dimecres, 16 de novembre del 2011

El dolor

Quieta en la nit, en posició fetal, potser la més antiga que els homes ens hem servit per a evadir-nos del dia, deixo que la pluja caigui i covo el dolor talment com una febrada que cal deixar passar.
Hauria de plorar però no puc. En el nerviosisme vehement de la mà que busca a les palpentes un mocador de paper, lluitant contra el desordre de la tauleta de nit, o en els sanglots que s'ofeguen amb el pes de la vànova, hi ha l'oblit momentani del motiu pel qual es plora. No em sento millor ni més valenta per deixar escrit que a vegades ploro, simplement és una realitat que existeix.
Existeix, també, la pròpia censura racional que ens obliga a callar les llàgrimes perquè ens han ensenyat que el dolor emocional és l'estat artificial de la debilitat natural. Plorar és ser vulnerable, plorar equival a restar nus en una nit glacial d'hivern sense possibilitat de supervivència.
El dolor que sentia només al cor s'ha mudat en sensacions palpables i sento fiblades que pugen pel braç i s'entortolliguen en les meves cervicals fins que he de serrar les dents per no cridar. El dolor segueix el seu periple i s'instal·la, finalment al cap, deixant els meus pensaments en una nebulosa grisa i confusa fins que, misteriosament deixo de plorar i m'adormo.
L'endemà alguna cosa ha canviat: segueix plovent, el dia també és gris, sento la mateixa pena esmorteïda però ja no em fa mal res, ni tan sols el cor. L'home és home perquè ha fet ús de la contínua adaptació i, encara que no ho hagi demanat, s'ha hagut d'amotllar al devenir, cruel en alguna ocasió, però també esperançador.

2 comentaris:

  1. És una gran porcada que ens ensenyin que no hem de plorar.És una de les coses més saludables que es poden fer en els mals moments anímics quan les circumstàncies externes ens són adverses. Quantes vegades no voldria plorar i no ho aconsegueixo! M'han ensenyat a aguantar-me i, malgrat que no en sóc gens, fer el valent.
    En canvi la música i la poesia, sobretot la música, si que aconsegueixen que de vegades vessi llàgrimes d'emoció. Es veu que aquestes no me les van reprimir prou. Afortunadament!

    ResponElimina
  2. Xavier, són els pesos culturals de casa nostra i també hem d'arendre a conviure-hi i a ignorar quan s'escaigui... amb el temps, suposo que aprenem a posar moderació a les emocions, la qual cosa tampoc té perquè ser negativa. Però aquestes coses van com van i hi ha moments que la tempesta és més forta que no pas els fonaments :)

    Una abraçada!

    Elara.

    ResponElimina