dijous, 26 d’abril del 2012

Monsieur Le Bourgeois II, altres experiències en la quotidianitat dels felins mimats i consentits

M. Le Bourgeois acaba acceptant, per fi, que alguna cosa ha canviat en el seu univers perfecte de monopoli emocional envers el seu humà; hi ha una presència estranya al seu territori que ja no li és tan molesta i avança posicions en l'escala de la tolerància mútua.
En comptes de mostrar un rebuig obert envers el/la convidat/da, o ignorant la resta d'humans que integren el grup familiar, M. Le Bourgeois canvia de tàctica, cridant l'atenció en la mesura del que li sigui possible, llençant a terra els papers que hi hagi a les taules -malgrat que estiguin col·locats de manera estratègica per a fer-ne ús posteriorment-, enfilant-se a les lleixes que contenen revistes, dossiers i carpesans, i esgarrapant els cordons de les sabates que trobi al seu pas. D'aquesta manera, l'objectiu d'emprenyar als altres i convertir-se en el c entre d'atenció queda del tot acomplert. (1-0)

Amb el pas de les hores, i després d'haver-se endut més d'una castanya correctiva, M. Le Bourgeois deixa passa el temps de la millor manera que saben fer els gats: dormir. Aquesta vegada, però, decideix arraulir-se al costat de l'enemic/ga, deixant un marge de distància prudencial, mentre l'altre/a llegeix al sofà. Després de llençar-li una mirada de retret i de fàstic, tanca els ulls i es resigna a la nova situació. (1-1)

CONTINUARÀ.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Em falten paraules

Per tu, amic, que ets lluny i t'enyoro a distància, en silenci. Voldria escriure't sense por a fer una poesia mediocre, com tantes he escrit i he estripat per no deixar constància de sentiments mal expressats. Voldria escriure sense embuts, deixar enrere la por a ser llegida i jutjada; em falten paraules, girs lingüístics, metàfores, figures retòriques i, sobretot, el dolor: el dolor de l'ànima, tan preuat per a seguir escrivint amb llàgrimes de tinta virtual.

Almenys em queda el consol de la llunyania! Penso que arribarà el dia que ja no caldrà imaginar-te al meu costat, que estarem junts i que perdré la poca inspiració que encara tinc per a escriure't aquestes insípides línies, i que són per a tu.

 Sense dolor, sense inspiració, sense enyor i sense distància, hauré d'afrontar, d'una vegada per totes, que m'estimes, que t'estimo, que estem junts i que haurem de construir l'amor en la quotidianitat de la rutina i del deixar passat els anys l'un al costat de l'altre. Llavors deixaré d'escriure de tu i de mi. Arribarà aquest dia i sabré que no he escrit en va.


dimarts, 17 d’abril del 2012

котенок

Ты мой мир, мое утешение, моя мира.
Не оставляй меня, милая кошка.

Будьте вы, милая кошка, моя молодость
и не оставит меня никогда.

" Tu ets el meu món, el meu consol, la meva pau.
  No em deixis, gata dolça.

  Déu et beneixi, la meva gata estimada, la meva joventut,
  i no em deixis mai ". 


(Al tanto amb el Google traductor... he mirat de ser el màxim fidel amb l'escrit català i la traducció russa, però això no vol dir que l'intent hagi sigut reeixit. La fotografia és de Quim Curbet.)

dimarts, 10 d’abril del 2012

Valorar l'art modern i d'actualitat

Amics, amigues: escric aquest post amb l'esperança de no ser l'única persona que en determinats moments s'hagi vist sotmesa a situacions compromeses i/o violentes a l'hora de fer un judici davant l'exposició d'obres d'art de rabiosa contemporaneïtat. Passegem desmenjadament per l'espai que ens ofereix la nova col·lecció, amb actitud d'entesos resignats a veure UNA ALTRA exposició, com si la nostra agenda estigués envaïda de coneixences que cada dia tenen el privilegi de mostrar públicament el seu treball, i la nostra (humil) presència determinès l'èxit o el fracàs rotund de la vetllada.

Amics meus, jo sóc de les que em veig obligada a somriure, fer que sí amb el cap i a dissimular el meu estupor davant els comentaris que se senten de fons. Seria interessant descobrir si qui diu això es pot valorar realment com un entès de l'art (si és que per entendre l'art és necessari un intèrpret que ens ensenyi la tasca) o si el valor de l'obra exposada és del tot qüestionable. Aquí us deixo algunes pistes i comodins que podeu fer servir, en un futur, per si mai heu de sortir del pas amb el màxim de dignitat.

Mots o adjectius que pretenen valorar l'art modern i d'actualitat:

agosarat    colpidor    pathos silenciat que s'allibera en el no-res

textura que sadolla les inversemblances de l'erotisme barroer           resolució amb reminiscències freudianes    el cromatisme dels marges és obvi que mostra patiment.....

Entre molts d'altres. Bonne chance!

diumenge, 8 d’abril del 2012

Les postres

Fer una coca no és difícil, res de l'altre món, no exigeix haver passat una tarda prenent nota dels consells de la iaia ni haver cursat estudis de reposteria; només es tracta de barrejar les quantitats recomanables (sempre a gust del consumidor) de farina, sucre, ous, iogurts, oli, llevat i l'opcional copeta de licor que li dóna un punt especial a la textura, una vegada surt del forn.

Malauradament, les postres i els berenars tradicionals es veuen amenaçats per aquests nous invents del segle XXI que consisteixen en uns preparats que semblen plastilina, posats en bosses i que només demanen buidar la massa en un motlle i cuinar-la al forn 40 minuts. Actualment tots els supermercats ofereixen fer més i més sofisticat en poc esforç i menys feina a la cuina; hi ha els brownies de xocolata, els pastissos de formatge amb salsa de fruits vermells, pastís de iogurt o de llimona, entre d'altres ofertes que només de veure'n la fotografia a l'envàs ja fa venir salivera.

A mi que em perdonin, podrà semblar de mal gust, o no, el meu comentari, però fer un pastís/coca amb el simple gest d'obrir el paquet del supermercat, buidar-lo i cuinar em sembla el mateix que quedar-se prenyada sense haver passat pels previs interns que, en teoria, fan falta per a culminar el fet. Jo prefereixo les formes tradicionals, la veritat!

dissabte, 7 d’abril del 2012

El quadern blau

He sigut nena d'escriure diaris personals, ho reconec, i aquesta manera de fer no va canviar durant els meus anys d'adolescència. M'omplia de satisfacció arxivar els records de la meva vida i etiquetar les llibretes que feia servir en funció dels mesos (o anys) que havien passat des de la primera pàgina escrita fins l'última. Malauradament vaig deixar estar les meves reflexions de lletra ferida, juntament amb els amors no correspostos i les primeres divagacions que havia fet entre les fumeroles de les cigarretes, comprades clandestinament, que volien evocar el glamour de certes escriptores reconegudes, i a la llum de quatre espelmes mal girbades, per acabar de crear l'ambient de la bohèmia intel·lectual, durant els meus anys universitaris. Trist, però cert.

Quan estava a punt de complir 25 anys, va caure a les meves mans un quadern blau, -un regal- i de seguida el vaig omplir de coses diverses per assedegar la meva necessitat de tenir trossets palpables dels sentiments i vivències que tant exigien ser buidats d'alguna manera. Però tot allò que significava el quadern blau, les ratlles escrites, les notes, els dibuixos... tot, ha deixat lloc a una altra etapa de la meva vida.

Avui n'he reciclat un altre, una llibreta negra Moleskine que havia comprat el mes de setembre de l'any 2011. No ha plogut massa d'ençà, però definitivament l'enfoc de la meva vida no té res a veure amb el que hi hauria escrit al quadern blau. 

diumenge, 1 d’abril del 2012

Inauguració temporada de concerts de música sacra a Girona

Aquí us deixo una reflexió de l'amic i cantaire del cor Maragall de Girona, Xavier Merino i Serra, com a text que inaugura la tradicional temporada de concerts de música sacra d'acord amb el calendari de festivitats que entrarem en breu. Bona Setmana Santa a tothom!


                             CONCERT DE MÚSICA SACRA

Com els anys anteriors dissabte vinent participarem al Concert de Música Sacra que es fa a l'església del Mercadal de Girona la vigília del Ram. Això em mou a reflexionar, una vegada més, sobre què es pot considerar com a música sacra.

He cercat l'expressió música sacra a diversos diccionaris, Diec-2, GREC, ... i no hi figura. Entenc que sacra s'empra en el sentit de sagrada. Una de les deficions de sagrat que he trobat diu textualment: "Relacionat, més o menys íntimament, amb la divinitat, amb la religió i amb els seus misteris i que, per això mateix, suscita una actitud complexa de reverència, d'admiració, d'atracció, de reserva, d'avidesa i sovint de terror." I el mateix diccionari ens forneix aquesta altra definició, més concreta: "Digne de veneració com a dedicat a Déu i al culte diví".

Per a mi, sagrat és allò que m'ajuda a acostar-me a l'espiritualitat profunda, al misteri de la totalitat, al que abans anomenàvem Déu i que no sabem ni entenem què és. Agustí d'Hipona deia que quan més creia saber que és Déu més lluny n'estava. Els qui ja tenim anys sabem que el Déu que se'ns presentava quan érem petits no té res a veure amb el Déu que se'ns presenta ara.

En aquest sentit, doncs, per a mi la música sacra no és forçosament aquella que es dedica al culte religiós o que va ser feta expressament per a aquesta finalitat. A 1Re 19, 12 Elies troba el Senyor en el ventijol suau. Tot el contrari de la música grandiloqüent, espectacular, de pompa i circumstància que moltes vegades se'ns fa passar com a religiosa o sacra.

La música sacra seria aquella que em desperta el sentiment espiritual, que em fa sentir en comunió amb l'univers sencer, amb tota la humanitat, que em fa sentir prou serè per prendre consciència de la meva responsabilitat envers tots els germans, que m'ajuda a lluitar per la igualtat social, per la justícia distributiva, que em transmet un sentit de transcendència, que m'eleva l'esperit. Per a mi, és sacra una bona part de la música de Bach encara que no fos escrita especialment per al culte; és sacre el cant gregorià, senzill i eteri, que em porta a la reflexió i la meditació i em transmet sentiments d'amor i unió vers la humanitat sencera. És sacra la nostra cançó de bressol El noi de la mare. I també El cant dels ocells. I tantes altres! No és sacra ni religiosa bona part de la música escrita pels grans autors per encàrrec d'emperadors i reis, bisbes i papes, per a grans solemnitats, i que només reflecteix la glòria de què es volien envoltar i el poder que creien tenir els qui la van encarregar. És música, sí, i pot ser bonica i atractiva, però no és ni sacra ni religiosa.

Ens podem imaginar Jesús de Natzaret prenent part a la cerimònia de coronació d'un papa, un emperador o un rei, envoltat del que s'anomena la noblesa, l'exèrcit, la jerarquia eclesiàstica, mentre fora del recinte la gent del poble passa gana, és explotada, reprimida, trpitjada i exclosa?

Se'm fa difícil de saber explicar el que penso. Convido als qui llegiu aquest escrit, si és que algú el llegeix, a expressar la vostra opinió amb comentaris o amb altres escrits per publicar al blog: Blog Cor Maragall.


                                            Xavier Merino i Serra
                                            26 de març de 2012.