divendres, 31 de desembre del 2010

Per acomiadar l'any

No podria acomiadar l'any 2010 sense un toc d'humor i d'ironia, virtuts sense les quals, la gent de seny es posaria les mans al cap i sortiria al carrer per a mirar de canviar la situació viscuda aquests últims mesos. Això sí: mentrestant, seguirem deixant passar els dies i seguirem somrient a tot el que ens toqui viure, esperant que el 2011 sigui una mica millor per a tots pegats.
" L'ajuntament d'un poble qualsevol decideix obrir un concurs per a canviar tot l'enllumenat del territori, i s'hi presenten 3 empreses, una empresa alemanya, una de francesa i una espanyola. Arribat el dia del venciment, l'alcalde entrevista, un per un, als empresaris, començant per l'alemany.
- La nostra empresa li canviarà l'enllumenat de manera ràpida i eficaç, pel mòdic preu d' 1 milió d'euros. - El francès també intervé diguent:
- La nostra empresa francesa li canviarà l'enlumenat per 2 milions d'euros: els nostres acabats són de primera qualitat i li oferim una garantia de dos anys.- Fins que l'empresari espanyol diu:
- La nostra empresa li canviarà l'enllumenat per 3 milions d'euros. -L'alcalde, una mica sorprès, pregunta:
- Bé, i vostè què ofereix, si les altres dues empreses són més econòmiques?- I l'empresari respón:
- Molt fàcil, un milió per mi, un milió per vostè, i l'altre milió per sub contractar als alemanys. "
BON ANY NOU, 2011!!!

dimarts, 28 de desembre del 2010

Kira i altres coloms


La gosseta de la meva mare (ara que ja l'he presentada degudament) va deixar molts bons records a casa nostra, gràcies a la fidelitat, la paciència i la lleialtat que va mostrar fins a l'últim dels seus dies, a més de l'extrema protecció instintiva de guardar al membre més petit de la família, que en aquest cas seria jo, quan era una nena de pocs mesos.


Quinze anys després que la Connie es morís, i coincidint que els meus pares havien comprat una caseta en un barri prou tranquil i relativament a prop del centre de Girona, la meva mare no va poder evitar fer ús de cert romanticisme i comprar una altra gosseta de la mateixa raça, a qui la meva germana li va posar Kira. Va créixer feliç i sana, com qualsevol altre gos criat dins d'una família responsable, però recordo especialment la data del 28 de desembre no precisament per les innocentades, sinó perquè de bon matí, mentre passejava, la Kira em va fer una estrebada a la corretja i se'm va escapar per a perseguir un grup de coloms que prenien el sol i picotejaven les llavors de l'herba. Malauradament, una servidora va acabar caiguent a terra, i la seva gossa va assolir el seu objectiu perquè al cap de pocs segons ja em portava un colom entre les dents; encara no sé exactament quina cara vaig posar-hi en veure plomes ensangonades que queien al meu voltant, però sí que recordo fer entrar amb presses i el més discretament possible la gossa i el colom mort, pregant perquè cap veí hagués tingut temps de presenciar el macabre espectacle.

dilluns, 27 de desembre del 2010

La carta als Reis

El fill d'una etarra comença a escriure la carta als Reis Mags d'Orient.
-Estimats Reis Mags, aquest any he sigut un molt bon minyó i, per tant, us demano que em porteu:
1- Una bicicleta
2- Un iPhone
Però al cap d'uns segons, para d'escriure per pensar. Tot seguit se'n va al Betlem de casa seva i agafa la figureta del nen Jesús, i reescriu la carta.
-Estimats Reis Mags, tinc el nen. Per tant voldria:
1- Una bicicleta
2- Un iPhone ... etc.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Altres maneres de celebrar el Nadal


Cada família celebra les festes de Nadal a la seva manera, per no parlar de les variants que poden haver-hi entre les diverses regions que conformen el territori català o, fins i tot, quan passem a observar tot allò que els altres països ens puguin oferir; malgrat que sempre s'acaben assemblant de forma irremeiable. La setmana passada, en un dels divendres que l'EOI es reserva per arrodonir les hores lectives de l'idioma escollit, la classe va ser dedicada al Nadal. En el meu cas, ens vam centrar en França i les curiositats que caracteritzen als nostres veïns, passant pels marchés de Noël (especialment els de l'Alsàcia, els quals semblen sortits d'un conte dels germans Grimm), per les étrennes, un costum similar al fet de donar "el aguinaldo", i que actualment ha caigut en desús a casa nostra, fins a l'entranyable Père Noël, en substitució del nostre Tió. D'aquest bon home gras i vestit amb les sempiternes calces llargues vermelles i la jaqueta a joc, em va cridar l'atenció el fet que a casa dels veïns, és tradició que totes les famílies deixin les seves sabates al peu de l'avet i que els nens, abans d'anar a dormir, cantin una cançoneta per invocar la visita més desitjada de l'any:




Petit papa Noël


Quand tu descendras du ciel


Avec des jouets par milliers


N'oublie pas mon petit soulier.


Mais avant de partir


Il faudra bien te couvrir


Dehors tu vas avoir si froid


C'est un peu à cause de moi




Que vindria a dir: Petit pare Noel, quan tu baixis del cel, amb milions de juguets, no t'oblidis de la meva sabateta. Però abans de marxar faries bé d'abrigar-te, a fora fa fred, i és una mica culpa meva.




No deixa de fer-me gràcia que tot el públic menut, i no tant menut, sempre té a mà alguna cançoneta o mantra per assegurar la jugada i que a l'endemà de Nadal, les cares de sorpresa i alegria estiguin garantides. Malgrat la crisi i malgrat els missatges anti materialistes que també acompanyen aquestes dates, tots esperem amb il·lusió algun regalet que mostri que els qui ens estimen han pensat en nosaltres.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Connie


Fa temps que el meu cavall de batalla s'ha convertit en el tema de les adopcions animals, malgrat que això no vol dir que estigui en contra de pagar per l'adquisició d'una bestiola que ens hagi d'acompanyar molts anys de la nostra vida. En tot cas, em veig obligada a fer un petit acte d'humilitat, ara que he trobat aquesta fotografia i que en recordo la història.




La meva mare estava a punt d'acabar la carrera de Farmàcia i sempre havia pensat auto regalar-se alguna cosa que li compensés totes les tardes d'estudi i sacrifici; un dia, passejant, va veure un cadell de pastor alemany en l'aparador d'una botiga d'animals i sense pensar-s'ho, va entrar per demanar-ne el preu. Intueixo que les classes particulars de matemàtiques que la meva mare oferia als nanos de batxiller, no deurien ser suficients per a pagar el que li demanaven, i va tornar a casa amb les mans buides. També imagino que deuria explicar-ho tot sopant a taula (en aquells anys encara vivia amb els meus avis), perquè al cap d'uns dies, el meu tiet Àngel, va anar-la a buscar a la facultat amb cotxe, i quan la meva mare va asseure's, va estar a punt de trepitjar una boleta peluda i tremolosa que no era altra que el pastor alemany de la botiga.


Tinguent en compte que el meu tiet hauria pagat el capritx, es deuria veure autoritzat a batejar la gossa amb el nom d'una novieta d'estiu alemanya que ell va tenir, i li va posar Connie. Aquella gossa va convertir-se en l'ombra fidel de la meva mare i, evidentment, en l'espelma dels meus pares. Conservo fotografies meves de quan era una criatura de pocs mesos, al costat de la gossa, però vam coincidir poc temps; tot i així, li dedico aquest post degut a la quantitat d'anècdotes que n'he sentit i de les riallades que en venien acompanyades.

Concert de Nadal

Ahir al matí vaig tenir l'immens plaer d'assisitir al tradicional concert de Nadal que la coral Saba Nova de Girona ofereix cada any, el diumenge previ abans de les festes d'advent. Després de més de 8 anys d'experiència com a cantaire, i 8 més com a assistent entre el públic, ahir em vaig permetre el luxe d'arribar deu minuts després de l'hora d'inici per a estalviar-me les cançonetes dels més petits, les quals són entranyables i tendres però que una servidora no té prou paciència per aguantar, somriure i aplaudir. Estic convençuda que arribarà el dia que a mi també se'm caurà la baba, faré fotos a una suposada criatura de la meva sang i pensaré que és la més bonica de la fila, però em sembla que encara queden molts nadals per endavant.
Visions de futur a part, si una cosa em va sorprendre d'aquest concert és la varietat de repertori i l'anihilació de certs compositors que ja formaven part de la decoració permanent dels concerts i, fins i tot, del repertori més arxi conegut des de fa més de 40 anys, com seria el cas de Francesc Civil o de Poulenc, els quals exigien una certa predisposició auditiva per part d'un públic amb més ganes de gresca i xerinola que no pas d'endinsar-se en els misteris de l'harmonia moderna. Malgrat que tots nosaltres trobarem a faltar el compositor i organista gironí Francesc Civil (segur, de ben segur que sí!), he de reconèixer que el grup d'adults va arribar-me al cor amb la interpretació d'una peça, meravellosament resolta, de Z. Kódaly, qui hauria musicat la versió del Veni Emmanuel, d'un missal francès del segle XVIII. Personalment considero que va ser el millor moment de tot el concert, sobretot si ho comparo amb el que va ser tota la segona part del concert. Durant la següent mitja hora del concert se'ns va deleitar amb un conte musicat per a veus blanques, amb música de Daniel Gallostra i text de Maria Àngels Bronsoms; per estalviar-me drames innecessaris amb el professorat del conservatori i amb tots aquells qui creuen amb el planter més jove de la coral, prefereixo obviar les meves opinions més franques i deixar sobre la taula el fet que caldria valorar fins a quin punt totes les iniciatives modernes i emprenedores per part dels compositors amb ganes de donar-se a conèixer, són les més adequades per a un concert de Nadal. Segurament el Conte per a veus blanques de Les Fades de Nadal, hauria sigut més pertinent en un auditori com el de La Mercè per a commemorar la festa d'un final de curs, o el centenari d'algun artista local que caldria desempolsegar del pou de l'oblit.
Això sí: espero amb il·lusió el pròxim concert del 2011 i que per molts anys encara es puguin interpretar nadales clàssiques i tradicionals que tinguin poc a veure amb les versions de rock català que es canten a les escoles i instituts públics.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Carta d'una gata pels amics del facebook

