Una història entre Anglès i Sant Julià de Llor (1a part)

Les històries dels altres sempre m'han interessat, sigui perquè puc distanciar-me de la responsabilitat psicològica i emocional a l'hora d'escoltar, o perquè aquell qui m'explica està disposat a compartir un trosset de la seva existència amb mi, i les hores en companyia passen molt més ràpides i amenes. Però el que encara m'agrada més, i agraeixo amb tota sinceritat, és que tots aquells qui han passat pel flagell de les meves preguntes incansables, les quals poden arribar a ser esgotadores, estiguin disposats a que jo faci un ús personal i públic de la informació, sempre i quan en respecti una certa privacitat. Recentment, una persona em va donar el vist i plau per a publicar part de la història d'alguns membres de la seva família, de la qual parlaré fins les acaballes de la Guerra Civil espanyola.

"Carme Puig (1913-2003) fou nascuda a Anglès, a Can Pinic, en una de les cases cèntriques, al carrer del Molí. La seva infància transcorre entre la quotidianitat de la vida a poble i la col·laboració en totes aquelles tasques que una criatura pogués dur a terme per ajudar al seu pare, qui venia als botigaires part de la seva collita i que, a més, també tenia posats vedells als seus camps, gràcies a la casa pairal de Mas Torrent, a Sant Julià de Llor. Segurament també deuria ajudar a casa, acompanyada de la seva mare i els seus dos germans més grans; aviat, però, les tres criatures queden òrfenes de mare (1921) degut a unes febres malignes que el Doctor Miralpeix no va poder curar i, per pal·liar el buit que deuria deixar la mestressa de casa, la cunyada del pare (també coneguda com "la tia gran") s'instal·là a la casa per fer-se càrrec de totes les responsabilitats sobrants. El pare de Carme no es va tornar a casar mai més.

Durant els anys d'adolescència, Carme es guanyava uns diners treballant al cafè del Sindicat agrícola d'Anglès (avui L'Aliança) els caps de setmana. També va entaular una bona relació d'amistat amb Lluís Domènech, primer fill i hereu de Mas Torrent, qui s'encarregava de repartir el bestiar que el seu pare, Isidre, tenia posat en una extensió considerable: des de les Preses, Rupit, Sant Feliu de Pallerols, Amer, la Cellera de Ter, Anglès, passant per Sant Martí Sapresa, Sant Martí del Far, Osor i Susqueda. Vencent una timidesa que va caracteritzar-lo tota la seva vida, Lluís es decideix a convidar Carme al cinema d'Anglès per veure una pel·licula de Charlot. (1931)

Pel que fa a la família de Lluís: el senyor Isidre Domènech (pare de Lluís) encaixava amb el prototipus de propietari rural, adinerat i treballador que va poguer permetre's el luxe de construir una casa nova a la Cellera de Ter, i una caseta annexa a aquella que estaria destinada a albergar el personal de servei domèstic, especialment a "la Colobreta", noia que descendia de la família de masovers que treballaven a Mas Torrent i amb qui Isidre mantenia relacions extra maritals. De fet, tot el poble de la Cellera coneixia els amorius del senyor Isidre amb la Colobreta i aviat començà a circular el rumor que Isidre hauria fet construir la casa del servei per a trobar-se amb la seva amistançada amb total llibertat, desenvolupant una situació escandalosa entre la resta de familiars de Mas Torrent i, especialement, envers la seva dona legítima. El senyor Isidre sabia que el seu fill festejava amb una jove del poble veí i, per fer callar les llengües tafaneres del poble, li ofereix un pacte: calia que el seu fill es casés el màxim d'aviat possible i que s'instal·lessin a la caseta que havia anat destinada al servei. Lluís aprofita l'oportunitat i l'endemà proposa matrimoni a Carme, qui li contesta:

-Que ets beneit?! - Malgrat les presses, però, ella accepta (1934). Carme sempre havia sigut una bona brodadora i començà a fer-se el vestit de núvia, marró amb els punys i el coll de puntes blanques i una mantellina negra. De les altres despeses se'n va fer càrrec la família Domènech, malgrat que Carme no era la candidata idònia que ells haurien triat per l'hereu, ja que provenia d'una família més humil".

