dijous, 28 de juliol del 2011

La nit de noces

- Por lo que respecta a la noche de bodas, no pongas el listón demasiado alto. Es un día de gran tensión y estarás repleto de champán barato y comida; por tanto, dale un gran beso, dile que la quieres e intenta quedarte dormido con el culo apuntando hacia una ventana abierta.

- Señor, ¡tenéis el corazón de un poeta!

- Sólo soy la voz de una experiencia apestosa.

Two and a half man.

dimecres, 27 de juliol del 2011

La cita

No era una trobada prevista ni concertada sinó casual. Es van veure i s'agradaren, començant una relació d'aquelles que s'inicien des que el món és món: per l'atracció i la tensió sexual. 

En el món dels felins no hi ha romanticisme que valgui, tampoc hi ha lloc al drama ni als records del passat que puguin ésser considerats obsessius; no existeix la tristesa, ni la sensació de buidor ni la necessitat de saber que l'altre et vulgui per sempre. No cal demanar res perquè tampoc hi ha res a oferir, i aquesta també ha sigut la clau de volta des que la perpetuació de l'espècie es va justificar amb el que avui es coneix com a amor.

(Le rendez-vous des chats, Édouard Manet).

dissabte, 23 de juliol del 2011

La tornada

Amb les piles carregades després d'un viatge llarg, bonic i reconfortant, arriba l'hora de fer les maletes i tornar cap a casa; sí, és allò que passa quan es marxa de vacances: que tot té un final i que res dura per sempre. El despertador torna a prendre el protagonisme i les regnes de la nostra vida quotidiana, a més de mantenir-hi una relació de dependència-odi-necessitat que amb el temps aprenem a encaixar amb resignació.
Suposo que tots tenim els nostres drames personals pel que fa a l'acte d'obrir la porta de casa i trobar el que trobem després d'haver desconnectat de la realitat palpable: per exemple, és freqüent la sorpresa de la taula del menjador, com a conseqüència d'haver oblidat que els peixos són bestioles que cal alimentar cada dia i, que en cas contrari, es moren de gana o -en el pitjor dels casos- s'acaben devorant els uns als altres. També hi ha el despistat/da que no va rentar els plats abans de marxar i acaba descobrint una fauna que ha evolucionat de manera independent enmig de les olles i els gots de la cuina, per no parlar del qui oblida completament que comparteix el seu pis amb una serp i que l'amic solidari que s'havia ofert a posar-li menjar de tant en tant, s'ha oblidat de tancar el terrari i la tornada a casa es converteix en una cursa contra rellotge per a la recerca i captura de l'animaló que campa amb total impunitat en alguna canyeria de l'edifici... la gràcia és endevinar quina, abans que el crit d'una veïna esgarrifada en delati la seva posició.
En el meu cas, la tornada ha sigut trista però alliberadora, parlant en el sentit més escatològic i anatòmic que es pugui entendre aquesta història. Sí, malauradament sóc d'aquelles persones que no poden trencar amb els costums que estableix el meu trànsit intestinal, la qual cosa va de perles per als horaris de cada dia, però que només porta malestar general quan surto de casa, sentint-me cada cop més i més inflada i pesada.
No puc dir que me n'alegri d'haver de tornar a casa per passar-me no sé quantes hores davant de l'ordinador -tot i que encara puc donar gràcies pel fet de no estar enviant currículums- però necessitava renovar els vots de fidelitat pel que fa al meu lavabo i la tassa del vàter. Per molt que diguin que no cal passar una hora abraçat a la tassa diguent que l'estimes un cop acabada la feina, jo no podria viure sense ella i, m'agradi o no, la nostra relació es basa amb una fidelitat recíproca que, malgrat els meus intents de provar relacions més obertes, sempre he hagut de tornar a casa amb la cua entre cames i amb alguna cosa més que prefereixo no citar.

divendres, 8 de juliol del 2011

Vacances

Fins fa poques hores era davant una feina que semblava que no s'havia d'acabar mai, però a tot li arriba un final; i no podria estar més satisfeta d'haver-la liquidat en les franjes cronològiques que entraven dins els meus objectius.
Aquest cap de setmana penso relaxar-me i donar unes hores lliures al meu cervell... estic temptada de provar de veure el meravellós programa de "Sálvame" per acabar de destruir qualsevol rastre d'activitat neuronal que el meu cervell pugui deixar entreveure. (Sí, volia llegir l'Ulises de'n J. Joyce i alguns dels volums de l'obra completa de Josep Pla, entre d'altres escrits de la literatura catalana -no voldria que ningú es sentís al·ludit en res quan només es tracta d'una simple coincidència pel gust literari- i totes aquestes llistes de llibres que es van acumulant en el raconet de les lectures pendents i que mai es porten a terme. Sí i, evidentment, com no, també es tracta d'engruixir el nostre ego de consumidors de cultura, perquè diuen que no queda massa bé això de no fer res quan es tenen vacances; però és que és tan fàcil deixar-se manipular per la porqueria televisiva! Gairebé em sento culpable!)

