divendres, 30 de desembre de 2011

Aquelles meravelloses escenes domèstiques que no s'obliden

Alguns lectors em coneixen, d'altres no tant, i saben que la meva forma d'afrontar la realitat és el bon humor i una mica de sarcasme; sí, allò que diuen que la sarna amb gust no pica, i això provo de fer quan tinc quelcom a dir i ho vull escriure sense caure en el drama de sobretaula.

Per acabar l'any, voldria citar aquelles meravelloses escenes domèstiques que no podria oblidar ni que volguès, i que eren fruit  de la convivència quotidiana d'una filla adolescent i d' una mare de tarannà progressista que no podia suportar el desordre casolà.

LA CURSA D'OBSTACLES DE L'HABITACIÓ: "Això en dius una habitació?! Això és una quadra que fa olor de tigre! Sí, és la teva habitació però també és casa meva! Obre el balcó i ventila, fes-te el llit, recull la roba bruta i baixa-la al rentador, treu les pomades per la pell del teclat del piano... ja has tornat a obrir llaunes i ampolles davant l'ordinador? Que no saps que el teu antull de portàtil va costar bona part del meu sou que jo podria haver invertit en un gimnàs?! I aquestes calces? No et fa vergonya? Imagina que arriba una visita inesperada... t'has pensat que pago una dona de la neteja perquè no pugui ni entrar a la teva habitació per culpa d'aquesta cursa d'obstacles???!!!"

L'HOTEL: "Aquesta casa no és un hotel ni una fonda perquè una burgeseta com tu entri i surti a voluntat. Et penses que n'hi ha prou amb el que fas? Que tens exàmens? Mala sort, noia! La teva obligació és col·laborar i treure bones notes perquè no et falta de res i treballem perquè puguis fer na carrera sense haver de patir; haver-te organitzat millor el temps d'estudi!"

EL CULTIU DE XAMPINYONS (POPULARMENT CONEGUT COM A BANY): "Què són aquests cabells a terra? Per què el secador de cabell està enterrat sota una "mole" de tovalloles humides? Que potser vols cultivar xampinyons o què? No, no donis la culpa a la teva germana que sóc jo que li eixugo els cabells i jo ja sé deixar les andròmines al seu lloc... Fa quinze dies que et vaig comprar les compreses i encara són aquí sense endreçar? Esperes a la pròxima quinzena o què? I què fan aquí aquests calçotets? Es pot saber d'on han sortit? ..... No, em sembla que això no ho vull saber..."

La hipoteca felina

Un bon amic que està fart de sentir-me parlar de gats, em va cedir aquesta fotografia. Ignoro on va ser presa, però després de veure-la, em va venir al cap una d'aquestes frases que corren per les xarxes socials però que no està exempta de ser realista: "En realitat, la casa és dels gats i nosaltres en paguem la hipoteca."

Com podeu comprovar, el marruix no fa gaire bona cara al meu amic que l'únic que desitjava era poder-lo immortalitzar i passar-me'l a mi, però és que hi ha gats de totes menes i de tots els gustos; n'hi ha que s'hi posen bé i d'altres que adverteixen que la teva presència serà tolerada però no necesàriament benvinguda si t'estires massa en la visita.

Ja ho veieu, companys, un gat també forma part de la nostra llar, sobretot perquè ells són els primers a saber apreciar i valorar que nosaltres paguem les factures del seu benestar i desitjo no haver-los de decebre mai.

MOLT BONA ENTRADA DE L'ANY 12!!!

dimarts, 27 de desembre de 2011

Perquè fugires

Perquè fugires deixant-me a les mans
la teva absència i una derrota.

I és per això també que et beneeixo.

(Maria Mercè Marçal, 1952-1998).

dilluns, 26 de desembre de 2011

Urgeix mag/a, fetiller/a, o inclús estafador/a

El primer que pensaria amb l'estat d'ànim actual és que, potser, necessitaria parlar amb algú per descarregar-me, però això és una fantasia i un tòpic de mal gust. Sóc conscient que després d'exposar la situació que em fa mal i em fa estar angoixada, el meu interlocutor em donaria el consell o el punt de vista més ràpid per acabar amb tot el que no em deixès dur a terme una vida si no feliç, tranquil·la com a mínim.
En realitat no vull un interlocutor ni un bon consell, perquè el consell que crida el sentit comú no vull seguir-lo. És més, ja ho he intentat i no sóc capaç de dur-lo fins al dinal. El que jo vull és un mag amb una vareta màgica... n'hi ha cap per aquí que estigui llegint aquestes ratlles? La veritat és que li estaria profundament agraïda, i si realment és mag, el que tinc a demanar no és res de l'altre món. Bé, potser sí perquè en el meu cas no pretenc una vida més fàcil a nivell econòmic, ni trobar una millor feina (que si ja no li vé d'aquí i ho pot solucionar amb un cop de vareta, també m'aniria bé), ni tenir tot allò que desitgi... simplement voldria retrobar la il·lusió de la joventut o del primer amor en algú altre i que el vulgui compartir, això és tot. La resta arriba sola, sense haver de reunir tribunals inquisitorials ni sense renúncies per part de les dues parts que portin a la infelicitat.
Això és tan difícil?
Repeteixo: algun mag que estigui disposat a fer encanteris? He de confessar que no sóc de resar als sants ni de posar-me en mans de l'absurda superstició, però si això no ho arregla un miracle o la màgia, ja no ho arregla res més.

Demaneu-me pressupost, mags i magues, estic segura que ens entendrem.

dimecres, 21 de desembre de 2011

El Nadal de la gata negra

Estovalles de Nadal.
Galetes de mantega i sucre candy.
Espelmes de maduixa, canyella i poma.
Llibres que esperen ser llegits sota la llum  de la tauleta de nit.
La gata negra que m'esperava en calma per asseure's a la meva falda.

Sé que ella m'observa sense saber que estem immersos en dies de festivitat i que les anades i vingudes de la gent de casa són quelcom gens fàcil de fer-li entendre; els seus ulls de gat preferirien la pau i la introspecció, però per no ser menys es passeja per les estovalles blanques que he netejat i he planxat amb la resignació pròpia que regna a partir de la segona quinzena de desembre, a punt per acollir els convidats de la nit de Nadal. S'amaga dins els armaris que he buidat per encabir-hi les andròmines inútils que els Reis mags van deixar caure ja fa un o dos anys, i sap que les seves ganes de jugar no sempre són ben rebudes. L'empenyo de males maneres, però a l'acte me'n penedeixo. Per a ella l'activitat familiar és un joc i no vol que se la deixi de banda, i vol, per sobre de tot, que arribi el vespre per asseure's, de nou, a la meva falda, mentre llegeixo i escoltem algun dels ballets que va composar Lully per a Lluís XIV; ens agraden i no podem fer-hi més.

La resta em sembla que és Nadal perquè ho marca el calendari, i així m'ho confirma la meva gata que es mira els dies que tinc marcats amb creuetes negres, badalla, aixeca la cua i s'asseu a la meva butaca de lectura, esperant que em passin les neures nadalenques i que m'assegui amb ella. I que en són d'intel·ligents els animals!!!

dissabte, 17 de desembre de 2011

La trista figura del funcionari

Quan la gent pensa en la figura del funcionari veu, a simple vista, un individu darrera una finestreta o una taula que segella els papers que porten els usuaris, que va cridant "el següent" segons la numeració que marca el comptador i que marxa a esmorzar en el moment més inesperat, hi hagi deu o cent persones esperant a la cua. D'acord, si aquesta és la imatge imperant, és una llàstima però per alguna cosa cal començar.
Per si queda algú que encara no té ben apresa la lliçó, diré que el cos de funcionaris també consta de bombers, metges, mestres, professors de tots els àmbits (instituts de secundària, d'universitat, de conservatoris, d'escoles d'idiomes...) persones encarregades de la neteja dels carrers, policies i mossos d'esquadra, gent que treballa al servei dels ciutadans en edificis emblemàtics com la Generalitat o la Diputació, entre molts d'altres que estic segura que oblido de citar.

Cal retallar. Estic d'acord, però en cap cas les retallades haurien de passar per despatxar gent ni per abaixar el sou a nivells preocupants. Això només fa que mostrar la decadència d'un país vingut a menys i que ha acollit indiscriminadament gent que tenia ganes de treballar i de donar el millor de si mateix al servei dels altres, i d'altres que pretenien un horari còmode amb un sou fix, més prestacions de tota mena. Sol passar: feta la llei, feta la trampa i diuen, també, que hi ha de tot a la vinya del Senyor.

El funcionari, senyores i senyors, té la sort de tenir uns bons ingressos i de tenir un horari que permet fer la vida familiar que tots voldríem; o dit amb altres paraules: el funcionari pot veure crèixer els seus fills, la qual cosa em sembla lloable i envejable. El funcionari, però, també és un ésser mortal que es veu obligat a pagar una hipoteca, que s'empassa merda per part dels seus superiors i que ha hagut de lluitar unes oposicions gens fàcils per a poder optar al seu lloc de treball, malgrat que sempre hi ha el cas de les oposicions a dit on la resta de postulants saben que el seu nom anirà a la cua dels interins i que, amb sort, se'ls cridarà més endavant, allò important és tenir-hi un peu a dins... i aquest, estimats lectors, és un dels primers errors que el sistema i tots plegats hem comès en permetre-ho.

Baixes de maternitat de més d'un any i mig cobrant més del 70% del sou o la completa integritat? Reincorporació a la vida laboral amb mitja jornada amb el 70% del sou o la completa integritat en el cas de maternitat, quan a la resta d'empreses la baixa oficial és de 4 a 6 mesos? Vacances totals per Nadal, Setmana Santa i dos mesos de facto a l'estiu? 14 pagues a l'any? Malgrat que possiblement m'estigui referint, només, als privilgis d'aquells qui treballen en el sector d'Ensenyament, lamento dir que em sembla una altre error dels greus que sagnen el país; al cap i a la fi, això és el que fa tenir llicenciats de trinca fent cua a la llista d'ensenyament amb xifres que ja deuen passar els cinc dígits i no és d'estranyar. Allà on hi ha moviment de gent hi ha despesa pública que la resta paguem religiosament. Com que això ja feia pudor de socarrim i sobren candidats amb poca vocació i moltes ganes de fer vacances, el sistema ha ideat substituir l'antic CAP per un màster de 2 anys que costa el mòdelic preu de 2000 euros. Mireu si és fàcil posar filtres quan convé!

Espero que si tinc algun lector que treballi en aquest sector, que no se m'enfadi massa. Respecto i admiro per sobre de tot la tasca dels docents, sobretot dels qui treballen a secundària, però la meva visió no és tan llunyana de la realitat.

Degut a les negatives, per part de Madrid, de pagar allò que pertoca a Catalunya, la Generalitat retalla les pagues de Nadal dels funcionaris. Qui dia passa any empeny... d'acord, els funcionaris que paguin el sacrifici. Però i el mes següent? Què caldrà retallar? De fet, la meva pregunta és: si Madrid no dóna allò que toca a les autonomies, seria molt imaginar pensar que d'aquí a 4 anys potser no hi haurà Generalitat?

divendres, 16 de desembre de 2011

Coses d'Advent VII

PREC DE NADAL

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans,
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit.


(Salvador Espriu, 1913-1985)


Preciosa poesia de Salvador Espriu que Matilde Salvador (1918-2007) havia musicat meravellosament. Recordo haver-la cantat el primer any que vaig entrar a cantar a la coral Saba Nova de Girona, i fou una de les primeres peces que vaig aprendre, tot i que Matilde Salvador no era ni és sant de la meva devoció. Us la deixo perquè la sentiu: http://youtu.be/W6zx70P4r1w

dijous, 15 de desembre de 2011

Coses d'Advent VI

Cansats/des de fer recerca entre les botigues del barri vell de Girona, pensant en els regals dels nebots, els vostres germans, els pares i la vostra parella? Una servidora també ho està. Aquest any diuen que és positiu potenciar el consum, sobretot entre aquelles botigues que no formin part de les grans multinacionals per donar una vitalisme al petit i mitjà comerç. Jo m'hi apunto.

Recomanacions que us poden ser útils i que, espero, no us deixaran les butxaques foradades:

1- Anul·leu de les vostres preferències qualsevol tipus de regal que tingui a veure amb animals de companyia, encara que siguin adoptats d'una gossera municipal o d'un refugi. Seria bo desvincular els regals de Nadal amb el fet de tenir bestioles a casa per motius d'ètica que podrien ratllar el mal gust i la frivolitat. Si teniu criatures a casa, feu-los entendre que hi ha més dies que llonganisses i que durant les festes hi haurà gent que entrarà i sortirà de casa vostra, i això podria atabalar el nou membre de la família.

2- Eviteu també els records sentimentals que només són bons per a acumular pols a les prestatgeries i que al cap dels anys, quan ja ningú recorda l'autor del regal, acaben a les escombraries. Em refereixo a detalls tals com: figuretes, boles de neu, espelmes que no hagin de ser consumides immediatament, o qualsevol article de broma que tingui una gràcia passatgera.
3- Aposteu pels regals útils: roba, llibres que siguin necessaris pels estudis dels vostres fills (o alguna novel·la), estris de casa que no puguin vincular-se al punt número 2, roba de casa que sempre fa servei, tot i que també pot acumular pols a l'armari. També poden ser una bona opció tot tipus de joguines artesanes que exigeixin la implicació de diversos membres de la família, a més dels arxiconeguts trencaclosques/puzzles, o altres jocs de taula.

A partir d'aquí deixo l'elecció final a les vostres mans, tot i que és ben cert allò que diuen que cada família és un món i que aconsellar als altres és massa fàcil per qui no s'ho ha de trobar. Un últim apunt: sigueu prudents amb el pressupost. Evidentment que s'ha de quedar bé amb el germà que sempre està a punt de donar un cop de mà amb els nens, o amb la sogra que paga el carnet de cotxe als nens, però això no vol dir que hàgiu de patir quan arribi el mes de gener. La família que s'estima als seus membres no mira prim amb allò que un s'hagi pogut gastar en els regals de Nadal. La solidaritat i el recolzament, valgui el tòpic de tota la vida, és el millor present que podem rebre tinguent en compte les circumstàncies actuals; la resta és vanal.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Una reflexió dels Simpsons

(Bart Simpson) - "¿Por qué las chicas destrozan todo lo bueno? El ejército, los 4 Fantásticos... imagina lo bueno que sería el instituto si solo fuera de chicos...
(Homer Simpson) -Oh Bart, esto es lo que dices ahora pero cuando seas mayor, solo lo pensarás."

(The Simpsons, temporada 21).

dimarts, 13 de desembre de 2011

Coses d'Advent V

En una visita mèdica rutinària em fan anàlisis de sang i un cultiu per a prevenir les contínues infeccions de repetició que es tradueixen en miccions franques i moltíssimes molèsties regulars; traducció: les meves infeccions d'orina constants que es repeteixen cada 6 mesos i que no hi ha manera que desapareguin. Bé, lamento haver mostrat part de la meva intimitat al lector que, molt probablement, no estigui interessat a saber dels meus problemes interns, però això és el que justifica la meva visita al metge.

Aquestes visites no són mai per plaer ni per gust, sobretot si sempre que hi vaig arribo a casa amb una cosa menys que puc fer en benefici de la meva salut. Beure molta aigua, em diu, i jo sóc incapaç de beure a no ser que estigui assedegada o que el líquid en qüestió contingui una alta graducació en alcohol, llavors ja és una altra cosa i, si convé, en faig dos o tres gots.
Deixar el cafè. Sí, era una de les meves assignatures pendents. Tinguent en compte que les meves nits eren poc raonables pel que fa al nivell de descans del cervell i del cos, el meu pols era alarmant i que tenia els nervis destrossats, penso que ha sigut una de les millors decisions que el metge m'ha obligat a prendre.
Deixar el tabac... què podria dir! Feia anys que sabia que era qüestió de vida o mort perquè tots ho sabem, fumar és dolent per la salut. Crea impotència, pot provocar tot tipus de càncer a la llengua, la laringe i els pulmons, disminueix el rec sanguini i la oxiginació cerebral i, sobretot sobretot, crea dependència física i psicològica. Si de tot això encara no se'n sabia res, només cal que el lector que llegeixi aquestes ratlles es compri un paquet de tabac, es fixi en la part posterior d'aquell i que gaudeixi de les il·lustracions gràfiques dels efectes del tabac. Estic convençuda que quedarà encantat/da. A més a més, fumar s'ha convertit en un acte digne dels pitjors terroristes en contra de la massa no fumadora ara que ja no arriba a casa amb la roba fumada; actualment és impensable fumar tranquil·lament, fent tertúlia amb un grup d'amics, en un lloc tancat i prenent un cafè amb croissants... qui vulgui gaudir d'aquest plaer l'haurà de gaudir a casa seva. Al cap i a la fi, el Ministeri de Sanitat i el sentit comú ens fa un favor ja que amb la crisi, el primer que cal retallar són les despeses fútils que acompanyen el consumisme nociu.