Fantasies

Recentment ha sortit a la llum la declaració de la noia d'Olot, Adriana Alzamora, estudiant que residia a Itàlia amb un beca Erasmus, confessant que la suposada violació a la que hauria estat sotmesa havia sigut una fantasia pactada juntament amb el seu company sentimental. Els motius d'aquesta noia que l'han portada a inventar-se quelcom tan greu, se m'escapen del tot i jo tampoc em considero prou capacitada com per emetre un judici moral respecte el que, segons qui, considera portar a terme una fantasia eròtico-sexual; però el que sí condemno obertament és la facilitat amb que es frivolitzen situacions tan dures, traumàtiques i humiliants com poden ser qualsevol tipus d'agressió sexual envers una persona.

En aquests moments no escric això amb la notícia al costat, però aquesta no seria la primera vegada que algú ha falsejat la veritat o s'ha arribat a inventar històries per no dormir, com per exemple, ja fa anys, una noia que va acusar al seu pare d'abusar d'ella sexualment i que, temps després, va confessar que s'havia inventat "en venjança" cap al seu pare perquè no la deixava sortir de nit amb el seu xicot. Això sí: quan la noia va decidir confessar, el seu pare ja feia 8 mesos que estava a la presó.

No sé, exactament, on rau l'equilibri entre escandalitzar-se sobre el que està passant al món o sobre la violència que recau, majoritàriament, entre el gènere femení i la capacitat de mantenir la sang freda davant el que es llegeix als diaris, però el que em sembla del tot inviable és que les fantasies i les històries de llagrimeta passin a considerar-se un fet irrefutable sense resseguir a fons tots els fets i les versions de les persones implicades. Queda claríssim que avui dia és molt senzill esguerrar la vida d'una persona que està en el lloc i el moment equivocat, i que certes fantasies del tot qüestionables són altament perilloses per a la resta de gent que volem viure tranquils.

"Per descomptat que es pot estimar més un gat que a un home! De fet, l'home és l'animal més detestable de la creació". (Brigitte Bardot)

La Foradada

La il·lusió del meu avi Francesc (el pare del meu pare) sempre havia sigut comprar-se un submarí i fer-se una caseta a la muntanya per anar-hi a passar els caps de setmana i festius; pel que fa al submarí, em consta que el pobre home va morir-se sense haver tingut l'oportunitat de, ni tan sols, pujar-hi, però sí que va poder dur a terme la construcció d'una casa a Cantonigròs, de la qual ja he parlat alguna vegada.

Cantonigròs també forma part del municipi de Santa Maria de Corcó, i té el privilegi d'estar envoltat d'indrets naturals de somni, malgrat que és una zona més seca que les meves estimades Guilleries. Un d'aquests paratges seria la Foradada, el salt d'aigua de la Riera de les Gorges, i que es troba a 20 minuts del poble; aquesta era una destinació obligada pels habitants de Cantoni que sortien de missa els diumenges i un indret molt recorrent per anar-hi a fer excursions amb colla.

Adjunto la fotografia de la meva mare i la Connie, el seu pastor alemany, en un dels seus passejos amb el meu pare, durant la tardor de 1977.

Primer de març

Quan tenia 7 anys vaig estrenar-me com a escriptora diletant en l'escola Annexa de Girona, començant la meva primera redacció infantil que portava per títol "La Primavera"; segurament, un dels temes menys inexplorats a les escoles de primària i en les belles arts. Que jo sàpiga, totes les primaveres són iguals: les orenetes tornen a anidar sota el nostre balcó, les flors obren els seus pètals a la tendresa que inspira la nova etapa de vida rejovenida després d'un llarg hivern, i tot el cicle natural es mostra tímid i pàlid per arribar al punt àlgid de l'estiu. Sí, molt bé! Qualsevol element d'aquesta estació és susceptible de crear-ne poesia, malgrat les meves al·lèrgies cròniques a qualsevol tipus de pol·len que corri entre la dolça briseta de l'aire, i que els meus ulls i nas pateixin un autèntic calvari fins a la vinguda de Sant Joan.

