dimecres, 31 d’agost del 2011

Cartes i sms

Les veus populars i, potser, les veus més pessimistes deien que el telèfon acabaria amb les cartes, i fa quatre dies també es creia que els correus electrònics "matarien" definitivament les vies de comunicació tradicional que havien funcionat al llarg dels segles, millor o pitjor, malgrat que les notícies arribaven. Avui dia estem permanentment comunicats, interactuem amb els altres sigui l'hora que sigui i, segons l'opinió d'una servidora, una de les conseqüències, entre moltres d'altres, que ha portat aquesta situació és un romanticisme greument ferit de mort, pel que fa a la comunicació entre dues persones.
El pare del meu avi va escriure moltes, moltíssimes cartes durant els anys posteriors a la Guerra Civil espanyola, mentre passava uns anys d'exili a França i esperava que les coses tornessin al seu lloc, tot i que el pobre home es va trobar enmig  del bàndol perdedor i mai més va tornar a casa; durant els anys 40 del segle XX hauria sigut molt còmode que la seva dona hagués anat rebent sms's instantanis per saber que el pare dels seus fills estava bé, que els trobava a faltar i que necessitava abraçar-los, però aquestes notícies només arribaven molt espaiades en el temps i mitjançant la censura de torn.
Ara duem el mòbil fins i tot en situacions tan inverosímils com quan anem a escriure una carta al Sr. Roca (valgui la redundància) per rebre sms tan surrealistes com els que transcric a continuació: "ok", "fns dsprs", "t trobo a faltar" o "t'stimo".
No és que sigui partidària d'esperar setmanes per obrir la carta d'una suposada parella que m'ha escrit una carta de versos endolcits i tendres, això ja seria una mica massoquista, però en el fons tampoc em faria res esperar el dia o el moment adequat per sentir un "t'estimo" sincer i de viva veu.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Col·laboració familiar Vs endiumenjar-se


L'últim dia de la setmana acostuma a gaudir de molt mala premsa degut a la llanguidesa i el tedi que provoca el descans setmanal de la majoria de serveis que viuen de l'atenció al públic i dels qui tenen lliure tot el cap de setmana, a més de la prèvia desertització dels carrers comercials i més transitats d'una ciutat. Personalment mai m'ha molestat el recolliment que comporta el diumenge, potser perquè per a mi sempre ha sigut un dia d'autèntic descans i desconnexió de la febre del divendres i el dissabte.

M'explico: un dels mals de tenir uns pares poc convencionals és que eduquen els fills amb uns valors que surten, una mica, de la tònica general que caracteritza la majoria de famílies que tenim al voltant. Una de les normes que existia a casa meva, i que lamentablement era imposible trencar, era que els dissabtes era dia de COL·LABORACIÓ FAMILIAR en qualsevol de les tasques domèstiques, i aquesta col·laboració familiar feia impossible que una servidora pogués tornar a les 6 o les 7 de la matinada després d'una xefla del tot sonada amb els amics. Això, quan ja es tenen els anhelats 18 anys, fa que la victòria d'haver arribat a la majoria d'edat i no haver de donar explicacions de l'hora de tornada es converteixi en el caramel més amarg que una adolescent pugui haver provat al llarg de la seva migrada joventut. Cada dissabte a les 9 del matí, sense ni una punyetera excepció, la meva mare entrava a la meva habitació, em pujava la persiana i obria la finestra, i sense gaires miraments em feia fora del llit.
Després d'això em trobava seguint els meus pares comprant al supermercat, posant rentadores, ventilant els llençols, buidant els armaris de la roba i traient la pols dels racons més insospitats de la meva habitació i que jo ignorava del tot que existíssin. Cada dissabte em suposava, també, un conflicte psicològic personal quan mirava d'esbrinar, entre camisa i camisa que planxava, si realment odiava o estimava la meva mare. Les mares "normals" no feien això als seus fills! Com envejava les meves amigues que se les deixava dormir fins a les dues del migdia i que encara els hi preguntaven què volien per dinar, a més de donar-los els diners necessaris perquè poguessin continuar la festa el dissabte a la nit!
 A la llarga em vaig acostumar a col·laborar a casa sense ganes de matar als meus pares, però sobretot em vaig acostumar a sortir els dissabtes al vespre i que la meva mare fes l'orni els diumenges al matí, tinguent la delicadesa de marxar a esmorzar fora perquè jo pogués endiumenjar-me una estona al llit.
També vaig acostumar-me a les tardes de diumenge de xocolata desfeta i nata amb melindros, una bona pel·lícula i... per què no? a les eternes converses amb els meus pares que tant de bé m'han fet i que han acabat compensant la faceta torturadora i horripilant de pares que no em deixaven esmorzar a l'hora de dinar. No sempre es pot tenir tot...

