Aquí us deixo una reflexió de l'amic i cantaire del cor Maragall de Girona, Xavier Merino i Serra, com a text que inaugura la tradicional temporada de concerts de música sacra d'acord amb el calendari de festivitats que entrarem en breu. Bona Setmana Santa a tothom!
CONCERT DE MÚSICA SACRA
Com els anys anteriors dissabte vinent participarem al Concert de Música Sacra que es fa a l'església del Mercadal de Girona la vigília del Ram. Això em mou a reflexionar, una vegada més, sobre què es pot considerar com a música sacra.
He cercat l'expressió música sacra a diversos diccionaris, Diec-2, GREC, ... i no hi figura. Entenc que sacra s'empra en el sentit de sagrada. Una de les deficions de sagrat que he trobat diu textualment: "Relacionat, més o menys íntimament, amb la divinitat, amb la religió i amb els seus misteris i que, per això mateix, suscita una actitud complexa de reverència, d'admiració, d'atracció, de reserva, d'avidesa i sovint de terror." I el mateix diccionari ens forneix aquesta altra definició, més concreta: "Digne de veneració com a dedicat a Déu i al culte diví".
Per a mi, sagrat és allò que m'ajuda a acostar-me a l'espiritualitat profunda, al misteri de la totalitat, al que abans anomenàvem Déu i que no sabem ni entenem què és. Agustí d'Hipona deia que quan més creia saber que és Déu més lluny n'estava. Els qui ja tenim anys sabem que el Déu que se'ns presentava quan érem petits no té res a veure amb el Déu que se'ns presenta ara.
En aquest sentit, doncs, per a mi la música sacra no és forçosament aquella que es dedica al culte religiós o que va ser feta expressament per a aquesta finalitat. A 1Re 19, 12 Elies troba el Senyor en el ventijol suau. Tot el contrari de la música grandiloqüent, espectacular, de pompa i circumstància que moltes vegades se'ns fa passar com a religiosa o sacra.
La música sacra seria aquella que em desperta el sentiment espiritual, que em fa sentir en comunió amb l'univers sencer, amb tota la humanitat, que em fa sentir prou serè per prendre consciència de la meva responsabilitat envers tots els germans, que m'ajuda a lluitar per la igualtat social, per la justícia distributiva, que em transmet un sentit de transcendència, que m'eleva l'esperit. Per a mi, és sacra una bona part de la música de Bach encara que no fos escrita especialment per al culte; és sacre el cant gregorià, senzill i eteri, que em porta a la reflexió i la meditació i em transmet sentiments d'amor i unió vers la humanitat sencera. És sacra la nostra cançó de bressol El noi de la mare. I també El cant dels ocells. I tantes altres! No és sacra ni religiosa bona part de la música escrita pels grans autors per encàrrec d'emperadors i reis, bisbes i papes, per a grans solemnitats, i que només reflecteix la glòria de què es volien envoltar i el poder que creien tenir els qui la van encarregar. És música, sí, i pot ser bonica i atractiva, però no és ni sacra ni religiosa.
Ens podem imaginar Jesús de Natzaret prenent part a la cerimònia de coronació d'un papa, un emperador o un rei, envoltat del que s'anomena la noblesa, l'exèrcit, la jerarquia eclesiàstica, mentre fora del recinte la gent del poble passa gana, és explotada, reprimida, trpitjada i exclosa?
Se'm fa difícil de saber explicar el que penso. Convido als qui llegiu aquest escrit, si és que algú el llegeix, a expressar la vostra opinió amb comentaris o amb altres escrits per publicar al blog: Blog Cor Maragall.
Xavier Merino i Serra
26 de març de 2012.
Moltes gràcies, Elara!
ResponElimina