dilluns, 31 d’octubre del 2011

Nannerl, la germana de Mozart

No sóc crítica de cinema ni tampoc una experta en matèria del setè art; això no vol dir que no m'agradi el bon cinema d'autor o aquell que vol portar a la gran pantalla -ni que sigui per un públic minoritari- la història de personatges complexos que el filtre de la Història no ha tractat massa bé. Precisament pensant en els personatges que descansen en l'oblit, la setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula "Nannerl, la germana de Mozart".
Viure i pertànyer a una família de músics no deuria ser gens fàcil, però encara ho deuria ser menys si es naixia dona a finals del segle XVIII, època en que les convencions socials encara restaven encorsetades en les pautes que marcava l'Antic Règim. Maria Ana Mozart -Nannerl, pels pròxims- vivia a l'ombra de les esperances que el pare i cap de família, Leopold Mozart, havia dipositat envers el fill petit. Nannerl era una intèrpret excel·lent a més de bona compositora i en cap cas es podria posar en dubte el seu talent si se l'hagués jutjada amb els ulls d'avui, però el segle XVIII encara no havia obert les portes a les extravagàncies decimonòniques que certes dones, amb mitjans econòmics, van poder-se'n beneficiar.
Deixant de banda el seguiment argumental i la dubtosa història d'amor entre Nannerl i el Delfí de França, val a dir que la pel·lícula fa una excel·lent adaptació pel que fa el vestuari, els espais arquitectònics i, evidentment, part de la música recuperada dels arxius familiars. Malgrat haver vist la pel·ícula en una trista intimitat de sis persones a la sala, la pel·lícula és un d'aquells exemples clau de qualitat no apte per a les masses, cosa que em sembla lamentable i rebutjable. Des d'aquí animo als pocs lectors que pugui tenir a que vagin a veure-la perquè no en sortiran gens decebuts... sempre i quan encara estigui en cartellera, perquè vist el tipus de cartellera que triomfa, no m'estrayaria gens.

Des de Girona us desitjo unes bones Fires i un bon dia de Tots Sants!

Lola

La gateta Lola és resident del Maresme i fou trobada en un hivernacle per una parella que ja tenia un gos de raça gran. Tot i els intents que la Lola convisqués amb el gos, la situació va ser força complexa i al final van decidir donar-la al meu amic Daniel Ferrer Esteban, que és qui em passa la fotografia que us adjunto a continuació.


En Daniel m'explica que el dia que la Lola va arribar a casa estava una mica espantada i la va tancar en una habitació perquè s'anés avesant al nou espai que li tocaria viure i es calmés, cosa que és una pràctica molt recomanable si us arriba un gatet a casa i es posa nerviós o s'angoixa. En Daniel també explica que actualment aquella habitació resta tancada i que la Lola a vegades demana d'entrar-hi posant-se davant la porta, segurament recordant el dia que va arribar a la nova llar.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

D'allò que jo no en tinc la culpa

No em sento culpable perquè no he fet res dolent.
No em sento culpable d'haver demanat ni d'atrevir-me a desitjar.
No em sento cupable de tenir els amics que tinc ni de creure en els valors que crec.
No sóc culpable del temps que m'ha tocat viure.
No sóc culpable d'haver estimat.
No sóc culpable de sentir.
No seré culpable de seguir visquent feliç, algun dia, més endavant.


divendres, 28 d’octubre del 2011

Mursik

Hola amics, tot esperant que aquesta pluja no ens aigualeixi el cap de setmana d'inauguració de les Fires de Girona, us animo el divendres amb una fotografia del gatet Mursik, de tres anys. Els seus amos són en Joaquim i la Vera; m'expliquen que el van adoptar quan tenia pocs mesos i era el més bonic dels seus quatre germans, cosa que no és d'estranyar si veiem la seva fotografia.
En Mursik és un gat d'ascendència siamesa, entremaliat i mogut, ja de ben petit feia corredisses per casa, esgarrapava algunes cortines i va aprendre a obrir les portes de casa amb les potes del davant, per tant a en Joaquim i la Vera se'ls va acabar molt ràpid la pau.
Malgrat els inconvenients que pot comportar compartir la llar amb un petit felí, val la pena en molts d'altres aspectes, sobretot quan es fan grans i comencen a posar-hi una mica de seny. Tal i com diuen els amos de'n Mursik: "se'l troba a faltar quan s'amaga i no ens rep quan arribem a casa", i això és ben cert.
BONES FIRES, AMICS!

