La fi

Els boscos d'alzines, les perxes de castanyer, les muntanyes que s'erigeixen implacablement cap al cel i les esglésies que coronen un punt finit per l'orgull de l'home, han deixat de pertànyer als meus somnis.

La casa, aquella casa(!) que havia de ser nostra, s'ha perdut enmig de la naturalesa i entre els meus records confusos.

Cada dia que passa m'allunyo d'un ideal de vida que havia il·luminat els meus anys adolescents i que ara s'ha convertit en un neguit, fruit de sentir-me sola i desesperançada, i de tants i tants anys d'espera.

Si haguessis sabut entendre que el temps em jugava realment en contra, si haguessis valorat el foc de la joventut que enfortia els nostres anhels...el mar de retrets i separació no seria impossible de sortejar.

Ara ja, espero. Quan tot està perdut, els braços auxiliadors s'esvaeixen i no hi ha possibilitat de consol.

A punt per el 28-N

Quan només falten 14 dies per a les eleccions a la Generalitat, m'adono que, ja d'entrada, estic cansada de donar voltes a tot allò que tingui a veure amb política: cansada i avorrida dels mittings a la televisió, dels falsos espais electorals que prometen i prometen sense que el mantra dels aspirants a presidents ajudin a enfortir la fe perduda dels votants que ja estem farts de veure mentides i robatoris a plena llum del dia, arriba un punt que tant se val qui guanyi les eleccions. Els pactes entre la resta de partits que orbitin entorn el veritable guanyador ja faran el fet i s'auto proclamaran vencedors en nom d'una democràcia que encara no entenc com funciona; suposo que tot plegat tindrà a veure amb la coneguda expressió popular que resa així: "feta la llei, feta la trampa"... a mi que em perdonin, però les excepcions i la lletra menuda de la democràcia em semblen paper mullat i realment confús. Sincerament, aquest matí m'he fet un fart de riure amb un dels apartats de política catalana del diari El País, on descrivia les possibles proximitats i llunyanies d'Artur Mas i José Montilla; a tall personal, no m'agraden ni l'un ni l'altre, però tinc claríssim què és allò que convé a casa meva, i és ben clar que procuraré que no estigui relacionat amb un "xusquero" que amb prou feines domina els girs de la llengua catalana i que té els mateixos estudis que, en pocs anys, gaudirà la meva germana de 13 anys. Senzillament em sembla sorprenent que la pròpia societat catalana hagi acceptat alegrement que les figures polítiques caiguin dins el declivi i abaixin el llistó que amb orgull havien lluït figures com Lluís Domènech i Montaner, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, o el més actual Jordi Pujol. A partir d'aquí, i amb el "tot s'hi val" per bandera, ja podem anar parlant de crisi, de polítiques socials, d'immigració, de les retallades econòmiques en favor del creixement i de retolació en català... tot plegat són foteses que amaguen el veritable problema de casa nostra: poques ganes de treballar i l'aspiració a una vida burgesa gràcies a unes oposicions o a un enxufisme descarat.

Senyors: quan nosaltres ens comportem com Déu mana i volguem aspirar al què realment ens mereixem, potser serà hora d'exigir classe i categoria als nostres polítics, però fins llavors, penso que tenim el que ens mereixem, encara que això suposi llençar pedres sobre el meu propi teulat.

Inventari de les meves biografies i autobiografies de capçalera

1.- Stefan Zweig, El món d'ahir. Memòries d'un europeu, Quaderns Crema, Barcelona, 2001.


2.- Roald Dahl, El nen, Editorial Empúries, Barcelona, 2000.


3.- Roald Dahl, Sol pel món, Editorial Empúries, Barcelona, 2000.


4.- Fran Daurel, Marco Aurelio, vida y pensamientos, Editorial Viena, Barcelona, 2000.


5.- Régine Pernoud, Leonor de Aquitania, Editorial Acantilado, Barcelona, 2009.


6.- Geoffrey Parker, Felipe II: la biografia definitiva, Planeta, Barcelona, 2010.

I, curiosament, aquest matí, ha arribat a les meves mans una preciosa frase que s'adiu perfectament amb tot allò que em defineix i desitjo, sigui enmig de la crua realitat o en el món dels somnis.

"Al final de tots els camins i de tots els somnis sempre hi ha una casa que ens espera" (Q.C.)

Cantonigròs, avui i de lluny

Fa temps, a classe d'Arqueologia, se'ns va ensenyar les diverses etapes de destrucció que afectaven a una casa, representades mitjançant un embrollat esquema anomenat "Matrix de Harris". Malgrat que aquell detall de l'assignatura em resultava carregós i complexe d'entendre al primer cop d'ull, aviat em va anar interessant la lògica abstracta que calia usar per pensar la construcció del revés. De fet, les cases sempre han tingut una significació especial per a mi perquè les assimilo a un projecte de futur, i comparteixo plenament la idea que "parar casa" és el mateix que fundar una família, fer arrels i mirar endavant, passi el que pasi; per tant, casa vindria a ser sinònim de futur i esperança.

Quan era petita, els meus pares passaven els estius i les festivitats de l'any a la casa de Cantonigròs, un poblet de 300 habitants, a tocar de L'Esquirol i Tavertet, que veia crescuda la seva població gràcies als barcelonins que buscaven bon clima muntanyenc i tranquil·litat, exceptuant el trencament de la calma bucòlica, quan es celebrava el conegut Festival Internacional de música de Cantonigròs. Més enllà de les atraccions folklòriques, la casa de Cantoni va representar -i encara representa- un trosset d'infància que podria ser qualificada de feliç, tot i que en aquells dies no valorava la casa més que com a un simple espai on hi menjava i dormia, fet que la meva mare es feia farts de retreure'm fins a l'avorriment. Avui, però, la recordo amb una mena d'enyorança positiva que ha fet que no abandoni el somni de tenir quatre parets en propietat de pedres venerables, per a poder-hi residir fins que la mort me'n separi.

A la part superior i a mà dreta, adjunto una fotografia de l'església parroquial, Sant Roc, on curiosament va començar part de la meva educació catòlica i on vaig aprendre les primeres cançons de doctrina fins que els meus pares, cansats de sentir les mateixes cançonetes "cumbayàs", van decidir matricular-me al conservatori perquè aprengués música i solfeig.

Tardes de novembre

Les tardes de novembre es confonen amb les hores de quietud nocturna, i ja no sé si la respiració estranya que m'acompanya m'ha enterrat viva en una tomba de silenci i solitud, o si jo mateixa he cavat la fossa dels desitjos segats abans d'hora.

El gat negre

Un tòpic freqüent associat al diable i a les males supersticions, a més de ser un ítem adoptat per a la festa de Halloween.