diumenge, 25 de març de 2012

El pànic escènic

En alguna ocasió tots ens hem hagut d'enfrontar al públic, al pànic escènic i a les conseqüències derivades del nerviosisme de ser observat per més d'un centenar de parells d'ulls, perquè les nostres activitats laborals exigeixen donar la cara davant d'un grup de persones o perquè les nostres aficions es basen  en l'exhibició artística.

La por a equivocar-se o a fer el ridícul acostuma a començar amb un pessigolleig que s'instal·la als budells i que no ens abandona fins que els inevitables aplaudiments de rigor no arriben, acompanyats de felicitacions entusiastes que encara fan que ens sentim més culpables d'haver interpretat una determinada peça, on els errors garrafals comesos ressonen al cervell durant tota la nit, o d'haver parlat d'un tema que no dúiem prou ben preparat. El pitjor de tot segueix quan el pessigolleig dels budells va de la mà de les suors fredes que ragen del front o d'altres llocs molt més problemàtics de controlar quan  tenim gent al davant, sobretot si es duu un vestit negre de gala, ja ni en parlem!... és a dir: pecaríem de ser poc elegants. El més divertit arriba quan, en el moment culminant de pujar a l'escenari aparentant tranquil·litat i seguretat en un mateix, les mans prenen vida pròpia i les partitures comencen a tremolar de manera sospitosa davant la sorpresa i diversió dels espectadors de primera fila, i que si aquests, malauradament, són alguna autoritat de qualsevol mena o convidats especials, ja és per fondre's de vergonya i pensar a retirar-se definitivament del món artístic.

Sí, amics meus, el món de la cultura té certs aspectes escatològics i poc glamorosos dels quals no se n'escapa ningú si els nervis juguen males passades, però amb pràctica, morro i sentit de l'humor tot va com una seda i acaba bé.

2 comentaris:

  1. A part que em tremolin les partitures també tinc el vici de posar-me vermell quan la vesso estrepitosament. Però ens hem de consolar pensant que el públic no té partitura, normalment, i que moltes de les equivocacions li passen desapercebudes. I, si se n'adona, també és benigne perquè sap que ho fem amb tot l'entusiasme i sense percebre'n cap benefici material.

    ResponElimina
  2. Completament d'acord, Xavier! I, a més, he oblidat això d'enrogir i que et cremin les galtes i les orelles! Ostres, quina situació! Sort que el públic ja és comprensiu i que ho fem per a mor a l'art :) Una abraçada, Xavier!!!

    ResponElimina