Això sí, que cap dels meus lectors s'equivoqui en les conclusions que n'extregui de les quatre ratlles! Si deixo de fumar és en benefici de la meva salut, en cap cas pel benefici de la meva butxaca o perquè les noves lleis m'hagin esguerrat un dels pocs plaers que tenia, en absolut!

dilluns, 12 de desembre de 2011

Coses d'Advent IV

ARA QUE L'ANY S'ACABA

Invoco els dies clars, ara que sé
que me'n desposseeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre el ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m'acompassa
la mirada i la veu.

Tot se'm, revela nou però l'espera
m'adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
Propòsits?
Quins propòsits?

(Miquel Martí i Pol, 1929-2003)

dissabte, 10 de desembre de 2011

Coses d'Advent III

Els plaers hedonistes que ens permetem per Nadal tenen una màgia que ratlla (amb perdó) l'onanisme, si és que se'm permet l'expressió. Sí, amb més o menys pressupost ens auto regalem allò que ens agrada i que "fa Nadal" per silenciar les nostres consciències que, diligentment, ens recorden que els diners no cauen del cel i que el raconet del banc ha de seguir creixent a mesura que passin els mesos i no a l'inrevés.

Sí, la teoria la tinc molt ben apresa però és que quan es tracta de perfum predomina la meva faceta més aburgesada i frívola que podria semblar d'allò més detestable, ho reconec. Per acabar-ho d'adobar, Keira Knightley, una de les meves actrius preferides (de la qual ahir en parlava en una conversa de tren a tres bandes) protagonitza l'anunci del perfum Coco Mademoiselle Chanel, la qual cosa m'ha acabat de fer decidir a seguir dins la llista de consumidors de les grans multinacionals, i dit això em quedo tan ampla. Que visquin per molts anys els perfums i, fins i tot, els seus anuncis empipadors i estúpids, horteres, i alguns de bons, que monopolitzen la major part del temps que les cadenes de televisió dediquen als espais publicitaris!

dijous, 8 de desembre de 2011

Coses d'Advent II

Anem a pams: encara he de decidir si trencar amb els tòpics nadalencs de l'anti consumisme i els valors sòlids a reivindicar davant les adversitats que estem patint, o si rememorar allò que de petita em feia feliç pel sol fet de tenir a les mans un paquet de colors llampants per desembolicar. Potser serà millor deixar-ho estar i parlar-ne un altre dia.

Avui us adjunto la fotografia del Mercat de Girona, il·luminat amb les llumetes corresponents i que, una vegada més, deu sortir del tot deslluïda degut a la meva ineptitud com a fotògrafa. Ja he fet tractes amb un fotògraf com Déu mana que s'ha compromès a ensenyar-me quatre trucs i que espero aprofitar.

He de confessar que fa relativament poc que m'he aficionat a les compres diàries del Mercat de Girona, sigui perquè a casa meva no hi havia tradició d'anar-hi a comprar i es preferien les grans superfícies on fer la càrrega setmanal o perquè visc en un barri residencial però apartat del centre comercial de la meva ciutat. Al llarg d'aquests últims mesos, però, aprofito alguns dels matins que no tinc feina per passejar i adquirir part de la verdura necessària per la dieta sana, cuixes desossades de pollastre, hamburgueses d'espinacs, una mica de rap a rodelles per fer amb al i julivert, tres trossets del salmó per a fregir amb espàrrecs verds, grana cuita per acompanyar i tot tipus de fruita per barrejar amb sucre i canyella (postre que he descobert fa poc i que em fa embogir a nivells lamentables).

Amb tota sinceritat us recomano que proveu l'experiència d'abandonar l'estressant ritme de les llargues cues de supermercat i dels productes lights de poca qualitat, tot i que molt més ràpids i fàcils d'adquirir. Els plats tindran un atre gust!

dilluns, 5 de desembre de 2011

Coses d'Advent

En primer lloc caldria demanar disculpes per la qualitat de la fotografia que acompanya al post d'avui; malgrat els esforços i l'evident pèrdua de temps d'alguns dels meus amics que han intentat, sense èxit, ensenyar-me a fer fotografies potables, el resultat salta a la vista i reconec que tinc les meves limitacions. És per això, per a ells que han invertit esforços i paciència, que els demano perdó humilment.

Amb la fotografia d'avui no pretenia sinó il·lustrar una mica les estampes d'il·luminació nadalenca de Girona. Aquesta és de la plaça Catalunya, amb el gran arbre (de plàstic?) que acompanya la Senyera, i que encara dubto si és una pensada per part de l'Ajuntament per evitar que hi torni a haver una altra acampada d'Indignats que faci lleig en aquestes èpoques que tot ha de ser bonic i immaculat. Altra feina tenen, diria jo, els Indignats, que instal·lar el campament base quan el temps no hi acompanya en aboslut... a més, estic convençuda que la majoria estan buscant feina.

Mentrestant, penso en les compres i en que hauria de començar a posar fil a l'agulla; hauria de fer una panera de la crisi, amb pernil Hacendado, sardines de llauna en escabetx i llet en pols, tal com aquella que es repartia en el temps de racionament. Dic això de la panera de la crisi perquè s'ha acabat la generositat dels comercials que enviaven paneres ufanoses al meu pare, o aquelles que arribaven de la Diputació amb productes de tota mena i que feien de les postres una delícia fins ben entrat el mes de març. Llàstima!

dissabte, 3 de desembre de 2011

L'ombra de les imatges

Cansada i fastiguejada de ser una trista presència absent en la vida i en les imatges que conformen qualsevol realitat, escric aquestes ratlles com a reivindicació a allò que sóc i que no se m'ha deixat ser perquè em tocava callar i acceptar la situació.

En l'ombra de les imatges no sóc més que el reflex retornat als vidres, sempre he sigut allà, al teu costat, ombra de la teva ombra i espectre dels paisatges compartits, sense fer soroll i amb discreció perquè, per sobre de tot, jo no existeixo.

Ahir, l'altre dia, ja fa un temps (no sé quan!) vas decidir que ja era hora de mostrar una altra realitat i de compartir allò que tu creus que pot ser compartit amb el món exterior. Evidentment són d'altres persones, noms desconeguts per a mi, gent estranya que tu has integrat en el teu jo i que, com sempre, jo no hi tinc cabuda perquè t'has acostumat a la meva invisibilitat o a la meva imbecil·litat, ja no ho sé.

dijous, 1 de desembre de 2011

27 anys

"Ahir vaig fer 27 anys" és el que hauria escrit d'haver tingut un diari on escriure-hi les meves reflexions, però fins ahir no en tenia. Me n'adono que m'he fet gran des de l'última vegada que vaig escriure allò que em passava pel cap -evidentment es tractava d'un plany per un amor no correspost, cosa freqüent en els meus temps d'adolescent- en una llibreteta vella i desgastada, per despistar la temptació de lectures alienes i tafaneres.

Amb 27 anys canvien les prioritats i poc tenen a veure amb aquelles que als 17 semblaven indiscutibles. No només canvia la manera de veure les coses sinó l'aspecte físic; ja no sóc una adolescent púber, amb les costelles marcades, els genolls sortits, ortodòncia a les dents, cua de cavall i vestida amb els eterns texans, el jersei nyigui-nyogui i les bambes urbanes. Les formes del cos s'han arrodonit i estilitzat, em miro al mirall i hi veig una dona, jove encara, però una dona. Els cabells segueixen el trist i molest costum d'arrissar-se a discreció i voluntat del grau d'humitat del dia, em pentini com em pentini, les dents llueixen blanques i ben ordenades gràcies al pla d'estalvis que els meus pares sempre tenien al banc "perquè mai se sap què pot passar" i que van anar a parar a la meva boca. En el meu vestuari hi continua havent dos o tres texans perquè són el comodí ideal i el pa nostre de cada dia, a més de vestits i alguna faldilla curta, peces de roba que durant l'adolscència eren tabús i del tot inexistents. No he pogut abandonar les bambes urbanes perquè en sóc una autèntica fanàtica, tot i que he hagut d'aprendre a caminar amb sabata negra de taló i amb sandàlies lleugeres, depenent del guió que exigeix la ocasió.

Encara no pago hipoteca, no m'he casat ni tampoc tinc fills, però no és una situació dramàtica; al cap i a la fi en tinc per les meves necessitats i no em falta de res, tot i que sempre podria millorar. En el fons tampoc sé si desitjo lligar-me en sant matrimoni amb un banc i signar un contracte amb l'home de la meva vida (o es fa al revés???)... toca, tots sabem que agradi o no, toca, de la mateixa manera que toca treure's un carnet de cotxe o trobar la feina que et permeti pagar ls factures i mantenir la família, toca i no se'n parli més.

Veurem què escric quan faci 37 anys...

dissabte, 26 de novembre de 2011

Inspiració

Diran que la inspiració és una companyia difícil de retenir al nostre costat tota la vida, i no podria estar-hi més d'acord. Quan ha deixat de ploure, quan el dolor minva per deixar lloc als dubtes i a quatre coses mal resoltes que només el temps dirà si tenen solució, quan res deixa de ser un buit inexplicable i el tot és relatiu, la inspiració passa a un segon terme.

Amics, amigues: no em queda més que desitjar-vos un bon cap de setmana i dilluns al matí ja en parlarem!

dimarts, 22 de novembre de 2011

Bitxo

Benvolguts, ara feia dies que no us presentava cap dels meus millors amics, i per no perdre el costum, aquí us deixo un parell de fotografies del gatet Bitxo. El protagonista d'avui apareix per primera vegada un dia d'hivern d'ara fa tres anys, a Fontromeu, quan la tieta d'un amic meu tornava d'esquiar i se'l va trobar prop del seu apartament. En Bitxo miolava, estava afamat però sobretot, tenia ganes d'escalfar-se i sentir-se acollit; entendrida pels miols d'un gatet que tenia pocs mesos, la tieta de'n Santi va decidir donar-li protecció per una nit... però aquestes coses, prou que tots ho sabem, no tenen límits i la nit es va acabar convertint en tres anys, amb cada un dels dies que el conformen.

El meu amic m'explica que en Bitxo té les llibertats d'un gat de carrer, juntament amb els conforts d'un gat domèstic perquè entra i surt al seu aire. Viu en un clima d'alta muntanya, sa i pur, i això el deu fer encara més feliç, cosa que s'observa perfectament en les fotografies que m'han enviat. Espero que us agradin.

dilluns, 21 de novembre de 2011

La gavina

Sovint se'ns adjudiquen rols que no hem demanat i ens cau al damunt una responsabilitat que ens queda grossa i no desitgem; segurament això és el que els ha passat a les pobres gavines, esdevingudes l'eslògan del partit vencedor de les eleccions de 2011.

Les gavines, també cal dir-ho, gaudeixen d'una fama contradictòria: aus evocades per mariners que clamen l'enyor de l'estimada enmig d'un mar cruel que els separa del seu amor i de la terra de naixement, també se les considera vulgars rates alades, cridaneres i embrutidores. Estimades per uns i detestades per d'altres, ja se sap que no es pot agradar a tothom.

Em sap greu pels pobres animalets perquè les gavines sempre han sigut un dels ocells que més m'han commogut, segurament perquè jo sempre em poso de part del dolent o del menystingut, coses de la meva naturalesa. Avui, però, hauria preferit que no es convertissin en protagonistes indiscutibles del cel gris i encapotat de la política d'un país que no vull ni citar.
Si aquesta tarda veiés una gavina prop de l'Onyar que volgués escoltar allò que tinc a dir, no podria dir-li que sento dolça melangia ni que penso en ella en tot moment, perquè encara no se m'han espatllat totes les neurones del cervell.
Què se li diu a una gavina? No en tinc ni idea perquè només sóc capaç de comunicar-me amb els gats, però si la gavina tingués a bé d'escoltar-me potser li diria que em sap molt greu pel que ella i la resta de congèneres estan passant i que jo, amb la mà al cor, no he volgut aquest destí per a elles ni per a ningú. El més segur, però, és que la gavina es limités a mirar-me amb impertinència i aixequés el vol, fent veure que no ha sentit res.


dissabte, 19 de novembre de 2011

El final obert dels llibres d'Història

Si una cosa tenen els caps de setmana plujosos és que exigeixen enllestir la feina que tinguem entre mans i fortalesa mental per a no caure en la nostàlgia. Si, a més, el cap de setmana plujós coincideix amb el dia de reflexió abans d'unes eleccions anticipades, encara millor! Tenim garantides les converses monotemàtiques amb els amics que haguem convidat a sopar a casa nostra i servit el primer plat, juntament amb una bona dosi de debat estèril.

S'albiren gavines en l'horitzó, tal i com vaig deixar escrit en el post d'un amic del facebook, i nosaltres haurem d'aguantar i recollir-ne la merda. S'esperen temps difícils, amics meus, hi hagi que hi hagi al poder; si no, per prova, només caldria agafar un manual de COU o de 2n de Batxillerat de la Història Contemporània d'Espanya i fer una ullada als esdeveniments polítics del segle XIX:  Passem de la configuració de l'Estat liberal i els progressistes (1833-1843) a un govern moderat (1843-1868), pel mig hi tenim la famosa revolució de 1868, una monarquia estrangera que acabà ben aviat, l'esdeveniment de la primera república, tornant a la restauració borbònica, la subsegüent fallida d'aquella, fins a arribar a la dictadura de Primo de Rivera.

L'efecte pèndol ja va començar a estilar-se al segle de les idees romàntiques, la qual cosa és preocupant si tenim en compte els símils amb la situació actual. L'arribada al poder del PP (perquè a efectes pràctics només imperen uns o altres, PSOE o PP) sembla tenir efectes messiànics per aquells qui esperen un canvi per sobre de tot, siguin quines siguin les conseqüències.

Amics meus, tingueu ben present que la Història es seguirà escrivint d'aquí 50 anys, i que en els manuals d'història no es parlarà de les famílies que sagnen per culpa de l'atur o de les manifestacions en contra de les retallades... hi haurà quatre ratlles que es limitaran a explicar que a durant la primera dècada del segle XXI, més de 20% dels habitants de l'estat espanyol estaven a l'atur, que existia una atmosfera de descontent social, i falta de lideratge polític. Evidentment, es donaran més o menys detalls, depenent del curs a que estigui destinat el llibre d'Història. Això sí, aquesta serà una altra manera més de martiritzar als nostres fills, i als fills dels nostres fills, obligant-los a estudiar un canvi de partit polític cada 8 o 10 anys, amb les inevitables revolucions estatals i internacionals que hagin existit al llarg d'aquests anys... fins a arribar a.... deixo el final obert per a la tria del lector.

dimecres, 16 de novembre de 2011

El dolor

Quieta en la nit, en posició fetal, potser la més antiga que els homes ens hem servit per a evadir-nos del dia, deixo que la pluja caigui i covo el dolor talment com una febrada que cal deixar passar.
Hauria de plorar però no puc. En el nerviosisme vehement de la mà que busca a les palpentes un mocador de paper, lluitant contra el desordre de la tauleta de nit, o en els sanglots que s'ofeguen amb el pes de la vànova, hi ha l'oblit momentani del motiu pel qual es plora. No em sento millor ni més valenta per deixar escrit que a vegades ploro, simplement és una realitat que existeix.
Existeix, també, la pròpia censura racional que ens obliga a callar les llàgrimes perquè ens han ensenyat que el dolor emocional és l'estat artificial de la debilitat natural. Plorar és ser vulnerable, plorar equival a restar nus en una nit glacial d'hivern sense possibilitat de supervivència.
El dolor que sentia només al cor s'ha mudat en sensacions palpables i sento fiblades que pugen pel braç i s'entortolliguen en les meves cervicals fins que he de serrar les dents per no cridar. El dolor segueix el seu periple i s'instal·la, finalment al cap, deixant els meus pensaments en una nebulosa grisa i confusa fins que, misteriosament deixo de plorar i m'adormo.
L'endemà alguna cosa ha canviat: segueix plovent, el dia també és gris, sento la mateixa pena esmorteïda però ja no em fa mal res, ni tan sols el cor. L'home és home perquè ha fet ús de la contínua adaptació i, encara que no ho hagi demanat, s'ha hagut d'amotllar al devenir, cruel en alguna ocasió, però també esperançador.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Guix

Em dic Guix i visc a Sant Andreu de la Barca, però vaig néixer a un poblet de Girona que es diu Vilobí d'Onyar, en una casa enorme on hi vivien una muntanya de gats. De seguida em vaig adonar que, per ser el rei de la casa, allà ho tenia fatal. Per això em vaig afanyar a triar mestressa, vull dir una mestressa per a mi sol. Quan jo només tenia un mes i deu dies, va aparèixer per allà una dona que em va caure molt bé i vaig decidir adoptar-la. Va ser fàcil: vaig fer quatre entremaliadures força divertides i au... ja la vaig tenir al pot! Es diu Montserrat i es pensa que va ser ella qui em va triar a mi. Jo deixo que ho pensi, pobrissona, no fos cas que tingués un disgust.