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Turc

Benvolguts i benvolgudes, tinc el plaer de presentar-vos en Turc, un gatet que va ser trobat dins d'una caixa, amb els seus germans, en un contenidor de Sant Celoni. Sí, encara existeixen males ànimes que cometen aquest tipus d'actes tan cruels que atenten contra allò que ens fa diferent dels animals: protegir als més dèbils.
Judicis de moral a part, els miols dels gatets foren sentits per una veïna de Sant Celoni que va trucar a la policia perquè els salvés, i la mare del meu amic Gerard, que treballa al cos de la policia, se'n va quedar un, igual que van fer alguns dels altres membres del cos.
Quan en Turc va ser acollit a la nova llar estava molt prim i molt feble, amb prou feines menjava, però amb atenció, amor i dedicació en Turc va créixer feliç i sa. Per prova, aquí us adjunto una simpàtica fotografia on el protagonista ens vigila intel·ligentment.

Fins aviat! Divendres vinent toca una altra sorpresa felina.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

El pou dels desitjos

En el pou dels desitjos s'hi llencen les esperances secretes i només en resta una pregària efímera que amb prou feines es pronuncia en veu alta, en un acte d'introspecció; i la pregària és allò que anhelem amb el fervor dels qui encara esperem que un bon dia les coses poden canviar. Però és ben sabut que  els desitjos també porten implícits una dosi de resignació realista i d'immutabilitat. Un desig no deixa de ser tot allò que no ens ha sigut concedit i que, molt probablement, tampoc mai es concedirà.

Quan era petita resava abans d'anar a dormir, en els anys d'adolescència creia en el destí, i ara que ja no reso ni crec en les forces superiors de l'univers m'esborrona que m'hagi de guanyar i merèixer el poc que tinc. Quan els desitjos personals depenen del treball i de l'esforç personal és grat saber-se recompensada i, si en el cas contrari, no arriba allò que s' esperava sempre em queda el consol de treballar més i millor. 

Hi ha altres desitjos, però, que resten en un fons indefinit, negre i inexpugnable. Hi ha desitjos que moren al cor i que es van apagant a mesura que el dolor es fa més i més intens perdent, d'aquesta manera, la capacitat d'estimar. Si en un últim intent desesperat demanés al pou dels desitjos deixar d'estimar, probablement la meva vida, i la dels qui m'envolten, seria més tranquil·la però llavors jo ja no seria jo.

Anubis i Mushi

Després d'un cap de setmana crític, aquí us deixo les gatetes de la meva amiga Sandra Gabarrós: es diuen Anubis (la grisa) i Mushi (la rosseta). La primera va ser un regal d'un antic company de la meva amiga pel seu aniversari, i la segona va ser el fruit d'una adopció, ja que els seus propietaris no la podien cuidar perquè eren una mica vellets.
L'Anubis i la Mushi són les gatetes que viuen amb la Sandra i el seu company, i cada vespre, quan tots estan recollits en el caliu de la llar, els demanen una barreta de peix que les torna boges i molts "mimus", que són tan propis dels gats que se saben estimats.

Espero que us agradin!

divendres, 21 d’octubre del 2011

Martí

Per tancar amb els dies laborals, i tot desitjant-vos un bon cap de setmana, us presento el gat Martí i, com podeu veure, encara és molt petit. Fa dues o tres setmanes que va anar a viure a casa dels veïns de l'Albert, coincidint amb l'estat de bona esperança de la nova mestressa del gatet, qui espera bessonada en breu; per tant, en Martí estarà ben entretingut durant uns anys, amb un parell de nenes que li estirin la cua i els bigotis.
Malauradament, abans que en Martí anés a viure a la seva llar actual, havia tingut mal en una poteta, com si li haguessin aixafat i es va haver d' estar uns dies a la clínica fins fa ben poc. Encara s'està recuperant i segueix amb les cures, però ben aviat ja estarà sa del tot i a punt per donar guerra a les tant esperades Júlia i Marina.

