Després de tres mesos, una migdiada llarga i un mal despertar!

Amics, amigues:

ja fa més de tres mesos que vaig escriure al blog per última vegada, la qual cosa deu ser positiva perquè vol dir que tinc les hores ocupades en altres activitats remunerades que m'obliguen a dedicar-hi temps; vivim en un país (ja no sé quin), però, en que no es pot viure de pensar, ni on s'hagi trobat una oferta de treball que busqui personal per a l'elaboració d'idees, o encara més: alguns privilegiats, evidentment d'esquerres, (això ja no calia escriure-ho, suposo) que tenen certa rellevància en el món intel·lectual dins i fora de les fronteres catalanes, que es permeten el luxe d'incidir en una posició del tot hipòcrita, contradictòria i retrògada, tinguent en compte els principis dels que presumeixen. Bones paraules i massa manifest per acabar signant amb una metàfora similar, per posar un exemple que no té res a veure amb la qüestió del nacionalisme català, a la de: "yo también tengo muchos amigos maricones".

I jo que encara era de les que creia que la cultura no estava casada amb la política!

A hores d'ara sóc una catalana nacionalista, catalanista i idependentista que no ha mudat la camisa des que el debat de crear un estat propi ha monopolitzat les cadenes televisives i ha marcat més rècords d'audiència que no pas l'edulcorada i carregosa sèrie de Ventdelplà. Si no fos perquè el senyor Aznar va tenir la genial pensada de manifestar públicament que ell pensava igual des que tenia 16 anys, jo també ho diria. Des de ben petita se'm va ensenyar a estimar Catalunya, a respectar les tradicions i el seu folklore, a sentir-me orgullosa d'haver nascut en la terra on he nascut i d'autodiferenciar-me en clau positiva, i en cap cas la paraula "nacionalisme" (almenys a casa meva) va estar lligada a l'histerisme que ha dut el nacionalisme mal entès al llarg dels últims segles de la història global, perquè el qui és lliure pensador i és coherent amb els seus principis, pot tenir la consciència tranquil·la i dormir sense arrossegar sentiments de culpabilitat.

Sempre he sigut partidària de posar les cartes sobre la taula i mirar les coses mitjançant realitats fragmentàries perquè això m'ajuda a dividir tot allò que una servidora es veu obligada a digerir sense que em vinguin ganes de vomitar. Senyores i senyors: òbviament, i no pretenc amagar-ho amb bones paraules, el nacionalisme és excloent i acostuma a estar lligat a raons econòmiques i socials. No m'avergonyeixo de saber-me filla d'una zona que ha sigut privilegiada pel que fa al motor econòmic de l'estat espanyol, entre d'altres coses, i no per això em considero descendent d'una "raça privilegiada", tal i com s'ha criticat sovint als qui ens considerem catalans. Per evitar que algun possible lector/a s'escandalitzi llegint aquestes ratlles i per cobrir-me les espatlles, diré que no crec en la figura de l'home fort dels metarelats postmodernistes que haurà de dur Catalunya cap a una realitat millor. No, no, no... faltaria més! No crec que tingui cap necessitat de justificar-me, però per si les mosques i per evitar males interpretacions, aquí queda escrit.

No senyors i senyores, tenir les idees clares, i uns principis (que no vol dir creure's en la posessió de la veritat absoluta) no està relacionat amb allò que tanta por fa: el dogma. A partir d'aquí, només em quedaria entrar en matèria concreta pel que fa al discurs polític, però això ho deixo per un altre dia que estigui més inspirada. Després de més de tres mesos sense escriure, em sento en baixa forma. Fins ben aviat!

Les rates

Generalment els gats gaudeixen de millor fama de la que se'ls havia adjudicat fins fa poc; els felins han passat de ser uns animals de companyia relativa, independents, egoistes, a animals de companyia fidels, divertits, oportunistes i una mica manipuladors. 