La filigrana de buscar mestressa em va sortir de primera perquè ja fa sis anys que visc en un pis que té una terrassa molt gran, plena de plantes molt guapes, que creixen ben ufanoses gràcies a mi. Sí, perquè mentre la mestressa les rega i els treu les fulles seques i les esporga i els fa tot el que cal fer-los, jo m'encarrego de mantenir a ratlla els lleons, els cocodrils, els rinoceronts, les serps i els hipopòtams, que se les saben totes... Què dieu?... Que no n'hi ha, de bestiar d'aquest, a casa meva?...És clar que no! Perquè els espanto, ves!!!

dilluns, 14 de novembre de 2011

Cada nit un poema

Cada nit un poema.
Sobre el full solitari
la mà es mou.

Dins la quietud
contemplo la claror
vacil·lant del carrer,
i sento com si tingués
algú arran de pell,
a frec de llavis.

Si em calia escollir.
Em quedaria amb la ploma
a la mà. Mai més sola,
cada nit.


Montserrat Abelló, Poemes d'amor-Antologia.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Inventari dels records d'un diumenge de pluja

Era una manta marró, a quadres, lletja i vella que perdia el borrissol i embrutia el terra immaculat del pis petit, humit i fred del carrer Maluquer Salvador, a Girona. Aquella va ser la primera llar dels meus pares quan van arribar a la nova ciutat, i la manta viatjava amb ells.

Es sentia l'olor de la xocolata desfeta que sortia de la cuina mentre jo, avorrida i lliure de vigilància, al sofà, arrencava les pàgines del llibre que estava llegint la meva mare. Encara guardem el llibre mutilat i encara ho recordo com si fos ahir. Tenia cert interès macabre i morbós el fet d'esfullar, pàgina per pàgina, aquells llibres tant estranys plens de línies negres i monòtones que no tenien cap mena de sentit per a mi. Crec que no em va renyar.

Vaig deixar tota la paret blanca del passadís plena de ditades de xocalata, però ara mateix no en recordo els motius exactes. No era una nena dolenta, tot el contrari, però les tardes de pluja m'atabalaven perquè la meva mare mai tenia ganes de fer res si no havia d'anar a treballar, i jo buscava motivacions allà on n'hi havia i les parets blanques em semblaven, també, molt avorrides. El que sí recordo exactament és que aquell vespre de pluja vaig anar a dormir sense sopar, amb el cul calent i vermell com una tomata i que no va haver-hi més xocolata desfeta durant una bona tempoada.

divendres, 11 de novembre de 2011

El premi de l'11 de l'11 de l'11

Data curiosa, aquesta de l'11 de l'11 de l'11. Estèticament té una sonoritat i una vistositat que em criden l'atenció i em fan somriure innocentment, tot i que jo no he sigut mai seguidora de les dates que creen vertigen entre la gent, sobretot pel fet que diguin allò de que "no ho tornarem a veure fins al...", com si realment fos un drama no ser eterns o com si nosaltres fóssim protagonistes indiscutibles d'un fet transcendental. No, res de tot això.

No només en volia valorar la curiositat d'escriure la mateixa xifra en cada una de les estructures temporals que l'home va crear per ordenar el pas del temps i, a més a més, amb una de les meves xifres preferides, sinó que volia deixar aquí escrites algunes d'aquelles collonades que tots hem arribat a pensar si tinguéssim a la butxaca una quantitat ingent de diners i ni tan sols sabéssim què fer-ne:

LES MEVES INVERSIONS:

1-Prioritat inajornable però no primordial: canviar-me i renovar-me completament el vestuari.
2- Fundar un refugi de protecció animal (i no us molesteu en buscar més actes solidaris perquè no n'hi haurà més).
3-Deixar de pensar en enviar currículums ipso facto.
4-Comprar-me una caseta amb pati vora la ciutat de Girona... no, aquesta millor l'esborro i la substitueixo per un pis assolellat a l'exclusiu barri vell de Girona, amb aire condicionat, calefacció de gas natural i tot allò que pugui vèncer les maleïdes humitats de la nostra benvolguda ciutat.
5-Comprar-me els llibres que vulgui i quan vulgui.

Seguiria posant xifres i tasques a fer, perquè amb diners les facilitats truquen a la porta.

Havia pensat, també, en incloure qualsevol tòpic d'aquells que sempre muden i fan quedar bé davant els altres, com donar la meitat del premi, que es juga avui, a una ONG per a la fundació d'alguna escola o per a la investigació de malalties incurables. Però no. El qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra, però m'he tornat materialista, capitalista i egoïsta, sigui perquè en aquests moments escric empipada perquè no he comprat el número, o perquè estic empipada perquè m'he aixecat amb el peu esquerra.
Si el premi fallés demà potser tindria altres prioritats més filantròpiques a l'hora de pensar en què invertir els diners, però avui m'he tancat en banda i penso quedar-me tan ampla.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Leo

La història del gatet Leo és una mica trista per diversos motius: la dona de la família Escobar-Loba se'l va trobar al carrer quan només tenia dos mesos i sembla ser que la seguia a totes les botigues que ella entrava fins que, moguda per la llàstima i l'aspecte delicat de'n Leo, se'l va endur a casa. Al cap de sis mesos de viure amb la seva nova família, en Leo va ser atropellat per un cotxe, va estar a punt de morir i va haver d'estar un temps en una clínica de Lleida fins que es va recuperar; de resultes de l'accident va perdre la sensibilitat a la cua i, tal i com descriu el seu amo, sembla que la tingui morta.
Actualment està del tot recuperat de l'accident però lamentablement en Leo pateix de càlculs orinaris i li costa fer pipí, per tant, de tant en tant han de medicar-lo i donar-li un pinso especial per evitar-li més complicacions.
Us deixo una preciosa fotografia del gatet protagonista d'avui, que com es pot veure, sembla un animal feliç i ben cuidat malgrat els problemes de salut que pugui arrossegar.

diumenge, 6 de novembre de 2011

A una amiga

Estimada, molt estimada amiga,

ha passat un temps d'ençà l'última vegada que vam trobar-nos en una ciutat i en unes circumstàncies que no sé si val la pena de citar o de recordar. Han passat alguns dies que contabilitzarien pocs mesos a data d'avui, però el temps ha passat per tu i per a mi i encara no sé si ens ha posat al lloc que ens toca, tal i com resaria la dita popular. No voldria ésser impertinent amb aquestes ratlles, malgrat que sentia la profunda necessitat d'escriure't i d'exposar-te allò que no podia ni tan sols atrevir-me a dir perquè estava vinculada a una mena de pacte no escrit de silenci, que avui dia ja no existeix.

Amiga, en el meu cas el temps ha acabat corretgint allò que no havia encaminat amb prou seny en la meva vida, era inevitable i suposo que tu també esperaves les meves paraules portadores de bones noves per a tu, tard o aviat. Ja ho veus, la paciència dóna els seus fruits!

Però, i tu? Tant que m'encaparro en parlar de mi i amb prou feines t'he preguntat per aquelles besades amb aire de mar que enviaves des de l'últim sospir que sorgia d'un desig ocult i no correpost. De veritat, ho lamento. Tots aquells petons de capvespre que no t'han sigut retornats valen, per mi, tota la felicitat del que per tu seria una vida literària plena d'èxits i d'aplaudiments; i que, estimada amiga, et desitjo sense rancúnia de cap mena.

Amiga, no defalleixis, segueix amb els teus cantars a la vida, aquesta vida que t'ha sigut donada per a sobreviure a la cursa dels anys passatgers. Escriu, no deixis de banda les paraules, no abandonis allò que únicament et pot fer noble i bonica als ulls dels altres per amagar la hipocresia i l'animadversió que enverina la teva ànima ja corrompuda per l'enveja. Mentre encara puguis plorar els anhels del teu cor en la soledat de la cambra marital, podràs seguir regalant-nos aquelles lletres que els altres no sabem escriure. Amiga, escriu, i deixa la teva emprempta en les pàgines de la història perquè això serà l'únic que restarà de la teva memòria entre els qui seguirem vius per jutjar si la fama és merescuda o simplement és un antull passatger. En tot cas, deixa-ho a les nostres mans i el temps, de nou, ens posarà al lloc que ens toca.

