dijous, 15 de març de 2012

Final feliç

És habitual trobar temes que han generat rius de literatura al llarg de la història i de la memòria popular que reben les següents generacions. Un dels meus preferits és el de la donzella malmaridada, amb la conseqüent (o no) rebel·lió a l'autoritat i a la voluntat paterna.

El rei Lluís de França (quin dels XVI abans no esclatés la Revolució francesa?) tenia una filla que sospirava per un cavaller de segona fila, de poca fortuna i d'honor més que qüestionable que no era de l'agrat del monarca. La princesa, obstinada i fidel a la seva voluntat, prefereix ésser aïllada i empresonada a la torre, durant set anys, quan el seu pare l'exhorta a renunciar al cavaller Deón, que, si no era un partit massa recomanable, sí que deuria d'una bellesa digna d'Apol·lo perquè la noia acceptès amb resignació un xantatge tan cruel i tan freqüent al llarg dels segles, quan es tractava de mercadejar les dones amb fins polítics.

Els dos enamorats, però, urgeixen un enginy que deuria marcar moda a ca'l els anglesos, (potser l'obra de Romeu i Julieta no hauria estat escrita si no fos per això) quan el cavaller Deón escriu unes lletres a la princesa perquè fingeixi la seva pròpia mort  i puguin dur-la a enterrar a Saint-Denis. I, curiosament, el pla es porta a terme a la perfecció: en una processó fúnebre i solemne, al davant de 80 capellans i 30 bisbes, el cavaller atura els prelats eclesiàstics, treu el seu ganivet d'or i esquinça el sudari que embolcallava el cos de la princesa, viva i somrient, deixant tota la florinata de París amb un pam de nas. 

Cançó popular de final feliç que no sempre era, en aboslut, el desenllaç habitual. A continuació us deixo l'enllaç que explica aquesta preciosa i divertida història perquè la sentiu. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada