dimarts, 10 d’agost de 2010

Carta

[A qui pugui interessar]


Estimat Ningú,


no és la primera vegada que m'he dirigit a tu quan tenia tantes coses a dir, he perdut el compte de quantes vegades he començat a escriure't unes ratlles, i de quantes altres he tancat l'ordinador, encara més avergonyida del que estava abans d'asseure'm davant la pantalla. Fa temps que desitjava escriure una carta, una d'aquelles cartes que no hauria d'acabar mai, que explicaria tot allò que no ha sigut verbalitzat a falta d'un receptor disposat a dissipar pors i eixugar moltes, moltíssimes llàgrimes...tantes, que no n'hi hauria prou amb una tarda, ni amb dues, ni amb tres...em farien falta estacions senceres per confiar que el reflex dels teus ulls em retornés la imatge d'un nosaltres, fruit de l'anhel o de la imaginació, què més dóna!
Quan manca tot això es consenteix l'abandó a la passió freda, eixuta, infèrtil...perquè no hi ha res pitjor que la forçosa abraçada en el silenci que substitueix una dolçor inexistent. Perquè, mentre ressegueixes, desmenjadament, les formes de la meva esquena i entre els teus braços em sento tan vulnerable i tan cansada, ploro com hauria plorat si hagués conegut cent amants i cent frustracions. Digues, com vols que no plori?
Perquè sento que jo ja no sóc jo, perquè al teu costat, sense estar amb tu, em sento vella massa jove; voldria dir-te adéu per alliberar-me d'un temps que ja no és meu, desitjant despertar anys més tard per esbrinar si el teu record encara em pesa o si, senzillament, has sigut una anècdota més dels meus 25 anys.
Per el moment, i tal i com et vaig dir un matí d'hivern...SEMPRE.

1 comentari:

  1. [A qui sempre interessarà]

    Estimada Algú,

    sempre trobaràs una oportunitat renovada per explicar tantes que coses que tens a dir, brollaran il•lusions reverdides per tornar a seure i escriure unes ratlles de tendresa i calma sense necessitat de perdre’n el compte, perquè no hi pararàs atenció. I tancaràs un cop i un altre a l’ordinador sense petjada de vergonya perquè no hi haurà cap altre amb dret a extraure-te’n. No necessitaràs escriure cap més carta urgent ni motivada per un corcó insaciable que devora per dins l’essència sincera, amable, cristal•lina i humana que tu ets. Hi haurà un dia que un receptor generós estarà disposat a escoltar el remor de les teues lletres, que llavors seran tranquil•les, serenes i fins i tot amb la manca d’importància que assoleix l’intercanvi entre mirades còmplices. No faràs plans quinquennals al voltant de les estacions necessàries per saber-te estable, per saber-te tu dins d’un vosaltres, perquè aquest vosaltres no transitarà entre l’anhel i la imaginació, sinó que s’establirà en la realitat relaxant.

    Llavors la passió naixerà fèrtil, robusta i complementària de la confiança, l’estima i la generositat que bastiran la base d’una vivència benaurada. Dolçor! Ais, la dolçor aleshores esdevindrà clau en el frec perfecte dels cossos en estat de lliurament, perquè només en l’oferiment incondicional es basa la plenitud del contacte físic i emocional. I ploraràs, perquè –com deia el poeta – no et pariren per dormir, et pariren per vetllar la llarga nit del teu poble, i per plorar en la vetlla. Vindran, però, els plors de la vida, que de tant en tant fins i tot són d’agraïment i felicitat. Així jo et dic: plora, però plora per les raons de l’existència, i no només per cent frustracions que no venen de cent amants, sinó d’un. I somriu, també.

    Tot això, però, retornarà, i potser una, dos i no sabem quantes vegades. Mentrimentres hauràs de continuar sent tu i només tu, sentint-te més jove encara sent tan jove. Ja has dit adéu a qui ni tan se vol se’l mereixia. Ja ha reprès el teu temps que només tu has de bastir. Ja has despertat del malson que saps anècdota dels 25. Obre el cor als 26 que venen. I a la calma, que també arribarà.

    Pel moment, com ja te n’has adonat... SEMPRE TU. NOMÉS TU, I TAL VOLTA UN DIA VOSALTRES.

    ResponElimina