dilluns, 28 d’octubre del 2013

Retorn

És aquesta crisi, que ho ha capgirat tot, que em porta a reprendre aquest blog, quan em pensava que ja era hora de tancar-lo i posar-hi un punt i final. És aquesta crisi, que duu al darrera del seu nom tota mena d'adjectius i d'adverbis que volen definir-la, que ha paralitzat el temps i les coses, amb efectes lents però irreversibles.

És bonic de veure, malgrat els cops de porta que es vanten i que fan pal·lesa la tensió del conviure, com tot allò que em semblava vital ha perdut importància i com s'ha endolcit la percepció del que anteriorment em repugnava. He passat la punta dels dits pels plats escantonats, aquells, els nous que vaig agafar de casa del pare d'una revolada , i que han pagat el preu de més d'una conversa amarga de sobretaula. He plorat sobre la roba cosida i recosida que, finalment, ha quedat esguerrada a causa de la meva indolència en els afers domèstics. (No era una estampa tan infreqüent, aquella, la de la meva mare sargint mitjons, malgrat que els diners, en els temps de la meva infantesa, no eren un maldecap latent. És per les llàgrimes que vesso que avui estic avergonyida)
No tots els actes que es realitzen a porta tancada són els més íntims ni els més satisfactoris. Res és més sublim que aquell amor que s'ha erigit amb els anys,i que les satisfaccions o les frustracions han anat modelant a poc a poc. Fa temps que la llum de les espelmes que reflectien les ombres del cos s'han apagat. Del consol i el refugi que em donava la sensualitat en resta, més sovint del que jo voldria, la teva respiració quan estic desperta, dins la nit.

Hi ha quelcom de nou per mi, malgrat que tot plegat ja fa anys que dura, aprendre a estimar-te més generosament, desprenent-me de la vanitats i ambicions, esperar que arribis a casa i saber que no hi ha res de servilisme ni desigualtat de sexes quan et serveixo el plat a taula, m'assec al teu davant i et dic: "Explica'm, avui no tinc pressa".