No m'ho puc creure: el temps lliure ha passat de ser un anhel a convertir-se en un desert boirós del que no en queda ni un trist miratge...vaja, resumint: que no sé què fer ara que tinc temps lliure! 
Suposo que amb l'excusa d'haver acabat la feina més urgent, ara m'hauria de plantejar posar ordre a l'habitació, però això és quelcom que no tinc cap ganes de fer, i menys si no em paguen. Diuen que el desordre espaial també és sinònim de desordre mental, i segurament ja és així, però és que en aquests moments no tinc cap ganes d'aclarir-me les idees, sobretot ara que puc estirar-me al sofà sense que pesi el sentit de la responsabilitat... en tot cas demà serà una altra història i ja hi pensaré quan torni de vacances.

FINS AVIAT!!! :)

dilluns, 4 de juliol del 2011

Surge, amica mea...

"Surge, amica mea,
speciosa mea, et veni,
columba mea inforaminibus petrae,
in caverna maceriae".

Aixeca't, cuita, la meva amiga, coloma meva, hermosa meva i vine. (Càntic dels Càntics)

Una persona em va dir una vegada que per arribar a la felicitat només existien dues vies: la filosofia o la religió. Arribats al punt on estic ara, la filosofia m'ha servit de poc. En tot cas, preferiria deixar-ho en mans d'algun Déu -el que sigui- malgrat que pugui assimilar-se a quelcom ingenu, i esperar...

http://youtu.be/5InnXDXmWGg

dissabte, 2 de juliol del 2011

Venjança

Diuen els tòpics populars que perquè el plaer sigui indescriptible la venjança s'ha de servir freda, i suposo que aquestes contalles no van errades. El problema és que jo no em considero venjativa.
Tinc mal caràcter, un geni accentuat i explosiu, i em considero la reina de la susceptibilitat, entre molts altres defectes que no tinc ganes d'exposar públicament. En el fons, aquests petits detalls del nostre caràcter que no es poden considerar virtuts, els mostrem sense pudor perquè no n'estem tan avergonyits com per mirar de dissimular-los. Són màrqueting, pur i dur. Un ganxo que pica l'ullet al nostre receptor, una forma com una altra de preparar el terreny a les possibles crítiques que ens puguin caure al damunt. Al cap i a la fi, el meu mal caràcter és una càrrega, però també ha servit per evitar que més d'un se'm pugi a l'esquena i per ensenyar les dents quan la situació s'ha posat lletja de veritat.

Però no sóc venjativa. No en sóc perquè no en sé. Ara mateix només se m'acut deleitar-me en la idea de substituir algú (del sexe masculí, és clar) que no brilla per la seva sensibilitat emocional envers mi, per un Pastor Alemany de 40 kg. que, amb molt de gust, li cediria la seva banda del llit i la butaqueta de lectura.

Total, una imatge val més que mil paraules -encara que les imatges es mostrin en la llunyania-. Per si les mosques, avui no passejaré pel centre de Girona ni pararé a l'aparador de la botiga Fauna Eiximenis, no sigui que augmenti la família per venjança...

"Inflaconys"

Ahir feia un descobriment curiós mentre treballava, i no és que perdi el temps mirant fotografies per internet (que també), sinó que ho vaig trobar escrit en un diccionari.

Aquest és un peix del nostre litoral català, tot i que també el trobem a les costes del Mediterrani. Us presento "l'Inflaconys", sí sí, tal i com sona, "Inflaconys". És un peix de l'espècie Serranus hepatus, gros com la mà i localitzat, sobretot, a Sant Feliu de Guíxols.

Potser deu ser igual de bo com els altres peixos de roca...

divendres, 1 de juliol del 2011

El llibre de l'estiu

De lectura ràpida i fàcil pels historiadors, amena i entenedora pels qui no siguin del gremi; recomano aferrissadament la lectura del llibre "La caída del imperio romano" de Peter Heather (Crítica). Segurament, si hagués tingut més facilitat per lluir-me en els resultats dels exàmens de llatí, m'hauria especialitzat en Història antiga, concretament en l'època de transició de l'edat antiga a l'edat mitjana. Suposo que sempre m'ha agradat el fet que la gent de finals de l'imperi romà se n'anaven a dormir i a l'endemà es despertaven essent homes de l'edat mitjana, malgrat que aquesta idea sigui un error greu i una heretgia dins l'anàlisi històric.

Bromes a part, pels qui tinguin ganes de conèixer una mica més les causes que portaren a canvis tan accentuats al llarg de l'Europa occidental i oriental, el llibre és de lectura obligatòria, tot i les seves 722 pàgines que es llegeixen com una novel·la.

Bon estiu i bona lectura!