dilluns, 23 d’agost del 2010

El pa nostre de cada dia

Girona va tornant a la normalitat després de la vorágine estiuenca, el trànsit s'intensifica i no és fins que passem de 5 a 25 minuts en trobar un aparcament per deixar-hi el cotxe, que prenem consciència de la fi de les vacances. Els carrers que no coneixen el privilegi del turisme en massa ja mostren l'atrafagament d'un setembre inevitable, malgrat que el sector de la població que té un gos a la seva llar no ha faltat mai a la cita de la passejada ritual del capvespre, fos 15 d'agost o de setembre.
Com a fervent partidària de la companyia (canina i/o) felina, no puc evitar sentir orgull i satisfacció per aquelles persones que no s'han deixat endur per l'egoïsme i la irresponsabilitat, abandonant aquelles "cosetes peludes i gracioses" que eren per Nadal, i que acaben portant massa feina i mals de cap mesos després. Les reflexions entorn al "No l'abandonis, ell mai no ho faria" estan molt vistes, ho sé i demano disculpes, però és que una servidora encara es fa creus en veure la quantitat de protectores d'animals que es veuen obligades a sacrificar les bèsties i a tancar per manca de recursos. El més greu, penso jo, és que a penes hi ha repercussió social directa, i no ha sigut fins la meva entrada al món del facebook, que he pogut experimentar tot aquest assumpte, gràcies a una sèrie de persones que miren de fer campanya i d'informar al personal; a més de predicar amb l'exemple, penjant les fotos dels animals que, tan generosament, van decidir adoptar. Sóc conscient, també, que el món està ple de tragèdies i d'injustícies i que, per tant, el meu escrit pugui ser titllat de frívol, però és que per el moment encara no he coincidit amb ningú que al matí fes gal·la d'haver apadrinat un nen a la Índia, i que a la tarda hagi condemnat el se gos abandonant-lo al marge de l'autopista.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Carta

[A qui pugui interessar]


Estimat Ningú,


no és la primera vegada que m'he dirigit a tu quan tenia tantes coses a dir, he perdut el compte de quantes vegades he començat a escriure't unes ratlles, i de quantes altres he tancat l'ordinador, encara més avergonyida del que estava abans d'asseure'm davant la pantalla. Fa temps que desitjava escriure una carta, una d'aquelles cartes que no hauria d'acabar mai, que explicaria tot allò que no ha sigut verbalitzat a falta d'un receptor disposat a dissipar pors i eixugar moltes, moltíssimes llàgrimes...tantes, que no n'hi hauria prou amb una tarda, ni amb dues, ni amb tres...em farien falta estacions senceres per confiar que el reflex dels teus ulls em retornés la imatge d'un nosaltres, fruit de l'anhel o de la imaginació, què més dóna!
Quan manca tot això es consenteix l'abandó a la passió freda, eixuta, infèrtil...perquè no hi ha res pitjor que la forçosa abraçada en el silenci que substitueix una dolçor inexistent. Perquè, mentre ressegueixes, desmenjadament, les formes de la meva esquena i entre els teus braços em sento tan vulnerable i tan cansada, ploro com hauria plorat si hagués conegut cent amants i cent frustracions. Digues, com vols que no plori?
Perquè sento que jo ja no sóc jo, perquè al teu costat, sense estar amb tu, em sento vella massa jove; voldria dir-te adéu per alliberar-me d'un temps que ja no és meu, desitjant despertar anys més tard per esbrinar si el teu record encara em pesa o si, senzillament, has sigut una anècdota més dels meus 25 anys.
Per el moment, i tal i com et vaig dir un matí d'hivern...SEMPRE.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Fins a nou avís, aquest blog romandrà tancat per vacances...BON ESTIU!!!!