No donaria tanta importància a les molèsties de la congestió i de la picor, si no fos perquè sempre que començava el mes de març, els professors també es divertien fent-nos assimilar les lletres i normes gramaticals del meravellós llibret verd i petit dels Verbs Catalans Conjugats, de Joan Baptista Xuriguera que, personalment, em pruduïa una sensació similar a dos mesos de congestió i mal de cap permanent.

Ja que no podem canviar els cicles de les estacions ni el pla d'estudis de la llengua catalana (sobretot les normes d'accentuació en temps verbals que no feien servir ni els literats del segle XV), com a mínim demano a les escoles i a tot el Departament d'Ensenyament que variïn el repertori de temes a redactar, sobretot entre els més menuts del gremi... no fos cas que acabessin desenvolupant al·lèrgia a les redaccions primaverals i a tots els seus efectes secundaris.

Represa

La branca espolsa
l'orgull de la florida
al vent errívol.
L'amor que jo et donava
tampoc lleva collita.


(Rosa Leveroni)

Fures a Font Romeu

Si hi ha amistats que val la pena mantenir, malgrat que el contacte no sigui tan freqüent com una servidora voldria i les nostres trobades, al llarg de l'any, es podrien comptar amb els dits d'una sola mà, no dubtaria a assenyalar en Santi i la seva companya Núria. No només valdria la pena enumerar les seves excel·lències a la cuina, que en cada sopar no han deixat de sorprendre'm gratament, sinó que sempre han estat disposats a compartir part del seu temps i companyia amb mi, em presentés sola o acompanyada, feta una porqueria o anímicament exultant. Com correspon a aquells qui etiquetem com a "bons amics": sempre han estat al meu costat quan els necessito i... recoi! Com s'agraeix!

En un dels nostres últims sopars em parlaren d'una anècdota força còmica relacionada amb uns animalons prims i poca cosa, anomenats fures; la veritat és que van haver d'il·luminar-me amb explicacions enciclopèdiques perquè jo pogués situar visualment aquells éssers curiosos en el meu cervell i que mai hauria vist personalment si no fos per la pintoresca varietat de fauna que ofereixen comerços com l'Espai Gironès.

Ser hospitalari comporta situacions de risc indesitjades, la qual cosa és el que va passar quan en Santi i la Núria van convidar una parella, amics seus, a passar un cap de setmana a l'apartament de Font Romeu; evidentment, aquells van acceptar encantats però objectant que en comptes de fills havien decidit adoptar una parella de fures i que de cap de les maneres es veien amb cor de deixar-les soles tot un llarg cap de setmana i que si hi havia cap problema en dur-les a Font Romeu. Evidentment, en Santi i la Núria van dir que "cap problema i que el que comptava era estar plegats malgrat que el piset fos de 60 metres quadrats i que ja hi encabirien quatre adults i dues fures". Però no tot podia quedar en bones intencions; 60 metres quadrats poden esdevenir-ne 600 si una de les fures es pren la llicència d'escapar-se de la gàbia i no hi ha manera d'atrapar-la. Igual que els 60 metres quadrats poden convertir-se en 6 si la famosa gàbia que guardava les fures ocupava tota la superfícia aprofitable de l'estar menjador de l'apartament. De la mateixa manera, els citats 60 metres quadrats poden resultar agobiants si alguna de les llaunes que havien de servir per alimentar als animalons es vessa i s'escampa a la catifa més gran del pis i no hi ha manera de fer fora les males olors (i encara menys a les fures!)

Deixant de banda la higiene de l'apartament de'n Santi i la Núria, qui van quedar farts de visites i fures per una bona temporada, caldria revisar la mentalitat que ens ha dut a adquirir animals certament incompatibles amb el nostre estil de vida, per molt exòtics i curiosos que ens semblin. Certament, una fura és un animal petit i esgotador que té tendència a moure's i a amagar-se en els racons més insospitats d'un habitatge, a més de gaudir d'un caràcter una mica agressiu que no deixa de sumar-hi cert encant quan els nostres sentits olfatius es veuen obligats a suportar el perfum inherent que inclouen els dits animals.

Si us plau, pensem dues vegades quin animal de companyia volem que comparteixi el nostre espai i, per sobre de tot, si convé realment que tinguem un animal de companyia. Els nostres desitjos no sempre concorden amb el sentit comú i amb la realitat!