400€ en tenen la culpa

Molta cua ha portat, fins a hores d'ara, la xifra de 400 euros, sigui perquè aquests diners que es donaven en ajuda, gràcies al govern del president Zapatero, s'estan començant a retallar degut a les reformes econòmiques que són menester per reflotar la situació de casa nostra, ens agradi o no. Malgrat que a ningú li agrada que li posin la mel a la boca per no res, suposo que 400€ no són un gran capital i que, probablement, en gastem molts més al llarg d'un any en coses vanals i poc útils.

Aquest seria el cas del meu pare, a qui no se li va acudir res més que desempolsegar dels armaris de l'oblit una catifa que hauria comprat feia alguns anys però que poques vegades s'havia fet servir a casa, vés a saber tu perquè i que, per més inri, havia costat exactament la dita quantitat. Pel que fa a la resta del que he d'explicar, em sembla que no cal que em perdi en descripcions poètiques ni romàntiques: en una casa amb gat, les catifes tenen els dies comptats i són tan incompatibles com la nit i el dia, la qual cosa la meva mare ja deuria haver endevinat perquè va ser ella qui es va encarregar de guardar la catifa el dia que la meva gata va venir a viure amb nosaltres.

El meu pare la va voler estendre al menjador el dia de Nadal i, literalment, va durar sencera de Nadal a Sant Esteve. Per més mostra adjunto l'estat de la catifa, tres dies després que la meva gata hi hagués deixat les seves empremptes personals i que el meu pare proposés matar al gat, i vendre'n la pell per 400 euros.

"Si m'estimo més els gats que els gossos, és perquè no hi ha gats policia." (Jean Cocteau)

Bla bla bla bla bla bla bla bla...

Ignoro si la meva educació va ser excel·lent, satisfactòria, passable o pèssima, però tinc per ben segur que els meus pares no consideraven una pèrdua de temps el fet de comunicar-se i parlar amb mi, dedicant-me part del seu temps que podrien haver invertit en oci personal. Suposo que d'això ja es pot considerar educació a seques i, al cap i a la fi, nosaltres acabem siguent el pinso que mengem des de la tendra infància, per tant no és d'estranyar que una de les meves característiques psicològiques sigui gaudir d'una bona conversa amb la persona que tinc al davant i intercanviar experiències de tot tipus. No només m'agrada interactuar amb aquells qui aprecio i que em poden reportar algun benefici intel·lectual, sinó que el complex art de parlar s'ha convertit en el meu vehicle indispensable per a la resolució de qualsevol conflicte que pugui sorgir, sigui d'índole acadèmica, laboral o personal.

Quan topo contra un mur infranquejable, hermètic i tancat a tot tipus de comunicació verbal que no sigui eminentment necessària, m'ofego, m'atabalo i em sento perduda; m'és del tot complicat allargar una mà amiga a algú que no la necesita i que tampoc l'ha demanada, però deu ser que està en la meva naturalesa interessar-me per qualsevol fotesa que pugui formar part de la seva vida, sense ànims de caure en la vulgar tafaneria. Segurament serà qüestió de practicar la capacitat d'adaptació i la tolerància envers aquells qui mostren un tarannà més reservat i que fan del silenci un refugi on hi guarden moments de benestar o de recolliment íntim, encara que jo sigui de les que penso que parlant la gent s'entén i, que tot allò que ens pesa com una llosa en l'ànima, podria ser reduït considerablement si es pogués compartir amb aquells qui ens tenen presents cada dia, encara que no ho haguem demanat.

La correcció política i la idiosincràcia

Des que vaig posar el peu a la universitat per primera vegada, he hagut d'enfrontar-me amb una sèrie de desmitificacions i trencaments de tòpics que van despertar-me certa susceptibilitat i curiositat en les meves idees de futura historiadora, com per exemple: el rebuig total i absolut d'aplicar la idiosincràcia per a validar una teoria i aplicar-la a qualsevol col·lectiu social. Bé, la voluntat de separar maneres de fer, de ser i d'actuar, independentment del lloc on s'ha nascut o de la metereologia que caracteritza l'indret que ens ha vist néixer, és molt lloable dins la correcció política, la qual a vegades fa una mica de pudor rància, ratllant l'integrisme proteccionista que vol afavorir els sectors socials menys beneficiats del món que ens ha tocat viure. Lloable, sí; però denotaria que no hi ha més cec que el qui no vol veure i poques ganes de dir les coses pel seu nom.

