La llum era inexistent i no podria parlar d'una ciutat, ni de les ombres captives d'una història ja llunyana, ni de les parets de pedra que el temps havia degradat en l'espai que no vam resseguir pam a pam. Era vespre nit i no vaig buscar la poesia ni aquell instant que només la fotografia retrata per sempre més, perquè sabia del cert que el temps era el meu aliat.
No, no és moment de passejades ingènues que duguin al romanticisme perquè no et vull retrobar en els records ni en l'enyor de la metròpoli solitària.
Sèiem l'un davant de l'altre i jo no sentia el neguit d'una adolescent que sabia que entregaria el cos a l'escollit. No, això ja va passar. No vaig entregar-te el cos, ni el cor, ni tan sols l'ànima. No hi havia res a entregar. No et vaig estimar com una amant llençada a la cursa contra el pas inexorable de les hores, consumint la passió de tota una vida en una fatídica nit que irremeiablement s'acaba oblidant.
Escric de tu amb la culpabilitat d'haver acusat algú, un temps ençà, d'estimar -mea culpa-, d'haver desitjat una altra a les meves esquenes -mea culpa-, i de no haver-me estimat prou -mea maxima culpa-.
Ara ja, però, no em cal la contricció per ser salvada. Vaig veure un trosset del temps futur en una copa que subjectava amb la mà tremolosa, insegura però determinada, mig buida de vi però tan plena de tot i de mi. Tu, i només tu, ho saps.
El que expliques, és una experiència real o és literatura? De vegades fas uns posts una mica depressius.
ResponEliminaBé, Xavier, escriure és, per a mi, un exercici de plasmar en la pantalla en blanc una mica de les nostres experiències vitals barrejat amb una mica de fantasia. En aquest cas, però, hi ha molt de mi... l'únic que espero i desitjo és no haver d'oferir tot el que hi ha de mi en l'espai d'una copa mig buida.
ResponEliminaUna abraçada!