dimecres, 14 de març de 2012

La meva Arcàdia

Miro amb optimisme el pati de casa meva. El llessamí que tant ens agradava a les dones de casa, i que conformava la nostra Arcàdia particular, ja no hi és. No em sap greu, era qüestió de deixar pas al canvi i a la renovació; cada vegada que el mirava em recordava d'algú i, malgrat que els records no sempre vénen acompanyats de tristesa, són records que conformen un temps que ha passat i que no vull reviure.

Avui plantaré llavors. Encara no sé de què. Veurem, triarem i esperarem. La resta no és important.

3 comentaris:

  1. Petites accions com la que comentes fan que els éssers que estem vius deixem marxar la persona que ens ha deixat, poder recordar amb un somriure a la cara i no amb una llàgrima als ulls, el record d'algú mai mort si un no vol. Petons

    ResponElimina
  2. Hola Titània, moltes gràcies per la teva lectura i pel teu seguiment! T'envio una forta abraçada des de Girona!

    Santi, és exactament el que volia plasmar en l'escrit i me n'alegro que ho comparteixis i que ho vegis igual que jo. Molts i molts petons i fins ben aviat!!!

    ResponElimina