Sempre a la teva disposició, jo.




divendres, 4 de novembre de 2011

Nina

Benvolguts, avui em plau presentar-vos la Nina, la gateta blanca de la Marissa qui m'explica que un dia que va anar a portar el dinar al seu marit, que treballa en una cooperativa agrícola, va trobar-se'l amb una boleta peluda a les mans i que no va parar d'insistir fins que la Marissa se la va endur a casa amb la condició que la cuidarien entre els dos.
Actualment té uns 15 mesos i el matrimoni ja no sap viure sense la Nina; l'adaptació a la nova llar va ser una mica dura perquè la Nina no sabia fer les seves necessitats al lloc que li havien adjudicat, però amb el temps ja n'ha après. La Marissa també m'explica que li agrada dormir al llit de matrimoni amb ells i amagar-se a tots els forats que troba (actitud molt característica dels felins), com els armaris o la rentadora, cosa que es pot veure amb la fotografia que us adjunto.
La Nina fa molta companyia, sobretot a la Marissa, perquè diu que passa moltes hores sola a casa i que amb ella ja té amb qui parlar. Segrament és una barreja d'un gat de raça d'Angora amb algun de comú. Jutgeu vosaltres mateixos.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Starsky

Després d'aquests dies de festa arrenco la normalitat quotidiana amb l'Starsky: el Gat en majúscules, l'únic, el rei, el gat de pes anomenat Starsky. No és que el seu amo m'hagi regalat un pernil dels bons perquè en faci propaganda favorable però és que aquest és el gat més gros que he vist de tots els qui me n'heu anat enviant perquè pesa 7 quilos!, aviat és dit.
L'Starsky va nèixer, ara ja fa 11 anys, al costat d'un contenidor de carrer, concretament a Salt, i una veïna del barri el va regalar al meu amic Pep Prieto perquè se'n fes càrrec. Avui dia s'ha convertit en un gatarràs carinyós que, a més, té una especial predilecció per estirar-se sobre el portàtil del seu amo perquè en surt una escalforeta molt agradable pels felins. Quan en Pep arriba a casa, l'Starsky no se li desenganxa i el seu amo explca que semblen un matrimoni, amb discussions incloses.


En la fotografia sembla que fa cara d'ofès perquè en Pep el deu haver renyat per estar-se massa a prop del maletí que guarda al portàtil i això no li fa massa gràcia.

dimarts, 1 de novembre de 2011

1 de novembre i el dol

El dia de Tots Sants a Girona ha despuntat blau, serè i lluminós però amb una atmosfera feixuga on s'albirava calitja a l'horitzó. En realitat no m'hagués preocupat gens si, en comptes de tenir un dia de record als difunts, de sol, l'haguéssim tingut de tempestes amb llamps i trons.
Hi ha dies de festa assenyalada que la metereologia no en condiciona la manera de celebrar-ho, i Tots Sants o el Dia de Difunts en serien el cas perquè són dies de celebració individual on cadascú de nosaltres tria com celebrar-ho o com exterioritzar-ho.
En el meu cas, no crec ni he cregut mai en dates clau que marquin el com, el quan i el perquè de recordar aquells qui han anat faltant dins els meus cercles; no em considero una persona anti sistema a qui li agradi negar tot allò que ja està establert en festivitats importants, però el dol és un estadi que passa per diverses fases diferenciades en cada persona i que no depenen de dies marcats al calendari.
En primer lloc -si se'm permet explaiar-me pel que fa a les experiències personals- cal aprendre a conviure amb l'absència de la persona i el buit que deixa aquesta, la qual cosa és, per mi, allò més difícil d'assumir; anar-se'n a dormir i despertar-se pensant que ell/a ja no hi és i que no el tornarem a veure és una espina clavada al cor de forma irreversible.  Refer una vida quotidiana que ha quedat estruncada per la marxa de l'ésser estimat tampoc és fàcil, però aquí és on juguen altres elements externs que poden ajudar a fer de l'absència una situació més fàcil d'acceptar: la feina, les obligacions de la llar, els altres membres de la família que resten i que també necessiten afecte i comprensió, les amistats... les opcions són múltiples i diverses.
El dolor també acaba minvant i amb el temps aprenem a acceptar la nova situació, encara que no passi ni un sol dia que no deixem de pensar en aquell qui estimàvem o que hi mantinguem monòlegs interiors retraient-li, o no, que s'hagi mort i que ens hagi deixats sols. Sí, estimats amics i amigues, els qui quedem sobre la terra som així d'egoïstes i no perdonem que ens hagin deixat a mercè de tot allò que encara s'ha d'esdevenir. Però, a la llarga, deixem que aquells qui han marxat facin el seu camí en pau per la seva i la nostra tranquil·litat espiritual.
Si cap dels meus lectors vol perdonar-me la gosadia d'escriure sobre un tema que he patit en primera persona, només em cal dir que el dol no és res del que ningú s'hagi d'avergonyir o d'amagar sempre i quan no se'n vulgui fer un drama etern o una carta de presentació envers els altres per guanyar-nos la commiseració fàcil i la llàstima negativa. No, el dol és quelcom que vol temps, paciència i una espatlla on recolzar-se per part dels nostres amics perquè arribi el dia que l'absència deixi de coure en l'ànima i que veiem el futur amb un altre color que no sigui el negre.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Nannerl, la germana de Mozart

No sóc crítica de cinema ni tampoc una experta en matèria del setè art; això no vol dir que no m'agradi el bon cinema d'autor o aquell que vol portar a la gran pantalla -ni que sigui per un públic minoritari- la història de personatges complexos que el filtre de la Història no ha tractat massa bé. Precisament pensant en els personatges que descansen en l'oblit, la setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula "Nannerl, la germana de Mozart".
Viure i pertànyer a una família de músics no deuria ser gens fàcil, però encara ho deuria ser menys si es naixia dona a finals del segle XVIII, època en que les convencions socials encara restaven encorsetades en les pautes que marcava l'Antic Règim. Maria Ana Mozart -Nannerl, pels pròxims- vivia a l'ombra de les esperances que el pare i cap de família, Leopold Mozart, havia dipositat envers el fill petit. Nannerl era una intèrpret excel·lent a més de bona compositora i en cap cas es podria posar en dubte el seu talent si se l'hagués jutjada amb els ulls d'avui, però el segle XVIII encara no havia obert les portes a les extravagàncies decimonòniques que certes dones, amb mitjans econòmics, van poder-se'n beneficiar.
Deixant de banda el seguiment argumental i la dubtosa història d'amor entre Nannerl i el Delfí de França, val a dir que la pel·lícula fa una excel·lent adaptació pel que fa el vestuari, els espais arquitectònics i, evidentment, part de la música recuperada dels arxius familiars. Malgrat haver vist la pel·ícula en una trista intimitat de sis persones a la sala, la pel·lícula és un d'aquells exemples clau de qualitat no apte per a les masses, cosa que em sembla lamentable i rebutjable. Des d'aquí animo als pocs lectors que pugui tenir a que vagin a veure-la perquè no en sortiran gens decebuts... sempre i quan encara estigui en cartellera, perquè vist el tipus de cartellera que triomfa, no m'estrayaria gens.

Des de Girona us desitjo unes bones Fires i un bon dia de Tots Sants!

Lola

La gateta Lola és resident del Maresme i fou trobada en un hivernacle per una parella que ja tenia un gos de raça gran. Tot i els intents que la Lola convisqués amb el gos, la situació va ser força complexa i al final van decidir donar-la al meu amic Daniel Ferrer Esteban, que és qui em passa la fotografia que us adjunto a continuació.


En Daniel m'explica que el dia que la Lola va arribar a casa estava una mica espantada i la va tancar en una habitació perquè s'anés avesant al nou espai que li tocaria viure i es calmés, cosa que és una pràctica molt recomanable si us arriba un gatet a casa i es posa nerviós o s'angoixa. En Daniel també explica que actualment aquella habitació resta tancada i que la Lola a vegades demana d'entrar-hi posant-se davant la porta, segurament recordant el dia que va arribar a la nova llar.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

D'allò que jo no en tinc la culpa

No em sento culpable perquè no he fet res dolent.
No em sento culpable d'haver demanat ni d'atrevir-me a desitjar.
No em sento cupable de tenir els amics que tinc ni de creure en els valors que crec.
No sóc culpable del temps que m'ha tocat viure.
No sóc culpable d'haver estimat.
No sóc culpable de sentir.
No seré culpable de seguir visquent feliç, algun dia, més endavant.


divendres, 28 d’octubre de 2011

Mursik

Hola amics, tot esperant que aquesta pluja no ens aigualeixi el cap de setmana d'inauguració de les Fires de Girona, us animo el divendres amb una fotografia del gatet Mursik, de tres anys. Els seus amos són en Joaquim i la Vera; m'expliquen que el van adoptar quan tenia pocs mesos i era el més bonic dels seus quatre germans, cosa que no és d'estranyar si veiem la seva fotografia.
En Mursik és un gat d'ascendència siamesa, entremaliat i mogut, ja de ben petit feia corredisses per casa, esgarrapava algunes cortines i va aprendre a obrir les portes de casa amb les potes del davant, per tant a en Joaquim i la Vera se'ls va acabar molt ràpid la pau.
Malgrat els inconvenients que pot comportar compartir la llar amb un petit felí, val la pena en molts d'altres aspectes, sobretot quan es fan grans i comencen a posar-hi una mica de seny. Tal i com diuen els amos de'n Mursik: "se'l troba a faltar quan s'amaga i no ens rep quan arribem a casa", i això és ben cert.
BONES FIRES, AMICS!