dilluns, 22 d’agost del 2011

Els gats a Oceania i Pierre Loti

... Rarahú tenía un gato de una fealdad extremada, en quien se resumían, antes de mi llegada, todas sus más caras afecciones.
Los gatos son animales de lujo en Oceanía, y no obstante, su raza allí es muy reducida. Los que llegan de Europa, crían y son muy estimados.
El de Rarahú era un gatazo grande, escurrido, alto de patas, que se pasaba los días durmiendo panza al sol y comiendo saltamontes azules. Se llamaba Turirí. Sus rectas orejas estaban agujereadas en las puntas y adornadas con borlitas de seda, siguiendo la moda de los gatos de Tahití. Este adorno completaba de un modo altamente cómico la carita de este animalito, ya, de por sí, extraordinaria.
Se atrevía hasta a seguir al baño a su ama y pasaba muchas horas con nosotros, tumbado en posturas de abandono y de confianza.
Rarahú le prodigaba los más tiernos apelativos -como el de mi queridísima cosita y mi corazoncito- (ta u meá ití heré rahí) y (ta u mafatú ití).


Pierre Loti, Rarahú.

dissabte, 20 d’agost del 2011

Seda

Quan vaig veure els cartells publicitaris, penjats en les sòrdides parets subterrànies del metro de Barcelona, que anunciaven la pel·lícula "Seda" (2007) , de François Girard, vaig crear-me grans expectatives amb el que havia de ser un film que prometia, i molt!, gràcies a les imatges d'un Japó encara endogàmic i tancat en si mateix, que mostrava la inexistència de la mà occidental en el territori de l'illa de cultura mil·lennària. Evidentment, les imatges no em van decebre però el paper insuls i sense color de Keira Knightley (Helène Joncour) i de Michael Pitt (Hervé Joncour), a més d'un ritme excessivament lent pel que fa l'argument, van acabar amb el meu fruir estètic, fent que hagués de lluitar per no quedar-me adormida a mitja pel·lícula.

Misteris de la vida, però, tres anys després (la pel·lícula es va estrenar a inicis de 2008 a l'estat espanyol) m'entaforen al pilonet de "llibres per l'agost" la novel·la que va inspirar la pel·lícula, i acabo pagant religiosament el que val el llibre, confiant en el criteri del meu guia literari.
No puc dir que el fil argumental hagi variat tant com perquè la novel·la m'hagi encantat, a diferència de la pel·lícula, però reconec que el llibre conté uns matisos que el gran director Girard no plasma en la pantalla, pels motius que siguin. No deixa de ser una història d'amor passional, amb el tòpic de la gelosia que acaba siguent vençuda per la honradesa dels sentiments purs i maritals, amb un toc de resignació i conmiseració, a més de l'atmosfera orientalitzada japonesa i la França meridional del segle XIX que ens trasllada al romanticisme en estat pur. Aquesta és una novel·la on no faltarà la narració del gran tour que travessa el món d'una punta a l'altra, la sensualitat d'una madame exiliada que regenta el millor local de plaer de Marsella i que completa el trencaclosques del triangle amorós i, per sobre de tot, una sensualitat més que explícita i pujada de to en la carta misteriosa que desencadenarà la tragèdia final, el pecat, la culpabilitat i, per descomptat, el perdó.

