Inventari dels records d'un diumenge de pluja

Era una manta marró, a quadres, lletja i vella que perdia el borrissol i embrutia el terra immaculat del pis petit, humit i fred del carrer Maluquer Salvador, a Girona. Aquella va ser la primera llar dels meus pares quan van arribar a la nova ciutat, i la manta viatjava amb ells.

Es sentia l'olor de la xocolata desfeta que sortia de la cuina mentre jo, avorrida i lliure de vigilància, al sofà, arrencava les pàgines del llibre que estava llegint la meva mare. Encara guardem el llibre mutilat i encara ho recordo com si fos ahir. Tenia cert interès macabre i morbós el fet d'esfullar, pàgina per pàgina, aquells llibres tant estranys plens de línies negres i monòtones que no tenien cap mena de sentit per a mi. Crec que no em va renyar.

Vaig deixar tota la paret blanca del passadís plena de ditades de xocalata, però ara mateix no en recordo els motius exactes. No era una nena dolenta, tot el contrari, però les tardes de pluja m'atabalaven perquè la meva mare mai tenia ganes de fer res si no havia d'anar a treballar, i jo buscava motivacions allà on n'hi havia i les parets blanques em semblaven, també, molt avorrides. El que sí recordo exactament és que aquell vespre de pluja vaig anar a dormir sense sopar, amb el cul calent i vermell com una tomata i que no va haver-hi més xocolata desfeta durant una bona tempoada.

El premi de l'11 de l'11 de l'11

Data curiosa, aquesta de l'11 de l'11 de l'11. Estèticament té una sonoritat i una vistositat que em criden l'atenció i em fan somriure innocentment, tot i que jo no he sigut mai seguidora de les dates que creen vertigen entre la gent, sobretot pel fet que diguin allò de que "no ho tornarem a veure fins al...", com si realment fos un drama no ser eterns o com si nosaltres fóssim protagonistes indiscutibles d'un fet transcendental. No, res de tot això.

No només en volia valorar la curiositat d'escriure la mateixa xifra en cada una de les estructures temporals que l'home va crear per ordenar el pas del temps i, a més a més, amb una de les meves xifres preferides, sinó que volia deixar aquí escrites algunes d'aquelles collonades que tots hem arribat a pensar si tinguéssim a la butxaca una quantitat ingent de diners i ni tan sols sabéssim què fer-ne:

LES MEVES INVERSIONS:

1-Prioritat inajornable però no primordial: canviar-me i renovar-me completament el vestuari.

2- Fundar un refugi de protecció animal (i no us molesteu en buscar més actes solidaris perquè no n'hi haurà més).

3-Deixar de pensar en enviar currículums ipso facto.

4-Comprar-me una caseta amb pati vora la ciutat de Girona... no, aquesta millor l'esborro i la substitueixo per un pis assolellat a l'exclusiu barri vell de Girona, amb aire condicionat, calefacció de gas natural i tot allò que pugui vèncer les maleïdes humitats de la nostra benvolguda ciutat.

5-Comprar-me els llibres que vulgui i quan vulgui.

Seguiria posant xifres i tasques a fer, perquè amb diners les facilitats truquen a la porta.

Havia pensat, també, en incloure qualsevol tòpic d'aquells que sempre muden i fan quedar bé davant els altres, com donar la meitat del premi, que es juga avui, a una ONG per a la fundació d'alguna escola o per a la investigació de malalties incurables. Però no. El qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra, però m'he tornat materialista, capitalista i egoïsta, sigui perquè en aquests moments escric empipada perquè no he comprat el número, o perquè estic empipada perquè m'he aixecat amb el peu esquerra.

Si el premi fallés demà potser tindria altres prioritats més filantròpiques a l'hora de pensar en què invertir els diners, però avui m'he tancat en banda i penso quedar-me tan ampla.

Leo

La història del gatet Leo és una mica trista per diversos motius: la dona de la família Escobar-Loba se'l va trobar al carrer quan només tenia dos mesos i sembla ser que la seguia a totes les botigues que ella entrava fins que, moguda per la llàstima i l'aspecte delicat de'n Leo, se'l va endur a casa. Al cap de sis mesos de viure amb la seva nova família, en Leo va ser atropellat per un cotxe, va estar a punt de morir i va haver d'estar un temps en una clínica de Lleida fins que es va recuperar; de resultes de l'accident va perdre la sensibilitat a la cua i, tal i com descriu el seu amo, sembla que la tingui morta.

Actualment està del tot recuperat de l'accident però lamentablement en Leo pateix de càlculs orinaris i li costa fer pipí, per tant, de tant en tant han de medicar-lo i donar-li un pinso especial per evitar-li més complicacions.

Us deixo una preciosa fotografia del gatet protagonista d'avui, que com es pot veure, sembla un animal feliç i ben cuidat malgrat els problemes de salut que pugui arrossegar.

A una amiga

Estimada, molt estimada amiga,

ha passat un temps d'ençà l'última vegada que vam trobar-nos en una ciutat i en unes circumstàncies que no sé si val la pena de citar o de recordar. Han passat alguns dies que contabilitzarien pocs mesos a data d'avui, però el temps ha passat per tu i per a mi i encara no sé si ens ha posat al lloc que ens toca, tal i com resaria la dita popular. No voldria ésser impertinent amb aquestes ratlles, malgrat que sentia la profunda necessitat d'escriure't i d'exposar-te allò que no podia ni tan sols atrevir-me a dir perquè estava vinculada a una mena de pacte no escrit de silenci, que avui dia ja no existeix.

Amiga, en el meu cas el temps ha acabat corretgint allò que no havia encaminat amb prou seny en la meva vida, era inevitable i suposo que tu també esperaves les meves paraules portadores de bones noves per a tu, tard o aviat. Ja ho veus, la paciència dóna els seus fruits!

Però, i tu? Tant que m'encaparro en parlar de mi i amb prou feines t'he preguntat per aquelles besades amb aire de mar que enviaves des de l'últim sospir que sorgia d'un desig ocult i no correpost. De veritat, ho lamento. Tots aquells petons de capvespre que no t'han sigut retornats valen, per mi, tota la felicitat del que per tu seria una vida literària plena d'èxits i d'aplaudiments; i que, estimada amiga, et desitjo sense rancúnia de cap mena.

Amiga, no defalleixis, segueix amb els teus cantars a la vida, aquesta vida que t'ha sigut donada per a sobreviure a la cursa dels anys passatgers. Escriu, no deixis de banda les paraules, no abandonis allò que únicament et pot fer noble i bonica als ulls dels altres per amagar la hipocresia i l'animadversió que enverina la teva ànima ja corrompuda per l'enveja. Mentre encara puguis plorar els anhels del teu cor en la soledat de la cambra marital, podràs seguir regalant-nos aquelles lletres que els altres no sabem escriure. Amiga, escriu, i deixa la teva emprempta en les pàgines de la història perquè això serà l'únic que restarà de la teva memòria entre els qui seguirem vius per jutjar si la fama és merescuda o simplement és un antull passatger. En tot cas, deixa-ho a les nostres mans i el temps, de nou, ens posarà al lloc que ens toca.

Sempre a la teva disposició, jo.

Nina

Benvolguts, avui em plau presentar-vos la Nina, la gateta blanca de la Marissa qui m'explica que un dia que va anar a portar el dinar al seu marit, que treballa en una cooperativa agrícola, va trobar-se'l amb una boleta peluda a les mans i que no va parar d'insistir fins que la Marissa se la va endur a casa amb la condició que la cuidarien entre els dos.

Actualment té uns 15 mesos i el matrimoni ja no sap viure sense la Nina; l'adaptació a la nova llar va ser una mica dura perquè la Nina no sabia fer les seves necessitats al lloc que li havien adjudicat, però amb el temps ja n'ha après. La Marissa també m'explica que li agrada dormir al llit de matrimoni amb ells i amagar-se a tots els forats que troba (actitud molt característica dels felins), com els armaris o la rentadora, cosa que es pot veure amb la fotografia que us adjunto.

La Nina fa molta companyia, sobretot a la Marissa, perquè diu que passa moltes hores sola a casa i que amb ella ja té amb qui parlar. Segrament és una barreja d'un gat de raça d'Angora amb algun de comú. Jutgeu vosaltres mateixos.

Starsky

Després d'aquests dies de festa arrenco la normalitat quotidiana amb l'Starsky: el Gat en majúscules, l'únic, el rei, el gat de pes anomenat Starsky. No és que el seu amo m'hagi regalat un pernil dels bons perquè en faci propaganda favorable però és que aquest és el gat més gros que he vist de tots els qui me n'heu anat enviant perquè pesa 7 quilos!, aviat és dit.

L'Starsky va nèixer, ara ja fa 11 anys, al costat d'un contenidor de carrer, concretament a Salt, i una veïna del barri el va regalar al meu amic Pep Prieto perquè se'n fes càrrec. Avui dia s'ha convertit en un gatarràs carinyós que, a més, té una especial predilecció per estirar-se sobre el portàtil del seu amo perquè en surt una escalforeta molt agradable pels felins. Quan en Pep arriba a casa, l'Starsky no se li desenganxa i el seu amo explca que semblen un matrimoni, amb discussions incloses.

En la fotografia sembla que fa cara d'ofès perquè en Pep el deu haver renyat per estar-se massa a prop del maletí que guarda al portàtil i això no li fa massa gràcia.

1 de novembre i el dol

El dia de Tots Sants a Girona ha despuntat blau, serè i lluminós però amb una atmosfera feixuga on s'albirava calitja a l'horitzó. En realitat no m'hagués preocupat gens si, en comptes de tenir un dia de record als difunts, de sol, l'haguéssim tingut de tempestes amb llamps i trons.

Hi ha dies de festa assenyalada que la metereologia no en condiciona la manera de celebrar-ho, i Tots Sants o el Dia de Difunts en serien el cas perquè són dies de celebració individual on cadascú de nosaltres tria com celebrar-ho o com exterioritzar-ho.

En el meu cas, no crec ni he cregut mai en dates clau que marquin el com, el quan i el perquè de recordar aquells qui han anat faltant dins els meus cercles; no em considero una persona anti sistema a qui li agradi negar tot allò que ja està establert en festivitats importants, però el dol és un estadi que passa per diverses fases diferenciades en cada persona i que no depenen de dies marcats al calendari.

En primer lloc -si se'm permet explaiar-me pel que fa a les experiències personals- cal aprendre a conviure amb l'absència de la persona i el buit que deixa aquesta, la qual cosa és, per mi, allò més difícil d'assumir; anar-se'n a dormir i despertar-se pensant que ell/a ja no hi és i que no el tornarem a veure és una espina clavada al cor de forma irreversible.  Refer una vida quotidiana que ha quedat estruncada per la marxa de l'ésser estimat tampoc és fàcil, però aquí és on juguen altres elements externs que poden ajudar a fer de l'absència una situació més fàcil d'acceptar: la feina, les obligacions de la llar, els altres membres de la família que resten i que també necessiten afecte i comprensió, les amistats... les opcions són múltiples i diverses.

El dolor també acaba minvant i amb el temps aprenem a acceptar la nova situació, encara que no passi ni un sol dia que no deixem de pensar en aquell qui estimàvem o que hi mantinguem monòlegs interiors retraient-li, o no, que s'hagi mort i que ens hagi deixats sols. Sí, estimats amics i amigues, els qui quedem sobre la terra som així d'egoïstes i no perdonem que ens hagin deixat a mercè de tot allò que encara s'ha d'esdevenir. Però, a la llarga, deixem que aquells qui han marxat facin el seu camí en pau per la seva i la nostra tranquil·litat espiritual.

Si cap dels meus lectors vol perdonar-me la gosadia d'escriure sobre un tema que he patit en primera persona, només em cal dir que el dol no és res del que ningú s'hagi d'avergonyir o d'amagar sempre i quan no se'n vulgui fer un drama etern o una carta de presentació envers els altres per guanyar-nos la commiseració fàcil i la llàstima negativa. No, el dol és quelcom que vol temps, paciència i una espatlla on recolzar-se per part dels nostres amics perquè arribi el dia que l'absència deixi de coure en l'ànima i que veiem el futur amb un altre color que no sigui el negre.