"Surge, amica mea,
speciosa mea, et veni,
columba mea inforaminibus petrae,
in caverna maceriae".
Aixeca't, cuita, la meva amiga, coloma meva, hermosa meva i vine. (Càntic dels Càntics)
Una persona em va dir una vegada que per arribar a la felicitat només existien dues vies: la filosofia o la religió. Arribats al punt on estic ara, la filosofia m'ha servit de poc. En tot cas, preferiria deixar-ho en mans d'algun Déu -el que sigui- malgrat que pugui assimilar-se a quelcom ingenu, i esperar...
http://youtu.be/5InnXDXmWGg
http://youtu.be/5InnXDXmWGg
Aquestes darreres setmanes he escoltat diverses vegades aquesta obra impressionant i el Surge, amica mea és realment esplèndid.
ResponEliminaEn la meva etapa actual et diria que potser és millor refiar-se de la filosofia. La religió, qualsevol, és un instrument de poder dels jerarques per dominar els esperits dels seus coreligionaris. La felicitat que es pugui treure de la religió és amorfa, no exigeix pensar, només complir els preceptes que t'imposen i no plantejar-te mai si els veus lògics o absurds. Al cap i a la fi el que pretenen els jerarques és que no pensis i els obeeixis.
Una altra cosa és seguir l'evangeli de Jesús tan fidelment com es pugui. Potser no dóna felicitat, o el que entenem habitualment per felicitat, però sí tranquil·litat de consciència, d'esperit. Sobre tot si procures viure'l al costat dels pobres, dels oprimits, dels exclosos.
Sí, Xavier. De fet jo també sóc més partidària de l'ètica o de la filosofia... a mi sempre és el que m'ha funcionat sobretot en el que dius de la tranquil·litat de consciència i d'esperit. El problema de la filosofia és que calen dues persones per estar d'acord. I és arribats a aquest punt, que a vegades prefereixo deixar-ho ens mans d'allò que s'hagi d'esdevenir. Interesant la reflexió que fas dels jerarques... en el fons, l meva religió sempre serà la llibertat de pensament, tampoc m'agrada que em diguin allò que he de fer, creure, pensar o sentir.
ResponEliminaGràcies mil per ser sempre aquí!
Gràcies a tu. Si hi sóc és perquè primer hi has estat tu.
ResponEliminaSempre pots dialogar amb el filòsof quan el llegeixes. Quan em vaig jubilar vaig fer ètica i antropologia filosòfica a la UdG i només amb dues assignatures em van desmuntar del tot l'estructura que tants anys m'havia costat de construir. He procurat reconstruir-me i crec que el daltabaix em va anar molt bé. En tots els aspectes.
Coi, em sembla que les agafaré si m'ho torno a posar amb això de reasseure'm com a alumna... fa temps que tenia el cuquet de fer alguna assignatura de filofia!
ResponEliminaBona tarda Xavier, i per descomptat també per tu Elara !!! Com sempre jo arribo a misses dites, però encara em falten una colla d'anys per arribar a l'estat d'en Xavier i m'agradin o no tincs unes quantes obligacions que complir... Bé, obligacions i plaers... i com que un d'ells és tafanejar el bloc de l'Elara, i dir-hi alguna bestiesa de tant en tant, doncs aquí estic... ( bé, això de bestiesa, és el què deveu pensar els altres, per mi són coses sèries... jejeje ). Potser que deixi d'embolicar-me com sempre i vagi al gra...
ResponEliminaPer començar diria que per optar a la felicitat, el primer que cal és creure en un mateix. Sembla estrany, però jo ho vaig fer així, me'n vaig adonar que per molt que tingués persones al meu voltant que em donessin suport, si jo no hi posava de la meva part, no me'n sortiria... Però és clar, suposo que això es podria encabir dins la via filosòfica... ( hi hauria qui ho ficaria dins l'altra via, però no sé... no sé... )
M'ha agradat molt la definició d'en Xavier sobre la religió... Per sort o per desgràcia els meus primers anys d'escola ho van ser de la mà dels religiosos, i, si bé tampoc em va anar massa malament, això d'haver de complir cegament els manaments d'algú que, cas d'haver existit, se n'ha tergiversat tant la seva vida, no acaba d'anar amb mi... No he set mai un mal noi... ni mal alumne... però sí que m'he revelat sempre contra la norma. ( es podria dir que només cal que em prohibeixis una cosa, perquè la faci... )
Clar que la meva familia era de vocació catòlica, sobretot els meus avis, i em van educar én fer coses en favor de la comunitat i els altres, i això sí que em va agradar ja de ben petit, i no hi ha res que m'empleni més que ajudar els altres a canvi de res... un somriue ja em fa feliç i em sento més que retribuït.
Quan feia BUP, els dos primers anys de Filosofia van ser un infern per a mi... de la mateixa manera que a l'EGB ho havia estat la història ( ho sento Elara ... ). però ara de gran, he trobat la raó en la mena d'individus que intentaven donar lliçons de tot a aules massificades de fins a 50 alumnes... Però quan a tercer de Batxillerat va venir un professor jove que ens va mostrar la Filosofia com l'art de rumiar les coses, però no les físiques, si no el coneixement i l'esperit de l'ésser humà, llavors tot va canviar.
En quant a donar-li les gràcies a en Xavier per ser-hi sempre, li he de dornar la raó... potser les gràcies te les hauríem de donar nosaltres a tu, per oferir-nos la possibilitat de veure'hi dins teu a traves d'aquestes lletres, paraules, frases, que ens vas oferint de tant en tant, i que tan ens omplen el cor de joia com ens fan patir d'allò més... però al cap i a la fi ens demostren que hi ha persones amb sentiments en aquest món...
Una abraçada a tots dos, espero que ens seguim parlant i Elara, un petit consell: sigues forta; pots buscar ajut, però no esperis que ningú ( terrenal i diví ) et tregui les castanyes del foc i pensa que per molt dura que pugui ser una guerra, tu ets la millor arma per fer-hi front.
Un petó