Altres tòpics també es podrien aplicar a la classe treballadora: la massa obrera que carregava amb la majoria d'impostos se l'havia titllada de gandula, sorollosa, ignorant i d'estar revestida de la dignitat que només dóna consol als pobres. En el fons, però, el diccionari de sinònims que fan servir els polítics per designar la resta de mortals que sostenen el sistema capitalista -si és que els polítics s'han pres mai la molèstia de consultar un diccionari- no ha evolucionat gaire, de la mateixa manera que no pot haver desenvolupat gaire la mentalitat de certs polítics de dretes que es permeten el luxe de deixar anar perles tals com "que se jodan" als contribuents.

Ahir vaig descobrir que al garatge de casa meva s'hi ha instal·lat a viure una família de rates que fa prou respecte degut a les seves mides. Vaig haver de convocar una reunió d'urgència amb la meva gata per posar les cartes sobre la taula i li vaig dir:

-"La situació familiar és dura, has d'entendre que aquesta família ha viscut per sobre de les seves possibilitats i ara caldrà posar les coses a lloc. De moment t'hauré d'aplicar una reducció de la teva ració de pinso d'un 20%, el teu espai verd per caçar i per passejar al teu aire es limitarà considerablement, hauràs de dormir moltes menys hores al dia de les que dorms i, evidentment, hauràs de caçar les rates que viuen al garatge, donant gràcies de tenir un sostre sota el que viure. No et podré dur al veterinari per posar-te les vacunes que et toquen i no et podré ajudar si tens ganes d'estudiar la fauna reptiliana comestible, tal i com desitjaves, perquè la taxa de matrícula està molt per sobre del meu pressupost".

-"D'acord"- em va contestar la meva gata - "però recorda que a Catalunya no està permès amputar les ungles als gats. Recorda, també, que encara conservo les urpes i que estic segura que quedarien molt bé marcades a la teva cara... n'est ce pas? Caça't les rates tu mateixa, a veure si te'n surts!"

Molt em temo que l'amenaça de la meva gata es farà efectiva si la marejo gaire més i que l'aplicarà en cas de necessitat. Per aquest motiu proposo que els qui estan farts de pagar els plats trencats de la corrupció dels altres, traiem les dents i afilem les urpes per a poder netejar aquest país de rates, mai millor dit!

Antiherois i les carreres de futur

Se'ns ha dit, massa sovint, que hem viscut per sobre les nostres possibilitats, que ens havíem enganyat a nosaltres mateixos, que fèiem vida de milionaris, que el nostre no era un país ric i que tots aspiràvem a fer vida de funcionari acomodat i apoltronat en el diner fàcil, la bona vida i en la jornada de les mínimes hores possibles.

I per què no? El capitalisme no ha fet altra cosa que fer proselitisme i lloança de l'estil de vida de la classe mitja-alta, amb caps de setmana lliures, vacances pagades, jornades laborals de menys de 30 hores setmanals, ingressos per a comprar segones residències, per a sortir a sopar, per anar de botigues, per anar al cine... és a dir, per al consumisme frívol, efímer i del tot innecessari. Qualsevol excusa era bona per a generar necessitats de tercera que nosaltres hem anat donant "bombo" fins a convertir-les en necessitats de primer grau. Qui no ha mirat un iPhone amb llàstima quan el pressupost no donava per a més? Qui no s'ha lamentat d'haver de fer equilibris a final de mes i haver de dir que "avui no puc venir a sopar amb vosaltres"? Qui no ha somiat comprar un piset en un barri modest per a llogar-lo i tenir unes rendes fixes sense fotre ni brot? Qui no ha pensat en treure's unes oposicions, de qualsevol grau, per a poder viure tranquil i sense maldecaps perquè la opció de servir taules en un bar fast food no acaba de seduir al personal?

D'acord, és ben cert que la llei del mínim esforç no ha fet que l'home pugui escriure pàgines de més de dos mil anys d'Història i que el gènere humà hagi arribat on està ara... però el que està clar és que ara no valen les excuses de martirologi i del sacrifici a la pàtria com els que es donaven als ciutadans que havien de reconstruir el món després de la II Guerra mundial.

Amics, reconstruir la Història és feina per antiherois que mai veuran escrit el seu nom en els manuals d'història del món actual. Fer sacrificis i retallades és lícit perquè encara no puc acabar d'entendre les prestacions personals i els augments de sou que tenien certs càrrecs de l'administració pública, tot i que aquest no és el meu cavall de batalla. El que no veig tan lícit és aplicar les retallades al món acadèmic superior o a la sanitat pública, entre d'altres esferes mitjançant arguments tan pobres i manipuladors envers el ciutadà que té feines a pagar els impostos i la hipoteca.. (també se'ns diu que ens hem equivocat amb la mentalitat de la propietat i que mirem l'exemple del nord d'Europa on el lloguer està a l'ordre del dia. És clar, no comparem preus ni qualitat de pisos de lloguer a casa nostra o al nord d'Europa!)

Sí, apliquem retallades per evitar que el ciutadà tingui qualitat de vida, accès a la cultura i al coneixement,  creem una societat ignorant, empobrida i silenciosa perquè aquesta és la que no es revolta i la que paga religiosament a la Generalitat, a Madrid o a Europa. Sí, sí, sí... per a què estudiar una carrera o una professió si la política i la banca són la millor opció de futur?

Endreces

Arriba el dia que cal posar ordre i fer dissabte, que cal desfer-se del pes mort que ha oprimit l'ànima massa temps, i que té pressa per desaparèixer definitivament.

Guardem els records materials en una capsa de cartró i la desem dins l'armari de la paperassa perquè aquells es confonguin dins la història de l'economia familiar, entre factures, cartes del banc i fotografies descartades. No llençaria res perquè sóc incapaç de renunciar als trossets d'una vida ja passada, però els entaforo lluny de mi, cada vegada més barrejats entre les futilitats domèstiques, perquè arribi el dia, també, que ja no sàpiga on els vaig guardar i, perquè, els records i els oblits són meus i només meus.

Esborrem els mails que un dia vam enviar i que mai ens van ser contestats, deixem la bústia d'entrada i de sortida netes. La paraula no impresa és efímera: només són lletres en una pantalla que fa pampallugues, amb una data i una hora que ens recorda quan vam llegir els missatges que ens van fer riure i plorar indistintament. No hi ha recança en confirmar que sí, que sí vull esborrar tots els missatges de les bústies perquè avui he sentit que era el moment de recomençar i de viure.

Pluralitats

"Pluralitat cultural,  Pluralitat lingüística,  Pluralitat social,  Pluralitat nacional,  Pluralitat civil".

Vista la quantitat de pluralitats que ens ha servit, el segle XXI, de primer plat, segon i postres, una servidora es planteja si enfocar tot això mitjançant la multiculturalitat (sostinguda per acadèmics com W. Kymlicka o Ch. Taylor) o fent ús del xoc de civilitzacions que preconitza S. Huntington. Els "multicultis" mai han sigut sant de la meva devoció, no els veig sinó uns romàntics una mica passats de voltes que tanquen els ulls a la realitat que no sempre accepta els continus gresols que alberguen segons quins brous de cultiu. En canvi, el xoc de civilitzacions em sembla una mica massa alarmista, una mica ranci...

Malauradament, l'estat de benestar cau en picat, i sense l'ajuda d'aquest, com es resol tot això?

Ho deixo sobre la taula per si algú es vol entretenir a veure els diferents tipus de gats que hi ha en la il·lustració, i ja, de pas, a arreglar el món.

Allò que no ha de canviar

No he escrit mai un nom a la sorra de la platja ni en els prats nevats de la Cerdanya francesa. La fragilitat de les coses em fa por, encara més el que és efímer en mi mateixa i en els altres.

No crec en Heràclit ni en la seva tossuderia pel que fa la mutabilitat de la realitat. M'agraden les arrels, tenir els peus sobre terra mil·lennària i trepitjar amb força allò que ha sigut treballat per generacions anteriors que han dut el meu nom.

El relativisme i la resignació del qui creu que els irremeiables canvis són una creu que cal dur fins l'últim dels nostres dies, els deixo per aquells qui no han tingut mai una causa per la que lluitar ni uns valors aferrats en el codi genètic dels qui van viure anteriorment.

El premi de l'11 de l'11 de l'11

Data curiosa, aquesta de l'11 de l'11 de l'11. Estèticament té una sonoritat i una vistositat que em criden l'atenció i em fan somriure innocentment, tot i que jo no he sigut mai seguidora de les dates que creen vertigen entre la gent, sobretot pel fet que diguin allò de que "no ho tornarem a veure fins al...", com si realment fos un drama no ser eterns o com si nosaltres fóssim protagonistes indiscutibles d'un fet transcendental. No, res de tot això.

No només en volia valorar la curiositat d'escriure la mateixa xifra en cada una de les estructures temporals que l'home va crear per ordenar el pas del temps i, a més a més, amb una de les meves xifres preferides, sinó que volia deixar aquí escrites algunes d'aquelles collonades que tots hem arribat a pensar si tinguéssim a la butxaca una quantitat ingent de diners i ni tan sols sabéssim què fer-ne:

LES MEVES INVERSIONS:

1-Prioritat inajornable però no primordial: canviar-me i renovar-me completament el vestuari.

2- Fundar un refugi de protecció animal (i no us molesteu en buscar més actes solidaris perquè no n'hi haurà més).

3-Deixar de pensar en enviar currículums ipso facto.

4-Comprar-me una caseta amb pati vora la ciutat de Girona... no, aquesta millor l'esborro i la substitueixo per un pis assolellat a l'exclusiu barri vell de Girona, amb aire condicionat, calefacció de gas natural i tot allò que pugui vèncer les maleïdes humitats de la nostra benvolguda ciutat.

5-Comprar-me els llibres que vulgui i quan vulgui.

Seguiria posant xifres i tasques a fer, perquè amb diners les facilitats truquen a la porta.

Havia pensat, també, en incloure qualsevol tòpic d'aquells que sempre muden i fan quedar bé davant els altres, com donar la meitat del premi, que es juga avui, a una ONG per a la fundació d'alguna escola o per a la investigació de malalties incurables. Però no. El qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra, però m'he tornat materialista, capitalista i egoïsta, sigui perquè en aquests moments escric empipada perquè no he comprat el número, o perquè estic empipada perquè m'he aixecat amb el peu esquerra.

Si el premi fallés demà potser tindria altres prioritats més filantròpiques a l'hora de pensar en què invertir els diners, però avui m'he tancat en banda i penso quedar-me tan ampla.

Tot passa

Sí, definitivament ja és hora de posar fil a l'agulla a dia 5 de setembre perquè el temps passa i les tasques pendents que tinc a l'agenda no perdonen la deixadesa ni la mandra. Tinc en vista unes quantes revisions mèdiques protocolàries, res greu, aquelles coses que toquen de fer cada any; algun casament on he de cantar (sí, sí, encara que sembli mentida, hi ha gent que es casa i que hi posa música en directe en comptes de llogar una discoteca mòbil), i entregues de feina.

Però el temps no passa igual per a tothom, especialment per la meva gata negra que menja i dorm... qui fos gat! Ella, que se sap estimada i necessitada, estira sinuosament la columna vertebral i badalla, convidant a desafiar el seu impertorbable horari diürn, abans no arriba l'hora baixa dels últims dies d'estiu. Com cada vespre, esperarà que regui el llessamí de flors blanques per amagar-se entre la mata verda i espesseida dels arbusts que encara no hagi mullat. Potser em portarà, contenta i enjogassada, una sargantana que deixarà als meus peus i que, lamentablement, hauré de llençar a les escombraries després que la pobra bestiola hagi patit els jocs preliminars d'un felí de ciutat que treu la vida per no oblidar el seu instint; què hi farem,  la naturalesa és cruenta en totes i cadascuna de les seves etapes!

Mentrestant, com cada vespre, pensaré que qui dia passa any empeny, i que demà serà un altre dia.

Prenent decisions

En primer lloc, i passant per sobre de tot el que necessito dir, voldria donar les gràcies a tots aquells que s'han molestat a donar-me ànims i a interessar-se sobre la situació de la meva gateta, durant aquelles hores que va decidir anar a fer el tafaner en jardins aliens de la resta de cases adossades del veïnat. Entenc que la meva insistència amb els felins pugui resultar curiosa, desconcertant o, fins i tot, feixuga, la qual cosa faria les delícies econòmiques dels psicòlegs a l'hora de pagar les seves factures a finals de mes; em consola, pensar, però, que la meva "obsessió" pugui resultar monotemàtica i a la vegada, del tot inofensiva. Sóc historiadora (ara inclús de professió i reconeguda en el mercat laboral!!!) i els gats i la Història van més lligats del que pugui semblar a priori. Sí, sí, de veritat, no m'ho invento, els gats han tingut -i tenen- un paper privilegiat dins la història de la humanitat, i, segurament, la nostra història hauria sigut una altra Història si no ens haguéssim dedicat a fer segons quines bestieses amb els petits felins, que van ser víctimes de la crueltat humana al llarg de molts segles.

Dit això, confirmo que la Bruna va tornar a casa la nit abans de la Revetlla de Sant Joan, gràcies a una veïna que va posar-se en contacte amb la meva germana per dir-li que l'havia vist passejant pel seu pati.

Probablement hauria pogut fer la meva vida com he fet sempre, si ella no hagués tornat a casa; de fet, m'he acostumat a acceptar i a encaixar que cal tirar endavant sense que els sentiments de pèrdua bloquegin part del creixement personal, però la meva gata m'ha ajudat a cercar l'equilibri que va mancar-me després d'una sèrie de períodes de dol que m'he vist obligada a passar ja fa uns anys. No dic això per recrear-me en la empatia d'aquell qui vulgui llegir-me perquè sóc contrària al victimisme fàcil. Però comparteixo amb tot l'orgull i la tranquil·litat d'una persona contenta amb el seu estil de vida, que els gats aporten equilibri a les nostres vides, tanta com la que podria aportar la filosofia, l'ètica o la religió a aquelles persones que les apliquin.

Deixo oberta la possibilitat que aquest comentari pugui llegir-se com a quelcom totalment fora de lloc perquè caldria salvar moltes, moltíssimes diferències. Cert, i ho accepto.

M'explico: han fet moltes hores de reflexió per entendre que arriba el dia que cal prendre decisions, que estem sols malgrat la gent que ens envolta i que si nosaltres mateixos no prenem les decisions que creiem convenients, algú altre les prendrà per nosaltres. Arriba el dia, també, que fa falta una mà amiga, un còmplice, un aliat, però sobretot, sense allò que no podríem passar, és la comprensió del qui ens mira als ulls sense fer preguntes. Evidentment, la meva gata mai m'ha fet preguntes i si me les hagués fetes, me'n guardaria prou d'escriure-ho al blog perquè sospito que no se'm prendria seriosament i que algú em recomanaria que em passés al Prozac. Siguem seriosos: no pretenc que els demés posin el pràctica les capacitats d'endevinació per a entendre als qui s'estimen, però sovint és necessari que la comprensió vingui donada sense paraules.

Aquest és el regal de la meva gata. La seva presència que ofereix una mirada intel·ligent, potser no racional, però més humana de la que podríem arribar a reconèixer. Si la Bruna no hagués buscat refugi sobre les meves cames en moments difícils, penso que la meva vida hagués estat diferent perquè hauria pres decisions irreflexives, mogudes per un impuls visceral, que no haurien sigut les més adequades.

El problema és, tal i com vaig retreure ahir a la meva gata, que hi ha decisions del tot racionals que s'han de prendre i que fan tant de mal com les conseqüències d'una decisió irreflexiva o imprudent.