En la fotografia, veiem en Martí practicant un abordatge al cistell amb castanyes que l'Albert havia recollit.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Fifi Brin de Soleil

Molt contenta i satisfeta per les fotografies i les històries que estic rebent de tots vosaltres, -moltíssimes gràcies!- avui us deixo amb la Fifi Brin de Soleil, una gateta que durant un temps va haver de conviure en una llar on hi havia un altre gat que l'atacava i li feia la vida impossible. Això va fer que la Fifi es veiés obligada a buscar auxili a l'exterior (mai millor dit perquè aquell vespre era una tarda d'hivern suís amb uns quants pams de neu que cobrien el terra) fins a trobar-se amb la meva amiga Shanti, qui la va acollir i adoptar a casa seva.
Degut a una sèrie d'imperatius familiars, la família de la Shanti va canviar de residència i es va traslladar al camp, on ara viuen tots la mar de satisfets, i on la Fifi campa lliurement, sabent-se segura i mestressa de casa seva. Evidentment, la Fifi no ha permès que cap altre gat s'instal·li amb la Shanti perquè, com a la majoria dels gats, li agrada sentir-se la reina mimada i el centre d'atenció.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Els gats de les meves amistats

Benvolguts amics i possibles lectors,

he decidit anar penjant les fotografies que em feu arribar dels vostres gats. D'aquesta manera enriquirem el blog i podrem compartir les imatges i les fotografies que acompanyen cada història que hi hagi al darrera dels nostres amics felins.


Aquesta setmana ens estrenem amb el Marcelino, un gat europeu comú que vaig conèixer quan només tenia poques setmanes, degut a la meva amistat amb el seu amo. Aquí us adjunto alguna fotografia i quatre ratlles per fer-vos-en cinc cèntims: el Marcelino és un gat mascle de 4 anys que va néixer a Cervera, en una casa de camp, i que va ser adoptat, juntament amb el seu germà Mindundi, per un grup d'estudiants que residia a Girona. Posteriorment, quan es va acabar el curs escolar, el Marcelino se'n va anar a viure a Blanes, amb el seu amo Ramon, on conviu amb d'altres gats que li fan companyia. Es creu que la gateta Minigra, una de les seves companyes de residència, és la seva enemiga irreconciliable perquè sempre que poden s'esbatussen, però hi ha qui creu que estan enamorats secretament.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Leveroni a Soldevila

                                                                   Madrid, 9 de novembre de 1933.

Senyor Ferran Soldevila
Barcelona
Benvolgut senyor Soldevila,

Tinc ja la seva carta. [...] Madrid en si també és força agradable ; la gent, però, ja és una altra cosa: ni la joventut -que hauria d'ésser, veritat?, la decidida partidària de les idees noves- no vol saber res amb la nostra autonomia, ni per tant amb la nostra personalitat. I si això passa entre la generació universitària, figuri's com deu ésser l'altra gent. Encara es llegeix massa l'ABC. Jo crec que és una cosa biològica, no hi poden fer més, això em penso que vol dir que no podrem entendre'ns mai. Suposo, per tant, que tornaré nacionalista enragée i no n'hi ha per menys, em sembla. [...]

Fins aviat. Ben cordialment el saluda

                                                                 Rosa Leveroni.


Testimoni epistolar que forma part de: Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, Cartes d'amor i d'exili, a cura d'Abraham Mohino Balet i d'Enric Pujol Casademont, Viena edicions, 2009.