Estimats amics,


em dic Bruna i sóc una gata negra, carinyosa i bonicoia que en les meves estones lliures m'agrada escriure, llegir, escoltar música antiga, menjar i dormir. Tinguent en compte que ara s'acosta l'època de l'any preferida per molts, voldria fer-vos arribar unes paraules una mica vistes i plenes de tòpics, però aquells qui vulguin llegir-les, no podran rebatre la raó i la intel·ligència de la meva protesta.
A tots els pares: els gatets, els gossets, els hàmsters, les tortugues i la resta de la fauna animal, no som cap joguina de Nadal i, encara menys, som un premi a concedir si els vostres fills han tret bones notes el primer trimestre. A més a més, caldria que penséssiu bé si la vostra vida quotidiana és casolana o si, pel contrari, us agrada marxar els caps de setmana i festius perquè els gats som independents, però això no vol dir que ens encanti que ens deixeu sols tants dies seguits. En segon lloc, heu de pensar que l'adquisició d'un gat/gos us suposarà una despesa econòmica considerable; per exemple, un paquet de pinso per gats, al supermercat, té un cost de 3,45€, i molt probablement ens en polim un cada 3 setmanes. El cost total de pinso en un any serà, aproximadament, de 83€. Caldrà sumar-hi, també, el cost de les vacunes anuals, les quals pugen cap a 50 € de mitjana, deixant de banda altres imprevistos que puguin sorgir, com una visita al veterinari per culpa d'un atropellament o per caiguda d'un balcó. També caldria que reflexionéssiu sobre si ampliar la família amb un felí és adequat, perquè si els vostres fills són petits i emprenyadors, els gats no tenim la paciència d'un gos i quan ens empipen esgarrapem. Forma part de la naturalesa i no podeu demanar peres a l'hom! Ara que ha sortit el tema de les ungles, els gats tenim la necessitat d'esmolar-nos la nostra eina de defensa i si no ens eduqueu des de petits, o no ens compreu alguna joguina per a les nostres necessitats, tirarem del mobiliari que tinguem més a mà: cortines, sofàs, mobles nous... els gats no entenem de firmes de disseny ni de preus en la decoració de les vostres casetes, per tant considero una mica cruel que ens castigueu, quan sou vosaltres els qui no sabeu què o quin animal teniu a casa.
Confiant que la meva carta no suposi crispar els ànims dels pocs lectors fidels que pugui tenir, aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un Bon Nadal i unes felices festes!
Molt cordialment, Bruna.

dilluns, 13 de desembre del 2010

El despreci desmunta les injúries molt abans que la venjança. (Henry G. Bohn)

diumenge, 12 de desembre del 2010

Plaça Catalunya de Barcelona a l'actualitat


Potser sí que serà veritat la dita popular que diu que els testos s'assemblen a les olles, perquè les fotografies no enganyen: aquesta sóc jo, a la mateixa Plaça Catalunya de Barcelona, posant de la millor manera que una servidora és capaç per a tenir un record mínimament digne, a principis de febrer de l'any 2010. Generalment, les meves "poses" fotogràfiques posarien a prova la paciència del millor fotògraf existent, però en aquest cas no m'importa massa si la fotografia no és del tot reeixida; senzillament em fa il·lusió veure que el lloc té la mateixa essència (potser amb alguns canvis), i que la protagonista comparteix arrels familiars, encara que sigui 35 anys després.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Plaça Catalunya (Barcelona) i els coloms


A risc de semblar repetitiva pel que fa als meus escrits del blog, voldria dedicar aquest post a una de les fotografies que vaig trobar a la famosa capseta oblidada, ja que passejar-se per la Plaça Catalunya de Barcelona i donar menjar als coloms s'ha convertit en un leimotiv molt usat entre les parelles, i grups de famílies, que han de fer passar les hores d'una tarda de diumenge, de la manera més entretinguda que sigui possible. M'estranya, però, que els meus pares, residint durant els seus 4 anys de noviatge a Barcelona, es dediquessin a activitats tan turístiques com immortalitzar la manutenció d'un sense fi de rates d'aire. Una de dues: o la càmera del meu pare era nova, o el modelet de la meva mare deuria haver costat una fortuna i també calia fer-ho constar per a la posteritat.


En tot cas, tal i com ja vaig dir en un altre post, la màgia de no entendre les raons que portaren a fer les fotografies és una de les coses que més m'agrada d'anar-les descobrint i, molt probablement, tampoc hi hauria un per què definitiu... al cap i a la fi, què m'ha d'importar a mi el que feien els meus pares quan ni tan sols s'havien plantejat tenir una filla tafanera que es dedicaria a evocar les seves estones d'intimitat?

dijous, 9 de desembre del 2010

El CREPUSCLE de la literatura

Segons el meravellós i alarmant informe PISA, el nivell de comprensió lectora de les catalanes ha vist augmentat el seu rendiment, a diferència del nivell assolit pels catalans, en matemàtiques i ciències, que encara es manté en una mitjana regular, molt per sota de les expectatives que marca el dit informe. Malgrat que els resultats són preocupants, les ciències exactes sempre han format part de la dimensió desconeguda dins les meves neurones cerebrals i no goso endinsar-me en opinions verificades que, molt probablement, siguin errònies. Pel que fa al món de les lletres en general, això ja em sembla una altra història que caldria agafar amb pinces: cenyint-me a l'article publicat a La Vanguardia el 8 de desembre, la majoria dels alumnes amb millor expedient acostuma a llegir per plaer i no per obligació.
Tinguent en compte els llibres més venuts i que es mostren a l'aparador de qualsevol llibreria oberta a un públic mitjà i majoritari, gairebé preferiria que els adolescents es limitessin a les lectures exigides a l'institut i als llibres de text. No sé fins a quin punt és positiu que el món de la màgia i els amorius entre vampirs i mortals siguin la referència escollida entre els lectors més joves i, de fet, considero fatalment nocius els valors que s'exposen al llarg dels 3 o 4 volums que es publiquen de cada novel·la.
Lamento que la meva opinió pugui semblar retrògada i puritana, però no em sembla adequat que les històries d'amor siguin expremudes fins a confondre's amb obsessions delirants, passant pel punt culminant de "la primera vegada" on tot és meravellós i l'entrega entre dos joves és absoluta i indiscutible. Reconec que trobar l'equilibri entre novel·les com Crepuscle o Perdona però vull casar-me amb tu, i els arxi coneguts i antiquats llibres de la col·lecció El Vaixell de Vapor, no és fàcil, però penso que la vida és quelcom més que lluitar amb éssers malignes amb varetes i encanteris, i que l'amor passa per coses més importants que pagar un cap de setmana a París a la protagonista de torn. Possiblement la realitat sigui més avorrida, però encara no s'ha inventat una andròmina real que pari el temps quan als mortals ens toca el despertador a les 7 del matí.

dimarts, 7 de desembre del 2010

La meva altra cara de la moneda


I aquesta, encara que sembli mentida, és la meva mare amb cinc o sis anys, per tant la fotografia deuria ser feta molt al principi dels anys 60. Ella va estudiar a les Carmelites del Prat de Llobregat fins al 14 anys, quan per motius de feina del meu avi, tota la família es va veure obligada a traslladar-se al centre de la metròpoli barcelonina. La van matricular a les mateixes Carmelites, que tenia el centre educatiu a Lesseps, però dels 14 als 16 anys, la meva mare va començar a mostrar un caràcter massa rebel i fort per encaixar amb tot el que caracteritzava una escola de monges.




Una tarda de divendres, la "hermana" que vigilava la fila de noies que havien de pujar cap a les aules, es va fixar que la meva mare no duia la cinta marró reglamentària, al cabell, per lligar-se la cua i la va arrossegar al mig del passadís perquè les altres nenes poguessin veure com la escridassava públicament. Això va fer que, només arribar a casa, amenacés a la meva àvia donant-li dues opcions: o la treia de les Carmelites i la portava a l'institut públic, o deixava d'estudiar.




El dilluns següent, la meva mare ja estava asseguda a l'institut de batxillerat on, un any més tard, va conèixer al meu pare.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Anys d'escolarització a la Salle Bonanova de Barcelona


Òbviament, tothom, qui més qui menys, guarda fotografies dels seus pares o avis molt semblant a aquesta, a l'estil Florido Pensil, que mostren el que eren els anys d'escola durant l'època de la dictadura franquista espanyola. El meu pare va estudiar en una bona escola de Barcelona, concretament La Salle, amb la resta dels seus tres germans; a la dreta hi ha el meu oncle Lluís, i el meu pare, a l'esquerra que agafa la plumilla, estri que es feia servir com avui dia es fa servir el bolígraf o, gairebé, el mòbil.