Més clar que l'aigua podria ser el fet que aquests dies de principis de gener, vaig ser de viatge al sud i centre de França, entre Albi i Toulouse, i volguent seguir el meu modus operandi de sopar a l'hora que es sopa a casa meva i fer una copeta d'última hora, vaig quedar d'un pam de nas quan als restaurants ens feien fora amb un somriure amable i sorneguer diguent que era "trop tard" i que les copes vespertines eren quelcom una mica exòtic en aquelles terres i a les dates que estàvem. L'endemà ja teníem apresa la lliçó i ens vam comportar com autèntics francesos, i encara ens vam acabar de sentir més del centre quan a les 6 de la tarda els museus eren tancats i no teníem gaire res més a fer que buscar un supermercat o una pizzeria per a sopar, i després de la pel·lícula del vespre, anar a dormir cap a les 10 de la nit, cosa impensable amb els horaris més meridionals. Tot això, sumat a que la cultura del cafè, en poblets i ciutats petites del país veí, no és un costum massa estès, deixa un ampli ventall de possibilitats per aplicar qualsevol activitat quotidiana en espais tancats i en ambients recollits per a la població no forània.

Probablement estigui mal vist etiquetar el caràcter d'una població que viu al centre de França pel sol fet d'habitar allà on habita, però seria de negats tancar els ulls a les evidències, i no estirar el fil que explicaria uns rendiments acadèmics del jovent diferents, una manera d'aprofitar les hores de la tarda diferents, o inclús una socialització ni millor ni pitjor, si la comparem amb casa nostra. Per evitar caure en la incorrecció política, em remeto a una de les màximes de la cultura francesa: Vive la différence!

Després de les vacances

Siguem realistes: a les acaballes de les vacances de Nadal, els nostres bons propòsits de cap d'any han sigut arraconats en benefici del sentit pràctic que ens caracteritza a tots, després d'haver estirat, una mica, el braç més que no pas la màniga. El gimnàs i les dures sessions d'spinning, les classes particulars d'anglès, els cursos de cuina, la nova capa de pintura de la planta de dalt, o fins i tot, el fet d'haver decidit passar més estona amb aquells qui ens necessiten, queden relegats a segon terme talment com resaria una dita popular que m'encanta, i diu: "enfarinats i a la paella!", ja que si fins ara hem aguantat així, molt probablement el 2011 no exigeixi un canvi radical de pes en la nostra figura, o tenir un nivell d'idioma estranger similar al d'un llicenciat a Harvard, malgrat que, segurament, el català tingui les hores comptades en benefici de la llengua del "imperio español" i del xinès. La sentència del Tribunal Constitucional suposa en pas enrere que, francament, una servidora ja ni considerava factible, havent nascut en plena època de la vehiculació de la llengua catalana i de les fortes campanyes del llençament del català en les escoles.

Ara bé, la cosa encara es complica més quan el panorama internacional ens mostra una Xina altament servicial i eficient a l'hora de comprar el deute de casa que arrosseguem des que dura la crisi internacional... serà qüestió de no obsessionar-se amb el fet de perdre pes en un gimnàs ni d'aprendre anglès a marxes forçades perquè tots haurem de treballar moltes més hores que no pas voldríem, amb la conseqüent pèrdua de pes que segueix a la reducció de l'oci, i de començar a endinsar-nos en els misteris de l'alfabet xinès i dels seus caràcters, qui sap!

Les meves lectures de gener i el que faci falta

1.- Marc Bloch, La extraña derrota, Crítica, Barcelona, 2009.

2.- Salvatore Settis, El futuro de lo clásico, ABADA Editores, Madrid, 2006.

3.- Anthony Beevor i Artemis Cooper, París, después de la liberación: 1944-1949, Crítica, Barcelona, 2003.

4.- Borís Pasternak, El doctor Zhivago, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2010.

5.- Romain Gary, Europa, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2010.

6.- Stefan Zweig, Tres maestros (Balzac, Dickens, Dostoievsky), Acantilado, Barcelona, 2004.

7.- Tzvetan Todorov, Una tragèdia francesa, L'Avenç, Barcelona, 2009.

El temps

Arribarà el dia que avui serà una anècdota passatgera i ni recordaré com ahir pensava en el demà.

Mai has entès com d'important era el temps per mi, i dubto que ens arribem a entendre mai.