab sos enganys los solios
de la Europa ha robat:
¡Ay quants Regnes son víctimas
de son pérfido cor!
Correu, etc.
Prosperitats y glorias
a tot lo mon promet:
la miserable Italia
que diga que n'ha tret;
la Fransa que publique
¿qué ha fet a son favor?
Correu, etc.
(...)
Miquelets a vostre animo
y esperit generós
vostra adorada Patria
confía son repós;
Aniquilau los bárbaros,
umpliulos de terror.
Correu, etc.
Pasmadas las Províncias,
Cataluña, dirán,
si dorm, se alsa com Júpiter
llampegant i tronant
Celebrará la Historia
de sos fills lo valor.
Correu, etc.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Els portàtils a les aules

I finalment ha arribat el dia: aquest matí, el meu pare ha anat a buscar l'intrument redemptor de tot l'ensenyament secundari, després de tants anys perduts, en què les classes es feien amb mètodes paleolítics i passats de voltes, com els llibres de text i les tradicionals explicacions magistrals dels professors. Valga'm Déu! Quina pèrdua de temps! Com és possible que les generacions anteriors hàgim pogut competir en el mercat laboral, havent sortit amb els llibres a la mà? Impossible de creure!
D'ara endavant s'han acabat tots els problemes d'ofimàtica, recerca a la xarxa, treball en equip i domini d'una tercera llengua aplicada a la informàtica...els portàtils a les aules són la solució idònia per tirar endavant una nova generació de teenagers que ens treguin de la crisi. No sabria dir quines són, exactament els avantatges i els inconvenients d'aquesta nova mesura, i pel que sembla el meu pare tampoc perquè quan aquest matí li he demanat que, si us plau, tingués la bondat d'explicar-me exactament quina era la finalitat del portàtil als instituts i com havia de millorar l'ensenyança a les aules, s'ha tret el mort de sobre diguent-me:
- A mi m'ho preguntes? Això pregunta-li a en Maragall!
Doncs bé, a més de fer ús de la meva infalible intuïció i pensar en raons logístiques, com ara el fet de reduir el pes de les motxilles escolars en les fràgils esquenes dels nanos, no tinc altre remei que seguir ironitzant sobre èpoques passades i actuals, i apuntar-me a l'agenda que hauria d'enviar-li un mail al senyor Maragall perquè tingui la bondat d'explicar-me tot això que tothom sembla saber del dret i del revés, i que jo encara no entenc.

divendres, 19 de novembre del 2010

"Palles mentals"

La lluita contra el mal és quelcom semblant a la lluita contra el càncer. Aquesta malaltia s'instal·la en algun lloc del cos humà (posem per cas, el cor) i va estenent cèl·lules malignes que es mengen qualsevol rastre de bondat i humanitat que algún altre averany habitual no hagi pogut esborrar. Puc dir que, a Déu gràcies -a risc que aquesta expressió pugui irritar a un/a possible lector/a-, no he tingut la possibilitat de tractar gaire amb gent que faci de l'odi i la rancúnia, una raó per viure i tirar endavant. Els perills de topar-me amb tentacles manipuladors que esperen el moment adequat per atacar i esprémer la vida que hi ha en mi, els podria comptar amb un sol dit de la mà...però, desgraciadament, existeixen. Aquestes persones acostumen a creure's omnipotents, segurs de sí mateixos/es, en possessió de la veritat absoluta quan creuen que se'ls ha fet un greuge, i fins i tot es permeten el luxe d'implicar a d'altres persones que volen viure en pau i tranquil·litat la seva rutina, almenys mentre puguin. Els perills de que qualsevol individu es trobi immers en una espiral massa recargolada, van escalant posicions en una cursa estúpida que tampoc porta enlloc; les conseqüències només seran obrir velles ferides i trencar més que un grup d'amics o una família... o simplement, posar llenya al foc, siguent aquest el preu a pagar com a penyora de les obsessions malsanes d'algú que més valdria que el tanquessin en un sanatori i es dediqués a la contemplació.
Demano disculpes pel títol groller i de mal gust que encapçala aquesta entrada, però no puc evitar pensar que les "palles mentals", malgrat que es gaudeixen en solitari i donen més plaer intel·lectual que no pas sexual, no són positives per algú que està en la corda fluixa, a cavall entre l'obsessió i la pura maldat, malgrat que aquest/a hagi aixecat, abans, el seu dit acusador. Al tanto amb portar més enllà del convenient la imaginació; pensar que podem jugar en lligues de primera categoria, ha fet que, sovint, es caigui en l'autodestrucció.
I per acabar amb una expressió popular de la terra, i per aquell que tingui un interès forassenyat en tot allò que sigui català: "Tal faràs, tal trobaràs". Personalment, cedeixo amb gust la meva posició, si és que mai ha sigut envejada, perquè encara ningú ha aconseguit destruir el meu raconet d'autèntica felicitat que tenia guardat a la recàmera...ara serà hora de treballar-lo, i de crear vida d'on no hi hauria haver existit mai el dubte.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Miranda- The Tempest (1916), Waterhouse


Un altre exemple del que es parlava en link anterior: en el món femení, la melangia ha quedat associada a una dona dèbil, incompresa, que calia protegir del món exterior i de les inclemències del gènere humà, fet que no li ha reportat gaire avantatges, precisament.