dimarts, 8 de febrer de 2011

Les estones de companyia


En algun post anterior vaig deixar caure una anècdota referent a un gat esquerp i rondinaire que estava ferit a l'esquena, concretament en el punt on s'uneixen les espatlles.


-Res important.- Vaig sentenciar només de veure'l; alguna trifulca de nits amb els seus congèneres que hauria tingut un final poc heroic però gens dramàtic. De fet, la setmana passada he dedicat part del meu temps lliure a desplaçar-me a l'indret on sé que merodejava el gat per a fer-li un cop d'ull i assegurar-me que la ferida evolucionava sense complicacions. No només s'estava curant amb correcció sinó que, amb el pas dels dies i amb molta capacitat de passar per alt els desaires d'un gat mascle solitari i escaldat, he aconseguit que l'animaló em toleri en els seus dominis com un mal menor.


Avui li treuran els punts i de ben segur que ja no necessitarà de les meves cures casolanes, però confio en haver trobat un equilibri en la nostra estranya relació i que espero que sigui per molts anys. Sempre hi haurà un raconet, en la meva vida, per a un gat solitari que no necessita dels altres però que gaudeix a estones de la meva companyia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada