dijous, 15 de juliol de 2010

La vareta màgica

Aquest matí, mentre esmorzava, la meva germana m'ha proposat d'anar a veure al cinema la última pel·lícula de l'entranyable i poc ortodox ogre verd, ja de sobres conegut per tothom com a "Shrek", i he acceptat encantada; no només la perspectiva de passar un parell d'hores a 20 graus és temptadora, sinó que aquest personatge sempre ha sabut arrencar-me obertes riallades que acaben transformant-se en llàgrimes d'hilaritat. La història de Shrek ha anat desenvolupant-se de tal manera que ha fet falta afegir personatges que també brillen per la particularitat de trencar tòpics en tot moment: una princesa que, a simple vista, no té res a veure amb la dolça Aurora de "La Bella Dorment", amaga la seva autèntica essència fins que aquell primer petó, que qualsevol noia espera amb candeletes, la fa ressorgir de la seva disfressa i es mostra tal i com és: una rèplica femenina que s'assimila al protagonista, segurament per evitar que certes diferències anatòmiques siguin una molèstia pel desenllaç del conte.
Sí, els temps han canviat. Sí, les dones ja no ens podem permetre el luxe de creure'ns princeses i encara menys d'esperar el príncep blau. Sí, les dones hem hagut d'entrar al mercat laboral i col·laborar amb equitat en l'economia familiar, hi hagi criatures pel mig, o no, perquè les exigències de l'anhelat nivell de vida de la classe mitjana no perdonen a ningú, i les nostres aspiracions cada vegada són superiors. El temps actual que ens ha tocat viure, però, dificulta el somni de del diner fàcil i la llei del mínim esforç...segurament aquesta havia sigut la filosofia de vida de certs intermediaris que veien omplertes les seves butxaques a costa d'ingents comissions en pagament per no haver fet res. Però deixant de banda les meves queixes pel fet de viure un moment difícil i tornant als dibuixos animats, voldria dir que encara crec en les varetes màgiques, que Merlí ha passat a ser l'home de la meva vida, que el Doraemon hauria de ser el meu gat de companyia i que tant de bo tingués un fill com Harry Potter!!!

2 comentaris:

  1. Jo no perdo l'esperança de trobar el meu príncep blau. Alló de les ingents comissions nena...he he...no sempre són ingents les comissions, t'ho dic jo de bona má.
    Petó.

    ResponElimina
  2. M'agrada aquesta publicació encara que, protesto, vas ser tu la que va proposar-me d'anar-la a veure. O no? ;)

    ResponElimina