Restaurants xinos

Avui la cosa va de xinos, senyores i senyors. M'entesto a escriure "xinos", tot i que la designació correcta per a citar quelcom amb la nacionalitat de Xina és xinesos o xineses, però és que en els meus anys d'adolescència, els restaurants xinos sempre han sigut xinos i mai xinesos.

A Girona, aquests restaurants gaudeixen d'una reputació força positiva: bon tracte al client per part del personal -hi ha qui diu que els cambrers s'haurien de convertir en el nou cos del funcionariat de casa nostra per la seva simpatia i diligència-, rapidesa, presentació polida i menjar de qualitat, tot i que sovint el pollastre no saps mai si és pollastre, conill o gat, i més m'estimo no saber-ho. Les festes de final de curs de l'institut eren un clàssic dins l'imaginari col·lectiu dels adolescents perquè el vi es servia a dojo i les racions de shop suey eren més que generoses,a més de la mítica pregunta de la cambrera que s'interessava perquè no passéssim gana:

-"Quelés más alóz?"

Recordo amb especial afecte el restaurant xino que hi havia al carrer Lorenzana, just davant del col·legi Verd, on més d'un dels meus companys de classe sortien del restaurant per fer la primera parada a la Clínica Girona per sobredosi d'alcohol, aquest és un dels records que em fa riure però que encara no puc entendre com a l'endemà, venia el mateix paio o paia que amb prou feines hauria sumat dos més dos en un control d'alcoholèmia i encara presumia de que el van tenir en observació a urgències degut a un coma etíl·lic. Ai, l'adolescència! 

Aquest matí, no em pregunteu com, m'he aixecat amb unes ganes boges de menjar xinès, total, sempre té el mateix gust però em segueix agradant; o sigui que, com que encara m'ho puc permetre, penso anar a sopar a un xino, demanar sopa amb fideus, shop suey de pollastre i sèpia picant, però sense vi dolent.

Bon cap de setmana.