dilluns, 28 de maig de 2012

Antiherois i les carreres de futur

Se'ns ha dit, massa sovint, que hem viscut per sobre les nostres possibilitats, que ens havíem enganyat a nosaltres mateixos, que fèiem vida de milionaris, que el nostre no era un país ric i que tots aspiràvem a fer vida de funcionari acomodat i apoltronat en el diner fàcil, la bona vida i en la jornada de les mínimes hores possibles.

I per què no? El capitalisme no ha fet altra cosa que fer proselitisme i lloança de l'estil de vida de la classe mitja-alta, amb caps de setmana lliures, vacances pagades, jornades laborals de menys de 30 hores setmanals, ingressos per a comprar segones residències, per a sortir a sopar, per anar de botigues, per anar al cine... és a dir, per al consumisme frívol, efímer i del tot innecessari. Qualsevol excusa era bona per a generar necessitats de tercera que nosaltres hem anat donant "bombo" fins a convertir-les en necessitats de primer grau. Qui no ha mirat un iPhone amb llàstima quan el pressupost no donava per a més? Qui no s'ha lamentat d'haver de fer equilibris a final de mes i haver de dir que "avui no puc venir a sopar amb vosaltres"? Qui no ha somiat comprar un piset en un barri modest per a llogar-lo i tenir unes rendes fixes sense fotre ni brot? Qui no ha pensat en treure's unes oposicions, de qualsevol grau, per a poder viure tranquil i sense maldecaps perquè la opció de servir taules en un bar fast food no acaba de seduir al personal?

D'acord, és ben cert que la llei del mínim esforç no ha fet que l'home pugui escriure pàgines de més de dos mil anys d'Història i que el gènere humà hagi arribat on està ara... però el que està clar és que ara no valen les excuses de martirologi i del sacrifici a la pàtria com els que es donaven als ciutadans que havien de reconstruir el món després de la II Guerra mundial.

Amics, reconstruir la Història és feina per antiherois que mai veuran escrit el seu nom en els manuals d'història del món actual. Fer sacrificis i retallades és lícit perquè encara no puc acabar d'entendre les prestacions personals i els augments de sou que tenien certs càrrecs de l'administració pública, tot i que aquest no és el meu cavall de batalla. El que no veig tan lícit és aplicar les retallades al món acadèmic superior o a la sanitat pública, entre d'altres esferes mitjançant arguments tan pobres i manipuladors envers el ciutadà que té feines a pagar els impostos i la hipoteca.. (també se'ns diu que ens hem equivocat amb la mentalitat de la propietat i que mirem l'exemple del nord d'Europa on el lloguer està a l'ordre del dia. És clar, no comparem preus ni qualitat de pisos de lloguer a casa nostra o al nord d'Europa!)

Sí, apliquem retallades per evitar que el ciutadà tingui qualitat de vida, accès a la cultura i al coneixement,  creem una societat ignorant, empobrida i silenciosa perquè aquesta és la que no es revolta i la que paga religiosament a la Generalitat, a Madrid o a Europa. Sí, sí, sí... per a què estudiar una carrera o una professió si la política i la banca són la millor opció de futur?

3 comentaris:

  1. M'ha agradat molt el teu escrit. Enhorabona! Una explicació que es dóna és que això que hom anomena "estat del benestar" va néixer després de la Segona Guerra Mundial per evitar que les classes "populars" se sentissin massa atretes pel comunisme. El desmuntatge d'aquest "estat del benestar" va començar l'endemà mateix de la caiguda del Mur de Berlín.
    És instructiu i ajuda a situar-se llegir el llibre de Zymunt Bauman, Temps líquids. Viure en una època d'incertesa. Hi és en edició de butxaca, a 8.95, i suposo que es deu poder trobar a les biblioteques públiques i a les universitàries. Tot i que el llibre em sembla que ja té sis anys descriu amb molta claredat la situació que estem vivint actualment.

    ResponElimina
  2. Ole tu! En cavi tot el que expliques és cert encara que jo visc la crisi de molt abans. La crisi va fer estralls en la societta a partir del 2008, doncs jo la pateixo des del 2005 just quan era un pollet quasi sortit de la universitat i vaig entrar en el sector de l'automoció com a dissenyador... des del primer dia sentia que estavem em crisi per tant la meva forma de vida sempre ha estat austera només somiant en tenir un pis de lloguer propi i no compartint un amb 32 anys que tinc. Benvinguts a la crua realitat!

    ResponElimina