Amb les piles carregades després d'un viatge llarg, bonic i reconfortant, arriba l'hora de fer les maletes i tornar cap a casa; sí, és allò que passa quan es marxa de vacances: que tot té un final i que res dura per sempre. El despertador torna a prendre el protagonisme i les regnes de la nostra vida quotidiana, a més de mantenir-hi una relació de dependència-odi-necessitat que amb el temps aprenem a encaixar amb resignació.
Suposo que tots tenim els nostres drames personals pel que fa a l'acte d'obrir la porta de casa i trobar el que trobem després d'haver desconnectat de la realitat palpable: per exemple, és freqüent la sorpresa de la taula del menjador, com a conseqüència d'haver oblidat que els peixos són bestioles que cal alimentar cada dia i, que en cas contrari, es moren de gana o -en el pitjor dels casos- s'acaben devorant els uns als altres. També hi ha el despistat/da que no va rentar els plats abans de marxar i acaba descobrint una fauna que ha evolucionat de manera independent enmig de les olles i els gots de la cuina, per no parlar del qui oblida completament que comparteix el seu pis amb una serp i que l'amic solidari que s'havia ofert a posar-li menjar de tant en tant, s'ha oblidat de tancar el terrari i la tornada a casa es converteix en una cursa contra rellotge per a la recerca i captura de l'animaló que campa amb total impunitat en alguna canyeria de l'edifici... la gràcia és endevinar quina, abans que el crit d'una veïna esgarrifada en delati la seva posició.
En el meu cas, la tornada ha sigut trista però alliberadora, parlant en el sentit més escatològic i anatòmic que es pugui entendre aquesta història. Sí, malauradament sóc d'aquelles persones que no poden trencar amb els costums que estableix el meu trànsit intestinal, la qual cosa va de perles per als horaris de cada dia, però que només porta malestar general quan surto de casa, sentint-me cada cop més i més inflada i pesada.
No puc dir que me n'alegri d'haver de tornar a casa per passar-me no sé quantes hores davant de l'ordinador -tot i que encara puc donar gràcies pel fet de no estar enviant currículums- però necessitava renovar els vots de fidelitat pel que fa al meu lavabo i la tassa del vàter. Per molt que diguin que no cal passar una hora abraçat a la tassa diguent que l'estimes un cop acabada la feina, jo no podria viure sense ella i, m'agradi o no, la nostra relació es basa amb una fidelitat recíproca que, malgrat els meus intents de provar relacions més obertes, sempre he hagut de tornar a casa amb la cua entre cames i amb alguna cosa més que prefereixo no citar.