dimarts, 1 de novembre de 2011

1 de novembre i el dol

El dia de Tots Sants a Girona ha despuntat blau, serè i lluminós però amb una atmosfera feixuga on s'albirava calitja a l'horitzó. En realitat no m'hagués preocupat gens si, en comptes de tenir un dia de record als difunts, de sol, l'haguéssim tingut de tempestes amb llamps i trons.
Hi ha dies de festa assenyalada que la metereologia no en condiciona la manera de celebrar-ho, i Tots Sants o el Dia de Difunts en serien el cas perquè són dies de celebració individual on cadascú de nosaltres tria com celebrar-ho o com exterioritzar-ho.
En el meu cas, no crec ni he cregut mai en dates clau que marquin el com, el quan i el perquè de recordar aquells qui han anat faltant dins els meus cercles; no em considero una persona anti sistema a qui li agradi negar tot allò que ja està establert en festivitats importants, però el dol és un estadi que passa per diverses fases diferenciades en cada persona i que no depenen de dies marcats al calendari.
En primer lloc -si se'm permet explaiar-me pel que fa a les experiències personals- cal aprendre a conviure amb l'absència de la persona i el buit que deixa aquesta, la qual cosa és, per mi, allò més difícil d'assumir; anar-se'n a dormir i despertar-se pensant que ell/a ja no hi és i que no el tornarem a veure és una espina clavada al cor de forma irreversible.  Refer una vida quotidiana que ha quedat estruncada per la marxa de l'ésser estimat tampoc és fàcil, però aquí és on juguen altres elements externs que poden ajudar a fer de l'absència una situació més fàcil d'acceptar: la feina, les obligacions de la llar, els altres membres de la família que resten i que també necessiten afecte i comprensió, les amistats... les opcions són múltiples i diverses.
El dolor també acaba minvant i amb el temps aprenem a acceptar la nova situació, encara que no passi ni un sol dia que no deixem de pensar en aquell qui estimàvem o que hi mantinguem monòlegs interiors retraient-li, o no, que s'hagi mort i que ens hagi deixats sols. Sí, estimats amics i amigues, els qui quedem sobre la terra som així d'egoïstes i no perdonem que ens hagin deixat a mercè de tot allò que encara s'ha d'esdevenir. Però, a la llarga, deixem que aquells qui han marxat facin el seu camí en pau per la seva i la nostra tranquil·litat espiritual.
Si cap dels meus lectors vol perdonar-me la gosadia d'escriure sobre un tema que he patit en primera persona, només em cal dir que el dol no és res del que ningú s'hagi d'avergonyir o d'amagar sempre i quan no se'n vulgui fer un drama etern o una carta de presentació envers els altres per guanyar-nos la commiseració fàcil i la llàstima negativa. No, el dol és quelcom que vol temps, paciència i una espatlla on recolzar-se per part dels nostres amics perquè arribi el dia que l'absència deixi de coure en l'ànima i que veiem el futur amb un altre color que no sigui el negre.

2 comentaris:

  1. Estic d'acord amb tu. No cal un dia especial per recordar aquelles persones que ja no hi són i que han ocupat un lloc, més o menys important, a la nostra vida. Amb l'edat cada vegada desapareixen més persones properes i, anb elles, desapareixen trossos de la nostra vida. El record ens ajuda a omplir els buits i a resituar-nos. L'edat, la maduresa i l'experiència ajuden molt a superar les pèrdues, a escurçar el periode de dol, però sempre ens resta el record d'aquestes persones i és inevitable pensar: "en la meva situació, ara, què farien, com actuarien?"

    ResponElimina
  2. Efectivament, Xavier. Aquesta última pregunta que m'escrius és la que sovint em plantejo... què m'hauria dit la meva mare en aquest cas? Sovint em costa posar-me en la seva pell perquè era una persona molt crítica i dura en els seus judicis però mai em va fer una recomanació que fos negativa per a mi. I sí, no hi ha dia que no la trobi a faltar, però aizò no vol dir que m'hagi ofegat en la seva absència.
    Moltes gràcies pel teu comentari, com sempre: és del tot encertat. Una fortíssima abraçada,

    Elara.

    ResponElimina