Pel que explica el meu pare, sembla ser que els anys a La Salle van ser prou amens i no en guarda mals records, excepctuant uns mestres o "hermanos" que no tenien cap problema a l'hora d'amonestar amb el regle a tort i a dret. Deixant de banda l'aferrissada disciplina que van rebre, i que avui dia seria impossible de somniar a les nostres escoles, segurament van ser anys feliços de companyonia amb els altres alumnes, de partits de futbol al pati de l'escola, de les calces curtes a ple hivern, de llargues misses dominicals i de genolls pelats i ensangonats que deurien posar a prova la paciència de sant de la meva pobra àvia.

Fotografies descobertes als racons

És curiosíssim adonar-me del temps que mai he invertit en dedicar un mínim d'atenció a les fotografies que hi ha penjades a casa meva i em sorprèn, encara més, veure que mai n'he extret cap conclusió o que, ni tan sols, he fet l'esforç d'identificar a aquells que hi són retratats, ni el lloc on els personatges mostren un somriure o un gest contrariat que la càmera s'ha encarregat de fer palès en primer terme.
Per contra, fa uns mesos vaig descobrir, als estants superiors dels armaris de l'estudi de casa meva i entaforades de qualsevol manera, unes capsetes on la meva mare havia anat guardant fotografies de la seva infantesa i joventut, a més d'altres fotografies sense tanta importància personal; dels anys escolars del meu pare en conservo poques, desgraciadament, però m'ha agradat que aquelles que capten els seus quatre anys de noviatge hagin arribat a les meves mans d'una forma tan romàntica i casual. Com a historiadora, m'irrita moltíssim que una mà escrupulosa no hagués tingut el detall d'escriure el lloc i la data al darrera de les imatges, però suposo que en aquesta vida no es pot tenir tot; per altra banda, també m'agrada especular una mica, i quan em relaxo, veig que no m'obsessiona controlar tota la cronologia de les imatges familiars... al contrari! Forma part de la màgia del no haver nascut, moure'm en terra de ningú, veure i no veure, saber i dubtar i, finalment, emocionar-me per tot allò que es mostra, que no entenc i que no he viscut, però que en el fons, jo no seria jo si tot allò que no entenc, no hagués passat.

divendres, 3 de desembre del 2010

1879. Pere de Palol, Ramell de Violas

Al inspirat poeta y cantor de las glorias de la inmortal Girona D. ENRICH CLAUDI GIRBAL
(lo trovador del Onyar)
A ningú millor que á V., entussiasta y ardent catalanista, que, habent consagrat tota sa joventut á enaltir y fer coneixer, com a trovador é historiayre, las glorias de la nostra ciutat nadihua, fou lo primer en ella y dels primers en Catalunya en secundar lo modern renaixement de a hermosa y rica llengua catalana; podria dedicar mos primerencs ensaigs, fruyt mal asshonat, es cert, pero llegítim de la llavor per V. escampada desde mólt temps en las delitosas rieras del Onyar.
Si totas las anteriors consideracions no fossen prou suficients pera ferlo objecte de tal atenció, ho seria complerta la exquisida benevolencia ab que V. s'ha prestat á donarme sos apreciables consells am motiu de mos primers passos en lo conreu de la poesía catalana, senyalantme carinyosa y pacientment los inevitables defectes, deguts á mos pochs anys y ninguna experiencia literaria.
Sé que que son pobres y migradas las floretas que forman mon humil RAMELL DE VIOLAS, que á instancia d'alguns amichs me atrevesch á donar á la estampa; més no per aixó desconfio que V. les accepte y las protegesca ab son nom, que, posat al devant de mon llibre, servíra de pública mostra de consideració y afecte de un de sos verdaders admiradors y de senzill tribut de agrahiment y amistat.
Girona, 25 Abril de 1879. PERE DE PALOL.

dijous, 2 de desembre del 2010

Meravellós

Expliquen les males llengües que el príncep Felipe, abans de conèixer a Doña Leticia, es va enamorar d'una gitaneta i la va voler presentar als coneguts, pares i la resta de parentela reial. Abans del gran dia, però, el príncep va decidir pagar-li unes classes de reeducació de llenguatge i protocol per evitar situacions incòmodes entre l'elit del país. Quan va arribar el moment, la noia es va veure envoltada de les dones més importants del país que presumien dels regals d'aniversari que havien rebut dels seus marits:
- Por mi cumpleaños, mi marido me ha regalada un yate.- I la gitaneta contesta:
- Maravilloso.- Una altra dona segueix:
- Pues a mi me ha comprado un anillo de oro blanco con un diamante incrustado.
- Maravilloso.- Segueix responent la noia.
- Y a mi, un viaje a las Caimán para ingresar la fortuna de mi difunto padre.
- Maravilloso. - Les dones, una mica estranyades que la gitaneta només conesti amb monosílabs, li pregunten:
-¿Y a ti, qué te ha regalado el Príncipe?
- Pues unas clases de protocolo y etiqueta, porqué a la hora de decir "película", pronunciaba "pilícula", para decir "furgoneta" decía "flagoneta", y para decir dar a entender que algo me daba igual, decía "me la suda el coño" i ahora digo "MARAVILLOSO".
Acudit cedit per cortesia de Lluís Buscató, qui no té el copyright, però que sempre em reclama els drets d'autor.
No voldria acabar a dia d'avui sense pensar en una de les frases que el meu bon amic deixa caure sovint, i que no li falta raó: "No et prenguis la vida massa seriosament, tampoc sobreviuràs". Meravellós!!! :)
Les decepcions no maten, i les esperances fan viure. (George Sand 1804-1876)

diumenge, 28 de novembre del 2010

I nosaltres també?

Compro el diari i faig un cafè al bell mig del centre històric de Girona, i mecànicament obro les pàgines de les eleccions catalanes en què els titulars ja prediuen el fracàs de l'esquerra catalana, ballant al so de la posició que prenguin el convergents, depenent del nombre de vots; la quasi majoria absoluta o la recerca d'un soci per a fundar el govern a la Generalitat. Això ho deixo pels sondejos que monopolitzaran l'audiència televisiva al llarg de la tarda, vespre i nit d'avui. Com a ciutadana de l'Estat Espanyol, encara dono gràcies per a poder permetre'm el luxe d'asseure'm en un bar i llegir el diari amb tranquil·litat un diumenge al matí; estirant d'aquí i d'allà, la meva micro economia encara es podria considerar solvent, tinguent en compte que visc de la generositat del meu pare, donant-me sostre, un plat a taula i les factures del mòbil subvencionades. La resta m'ho costejo jo. Ni parlar-ne d'haver de pagar un lloguer, una hipoteca a 40 anys, factures de gas i aigua o comunitat de veïns...no puc ni pensar en comparar-me amb l'estil de vida que duien els meus pares a la meva edat: quan penso que ja eren casats i que havien començat a pagar el seu piset per a fundar una família, em cau la cara de vergonya i maleeixo la meva tendència a la llei del mínim esforç i a la vida regalada. Voldria ser útil!
Penso en la meva llicenciatura (sense màster que la pugui florir), en els estudis no reglats però oficials de música al Conservatori, en l'aprenentatge de francès que segueixo actualment, a més de la poca experiència laboral que pugui tenir en arxius, excavacions arqueològiques o altres feines de temporada que hagi anat fent estius i caps de setmana. No n'hi ha prou.
Dono gràcies, també, pel fet de que encara no estic encasellada dins aquesta nova generació perduda, batejada com a "Generació ni-ni", ja que per el moment tinc ocupacions que em reporten beneficis econòmics, però el panorama internacional no és gens consolador. Irlanda ha caigut, i pel que fa a casa nostra... les opinions estan clarament dividides: probablement no tenim una economia corrupta lligada al govern, com hauria passat a Grècia, o un trencament de la banca, com a Irlanda, però el deute que deixa Espanya degut a l'explosió de la bombolla immobiliària és indiscutible. Per a la solventació i l'auxili de la situació espanyola, caldrà ajustar pensions i altres prestacions que, molt probablement, facin desaparèixer la classe mitjana, malgrat les reticències d'aquesta. De moment, seguiré fent equilibris per arribar a final de mes i canviaré el xip...la meva intuïció no acostuma a fallar, i em fa l'efecte que ens haurem d'acostumar-nos a viure amb molt menys del que crèiem inqüestionable... fa temps que una servidora s'està fent un raconet, estalviant d'allà on pot, i que espero seguir engreixant. Això sí, per si les mosques, no ho penso pas ingressar en cap banc.

dijous, 25 de novembre del 2010

El convidat permanent

Dubto que mai, ningú, hagi tingut la sensació que haver aconseguit vèncer l'angoixa, les pors, l'angúnia o el dolor, no s'hagi convertit en una victòria pírrica que s'hagi endut per endavant il·lusions i virtuts que ens feien una mica millors. Només resta la satisfacció de saber-nos segurs en el paradís de la impassibilitat perquè, quan desapareix l'amor i quan, sobretot, desapareix el desamor, la indiferència ni tan sols truca a la porta: fa temps que la tenim instal·lada com un convidat permanent.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Epitafi

Epitafi que deurà posarse en lo muladar ahont estará soterrat Joseph Bonaparte, alias el "tio botella".


Dècima


Aquí tenim soterrat
los gran Rey de las botellas
aquell que ab sas canadellas
agarraba sempre al gat.
Ja está llest per eix malvat
en España lo govern;
sí que sols un mal etern
per sos gat ha merescut
pues España la batut
al profund del infern.

