El quadern blau

He sigut nena d'escriure diaris personals, ho reconec, i aquesta manera de fer no va canviar durant els meus anys d'adolescència. M'omplia de satisfacció arxivar els records de la meva vida i etiquetar les llibretes que feia servir en funció dels mesos (o anys) que havien passat des de la primera pàgina escrita fins l'última. Malauradament vaig deixar estar les meves reflexions de lletra ferida, juntament amb els amors no correspostos i les primeres divagacions que havia fet entre les fumeroles de les cigarretes, comprades clandestinament, que volien evocar el glamour de certes escriptores reconegudes, i a la llum de quatre espelmes mal girbades, per acabar de crear l'ambient de la bohèmia intel·lectual, durant els meus anys universitaris. Trist, però cert.

Quan estava a punt de complir 25 anys, va caure a les meves mans un quadern blau, -un regal- i de seguida el vaig omplir de coses diverses per assedegar la meva necessitat de tenir trossets palpables dels sentiments i vivències que tant exigien ser buidats d'alguna manera. Però tot allò que significava el quadern blau, les ratlles escrites, les notes, els dibuixos... tot, ha deixat lloc a una altra etapa de la meva vida.

Avui n'he reciclat un altre, una llibreta negra Moleskine que havia comprat el mes de setembre de l'any 2011. No ha plogut massa d'ençà, però definitivament l'enfoc de la meva vida no té res a veure amb el que hi hauria escrit al quadern blau.