dijous, 18 d’agost del 2011

Homo (sapiens?) ibericus

Els dies d'aquesta última setmana han estat força animats degut als esdeveniment succeïts a rel de la visita del Papa Benet XVI i dels partits de futbol que es disputaven la super copa d'Espanya... era claríssim: l'atenció i la tensió estaven servides en safata d'or, com si això fos quelcom nou en les pautes del comportament de l'Homo (sapiens?) ibericus, quan es tracta de panem et circenses.
No entro en detalls sobre si el senyor Mourinho perd els papers i posa el dit a la llaga (i al que no és la llaga) als culers, de la mateixa manera que els laics posarien el dit a la nafra als joves papistes, els quals han cobert el 80% de les despeses públiques de la seva estada a casa nostra, segons les fonts del govern socialista central... en tot cas, prefereixo deixar anar la idea que no ens enfilem per les branques i que estiguem per la crua realitat, si us plau!

dimarts, 16 d’agost del 2011

La meva inspiració està de vacances... ho lamento, les meves neurones no poden fer ni una simple sinapsis neuronal.
Ens retrobem al setembre!!! :)

dimarts, 9 d’agost del 2011

"El despreci del passat és sinònim d'ignorància o de por".

(Hugo Ojetti)

divendres, 5 d’agost del 2011

Individus sense els quals la feina no seria el mateix (II)

Altres especíemens reconeguts i documentats científicament en la complexa biodiversitat laboral:

L'AMIGUÍSSIM/A: Tal i com en deriva l'origen etimològic de la paraula, aquest tipus acostuma a mantenir una relació d'amistat i simbiosi amb el mascle o la femella dominant de l'empresa, donant lloc a un tracte aboslutament preferent i privilegiat. És clarament identificable per la seva tendència a perseguir, al preu que sigui, el mèrit fàcil i el reconeixement social immediat donant lloc a un tarannà amargat i irritable. Curiosament serà dels qui podrà sortir un quart d'hora abans per anar a buscar les seves criatures a l'escola, sigui necessari o no i sense haver de donar explicacions, i s'endurà les millors vacances de l'estiu, a més de tenir un accés ilimitat a la fotocopiadora o a les impressores de la planta. Qualsevol informació important per al desenvolupament de les tasques laborals passarà sempre pel seu filtre, totalment subjectiu, i farà decantar la balança segons els seus interessos per a fer-ho arribar a les esferes superiors, encara que no s'ajusti amb la realitat de la resta de companys de feina. És fàcilment localitzable si els nostres criteris de recerca es limiten al despatx del cap, la fotocopiadora i el telèfon... qualsevol intent de recerca en d'altres àmbits són del tot inútils.

EL FILL/ LA FILLA DE: la seva caracterització és molt semblant al de l'especímen de l'Amiguíssim/a, sobretot pel que respecta al tracte preferent, però amb algunes subtils diferències.
No marxarà un quart d'hora abans per anar a buscar els nens a l'escola però sí que entrarà i sortirà amb total llibertat horària i de moviments, sigui pel motiu que sigui. Es caracteritza per no buscar confrontació amb la resta d'integrants del grup tot i que si, lamentablement, hi ha algú que no sigui del seu agrat, no tindrà inconvenient en fer-li saber i mostrar-li amb petits detalls corrosius que dificultaran, encara més, l'entesa futura. És freqüent que acapari parcialment part dels mèrits aconseguits entre la resta de treballadors, encara que no hagi mogut fitxa en cap tasca, els quals acostumen a recaure entre aquest especímen i el citat anteriorment (l'Amiguíssim/a) perquè l'assumpte no faci massa pudor de socarrim. El Fill/la Filla de, és conscient que tampoc sortirà mai esquitxat/da directament en un conflicte laboral però que sempre serà criticat a les seves esquenes, hagi actuat bé o malament, en tingui la culpa o no; aquest és un mal que ha hagut d'aprendre a conviure-hi.

EL/LA VETERÀ/NA: Ésser que pot crear conflictivitat de forma irremeiable en els col·lectius; no és estrany veure'l en pugna contínua, sense arribar a les mans, amb l'Amiguíssim/a o amb el/la Fill/a de... perquè els seus anys d'experiència van a missa i són inqüestionables. Aquest tipus també pot coincidir amb el tipus de l'Intel·lectual, tot i que no sempre van de la mà. Per tractar amb aquest individu cal fer ús de molta psicologia, la qual cosa no sempre s'està per històries i de bona gana se l'enviaria a fer punyetes. Al tanto, també, amb el/la Veterà/na perquè no és estrany que es posi d'acord amb el cap fent que la resta de treballadors en surtin perjudicats, inclús a vegades (en circumstàncies extremes) per sobre de la voluntat del/la Fill/a de... o de l'Amiguíssim/a.