Fragment d'un romanç sobre la Guerra del Francès

Cansó acomodada a las circunstancias del día contra Napoleón 1º y últim emperador de la Fransa.
Desde una roca altíssima
del nevat Pirineu.
Cataluña ab gran ánimo
fa ressonar sa veu:
Fills meus, a la Victoria
correu ab tot ardor.
Correu fills de la Patria
contra'l Francés traydor.
Bonaparte el més bárbaro
que haja vist mai lo mon,
ab la mes vil infamia
lo heroisme confón:
Ell es gran en perfidia;
mes petit en valor.
Correu, etc.
Sens honor, sense justicia
aquell Tirà malvat
ab sos enganys los solios
de la Europa ha robat:
¡Ay quants Regnes son víctimas
de son pérfido cor!
Correu, etc.
Prosperitats y glorias
a tot lo mon promet:
la miserable Italia
que diga que n'ha tret;
la Fransa que publique
¿qué ha fet a son favor?
Correu, etc.
(...)
Miquelets a vostre animo
y esperit generós
vostra adorada Patria
confía son repós;
Aniquilau los bárbaros,
umpliulos de terror.
Correu, etc.
Pasmadas las Províncias,
Cataluña, dirán,
si dorm, se alsa com Júpiter
llampegant i tronant
Celebrará la Historia
de sos fills lo valor.
Correu, etc.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Els portàtils a les aules

I finalment ha arribat el dia: aquest matí, el meu pare ha anat a buscar l'intrument redemptor de tot l'ensenyament secundari, després de tants anys perduts, en què les classes es feien amb mètodes paleolítics i passats de voltes, com els llibres de text i les tradicionals explicacions magistrals dels professors. Valga'm Déu! Quina pèrdua de temps! Com és possible que les generacions anteriors hàgim pogut competir en el mercat laboral, havent sortit amb els llibres a la mà? Impossible de creure!
D'ara endavant s'han acabat tots els problemes d'ofimàtica, recerca a la xarxa, treball en equip i domini d'una tercera llengua aplicada a la informàtica...els portàtils a les aules són la solució idònia per tirar endavant una nova generació de teenagers que ens treguin de la crisi. No sabria dir quines són, exactament els avantatges i els inconvenients d'aquesta nova mesura, i pel que sembla el meu pare tampoc perquè quan aquest matí li he demanat que, si us plau, tingués la bondat d'explicar-me exactament quina era la finalitat del portàtil als instituts i com havia de millorar l'ensenyança a les aules, s'ha tret el mort de sobre diguent-me:
- A mi m'ho preguntes? Això pregunta-li a en Maragall!
Doncs bé, a més de fer ús de la meva infalible intuïció i pensar en raons logístiques, com ara el fet de reduir el pes de les motxilles escolars en les fràgils esquenes dels nanos, no tinc altre remei que seguir ironitzant sobre èpoques passades i actuals, i apuntar-me a l'agenda que hauria d'enviar-li un mail al senyor Maragall perquè tingui la bondat d'explicar-me tot això que tothom sembla saber del dret i del revés, i que jo encara no entenc.

divendres, 19 de novembre del 2010

"Palles mentals"

La lluita contra el mal és quelcom semblant a la lluita contra el càncer. Aquesta malaltia s'instal·la en algun lloc del cos humà (posem per cas, el cor) i va estenent cèl·lules malignes que es mengen qualsevol rastre de bondat i humanitat que algún altre averany habitual no hagi pogut esborrar. Puc dir que, a Déu gràcies -a risc que aquesta expressió pugui irritar a un/a possible lector/a-, no he tingut la possibilitat de tractar gaire amb gent que faci de l'odi i la rancúnia, una raó per viure i tirar endavant. Els perills de topar-me amb tentacles manipuladors que esperen el moment adequat per atacar i esprémer la vida que hi ha en mi, els podria comptar amb un sol dit de la mà...però, desgraciadament, existeixen. Aquestes persones acostumen a creure's omnipotents, segurs de sí mateixos/es, en possessió de la veritat absoluta quan creuen que se'ls ha fet un greuge, i fins i tot es permeten el luxe d'implicar a d'altres persones que volen viure en pau i tranquil·litat la seva rutina, almenys mentre puguin. Els perills de que qualsevol individu es trobi immers en una espiral massa recargolada, van escalant posicions en una cursa estúpida que tampoc porta enlloc; les conseqüències només seran obrir velles ferides i trencar més que un grup d'amics o una família... o simplement, posar llenya al foc, siguent aquest el preu a pagar com a penyora de les obsessions malsanes d'algú que més valdria que el tanquessin en un sanatori i es dediqués a la contemplació.
Demano disculpes pel títol groller i de mal gust que encapçala aquesta entrada, però no puc evitar pensar que les "palles mentals", malgrat que es gaudeixen en solitari i donen més plaer intel·lectual que no pas sexual, no són positives per algú que està en la corda fluixa, a cavall entre l'obsessió i la pura maldat, malgrat que aquest/a hagi aixecat, abans, el seu dit acusador. Al tanto amb portar més enllà del convenient la imaginació; pensar que podem jugar en lligues de primera categoria, ha fet que, sovint, es caigui en l'autodestrucció.
I per acabar amb una expressió popular de la terra, i per aquell que tingui un interès forassenyat en tot allò que sigui català: "Tal faràs, tal trobaràs". Personalment, cedeixo amb gust la meva posició, si és que mai ha sigut envejada, perquè encara ningú ha aconseguit destruir el meu raconet d'autèntica felicitat que tenia guardat a la recàmera...ara serà hora de treballar-lo, i de crear vida d'on no hi hauria haver existit mai el dubte.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Miranda- The Tempest (1916), Waterhouse


Un altre exemple del que es parlava en link anterior: en el món femení, la melangia ha quedat associada a una dona dèbil, incompresa, que calia protegir del món exterior i de les inclemències del gènere humà, fet que no li ha reportat gaire avantatges, precisament.

Els perills de la malenconia

Avui dia és molt fàcil i molt freqüent trobar persones que tenen tendència a la baixa, com diríem col·loquialment, o persones que tenen un caràcter on hi predomina la tristesa i la malencolia. Si haguéssim de fer un estudi etimològic de la paraula, caldria recular a l'època de la remota Grècia en què s'usava la paraula mélanos, que voldria dir negre, i kholé, bilis. D'aquesta manera ens quedaria una traducció literal que podríem deixar en "humor negre", que en el seu moment era una de les teories associades a la medicina i a l'alquímia (caldria recordar la teoria dels quatre
humors hipocràtics i el seu quilibri dins el cos humà), però com que jo no sóc experta en la història de la ciència antiga, prefereixo seguir cremant etapes en el temps i plantar-me a l'època romana, on la malenconia ja designava certs estats anímics que no acabaven de ser considerats normals. No és fins la irrupció del període romàntic en que la melangia va passar a ser acceptada com un estadi més del sublim, donant obres literàries i pictòriques que encara pesen en la tradició visual i iconològica del nostre present. Per exemple: qui no ha quedat embaladit veient un quadre pre-rafaelita, en que una preciosa noia de melena llarga i ondulada, amb aires de nostàlgia i tristesa, esguarda en la llunyania algú o alguna cosa que ha de fer canviar el seu destí? En el fons, la melangia no ha quedat associada, també, al geni incomprès, o a l'individu que sent pesar la solitud del món a les seves espatlles? Ben cert que sí.
Però el temps present és immensament més complex i més ric, amb totes les avantatges i inconvenients del que suposa tenir accés a la informació i a una vida més fàcil, parlant en termes materials. Lamentablement, la integració del terme "depressió" en el llenguatge quotidià i entre, gairebé, tots els sectors de la societat (però especialment entre els joves. Per exemple, estic deprimit perquè he suspès un examen) ha fet molt de mal. Des del meu punt de vista, arribar a una situació de depressió és fruit de frustracions mal encaixades, d'episodis dramàtics succeits en la vida personal, sumat a la decreixent valoració del que tenim, o simplement perquè la genètica de cadascú hi pot tenir més predisposició. És necessari dir, però, que tot plegat pot acabar desencadenant en desiquilibris mentals molt importants i que podrien esdevenir malaltia sense l'ajut d'un professional. Si això no es tracta a temps, les conseqüències poden arribar a ser nefastes, tant per qui ho pateix com pels seus pròxims.
Al tanto amb els perills de que les llàgrimes i la pena puguin convertir-se en la pròpia medicina de l'ànima, perquè llavors és quan s'ha caigut en un cercle viciós d'on costa moltíssim sortir-ne.

dimarts, 16 de novembre del 2010

L'enginyer del diable

Un enginyer mor i, de forma equivocada, va a parar a l'infern. Malgrat les seves reticències inicials, prefereix acceptar el seu destí i un bon dia es va decidir a parlar amb Satanàs:
- Perdoni, li faria res que fes uns canvis dins el seu regne? .- I Satanàs respón:
- Si és a millor, pots fer el que vulguis.- Amb aquesta resposta, l'enginyer va muntar uns jacuzzis, banys de vapor calent, banys d'aigua freda, saunes i altres dependències de relax. D'aquesta manera l'infern va passar a ser una mena de paradís i els crits dels condemnats van acabar. Sorprés pel silenci, Déu descendeix a l'infern i demana explicacions al diable:
- Satanàs, com és que ja no es senten els crits dels eterns condemnats?
- Doncs miri, mestre, resulta que per equivocació, Sant Pere va enviar un enginyer que li tocava quedar-se al cel, als meus dominis, i com que té els coneixements necessaris, un dia es va decidir a fer uns quants canvis per aquí baix.
- Home, doncs si és un enginyer tan bo i li tocava anar al cel, ja me'l pots enviar cap a dalt. - Cosa que fa indignar al diable i li diu:
- Ni parlar-ne! Me'l quedo jo!
- Si no em dones el que em pertant, et denunciaré, Satanàs! .- El diable riu i contesta:
- Ah sí? I amb quin advocat?

