dilluns, 7 de febrer de 2011

Crítica a la música polifònica i els gats

Renaixement i Humanisme són dos fenòmens culturals que sovint es tendeixen a barrejar i confondre dins el brou de cultiu que va ser la cultura general dins la mentalitat dels inicis de l'època moderna i part del segle XVI, fins que esclatà la Contrareforma. L'Humanisme fou el moviment intel·lectual més característic del Renaixement, el qual no només va vetllar per la recuperació dels clàssics en la pintura, l'escultura o l'arquitectura, sinó que també s'introduí en el terreny de la música, malgrat que, com tots els moviments que s'allunyen una mica de la intimitat que havien mantingut amb el pretèrit més immediat, no sempre fou acollit amb entusiasme per tots els seus contemporanis que es van veure obligats a adaptar-se a un nou gust imperant per part d'una classe comercial i burgesa emergent. La música no en va ser una excepció.
De la mateixa manera que els quadres eren concebuts com una finestra del món exterior- real i palpable- perquè l'espectador es sentís conmogut, existia la creença que l'elecció de la forma era la clau del compositor per a penetrar en les emocions de l'oient; teoria recolzada, a més, per la lectura dels filòsofs antics, com Plató o Aristòtil, els qual ja havien fet incidència en els efectes emocionals que reportaven en l'estat d'ànim. (Grout & Palisca, 1984)
Tot i l'explosió d'un nou món i dels redescobriments clàssics que tindrien molta importància en els següents segles, no tothom es mostrava satisfet amb la música erudita del seu temps; un expemple conegut és el testimoni d'una carta que ens va deixar el bisbe Bernardino Cirillo, qui expressa el seu descontent amb el que es veia obligat a sentir a les esglésies durant els oficis, reivindicant el retorn als estils antics. Possiblement la seva carta sigui llegida amb un somriure perdonavides, però a partir del segle XVI, veus i opinions com la seva es feren sentir a nivell internacional i també marcaren un abans i un després, afectant, també, a tots els àmbits culturals.
La música entre los antiguos fue la más espléndida de todas las artes. Con ella éstos crearon efectos cargados de fuerza que nosotros, en la actualidad, no somos capaces de producir bien ni con la retórica ni con la oratoria a la hora de con­mover las pasiones y los afectos del alma … Veo y escucho la música de nuestro tiem­po, que algunos dicen ha llegado a un grado de refinamiento y perfección que nunca antes existió o pudo conocerse … Esto está claro: la música de hoy día no es el producto de la teoría, sino sólo una aplicación de la práctica. Kyrie eleison quie­re decir: «Señor, ten piedad de nosotros.” El músico antiguo habría expresado esta propensión a pedirle al Señor su perdón usando el modo mixolidio, el que evocaba un sentimiento de contrición en el corazón y el alma. Y si no hubiese logrado ha­cer que su oyente llorase, por lo menos habría ablandado a toda mente endureci­da a sentir piedad. De esta forma, habría usado modos similares de acuerdo con las palabras y creado contraste entre el kyrie y el agnus dei, entre el gloria y el cre­do, entre el sanctus y el pleni, entre salmo y motete. En la actualidad, estas cosas se cantan de cualquier forma y se las mezcla según una manera dudosa e indife­rente … En resumen, me gustaría que cuando una misa se cantase en la iglesia, la música se viese reducida al significado fundamental de las letras, gracias a ciertos intervalos y números, que fuera apta para conmover nuestros sentimientos por la religión y la piedad y, de igual manera, que ello se diese en los salmos, himnos y otras alabanzas que se ofrecen al Señor … En nuestro tiempo, los músicos han de­dicado todo su arte y esfuerzo a escribir pasajes imitativos, con los cuales mientras una voz dice: «Sanctus», la otra entona «Sabaoth» mientras otra más hace lo mis­mo con «Gloria tua», mediante aullidos, rugidos y tartamudeos con lo cual recuerdan más a los gatos en enero que a las flores en mayo.
(Carta del 16 de febrer de 1549, a Ugolino Gualteruzzi)
M'he pres la llibertat de marcar amb negreta la última frase en que el bisbe compara els miols característics de l'època de reproducció dels gats amb certes melodies que es sentien. Òbviament, i degut a la meva trajectòria musical, no puc estar d'acord amb el bon amic Cirillo, tot i que no ha deixat de fer-me gràcia la seva comparació. En tot cas, la meva gata i jo no deixarem pas d'escoltar la música del Renaixement, que tant ens agrada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada