dijous, 22 de juliol del 2010

El Liceu per a principiants

Sempre queda bé poder comentar als nostres cercles de coneguts que, ni que sigui un cop a l'any, invertim una nit en cultura operística deixant-nos caure per una de les institucions musicals més emblemàtiques del nostre país. La temporada del Liceu encara aixeca passions entre els sectors de més de 55 anys, i ha procurat adaptar-se a totes les franges d'edat del públic, fent mans i mànigues per oferir programes amb un parell d'òperes contemporànies i, amb sort, una d'època barroca perquè plogui a gust de tothom, sense que això els faci oblidar dels autèntics protagonistes, in saecula saeculorum: Wagner i la florida òpera italiana del segle XIX. De gustos no hi ha res escrit, diuen. Per tant, independentment de les preferències del consumidor, m'he pres la llicència de deixar per escrit uns quants consells perquè la vetllada sigui exitosa, triem l'òpera que triem.
1- Si és la primera vegada que vas al Liceu, tingues en compte que hauràs d'estar assegut dues hores, com a mínim. Recorda: l'òpera no és el cine, i no és tan fàcil de pair.
2- Com a recomanació personal, de cares als debutants, jo m'inclinaria per una òpera de Mozart; els arguments acostumen a assimilar-se a una comèdia on la pilota es va fent més grossa, i moltes de les àries són força conegudes.
3- Si disposes de poc pressupost i no tens massa clar el que vols anar a veure, qualsevol localitat situada a partir del quart pis servirà.
4- No compris el llibret que t'oferiran a l'entrada. Si vols estar mínimament informat, sempre pots fer un cop d'ull a l'argument per internet.
5- Tres quarts abans de l'inici de l'òpera, el Foyeur ofereix una xerrada explicativa. Si abans no has mirat l'argument, assistir a aquesta conferència és més que convenient; tingues en compte que confondre la Tosca de Puccini amb la Norma de Bellini, és problemàtic.
6- Si fa quatre dies que t'has comprat un mòbil, deixa'l a casa perquè és complicat silenciar-lo a mig acte si no ho has fet abans. Si estàs familiaritzat amb el telèfon, deixa'l a casa també. Difícilment algú et trucarà per saber com has passat la nit i d'aquesta manera evitarem les interrupcions inoportunes.
7- Si arrossegues cert refredament perquè durant l'estiu has abusat dels aires condicionats, mira de prendre, prèviament, algun bàlsam hidratant per la gola i pel nas. Qualsevol soroll, més enllà dels que facin els cantants o l'orquestra, està de més.
8- Pel que fa a la vestimenta: el Liceu ha passat a ser una institució burgesa oberta a les masses, per tant, les gal·les estan una mica passades. Qualsevol cosa pot servir, sempre i quan et vegis arreglat/da; avui dia, els texans amb americana també valen.


Com a apunt final, només caldria desitjar una bona vetllada a tot aquell qui s'animi i dir que amb sort, l'escenografia no serà del tot esperpèntica si els cantants no es veuen obligats a pixar dalt l'escenari...no fos cas, tot forma part de l'espectacle!

dilluns, 19 de juliol del 2010

"Anar tirant" en els moments difícils

Queixar-se és lícit, tot i que al llarg dels meus 25 anys he fet poc ús del dret a manifestar-me fins que he trobat una escapatòria personal en els escrits que recentment he anat publicant i compartint amb els pocs lectors que pugui tenir. Malauradament, avui no escric per queixar-me.
Molts de nosaltres "anem fent", la majoria passarà sense pena ni glòria per aquesta vida, malgrat els intents i la voluntat que hi posem per deixar l'empremta que ens valgui ser recordats més endavant. La música en podria ser un exemple i, en una ciutat petita com és Girona, tots els afiliats al gremi ens coneixem i sabem els uns dels altres; un concert realitzat amb èxit és motiu d'alegria, i moltes de les etapes de la vida dels cantants són compartides amb la resta: des d'un matrimoni, al naixement d'un altre futur músic...qui sap!
Mentre els objectius "normals" que han sigut etiquetats com a tals per la societat, i per tots nosaltres, es vagin acomplint, la vida rutllarà amb "normalitat". Els problemes arriben quan l'excepció s'instal·la en la norma i en la llar d'un matrimoni amb el que hi ha molts anys de coincidència en el món musical; nosaltres anem fent, però en la vida que ens hem muntat no hi ha lloc per a un diagnòstic mèdic negatiu, ni estem avesats a cap veredicte clínic que alteri el nostre "anar fent". Una vegada més caldrà adaptar-se al que ens ha tocat viure i a les circumstàncies, i des d'aquí confio que la força del seu matrimoni els pugui unir més que mai sense defallir en cercar motius d'esperança i d'il·lusió. No sé si pregar per ells servirà de gaire perquè, personalment, a vegades estic temptada de deixar de rendir comptes amb el de dalt, però sí que els tinc present sovint i em recordo d'ells, igual que em recordo de la meva mare, i amb això ja n'hi ha prou.

dissabte, 17 de juliol del 2010

Batalles musicals

Les tardes de juliol no passen ni s'escolen, més aviat sembla que l'hora del cafè es perpetuï fins ben entrada la nit, moment en que es pot començar a respirar. Mentrestant, els dissabtes de sol que no es treballa o no hi ha casal pels adolescents, ajuden a teixir -encara més- les relacions fraternals de casa meva, les quals podrien assimilar-se a batalles campals quan es tracta de triar la música de fons, per a estar plegades dalt l'estudi de casa.
Des de fa uns dies, la sort s'ha posat de part meva gràcies a un afortunat comentari que vaig deixar caure, sobre els efectes terapèutics de la música clàssica en els animals. Si arribo a saber que aquesta era la premissa que m'havia d'assegurar la victòria, i estalviar-me unes quantes sessions de discoteca domèstica, amb la Kesha, la Miley Cyrus o la Selena Gomez, ho hauria deixat escrit en les condicions de rendiment, molt abans. És clar: ja no cal explicar que la Bruna és la nostra ombra més fidel i que li encanta romancejar a les butaques o passejar-se pel teclat dels ordinadors mentre nosaltres passem l'estona; i a la meva germana no se li va acudir res més que decantar-se pel cavall guanyador perquè la gateta estigués més reconfortada.
En tot cas, la meva consciència està tranquil·la; tothom, qui més qui menys, ha sentit quelcom referent als beneficis de la música clàssica en la psicologia humana i animal, per tant, no m'entretindré a comprovar la certesa de la teoria ni pensaré si ha sigut una victòria digna o injusta. Gaudiré, mentre bonament pugui, del fet de tenir una mica de pau a casa i de sentir música com Déu mana.

dijous, 15 de juliol del 2010

La vareta màgica

Aquest matí, mentre esmorzava, la meva germana m'ha proposat d'anar a veure al cinema la última pel·lícula de l'entranyable i poc ortodox ogre verd, ja de sobres conegut per tothom com a "Shrek", i he acceptat encantada; no només la perspectiva de passar un parell d'hores a 20 graus és temptadora, sinó que aquest personatge sempre ha sabut arrencar-me obertes riallades que acaben transformant-se en llàgrimes d'hilaritat. La història de Shrek ha anat desenvolupant-se de tal manera que ha fet falta afegir personatges que també brillen per la particularitat de trencar tòpics en tot moment: una princesa que, a simple vista, no té res a veure amb la dolça Aurora de "La Bella Dorment", amaga la seva autèntica essència fins que aquell primer petó, que qualsevol noia espera amb candeletes, la fa ressorgir de la seva disfressa i es mostra tal i com és: una rèplica femenina que s'assimila al protagonista, segurament per evitar que certes diferències anatòmiques siguin una molèstia pel desenllaç del conte.
Sí, els temps han canviat. Sí, les dones ja no ens podem permetre el luxe de creure'ns princeses i encara menys d'esperar el príncep blau. Sí, les dones hem hagut d'entrar al mercat laboral i col·laborar amb equitat en l'economia familiar, hi hagi criatures pel mig, o no, perquè les exigències de l'anhelat nivell de vida de la classe mitjana no perdonen a ningú, i les nostres aspiracions cada vegada són superiors. El temps actual que ens ha tocat viure, però, dificulta el somni de del diner fàcil i la llei del mínim esforç...segurament aquesta havia sigut la filosofia de vida de certs intermediaris que veien omplertes les seves butxaques a costa d'ingents comissions en pagament per no haver fet res. Però deixant de banda les meves queixes pel fet de viure un moment difícil i tornant als dibuixos animats, voldria dir que encara crec en les varetes màgiques, que Merlí ha passat a ser l'home de la meva vida, que el Doraemon hauria de ser el meu gat de companyia i que tant de bo tingués un fill com Harry Potter!!!

dilluns, 12 de juliol del 2010

Un primer pas, la coral Saba Nova

Hi ha persones, però sobretot fets puntuals, que no són importants en sí mateixos fins que es reflexiona i es fa una lectura en diagonal de tot allò que ha anat marcant la direcció dels nostres passos i de les accions que duem a terme. Segurament tampoc hauria tingut importància que els meus pares, amb l'autoritat que els emparava mentre jo era una adolescent apocada i obedient, m'haguessin apuntat a la coral Saba Nova si no fos perquè em vaig sentir a gust des del primer dia amb el repertori que es cantava; m'explico: acostumada a les tedioses classes de llenguatge musical que s'impartien a l'escola, caracteritzades per un trist grup de flautes mirant de tocar la peça de Titanic sense ofendre l'oïda menys versada en aquest àmbit, o frustrada per les poques hores que es dedicava a l'Escola de Música al cant coral, aterrar en un grup que es cantava de tot i bé, va ser una descompressió d'oxigen i una alliberació personal.
De la mateixa manera que he tret importància al fet d'accedir a la Saba Nova, si no fos per la pròpia realització, mentiria si digués que el fet de passar-me tots els matins dels dissabtes de l'any, durant 8 primaveres consecutives, em feia feliç. Ho feia de grat, sí, però pocs altres al·licients em motivaven per seguir-hi cantant, si no fos perquè el meu primer contacte amb la música antiga es va deure a la varietat de repertori que la directora, Roser Busquets, procurava que es fes efectiva. Quan es tenen 13 anys, s'és debutant en un grup on les coneixences estan dades i beneïdes i les decisions estan preses, però discutides públicament per evitar susceptibilitats de cares a la galeria, no sempre compensa cantar nadales com Déu mana o fer un concert acompanyat amb orquestra. És per aquest motiu, i per fer justícia a la realitat, que voldria deixar constància dels meus primers passos...possiblement no recordi la meva etapa de cantaire amb faldilla de quadres escocesos amb gaire entusiasme, però sí guardo a la memòria la sensació d'aquells pocs segons en que el cor deixa de bategar quan un "Benedicam Domino", de H. Schütz és cantat per a 8 veus. Quan s'atura el món d'aquesta manera, i la pell es posa de gallina, ja és tard per tirar-se enrere.

divendres, 9 de juliol del 2010

La Capella de Música de la Catedral de Girona

Cada ciutat, cada poble, inclús alguns dels nostres barris gironins, compten amb agrupacions coralístiques i musicals que fonamenten l'esperit col·lectiu dels integrants i ajuden a lligar el temps lliure personal amb la cultura; de fet, alguns d'aquests grups poden presumir de gran continuïtat en el temps i de recolzament econòmic per part d'institucions públiques i/o privades.
Aquest seria el cas de la Capella de Música de la catedral de Girona: sense cap mena de dubte, l'agrupació musical amb més història de la nostra ciutat i una de les més antigues del país. Els seus orígens consten documentats a partir de 1474, gràcies a la iniciativa del bisbe Joan Margarit, fins l'any 1621, quan el bisbe Pere de Montcada impulsa l'estructura definitiva -amb gran semblança a la configuració de veus actual-, que no quedarà afectada fins 400 anys més tard, a més del suport del capítol i de les donacions particulars. Durant la consolidació de la capella musical, entraren a formar-ne part personalitats reconegudes del món musical de casa nostra com, per exemple, Francesc Soler, Josep Gaz i Emmanuel Gònima, per a l'exercici del càrrec d'organistes titulars i de mestres de capella.
Malgrat la continuïtat històrica de la capella de música gironina, els inicis del segle XX marcaren un abans i un després en la concepció litúrgica de la institució, ja que es va passar a vincular-la al cor dels nois del Seminari de Girona degut a les mancances econòmiques; els convulsos esdeveniments històrics de les primeres dècades del segle passat són sobradament coneguts i el Seminari també entrà en seriosa crisi econòmica, fins al punt que l'activitat de la música coral a la nostra catedral va cessar, exceptuant la música d'orgue; aquesta va conèixer el privilegi d'acollir músics de la talla de Francesc Civil. A partir de 1996, l'organista Mn. Frederic Pujol, amb el recolzament del capítol de canonges, decidí restaurar la capella sota la configuració inicial, amb 6 membres i, posteriorment, 8 membres per a poder doblar les cordes de les veus humanes, i fins a l'actualitat així s'està mantinguent. A hores d'ara, la Capella ha sigut posada al servei de la litúrgia catedralícia com a acompanyament per a les celebracions destacades, a més de certa activitat concertística complementària; la majoria del repertori es centra en la música dels segles XVI fins al XIX, especialitzant-se, així, en música de períodes més reculats, siguent potser el grup coralístic que ha sabut mantenir un fil conductor més llarg en el temps, tant pel que fa al repertori com en els objectius, a diferència d'altres grups de nou sorgiment a Girona.