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Turc

Benvolguts i benvolgudes, tinc el plaer de presentar-vos en Turc, un gatet que va ser trobat dins d'una caixa, amb els seus germans, en un contenidor de Sant Celoni. Sí, encara existeixen males ànimes que cometen aquest tipus d'actes tan cruels que atenten contra allò que ens fa diferent dels animals: protegir als més dèbils.
Judicis de moral a part, els miols dels gatets foren sentits per una veïna de Sant Celoni que va trucar a la policia perquè els salvés, i la mare del meu amic Gerard, que treballa al cos de la policia, se'n va quedar un, igual que van fer alguns dels altres membres del cos.
Quan en Turc va ser acollit a la nova llar estava molt prim i molt feble, amb prou feines menjava, però amb atenció, amor i dedicació en Turc va créixer feliç i sa. Per prova, aquí us adjunto una simpàtica fotografia on el protagonista ens vigila intel·ligentment.

Fins aviat! Divendres vinent toca una altra sorpresa felina.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

El pou dels desitjos

En el pou dels desitjos s'hi llencen les esperances secretes i només en resta una pregària efímera que amb prou feines es pronuncia en veu alta, en un acte d'introspecció; i la pregària és allò que anhelem amb el fervor dels qui encara esperem que un bon dia les coses poden canviar. Però és ben sabut que  els desitjos també porten implícits una dosi de resignació realista i d'immutabilitat. Un desig no deixa de ser tot allò que no ens ha sigut concedit i que, molt probablement, tampoc mai es concedirà.

Quan era petita resava abans d'anar a dormir, en els anys d'adolescència creia en el destí, i ara que ja no reso ni crec en les forces superiors de l'univers m'esborrona que m'hagi de guanyar i merèixer el poc que tinc. Quan els desitjos personals depenen del treball i de l'esforç personal és grat saber-se recompensada i, si en el cas contrari, no arriba allò que s' esperava sempre em queda el consol de treballar més i millor. 

Hi ha altres desitjos, però, que resten en un fons indefinit, negre i inexpugnable. Hi ha desitjos que moren al cor i que es van apagant a mesura que el dolor es fa més i més intens perdent, d'aquesta manera, la capacitat d'estimar. Si en un últim intent desesperat demanés al pou dels desitjos deixar d'estimar, probablement la meva vida, i la dels qui m'envolten, seria més tranquil·la però llavors jo ja no seria jo.

Anubis i Mushi

Després d'un cap de setmana crític, aquí us deixo les gatetes de la meva amiga Sandra Gabarrós: es diuen Anubis (la grisa) i Mushi (la rosseta). La primera va ser un regal d'un antic company de la meva amiga pel seu aniversari, i la segona va ser el fruit d'una adopció, ja que els seus propietaris no la podien cuidar perquè eren una mica vellets.
L'Anubis i la Mushi són les gatetes que viuen amb la Sandra i el seu company, i cada vespre, quan tots estan recollits en el caliu de la llar, els demanen una barreta de peix que les torna boges i molts "mimus", que són tan propis dels gats que se saben estimats.

Espero que us agradin!

divendres, 21 d’octubre de 2011

Martí

Per tancar amb els dies laborals, i tot desitjant-vos un bon cap de setmana, us presento el gat Martí i, com podeu veure, encara és molt petit. Fa dues o tres setmanes que va anar a viure a casa dels veïns de l'Albert, coincidint amb l'estat de bona esperança de la nova mestressa del gatet, qui espera bessonada en breu; per tant, en Martí estarà ben entretingut durant uns anys, amb un parell de nenes que li estirin la cua i els bigotis.
Malauradament, abans que en Martí anés a viure a la seva llar actual, havia tingut mal en una poteta, com si li haguessin aixafat i es va haver d' estar uns dies a la clínica fins fa ben poc. Encara s'està recuperant i segueix amb les cures, però ben aviat ja estarà sa del tot i a punt per donar guerra a les tant esperades Júlia i Marina.

En la fotografia, veiem en Martí practicant un abordatge al cistell amb castanyes que l'Albert havia recollit.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Fifi Brin de Soleil

Molt contenta i satisfeta per les fotografies i les històries que estic rebent de tots vosaltres, -moltíssimes gràcies!- avui us deixo amb la Fifi Brin de Soleil, una gateta que durant un temps va haver de conviure en una llar on hi havia un altre gat que l'atacava i li feia la vida impossible. Això va fer que la Fifi es veiés obligada a buscar auxili a l'exterior (mai millor dit perquè aquell vespre era una tarda d'hivern suís amb uns quants pams de neu que cobrien el terra) fins a trobar-se amb la meva amiga Shanti, qui la va acollir i adoptar a casa seva.
Degut a una sèrie d'imperatius familiars, la família de la Shanti va canviar de residència i es va traslladar al camp, on ara viuen tots la mar de satisfets, i on la Fifi campa lliurement, sabent-se segura i mestressa de casa seva. Evidentment, la Fifi no ha permès que cap altre gat s'instal·li amb la Shanti perquè, com a la majoria dels gats, li agrada sentir-se la reina mimada i el centre d'atenció.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Els gats de les meves amistats

Benvolguts amics i possibles lectors,

he decidit anar penjant les fotografies que em feu arribar dels vostres gats. D'aquesta manera enriquirem el blog i podrem compartir les imatges i les fotografies que acompanyen cada història que hi hagi al darrera dels nostres amics felins.


Aquesta setmana ens estrenem amb el Marcelino, un gat europeu comú que vaig conèixer quan només tenia poques setmanes, degut a la meva amistat amb el seu amo. Aquí us adjunto alguna fotografia i quatre ratlles per fer-vos-en cinc cèntims: el Marcelino és un gat mascle de 4 anys que va néixer a Cervera, en una casa de camp, i que va ser adoptat, juntament amb el seu germà Mindundi, per un grup d'estudiants que residia a Girona. Posteriorment, quan es va acabar el curs escolar, el Marcelino se'n va anar a viure a Blanes, amb el seu amo Ramon, on conviu amb d'altres gats que li fan companyia. Es creu que la gateta Minigra, una de les seves companyes de residència, és la seva enemiga irreconciliable perquè sempre que poden s'esbatussen, però hi ha qui creu que estan enamorats secretament.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Leveroni a Soldevila

                                                                   Madrid, 9 de novembre de 1933.

Senyor Ferran Soldevila
Barcelona
Benvolgut senyor Soldevila,

Tinc ja la seva carta. [...] Madrid en si també és força agradable ; la gent, però, ja és una altra cosa: ni la joventut -que hauria d'ésser, veritat?, la decidida partidària de les idees noves- no vol saber res amb la nostra autonomia, ni per tant amb la nostra personalitat. I si això passa entre la generació universitària, figuri's com deu ésser l'altra gent. Encara es llegeix massa l'ABC. Jo crec que és una cosa biològica, no hi poden fer més, això em penso que vol dir que no podrem entendre'ns mai. Suposo, per tant, que tornaré nacionalista enragée i no n'hi ha per menys, em sembla. [...]

Fins aviat. Ben cordialment el saluda

                                                                 Rosa Leveroni.


Testimoni epistolar que forma part de: Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d'amor i d'exili, a cura d'Abraham Mohino Balet i d'Enric Pujol Casademont, Viena edicions, 2009.

He transcrit aquest fragment d'una carta de 1933 degut a l'actualitat que es desprén de les reflexions de Leveroni quan fa referència als veïns de l'estat espanyol i amb quins ulls es miren les autonomies o al poble català. És ben bé que, independentment dels avenços de gestió política i econòmica, hi ha coses que no canvien, abans que la Guerra Civil espanyola hagués fet acte de presència.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Els gats dels impressionistes

Fa mesos que faig recerca d'escriptors i pintors que han fet palesa la seva estima i passió pels petits felins que ja formen part de mi mateixa, i és per aquest motiu que he anat penjant algunes imatges de gats, en els anteriors posts, i que avui coneixem per d'altres obres de la història de l'art.