Sobre Karl Marx

Karl Marx mor i va a parar a l'infern. Després de 100 anys sota domini satànic, deixa un gran llegat al seu pas: els habitants i treballadors de l'infern s'han unit en protesta general en contra de les altes temperatures i de les dures condicions per exercir les seves tasques laborals, els torturadors es declaren en vaga i els condemnats exigeixen ser torturats, només, 40 hores setmanals. Amb aquest panorama, Satanàs, una mica fart i tement que la situació se li escapi de les mans, decideix enviar Karl Marx al cel perquè Déu, nostre senyor, l'aguanti per la resta de l'eternitat.
Passen 100 anys i no rep notícies de Déu ni de Marx. Intrigat, el diable puja al cel per tafanejar què ha sigut de la sort de Marx, quan a dalt d'un núvol es troba a Sant Pere i li pregunta:
- Bon dia, Sant Pere, avui fa un segle que vaig enviar un home al cel perquè a casa meva m'esbalotava el galliner...sap què se n'ha fet? -I Sant Pere respón:
- Bon dia, camarada Satanàs, això ho hauràs de preguntar a algú altre perquè avui he començat el meu període de vacances pagades a 30 dies.- El diable, encara més sorprès segueix preguntant:
- Bé, tothom deu estar de vacances perquè veig molt tranquil l'ambient celestial. On són els àngels i els querubins? - St. Pere respón:
- Es van declarar en vaga, i fins que no s'arribi a una entesa entre el patronat dels arcàngels i el sindicat de querubins, això seguirà parat.
- Però... i Déu???!!! Què opina de tot plegat?
- Però, camarada Satanàs, encara no saps que Déu no existeix?

dilluns, 15 de novembre del 2010

Sant Albert

(Sant) Albert el Gran o el Magne, sant patró de les ciències i els científics.

diumenge, 14 de novembre del 2010

La fi

Els boscos d'alzines, les perxes de castanyer, les muntanyes que s'erigeixen implacablement cap al cel i les esglésies que coronen un punt finit per l'orgull de l'home, han deixat de pertànyer als meus somnis.
La casa, aquella casa(!) que havia de ser nostra, s'ha perdut enmig de la naturalesa i entre els meus records confusos.
Cada dia que passa m'allunyo d'un ideal de vida que havia il·luminat els meus anys adolescents i que ara s'ha convertit en un neguit, fruit de sentir-me sola i desesperançada, i de tants i tants anys d'espera.
Si haguessis sabut entendre que el temps em jugava realment en contra, si haguessis valorat el foc de la joventut que enfortia els nostres anhels...el mar de retrets i separació no seria impossible de sortejar.
Ara ja, espero. Quan tot està perdut, els braços auxiliadors s'esvaeixen i no hi ha possibilitat de consol.

A punt per el 28-N

Quan només falten 14 dies per a les eleccions a la Generalitat, m'adono que, ja d'entrada, estic cansada de donar voltes a tot allò que tingui a veure amb política: cansada i avorrida dels mittings a la televisió, dels falsos espais electorals que prometen i prometen sense que el mantra dels aspirants a presidents ajudin a enfortir la fe perduda dels votants que ja estem farts de veure mentides i robatoris a plena llum del dia, arriba un punt que tant se val qui guanyi les eleccions. Els pactes entre la resta de partits que orbitin entorn el veritable guanyador ja faran el fet i s'auto proclamaran vencedors en nom d'una democràcia que encara no entenc com funciona; suposo que tot plegat tindrà a veure amb la coneguda expressió popular que resa així: "feta la llei, feta la trampa"... a mi que em perdonin, però les excepcions i la lletra menuda de la democràcia em semblen paper mullat i realment confús. Sincerament, aquest matí m'he fet un fart de riure amb un dels apartats de política catalana del diari El País, on descrivia les possibles proximitats i llunyanies d'Artur Mas i José Montilla; a tall personal, no m'agraden ni l'un ni l'altre, però tinc claríssim què és allò que convé a casa meva, i és ben clar que procuraré que no estigui relacionat amb un "xusquero" que amb prou feines domina els girs de la llengua catalana i que té els mateixos estudis que, en pocs anys, gaudirà la meva germana de 13 anys. Senzillament em sembla sorprenent que la pròpia societat catalana hagi acceptat alegrement que les figures polítiques caiguin dins el declivi i abaixin el llistó que amb orgull havien lluït figures com Lluís Domènech i Montaner, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, o el més actual Jordi Pujol. A partir d'aquí, i amb el "tot s'hi val" per bandera, ja podem anar parlant de crisi, de polítiques socials, d'immigració, de les retallades econòmiques en favor del creixement i de retolació en català... tot plegat són foteses que amaguen el veritable problema de casa nostra: poques ganes de treballar i l'aspiració a una vida burgesa gràcies a unes oposicions o a un enxufisme descarat.
Senyors: quan nosaltres ens comportem com Déu mana i volguem aspirar al què realment ens mereixem, potser serà hora d'exigir classe i categoria als nostres polítics, però fins llavors, penso que tenim el que ens mereixem, encara que això suposi llençar pedres sobre el meu propi teulat.

dijous, 11 de novembre del 2010

Inventari de les meves biografies i autobiografies de capçalera

1.- Stefan Zweig, El món d'ahir. Memòries d'un europeu, Quaderns Crema, Barcelona, 2001.


2.- Roald Dahl, El nen, Editorial Empúries, Barcelona, 2000.


3.- Roald Dahl, Sol pel món, Editorial Empúries, Barcelona, 2000.


4.- Fran Daurel, Marco Aurelio, vida y pensamientos, Editorial Viena, Barcelona, 2000.


5.- Régine Pernoud, Leonor de Aquitania, Editorial Acantilado, Barcelona, 2009.


6.- Geoffrey Parker, Felipe II: la biografia definitiva, Planeta, Barcelona, 2010.

dilluns, 8 de novembre del 2010

I, curiosament, aquest matí, ha arribat a les meves mans una preciosa frase que s'adiu perfectament amb tot allò que em defineix i desitjo, sigui enmig de la crua realitat o en el món dels somnis.


"Al final de tots els camins i de tots els somnis sempre hi ha una casa que ens espera" (Q.C.)

Cantonigròs, avui i de lluny


Fa temps, a classe d'Arqueologia, se'ns va ensenyar les diverses etapes de destrucció que afectaven a una casa, representades mitjançant un embrollat esquema anomenat "Matrix de Harris". Malgrat que aquell detall de l'assignatura em resultava carregós i complexe d'entendre al primer cop d'ull, aviat em va anar interessant la lògica abstracta que calia usar per pensar la construcció del revés. De fet, les cases sempre han tingut una significació especial per a mi perquè les assimilo a un projecte de futur, i comparteixo plenament la idea que "parar casa" és el mateix que fundar una família, fer arrels i mirar endavant, passi el que pasi; per tant, casa vindria a ser sinònim de futur i esperança.


Quan era petita, els meus pares passaven els estius i les festivitats de l'any a la casa de Cantonigròs, un poblet de 300 habitants, a tocar de L'Esquirol i Tavertet, que veia crescuda la seva població gràcies als barcelonins que buscaven bon clima muntanyenc i tranquil·litat, exceptuant el trencament de la calma bucòlica, quan es celebrava el conegut Festival Internacional de música de Cantonigròs. Més enllà de les atraccions folklòriques, la casa de Cantoni va representar -i encara representa- un trosset d'infància que podria ser qualificada de feliç, tot i que en aquells dies no valorava la casa més que com a un simple espai on hi menjava i dormia, fet que la meva mare es feia farts de retreure'm fins a l'avorriment. Avui, però, la recordo amb una mena d'enyorança positiva que ha fet que no abandoni el somni de tenir quatre parets en propietat de pedres venerables, per a poder-hi residir fins que la mort me'n separi.




A la part superior i a mà dreta, adjunto una fotografia de l'església parroquial, Sant Roc, on curiosament va començar part de la meva educació catòlica i on vaig aprendre les primeres cançons de doctrina fins que els meus pares, cansats de sentir les mateixes cançonetes "cumbayàs", van decidir matricular-me al conservatori perquè aprengués música i solfeig.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Tardes de novembre

Les tardes de novembre es confonen amb les hores de quietud nocturna, i ja no sé si la respiració estranya que m'acompanya m'ha enterrat viva en una tomba de silenci i solitud, o si jo mateixa he cavat la fossa dels desitjos segats abans d'hora.

dilluns, 1 de novembre del 2010

El gat negre


Un tòpic freqüent associat al diable i a les males supersticions, a més de ser un ítem adoptat per a la festa de Halloween.