EL/LA PILOTA: Atenció! Un dels trucs que mai fallen a aquest especímen és el de lloar com de bé escrius i parles a l'hora de desenvolupar les teves tasques; si caus en les xarxes enverinades del/la pilota, és molt probable que et vegis tancat a casa tot un cap de setmana redactant l'informe que el/la Pilota hauria de redactar, fruit de les nostres ànsies de glòria perquè ens haurem ofert amablement a escriure allò que a ell/a tant li costa i a nosaltres no. Si el/la veieu a venir, feu el favor de somriure educadament i marxar ràpid de l'escena. (Sí, ho reconec, hi vaig caure com una tonta)


dimecres, 3 d’agost del 2011

Individus sense els quals la feina no seria el mateix

Recentment llegia el post del blog d'un amic que havia publicat en poques línies, molt divertides, una mena de manual d'instruccions per a fer la pilota al cap de feina i ser encara més trepes del que tots nosaltres volem reconèixer que som. Bé, potser la paraula "trepa" no s'adequa a la frase que més utilitzem en el nostre vocabulari quotidià... mil perdons! Suposo que no és un adjectiu políticament correcte, més aviat hauria de ser "reconeixement de la nostra tasca/iniciatives davant la cadena jeràrquica de l'empresa"... perquè, al cap i a la fi, tots volem i desitgem, però sobretot, exigim que es valori la nostra feina i la dedicació invertida en el lloc de treball.

Deixant de banda l'empenta i la implicació amb què ens prenem la jornada laboral a nivell particular, passo a classificar els coneguts tòpics que no poden faltar a l'hora d'alegrar-nos (?) les meravelloses 40 hores setmanals, sigui  quin sigui el lloc de treball que estiguem duguent a terme actualment.

EL/LA VÍCTIMA: va nèixer amb vocació de màrtir, per tant no dubtarà en llençar-te en cara tot allò que ell/a hagi hagut de fer per corretgir els teus errors de vulgar principiant. Aquest/a individu/a també es caracteritza per ser insegur/a i manipulador/a, buscant una relació de companyerisme amistós que el/la facin sentir acceptat/da en tot moment amb tots els qui l'envolten; però,  si per qualsevol motiu arribes empipat a la feina perquè no has trobat lloc d'aparcament i has hagut de deixar el cotxe en zona blava, el/la víctima s'ho prendrà com a quelcom personal i anirà a explicar a tothom de l'empresa que només arribar a la feina ja li has fet mala cara i que li tens jurada des del primer dia que vas arribar. Amb aquest prototipus s'hi pot estar a bones sempre i quan li diguis com de bé fa la feina i el meravellós que és tenir-lo de company/a, ja que fa molta més feina del que hauria de fer i ningú es molesta a valorar-li.

L'INDEFINIT/DA: és una mena d'especímen enigmàtic amb el qual encara està per esbrinar-se quina mena de tasca fa dins l'empresa i, sobretot, si realment hi treballa. Acostuma a voltar per totes les zones de la planta, sobretot la màquina dels cafès; també se'l pot trobar a fora de l'edifici, fent una cigarreta malgrat que hagi anat diguent a tothom que ho està deixant. Se'l reconeix fàcilment perquè sempre explica acudits i té algun paper a la mà, intentant donar una imatge d'home/dama de ferro treballador/a i emprenedor/a. També és molt freqüent sentir-lo/la vantar-se de la seva antiguitat dins l'empresa i donar consells a la resta de companys que no li han demanat la seva opinió. Quan no hi hagi més remei que treballar sense excuses ni enganyifes, quasi sempre se'l/la veurà donant ordres a tort i a dret, cridant als altres i indignat/da perquè ell/a és el que més treballa i el que menys rep a canvi.