He transcrit aquest fragment d'una carta de 1933 degut a l'actualitat que es desprén de les reflexions de Leveroni quan fa referència als veïns de l'estat espanyol i amb quins ulls es miren les autonomies o al poble català. És ben bé que, independentment dels avenços de gestió política i econòmica, hi ha coses que no canvien, abans que la Guerra Civil espanyola hagués fet acte de presència.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Els gats dels impressionistes

Fa mesos que faig recerca d'escriptors i pintors que han fet palesa la seva estima i passió pels petits felins que ja formen part de mi mateixa, i és per aquest motiu que he anat penjant algunes imatges de gats, en els anteriors posts, i que avui coneixem per d'altres obres de la història de l'art.

En destaco el gat de Gustave Courbet, un Angora blanc que fou immortalitzat l'any 1855 i que, malauradament, no en tinc cap còpia de la pintura final.

Però els gats sempre han estat molt presents entre els artistes impressionistes, especialment en Édouard Manet; aquí us deixo l'obra anomenada "Le chat et les fleurs", amb evidents reminiscències japoneses, les quals van fer dels gats entre els pintors francesos un model de predilecció.

També adjunto unes línies de Rainer Maria Rilke, que diuen:
"Les chats sont des chats, tout court, et leur monde est le monde des chats d'un bout à l'autre. Ils nous regardent direz-vous? mais a-t-on jamais su si vraiment ils daignent loger un instant, au fond de leur rétine, notre futile image?"

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Inventari d'alguns records compartits

L'espelma blanca, la plata de fusta amb pomes vermelles i l'altra espelma aromàtica de canyella reposen sota els quadres fets amb els trossets d'algun record compartit, perquè tu m'hi has fet un lloc. No vull sortir-ne.

Et prenc el gat dibuixat en un tovalló de paper i una postal de Steinlen; això és el que abasta la meva presència en els plafons de la paret blanca. No necessito més.

La planta de lliris roses que viu a recer del món exterior és color i llum dins l'espai gris de l'estança. A més, també hi ha l'espelma blanca, la plata de fusta amb pomes vermelles i l'altra espelma aromàtica de canyella que reposen sota el quadres fets amb els trossets d'algun record compartit, perquè tu m'hi has fet un lloc, perquè no vull sortir-ne, perquè no necessito més i perquè jo, sense tu, també visc a recer del món exterior.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

La gata que dormia a l'ombra de L'Armentera

La gata dormia arraulida sobre si mateixa, en forma d'ensaïmada, i feia olor de pomes. Aquesta podria semblar una descripció estranya, sobretot si no puntualitzo que la vaig veure mentre reposava a dalt d'una cadira de vímet, en un garatge particular que pertanyia a un matrimoni de pagesos, ja grans, i que feia la funció de receptor de clientel·la que volia comprar pomes a l'engros, en terra de pomes com n'és L'Armentera.
Mentre el meu acompanyant negociava la quantitat de pomes que volia endur-se'n, "no pateixi, ja se'n pot quedar una caixa sencera, es guardaran tot l'hivern i no es faran malbé si no posa la calefacció", jo amaganyava la gata tranquil·la que es deixava fer i es mostrava la mar de disposada a rebre les atencions d'una desconeguda gironina. "Són de Barcelona, vostès?". No, evidentment que no.
L'home m'explica, potser exagerant una mica, que la gata té cap a vint anys i que cada any, sense excepció, els havia omplert la casa de gatets fins que la pobra bèstia va decidir que ja era gran per a córrer darrera de quatre o cinc marruixos que l'esgotarien al cap de poc de néixer. Des de llavors feia companyia al matrimoni de les pomes i esguardava els pobres mortals de ciutat que anaven i venien, carregats de caixes i més caixes de pomes golden i fuji.
Al final vaig sortir plena de pèls de gat i amb cinc quilos de pomes fuji, les quals no són bones per fer al forn, ni per fer-ne compota i encara menys per menjar-les després d'un àpat; pel meu gust són massa dures, àcides i farinoses. Tal quantitat de fruita va quedar repartida entre la nevera i la plata de fusta que ara està al menjador i que quan li toca el sol de migdia, tota l'estança fa olor de pomes fuji. Això fa que trobi a faltar la gata de L'Armentera, tota una veterana lluitadora que, retirada de la vida mundana, dorm a l'ombra dels arbres fruiters i que també fa olor de pomes.