Nit de bruixes

El primer dia de novembre arriba desvetllant-se amb les presses pròpies, després d'una llarga i soporífera hivernació, d'uns quants grups d'adolescents disfressats que, ahir nit, es passejaven pel barri d'una servidora, picant les portes de les cases demanant caramels i tot tipus de dolços que servirien per a celebrar un Halloween sense esperits, o una castanyada sense castanyes. Si haguéssim de fer cas de l'origen d'aquesta tradició del món anglicà, narrat per la sèrie televisiva dels Simpsons, caldria recular al segle XVII, quan algunes de les dones que s'atrevien a viure al cor d'una naturalesa ignota i per explotar, enmig d'una societat puritana i conservadora, es dedicaven a demanar productes alimentaris de primera necessitat a canvi de no endur-se els fills de les famílies que habitaven en les colònies americanes acabades de fundar.
Segurament, aquelles dones considerades estranyes i que sovint se les acusava de practicar la bruixeria, tenien coses millors a fer que endur-se les criatures i llençar-les a la perola, però els prejudicis de la gent són quelcom molt difícil de canviar, i encara menys d'aniquil·lar. Segurament, tampoc interessava que qualsevol dona fos autosuficient i que gaudís d'uns coneixements associats a l'herboristeria i a la farmacopea que els donaria prestigi i reconeixement entre els nous colons, tot plegat deixava en segon terme els metges humanistes que només practicaven sangries i es fiaven d'uns suposats humors que afectarien a la anatomia humana. Però el que segur no podia ser, de cap de les maneres, és que Crist deixés de tenir un paper rellevant en el destí de la humanitat, i que aquest ja no estigués vinculat a les bones i/o males accions dutes a terme en aquesta vida de patiment i, encara pitjor, que la llibertat de la dona deixés de dependre de la voluntat del cap de família o de la societat pastoral que tenia un rígid sistema de fer.
Bruixes o no bruixes, aquelles dones es van haver d'enfrontar a les xerrameques mal intencionades dels altres, al rebuig, a la por i la intolerància pròpies de la ignorància, per no parlar dels centenars que van acabar cremades a la foguera pel simple fet d'apartar-se de la norma o per viure sota principis alternatius que els merament dictats per la religió.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Fires de Girona 2010

Tradicionalment les Fires de Girona acostumaven a venir acompanyades d'una pluja empipadora que semblava respondre a les pregàries dels nostres pares, qui es posaven les mans al cap només de pensar en la despesa que els suposaria tals dies festius per a les seves butxaques. Les criatures, en canvi, no sentíem la humitat ambiental ni reparàvem en la nova tonalitat que adquirien les sabates després de passejar per una Devesa enfangada i atapeïda, mentre les faccions de la cara dels pares solia assimilar-se a l'efecte pèndol, que passava de la indignació a la resignació i viceversa, fins que s'imposava el sentit comú i quan s'arribava a casa ja era una altra història: la rentadora i les tovalloles ja feien el fet!
Avui dia, però, les festivitats de Girona poc tenen a envejar als síntomes previs de la congelació, quan el jovent, abrigat fins a nivells inaudits, havia de picar de peus a terra perquè la sang circulés amb normalitat per les venes. Aviat, la fred característica i humida de Girona passarà a ser quelcom anecdòtic referent a les llegendes locals de casa nostra; potser arribarà el dia en que hauré d'explicar als meus néts que a finals d'octubre la gent sortia de casa amb abrics, bufandes i guants, i que no hi havia res millor, després de passar tres o quatre hores a la intempèrie festiva nocturna, que un entrepà de botifarra i una tasseta de xocolata calenta, asseguts al primer bar que obria a altes hores de la matinada. Molt probablement els fills dels meus fills em preguntin:
-" Àvia, a l'hivern feia fred?" .- I jo riuré, pensant que les pobres criatures van néixer en plena època de l'escalfament global i que, de ben segur, els hagués sigut més còmode viure a l'altre hemisferi, on al nostre hivern feia calor i passaven el Nadal a la platja, i d'aquesta manera ens estalviaríem d'haver de rememorar aquells anys on feia el temps que tocava!
Jo aposto per unes fires fredes que em permetin espetegar les dents, i que quan arribi a casa, pugui donar gràcies per trobar un llit i una manteta esperant-me!

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Celebracions

Si hi hagués quelcom a celebrar, probablement avui seria un dels dies que marcaria amb fluorescent al calendari.


Malaguanyades efemèrides personals!

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Dies

Hi ha dies bons, dies passables, dies que hauria sigut millor no aixecar-se del llit o dies realment nefastos en que tot sembla una lluita a favor (o en contra) d'una causa perduda. De fet, si ho penso, encara em pregunto com he arribat a acumular tantes batalles inútils per causes que no recordo ni vénen al cas, i precisament encara és més irrisori quan m'adono que una victòria que creia conquerida, se'm regira, inseperadament, en forma de dubtes, recels i angoixes.
Hi ha dies que la susceptibilitat està a flor de pell i ens fa palesa la fragilitat de la confiança...tan fàcil de trencar i tan difícil de solidificar.
Hi ha dies que una servidora no pot evitar somriure, sense deixar d'ensenyar les dents, mentre la ironia va destil·lant en el veredicte que es mereixerien més d'un/a lletra ferits/des que encara no dominen els principis bàsics de la gramàtica catalana, mentre carreguen de tragèdia filosòfica pseudo-erudita uns girs lingüístics totalment incomprensibles.
Hi ha dies que més valdria no haver començat a escriure mai en la llengua que no toca i a seguir venent estufes al Sàhara.

dijous, 16 de setembre del 2010

Setembre i l'any 82

Setembre acostuma a ser l'objecte invocat per aquells qui tenen ganes d'escriure, no només perquè els mesos de l'any tenen un efecte d'ordre cronològic infal·lible, sinó perquè dóna molt de joc a recórrer a les esferes dels episodis històrics de Catalunya, el síndrome post-vacacional o la tornada a l'escola. D'aquest últim punt diré que, a nivell personal, mai em vaig caracteritzar per ser una nena il·lusionada de retrobar-me amb la rutina escolar, malgrat que tampoc seria just tenyir de gust agredolç uns anys passats que no foren del tot desagradables; l'escola no era el meu locus amoenus, però en cap cas va suposar un drama ni un trauma infantil.
L'escola Annexa de Girona gaudia del privilegi de ser el laboratori idoni pels estudiants en pràctiques de Magisteri, i la majoria dels qui vam néixer al 84 -l'any de la victòria socialista en les eleccions generals- i fórem matriculats en aquell centre, portàvem implícit el desig dels pares , de fer ús d'una educació (ara sí) pública i de qualitat. Lluny de voler presumir d'haver rebut un tracte exclusiu, sí que afirmo amb orgull que el mètode acadèmic de l'Annexa estava a la vanguardia dels nous plans educatius que pretenien ser una mica elitistes i, a la vegada, integradors. Estigui d'acord, o no, amb el sistema popularment conegut com a "cafè per tots", i amb els projectes dels pares que van confiar part de la nostra educació a aquella escola, val a dir que encara recordo amb afecte i condescendència, noms com els de Margarida Falgàs, Anna Pujol o Ricard Guish, que van marcar, inevitablement, els primers anys d'infància ens els que vam haver de sortir de l'ou i de la seguretat de la llar familiar.
Tampoc cal oblidar, però, que triem l'educació que triem per als nostres fills, els records que s'acaben posant sobre la taula, anys més tard, no acostumen a divergir tant dels dels altres nens, (en el règim democràtic, evidentment) provinents d'escola pública o privada, religiosa o laica.

dilluns, 23 d’agost del 2010

El pa nostre de cada dia

Girona va tornant a la normalitat després de la vorágine estiuenca, el trànsit s'intensifica i no és fins que passem de 5 a 25 minuts en trobar un aparcament per deixar-hi el cotxe, que prenem consciència de la fi de les vacances. Els carrers que no coneixen el privilegi del turisme en massa ja mostren l'atrafagament d'un setembre inevitable, malgrat que el sector de la població que té un gos a la seva llar no ha faltat mai a la cita de la passejada ritual del capvespre, fos 15 d'agost o de setembre.
Com a fervent partidària de la companyia (canina i/o) felina, no puc evitar sentir orgull i satisfacció per aquelles persones que no s'han deixat endur per l'egoïsme i la irresponsabilitat, abandonant aquelles "cosetes peludes i gracioses" que eren per Nadal, i que acaben portant massa feina i mals de cap mesos després. Les reflexions entorn al "No l'abandonis, ell mai no ho faria" estan molt vistes, ho sé i demano disculpes, però és que una servidora encara es fa creus en veure la quantitat de protectores d'animals que es veuen obligades a sacrificar les bèsties i a tancar per manca de recursos. El més greu, penso jo, és que a penes hi ha repercussió social directa, i no ha sigut fins la meva entrada al món del facebook, que he pogut experimentar tot aquest assumpte, gràcies a una sèrie de persones que miren de fer campanya i d'informar al personal; a més de predicar amb l'exemple, penjant les fotos dels animals que, tan generosament, van decidir adoptar. Sóc conscient, també, que el món està ple de tragèdies i d'injustícies i que, per tant, el meu escrit pugui ser titllat de frívol, però és que per el moment encara no he coincidit amb ningú que al matí fes gal·la d'haver apadrinat un nen a la Índia, i que a la tarda hagi condemnat el se gos abandonant-lo al marge de l'autopista.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Carta

[A qui pugui interessar]


Estimat Ningú,


no és la primera vegada que m'he dirigit a tu quan tenia tantes coses a dir, he perdut el compte de quantes vegades he començat a escriure't unes ratlles, i de quantes altres he tancat l'ordinador, encara més avergonyida del que estava abans d'asseure'm davant la pantalla. Fa temps que desitjava escriure una carta, una d'aquelles cartes que no hauria d'acabar mai, que explicaria tot allò que no ha sigut verbalitzat a falta d'un receptor disposat a dissipar pors i eixugar moltes, moltíssimes llàgrimes...tantes, que no n'hi hauria prou amb una tarda, ni amb dues, ni amb tres...em farien falta estacions senceres per confiar que el reflex dels teus ulls em retornés la imatge d'un nosaltres, fruit de l'anhel o de la imaginació, què més dóna!
Quan manca tot això es consenteix l'abandó a la passió freda, eixuta, infèrtil...perquè no hi ha res pitjor que la forçosa abraçada en el silenci que substitueix una dolçor inexistent. Perquè, mentre ressegueixes, desmenjadament, les formes de la meva esquena i entre els teus braços em sento tan vulnerable i tan cansada, ploro com hauria plorat si hagués conegut cent amants i cent frustracions. Digues, com vols que no plori?
Perquè sento que jo ja no sóc jo, perquè al teu costat, sense estar amb tu, em sento vella massa jove; voldria dir-te adéu per alliberar-me d'un temps que ja no és meu, desitjant despertar anys més tard per esbrinar si el teu record encara em pesa o si, senzillament, has sigut una anècdota més dels meus 25 anys.
Per el moment, i tal i com et vaig dir un matí d'hivern...SEMPRE.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Fins a nou avís, aquest blog romandrà tancat per vacances...BON ESTIU!!!!

dijous, 22 de juliol del 2010

El Liceu per a principiants

Sempre queda bé poder comentar als nostres cercles de coneguts que, ni que sigui un cop a l'any, invertim una nit en cultura operística deixant-nos caure per una de les institucions musicals més emblemàtiques del nostre país. La temporada del Liceu encara aixeca passions entre els sectors de més de 55 anys, i ha procurat adaptar-se a totes les franges d'edat del públic, fent mans i mànigues per oferir programes amb un parell d'òperes contemporànies i, amb sort, una d'època barroca perquè plogui a gust de tothom, sense que això els faci oblidar dels autèntics protagonistes, in saecula saeculorum: Wagner i la florida òpera italiana del segle XIX. De gustos no hi ha res escrit, diuen. Per tant, independentment de les preferències del consumidor, m'he pres la llicència de deixar per escrit uns quants consells perquè la vetllada sigui exitosa, triem l'òpera que triem.
1- Si és la primera vegada que vas al Liceu, tingues en compte que hauràs d'estar assegut dues hores, com a mínim. Recorda: l'òpera no és el cine, i no és tan fàcil de pair.
2- Com a recomanació personal, de cares als debutants, jo m'inclinaria per una òpera de Mozart; els arguments acostumen a assimilar-se a una comèdia on la pilota es va fent més grossa, i moltes de les àries són força conegudes.
3- Si disposes de poc pressupost i no tens massa clar el que vols anar a veure, qualsevol localitat situada a partir del quart pis servirà.
4- No compris el llibret que t'oferiran a l'entrada. Si vols estar mínimament informat, sempre pots fer un cop d'ull a l'argument per internet.
5- Tres quarts abans de l'inici de l'òpera, el Foyeur ofereix una xerrada explicativa. Si abans no has mirat l'argument, assistir a aquesta conferència és més que convenient; tingues en compte que confondre la Tosca de Puccini amb la Norma de Bellini, és problemàtic.
6- Si fa quatre dies que t'has comprat un mòbil, deixa'l a casa perquè és complicat silenciar-lo a mig acte si no ho has fet abans. Si estàs familiaritzat amb el telèfon, deixa'l a casa també. Difícilment algú et trucarà per saber com has passat la nit i d'aquesta manera evitarem les interrupcions inoportunes.
7- Si arrossegues cert refredament perquè durant l'estiu has abusat dels aires condicionats, mira de prendre, prèviament, algun bàlsam hidratant per la gola i pel nas. Qualsevol soroll, més enllà dels que facin els cantants o l'orquestra, està de més.
8- Pel que fa a la vestimenta: el Liceu ha passat a ser una institució burgesa oberta a les masses, per tant, les gal·les estan una mica passades. Qualsevol cosa pot servir, sempre i quan et vegis arreglat/da; avui dia, els texans amb americana també valen.


Com a apunt final, només caldria desitjar una bona vetllada a tot aquell qui s'animi i dir que amb sort, l'escenografia no serà del tot esperpèntica si els cantants no es veuen obligats a pixar dalt l'escenari...no fos cas, tot forma part de l'espectacle!

dilluns, 19 de juliol del 2010

"Anar tirant" en els moments difícils

Queixar-se és lícit, tot i que al llarg dels meus 25 anys he fet poc ús del dret a manifestar-me fins que he trobat una escapatòria personal en els escrits que recentment he anat publicant i compartint amb els pocs lectors que pugui tenir. Malauradament, avui no escric per queixar-me.
Molts de nosaltres "anem fent", la majoria passarà sense pena ni glòria per aquesta vida, malgrat els intents i la voluntat que hi posem per deixar l'empremta que ens valgui ser recordats més endavant. La música en podria ser un exemple i, en una ciutat petita com és Girona, tots els afiliats al gremi ens coneixem i sabem els uns dels altres; un concert realitzat amb èxit és motiu d'alegria, i moltes de les etapes de la vida dels cantants són compartides amb la resta: des d'un matrimoni, al naixement d'un altre futur músic...qui sap!
Mentre els objectius "normals" que han sigut etiquetats com a tals per la societat, i per tots nosaltres, es vagin acomplint, la vida rutllarà amb "normalitat". Els problemes arriben quan l'excepció s'instal·la en la norma i en la llar d'un matrimoni amb el que hi ha molts anys de coincidència en el món musical; nosaltres anem fent, però en la vida que ens hem muntat no hi ha lloc per a un diagnòstic mèdic negatiu, ni estem avesats a cap veredicte clínic que alteri el nostre "anar fent". Una vegada més caldrà adaptar-se al que ens ha tocat viure i a les circumstàncies, i des d'aquí confio que la força del seu matrimoni els pugui unir més que mai sense defallir en cercar motius d'esperança i d'il·lusió. No sé si pregar per ells servirà de gaire perquè, personalment, a vegades estic temptada de deixar de rendir comptes amb el de dalt, però sí que els tinc present sovint i em recordo d'ells, igual que em recordo de la meva mare, i amb això ja n'hi ha prou.

dissabte, 17 de juliol del 2010

Batalles musicals

Les tardes de juliol no passen ni s'escolen, més aviat sembla que l'hora del cafè es perpetuï fins ben entrada la nit, moment en que es pot començar a respirar. Mentrestant, els dissabtes de sol que no es treballa o no hi ha casal pels adolescents, ajuden a teixir -encara més- les relacions fraternals de casa meva, les quals podrien assimilar-se a batalles campals quan es tracta de triar la música de fons, per a estar plegades dalt l'estudi de casa.
Des de fa uns dies, la sort s'ha posat de part meva gràcies a un afortunat comentari que vaig deixar caure, sobre els efectes terapèutics de la música clàssica en els animals. Si arribo a saber que aquesta era la premissa que m'havia d'assegurar la victòria, i estalviar-me unes quantes sessions de discoteca domèstica, amb la Kesha, la Miley Cyrus o la Selena Gomez, ho hauria deixat escrit en les condicions de rendiment, molt abans. És clar: ja no cal explicar que la Bruna és la nostra ombra més fidel i que li encanta romancejar a les butaques o passejar-se pel teclat dels ordinadors mentre nosaltres passem l'estona; i a la meva germana no se li va acudir res més que decantar-se pel cavall guanyador perquè la gateta estigués més reconfortada.
En tot cas, la meva consciència està tranquil·la; tothom, qui més qui menys, ha sentit quelcom referent als beneficis de la música clàssica en la psicologia humana i animal, per tant, no m'entretindré a comprovar la certesa de la teoria ni pensaré si ha sigut una victòria digna o injusta. Gaudiré, mentre bonament pugui, del fet de tenir una mica de pau a casa i de sentir música com Déu mana.

dijous, 15 de juliol del 2010

La vareta màgica

Aquest matí, mentre esmorzava, la meva germana m'ha proposat d'anar a veure al cinema la última pel·lícula de l'entranyable i poc ortodox ogre verd, ja de sobres conegut per tothom com a "Shrek", i he acceptat encantada; no només la perspectiva de passar un parell d'hores a 20 graus és temptadora, sinó que aquest personatge sempre ha sabut arrencar-me obertes riallades que acaben transformant-se en llàgrimes d'hilaritat. La història de Shrek ha anat desenvolupant-se de tal manera que ha fet falta afegir personatges que també brillen per la particularitat de trencar tòpics en tot moment: una princesa que, a simple vista, no té res a veure amb la dolça Aurora de "La Bella Dorment", amaga la seva autèntica essència fins que aquell primer petó, que qualsevol noia espera amb candeletes, la fa ressorgir de la seva disfressa i es mostra tal i com és: una rèplica femenina que s'assimila al protagonista, segurament per evitar que certes diferències anatòmiques siguin una molèstia pel desenllaç del conte.
Sí, els temps han canviat. Sí, les dones ja no ens podem permetre el luxe de creure'ns princeses i encara menys d'esperar el príncep blau. Sí, les dones hem hagut d'entrar al mercat laboral i col·laborar amb equitat en l'economia familiar, hi hagi criatures pel mig, o no, perquè les exigències de l'anhelat nivell de vida de la classe mitjana no perdonen a ningú, i les nostres aspiracions cada vegada són superiors. El temps actual que ens ha tocat viure, però, dificulta el somni de del diner fàcil i la llei del mínim esforç...segurament aquesta havia sigut la filosofia de vida de certs intermediaris que veien omplertes les seves butxaques a costa d'ingents comissions en pagament per no haver fet res. Però deixant de banda les meves queixes pel fet de viure un moment difícil i tornant als dibuixos animats, voldria dir que encara crec en les varetes màgiques, que Merlí ha passat a ser l'home de la meva vida, que el Doraemon hauria de ser el meu gat de companyia i que tant de bo tingués un fill com Harry Potter!!!

dilluns, 12 de juliol del 2010

Un primer pas, la coral Saba Nova

Hi ha persones, però sobretot fets puntuals, que no són importants en sí mateixos fins que es reflexiona i es fa una lectura en diagonal de tot allò que ha anat marcant la direcció dels nostres passos i de les accions que duem a terme. Segurament tampoc hauria tingut importància que els meus pares, amb l'autoritat que els emparava mentre jo era una adolescent apocada i obedient, m'haguessin apuntat a la coral Saba Nova si no fos perquè em vaig sentir a gust des del primer dia amb el repertori que es cantava; m'explico: acostumada a les tedioses classes de llenguatge musical que s'impartien a l'escola, caracteritzades per un trist grup de flautes mirant de tocar la peça de Titanic sense ofendre l'oïda menys versada en aquest àmbit, o frustrada per les poques hores que es dedicava a l'Escola de Música al cant coral, aterrar en un grup que es cantava de tot i bé, va ser una descompressió d'oxigen i una alliberació personal.
De la mateixa manera que he tret importància al fet d'accedir a la Saba Nova, si no fos per la pròpia realització, mentiria si digués que el fet de passar-me tots els matins dels dissabtes de l'any, durant 8 primaveres consecutives, em feia feliç. Ho feia de grat, sí, però pocs altres al·licients em motivaven per seguir-hi cantant, si no fos perquè el meu primer contacte amb la música antiga es va deure a la varietat de repertori que la directora, Roser Busquets, procurava que es fes efectiva. Quan es tenen 13 anys, s'és debutant en un grup on les coneixences estan dades i beneïdes i les decisions estan preses, però discutides públicament per evitar susceptibilitats de cares a la galeria, no sempre compensa cantar nadales com Déu mana o fer un concert acompanyat amb orquestra. És per aquest motiu, i per fer justícia a la realitat, que voldria deixar constància dels meus primers passos...possiblement no recordi la meva etapa de cantaire amb faldilla de quadres escocesos amb gaire entusiasme, però sí guardo a la memòria la sensació d'aquells pocs segons en que el cor deixa de bategar quan un "Benedicam Domino", de H. Schütz és cantat per a 8 veus. Quan s'atura el món d'aquesta manera, i la pell es posa de gallina, ja és tard per tirar-se enrere.

divendres, 9 de juliol del 2010

La Capella de Música de la Catedral de Girona

Cada ciutat, cada poble, inclús alguns dels nostres barris gironins, compten amb agrupacions coralístiques i musicals que fonamenten l'esperit col·lectiu dels integrants i ajuden a lligar el temps lliure personal amb la cultura; de fet, alguns d'aquests grups poden presumir de gran continuïtat en el temps i de recolzament econòmic per part d'institucions públiques i/o privades.
Aquest seria el cas de la Capella de Música de la catedral de Girona: sense cap mena de dubte, l'agrupació musical amb més història de la nostra ciutat i una de les més antigues del país. Els seus orígens consten documentats a partir de 1474, gràcies a la iniciativa del bisbe Joan Margarit, fins l'any 1621, quan el bisbe Pere de Montcada impulsa l'estructura definitiva -amb gran semblança a la configuració de veus actual-, que no quedarà afectada fins 400 anys més tard, a més del suport del capítol i de les donacions particulars. Durant la consolidació de la capella musical, entraren a formar-ne part personalitats reconegudes del món musical de casa nostra com, per exemple, Francesc Soler, Josep Gaz i Emmanuel Gònima, per a l'exercici del càrrec d'organistes titulars i de mestres de capella.
Malgrat la continuïtat històrica de la capella de música gironina, els inicis del segle XX marcaren un abans i un després en la concepció litúrgica de la institució, ja que es va passar a vincular-la al cor dels nois del Seminari de Girona degut a les mancances econòmiques; els convulsos esdeveniments històrics de les primeres dècades del segle passat són sobradament coneguts i el Seminari també entrà en seriosa crisi econòmica, fins al punt que l'activitat de la música coral a la nostra catedral va cessar, exceptuant la música d'orgue; aquesta va conèixer el privilegi d'acollir músics de la talla de Francesc Civil. A partir de 1996, l'organista Mn. Frederic Pujol, amb el recolzament del capítol de canonges, decidí restaurar la capella sota la configuració inicial, amb 6 membres i, posteriorment, 8 membres per a poder doblar les cordes de les veus humanes, i fins a l'actualitat així s'està mantinguent. A hores d'ara, la Capella ha sigut posada al servei de la litúrgia catedralícia com a acompanyament per a les celebracions destacades, a més de certa activitat concertística complementària; la majoria del repertori es centra en la música dels segles XVI fins al XIX, especialitzant-se, així, en música de períodes més reculats, siguent potser el grup coralístic que ha sabut mantenir un fil conductor més llarg en el temps, tant pel que fa al repertori com en els objectius, a diferència d'altres grups de nou sorgiment a Girona.

dimarts, 29 de juny del 2010

No pagaré

Després del desencís i la frustració que comportà la guerra de Cuba, l'any 1898, part del comerç i la indústria tèxtil catalana es van veure ressentits, malgrat que encara no podem parlar de repercussions catastròfiques com les que seguiren al crack del 29. Si que m'atreveixo a ensumar certa alarma dins les corporacions barcelonines, les quals s'afanyaren a demanar una regionalització general de l'Administració de l'Estat i un concert econòmic similar al que gaudien les províncies basques.
Exposant la situació política de finals del segle XIX, la reina regent havia cridat a formar govern al conservador Francisco Silvela, mostrant certa voluntat de renovació política; aviat, però, es parlà d'apujada d'impostos i de reforma fiscal per part del General Polavieja i del ministre Villaverde, per afrontar els deutes de guerra. En resposta a això, els comerciants de Barcelona es negaren a pagar la contribució trimestral en la protesta coneguda com El Tancament de Caixes: el govern central reacciona amb dura repressió i embarga als morosos, el Doctor Bartomeu Robert dimití del càrrec d'alcalde de Barcelona com a protesta, fins que es sumà una vaga general de comerciants, donant com a resultat la retirada de les garanties constitucionals a la ciutat i declarant-ne l'estat de guerra.
L'emergència del catalanisme va sumant punts en l'escala de valors de les elits econòmiques de casa nostra i es presenta com una nova opció per fer un altre tipus de política, al marge dels vells partits dinàstics de la Restauració.
Si tot plegat ho traslladéssim a l'apujada de l'IVA i als temps actuals, no puc evitar pensar que la Història és cíclica, que els d'abans els "tenien molt ben posats" i que nosaltres no n'aprenem.

dilluns, 28 de juny del 2010

Va de gats!


" Los hombres tienen dos medios para refugiarse de las miserias de la vida: la música y los gatos " (Albert Schweitzer)
Sí, avui començo la setmana amb una cita del metge, teòleg, músic i Premi Nobel de la Pau (1952), A. Schweitzer, que retrata les meves dues passions confessables, almenys fins a aquest matí; una omple de sentit l'espiritualitat i l'intel·lecte, i l'altra fa més passable la rutina i el pa nostre de cada dia. Segurament, un dia qualsevol, del mes de febrer de 2005, no hauria quedat gravat en la meva memòria si en arribar a casa no m'hagués vingut a rebre un animaló pelut i negre, que amagat tímidament entre la consola de rebedor, entrava i sortia del meu camp de visió convidant-me a que li allargués una mà acariciadora o, tocant més de peus a terra, un trosset de pernil dolç. Cal dir, prèviament, que durant els primers vint anys de la meva existència m'havia vist obligada a escoltar les diatribes de la meva mare respecte els mals de cap que suposen els gats en una llar, -fent cas omís a les opinions contràries de la meva germana i d'una servidora- per tant, la meva sorpresa va anar en augment a mesura que jo prenia consciència que la família havia crescut en qüestió d'una tarda i d'una visita a una protectora d'animals dels voltants de Girona.
Ara mateix podria perdre'm en llargues descripcions aduladores sobre els nostres benvolguts felins o fer ús de les llegendes injustes que se'ls ha adjudicat al llarg de la història, però no ho faré. Amb aquestes línies voldria dedicar el meu pensament a la Bruna, perquè quan compto les hores que s'ha passat damunt la tauleta d'estudi, al costat dels meus apunts, podria afirmar que aquella gata és tan historiadora com ho sóc jo; de la mateixa manera que hem passat llargues tardes de diumenge en frenètic zapping al sofà, o imprimint els treballs de la facultat, mentre ella s'entossudia a caçar els folis que anaven sortint, comportant-me haver d'entregar treballs amb petjades sospitoses i incomprensibles pels professors. Perquè, si fem l'esforç de ser honestos amb nosaltres mateixos, tots som una mica simples quan es tracta dels nostres animals de companyia...sí o sí??