En destaco el gat de Gustave Courbet, un Angora blanc que fou immortalitzat l'any 1855 i que, malauradament, no en tinc cap còpia de la pintura final.

Però els gats sempre han estat molt presents entre els artistes impressionistes, especialment en Édouard Manet; aquí us deixo l'obra anomenada "Le chat et les fleurs", amb evidents reminiscències japoneses, les quals van fer dels gats entre els pintors francesos un model de predilecció.

També adjunto unes línies de Rainer Maria Rilke, que diuen:
"Les chats sont des chats, tout court, et leur monde est le monde des chats d'un bout à l'autre. Ils nous regardent direz-vous? mais a-t-on jamais su si vraiment ils daignent loger un instant, au fond de leur rétine, notre futile image?"

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Inventari d'alguns records compartits

L'espelma blanca, la plata de fusta amb pomes vermelles i l'altra espelma aromàtica de canyella reposen sota els quadres fets amb els trossets d'algun record compartit, perquè tu m'hi has fet un lloc. No vull sortir-ne.

Et prenc el gat dibuixat en un tovalló de paper i una postal de Steinlen; això és el que abasta la meva presència en els plafons de la paret blanca. No necessito més.

La planta de lliris roses que viu a recer del món exterior és color i llum dins l'espai gris de l'estança. A més, també hi ha l'espelma blanca, la plata de fusta amb pomes vermelles i l'altra espelma aromàtica de canyella que reposen sota el quadres fets amb els trossets d'algun record compartit, perquè tu m'hi has fet un lloc, perquè no vull sortir-ne, perquè no necessito més i perquè jo, sense tu, també visc a recer del món exterior.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

La gata que dormia a l'ombra de L'Armentera

La gata dormia arraulida sobre si mateixa, en forma d'ensaïmada, i feia olor de pomes. Aquesta podria semblar una descripció estranya, sobretot si no puntualitzo que la vaig veure mentre reposava a dalt d'una cadira de vímet, en un garatge particular que pertanyia a un matrimoni de pagesos, ja grans, i que feia la funció de receptor de clientel·la que volia comprar pomes a l'engros, en terra de pomes com n'és L'Armentera.
Mentre el meu acompanyant negociava la quantitat de pomes que volia endur-se'n, "no pateixi, ja se'n pot quedar una caixa sencera, es guardaran tot l'hivern i no es faran malbé si no posa la calefacció", jo amaganyava la gata tranquil·la que es deixava fer i es mostrava la mar de disposada a rebre les atencions d'una desconeguda gironina. "Són de Barcelona, vostès?". No, evidentment que no.
L'home m'explica, potser exagerant una mica, que la gata té cap a vint anys i que cada any, sense excepció, els havia omplert la casa de gatets fins que la pobra bèstia va decidir que ja era gran per a córrer darrera de quatre o cinc marruixos que l'esgotarien al cap de poc de néixer. Des de llavors feia companyia al matrimoni de les pomes i esguardava els pobres mortals de ciutat que anaven i venien, carregats de caixes i més caixes de pomes golden i fuji.
Al final vaig sortir plena de pèls de gat i amb cinc quilos de pomes fuji, les quals no són bones per fer al forn, ni per fer-ne compota i encara menys per menjar-les després d'un àpat; pel meu gust són massa dures, àcides i farinoses. Tal quantitat de fruita va quedar repartida entre la nevera i la plata de fusta que ara està al menjador i que quan li toca el sol de migdia, tota l'estança fa olor de pomes fuji. Això fa que trobi a faltar la gata de L'Armentera, tota una veterana lluitadora que, retirada de la vida mundana, dorm a l'ombra dels arbres fruiters i que també fa olor de pomes.

dimecres, 28 de setembre de 2011

" Ser de la izquierda es, como ser de la derecha, una de las infinitas formas que el hombre puede elegir para ser un imbécil."

(J. Ortega i Gasset)

dilluns, 26 de setembre de 2011

Adéu siau!

Premsa i televisió han estat inesgotables pel que fa als dos temes estrella del cap de setmana i dels últims dies de setembre: estic parlant del decret de la dissolució de les corts, del compte enrere pel que fa a la convocatòria de les eleccions del 20-N, i de l'última "corrida" de toros a la Monumental de Barcelona. Francament, senyores i senyors, els plors per la tauromàquia que ha no ha pogut morir de mort natural se me'n refoten sobiranament, sobretot pel que fa a la suposada taurinofília que els seus defensors defensen a Catalunya. Sentint-ho molt, Olot i Barcelona haurien sigut pioneres pel que fa als braus entre els segles XVIII i XX però en la Catalunya que jo conec i reconec, aquella que els meus pares van ensenyar-me a estimar i que els llibres de la Renaixença m'han fet somniar, no hi entren les "corrides" per res del món. Això és com voler comparar els toros amb el "gazpacho"; potser s'ha acabat integrant en la dieta d'algunes llars catalanes, però no és un plat català, es miri per on es miri.

Pel que fa al comiat del senyor Rodriguez Zapatero, bon vent i barca nova!, que diuen a casa meva. En el fons no em sembla un mal paio, tot i que això de que "apoyaré el Estatut que apruebe el Parlamento de Cataluña" (2003) ha quedat en paper mullat, i vist que "no existe tal crisis", em fa dubtar sobre convidar-lo a un cafè per parlar cara a cara... al cap i a la fi, pagar 0,75€ per un talladet no és res de l'altre món, ara que ja no es regalen els 400€ d'ajuda.

En fi, passem pàgina el màxim de ràpid possible i diguem adéu siau a tot allò que sigui de mal empassar, tant el fet de posar fi a actes brutals que es delecten amb el patiment d'un animal en nom de la tradició, com el fet de deixar enrere una de les pitjors etapes econòmiques del segle XXI amb un president que va negar l'existència dels forats negres i que no va saber jugar amb mesures pal·liatives a temps... a tot plegat, Adéu siau!!!

divendres, 23 de setembre de 2011

La sargantana

Per fer honor a un dels poetes més grans de casa nostra i en senyal de respecte i dol a aquestes bestioles que la meva gata ha caçat i torturat sense pietat, al llarg d'aquest estiu:

                                       LA SARGANTANA

Ella no em veu.
Passeja al meu entorn amb confiança
com si jo fos un roc. S'atansa,
-quasi m'espantes, cocodril pigmeu!
Si ara mogués el braç, o el peu,
com fugiria!
Però no em mouré pas.
Jo penso en tu, Senyor, potser algun dia
no t'he vist prou, de tan quiet que estàs.
Sargantana de mi, sota un cel massa ras!
O Déu meu, i en quin cau m'amagaria
si moguessis el braç?


(Màrius Torres).

dijous, 22 de setembre de 2011

Vet-ho aquí una vegada...

Que els contes són rondalles populars del segle XIX rescatades de l'oblit per quatre lletraferits que es van dedicar a reescriure-les en cançoners és veritat, però que diguin que els contes són exclusivament per a infants i jovenalla, ja és una altra cosa perfectament discutible. Feia molts anys que no anava a sentir contes, però el cicle Girona De Contes va engrescar-me gràcies al llaminer programa que ofereix al llarg d'aquesta última setmana de setembre a diversos punts de trobada de la ciutat de Girona.

Ahir vaig anar a sentir "Contes de capellans" al Museu d'Història de la Ciutat, explicats per Albert Estengre; evidentment, aquestes contalles tenen un gresol popular que arrenca de la rumorologia, de les males llengües i de la tafaneria (no sempre benèvola) d'aquells habitants del poble de torn que no acabaven de simpatitzar amb el mossèn que regentava la seva parròquia. En qualsevol cas, els sacerdots i tota mena de religiosos sempre han sigut susceptibles de ser el blanc de les burles cruels pel que fa a la seva renúncia dels plaers de la carn, malgrat que aquells homes de bé sempre estaven envoltats de beates incondicionals, majordomes i tot tipus de dones mal maridades i prou eixerides com per donar allò que volien a qui volien. Amb tots aquests elements, no és estrany, però, que les històries (fins i tot aquelles de l'alçada d'un campanar) que avui ens han arribat, i si estan explicades amb la gràcia d'un narrador com Estengre, ens garanteixin passar una estona d'allò més divertida i interessant.

Espero amb impaciència les pròximes sessions i val a dir que són del tot recomanables per a tot tipus de públic amb ganes de que els expliquin aquells contes que no van poder sentir quan eren petits.

Espero trobar-vos-hi! Fins aviat.