L'ENTRANYABLE: una de les espècies en perill d'extinció que caldria protegir, és la rara avis del/la "bon/a company/a" que cau en gràcia a tothom. És una d'aquelles persones que no treballa ni molt ni poc, sinó suficient; ni bé ni malament però que el seu treball és acceptable, i que mai té un "no" ni una mala cara a l'hora de donar un cop de mà als demés. Curiosament també és d'aquelles persones que fan que la jornada et passi més ràpid al seu costat i que es pot parlar de qualsevol tema que et passi pel cap en aquell moment. (Déu meu! Quant fa que no en trobo un/a com aquest/a!!!)
ATENCIÓ: per raons que s'escapen al coneixement humà, aquesta espècie tan estranya pot acabar evolucionant i mossegar la mà amiga que se li ofereix quan menys s'espera donant lloc al prototipus de EL/LA FALS/A (tot i que no sempre), per tant sempre cal estar alerta de no confiar-se massa al seu costat.

EL/ LA FALS/A (llegir paràgraf anterior): també popularment conegut com a "gremlin", perquè en donar-se una sèrie de factors combinats entre sí com per exemple, possessió d'informació i una vacant pendent, es transformen en éssers absolutment repugnants i indesitjables. Mostraran una personalitat empàtica i afectiva, et posaran una mà a l'espatlla quan et vegin en baixa forma i els acabaràs explicant coses que mai hauries parlat amb la persona de més confiança del teu entorn perquè el/la desgraciat/da diu tot el que vols i necessites sentir. Tot això farà que es giri la truita en contra vostra. Molt al tanto amb aquest prototipus perquè és el que menys es percep i més mal fa!

L'/LA INTEL·LECTUAL: gènere d'individu que mai falla en qualsevol agrupació humana. Sabrà molt més de tot el que tu sàpigues encara que, per posar un exemple, estiguis treballant per a una empresa que porta projectes d'arquitectura i tu tinguis uns quants màsters i un doctorat en teoria arquitectònica; tant és! Sempre seran a temps de corretgir les teves decisions i els arguments que necessitis emprar per a les teves tasques perquè ells/elles són la veu de l'experiència. Acostumen a estar dins d'una franja d'edat dels 35 als 60 anys i, malgrat siguin uns plastes inaguantables i pedants, no són mala gent ni viuen per trepitjar als altres.

CONTINUARÀ...

dilluns, 1 d’agost del 2011

Res és el que sembla

Abans de marxar a París, vaig rebre un regal inesperat d'una persona que m'estimo molt: un llibre, Les ànimes grises, de Philippe Claudel. El vaig devorar en dues tardes perquè el fil em va mantenir enganxada fins l'últim moment, malgrat que la novel·la negra no estigui dins les meves preferències literàries -tot i que confesso haver caigut en la temptació del consumisme de la trilogia de Millennium. Tots som susceptibles de caure en modes, no?-.
L'acció transcorre en els anys de la Primera Guerra Mundial, en un poblet de França central, on apareix el cos d'una nena del poble que havia sigut visiblement assassinada. A partir d'aquí, la història es desplega de la mà d'un policia que habita al poble i que va caracteritzant a tots els personatges que tenen cert interès en la història i en el desenllaç de la trobada del culpable.

Un jutge visiblement indeferent als esdeveniments i que només pensa en la gastronomia, el fiscal vidu que pateix la soledat de la família que mai va tenir en silenci, tot i ser algú que desperta cautela i respecte entre la resta d'habitants, el policia que pren el paper de narrador omniscient, les sempiternes criades que treballen en les llars de la classe alta i que tenen accès a certa informació privilegiada, una mestra que sembla una madonna flamenca de carn i ossos caracteritzada per una dolçor infinita envers els més dèbils... però suposo que tots tenim les ànimes una mica grises, tant pel que fa a la implicació amb allò que ens envolta, com pel que fa als nostres secrets del passat que s'acaben convertint en càrregues difícils de portar. Res és el que sembla i tots tenim un passat.

Probablement aquesta novel·la engrescaria a tots els qui gaudeixen de la lectura, si no fos perquè hi he trobat estranyes similituds amb el film de Michael Haneke, "La cinta blanca" (2009) i, salvant les diferències que hi ha en el fil argumental i en el desenvolupament, em semblaria tenir a les mans un guió de pel·lícula. En tot cas, "Les ànimes grises" no es pot considerar cap obra mestra del gènere policíac o negre, però sí que queda garantida l'expectació fins al final de les seves pàgines, amb un desenllaç del tot inesperat.