Collige, virgo, rosas.

"Collige, virgo, rosas dum flos novus et nova pubes,

 et memor esto aevum sic properare tuum". (De rosis nascentibus, Ausoni)

Sempre que s'escau m'agrada fer ús dels tòpics, molts ja ho sabeu, perquè faciliten poder expressar amb poques paraules, allò que podria convertir-se en prosaic i carregós. Ausoni tenia raó pel que fa al pas del temps, i la traducció  del fragment que he transcrit, vindria a dir: Recull, donzella, les roses mentre la flor és ufanosa i la joventut fresca, i recorda que així també corre el teu temps.

Francament, mai m'ha preocupat especialment el pas dels anys perquè el temps encara no m'ha jugat cap mala passada i si no fos perquè la història de cadascú es construeix amb les experiències vitals i personals, em semblaria que cada any que passa és idèntic a l'anterior, i igual a l'altre, i a l'altre... De fet, he desitjat moltíssimes vegades que el temps fos quelcom més abstracte i més ràpid d'assimilar per a poder trobar respostes a tot allò que ara em sembla inextrincable. El mes d'abril té unes connotacions estranyes per a mi: sigui perquè durant aquestes èpoques començava a enclaustrar-me a la biblioteca a causa dels exàmens de juny i els qui no estudiaven ja pensaven en passejar per la platja si el temps ho permetia, o perquè els dies d'abril coincideixen -tot sovint- amb la Setmana Santa, i amb els moments d'instrospecció que la caracteritza, es sigui creient o no. Sigui, també, perquè cada mes d'abril somiava que el dia de Sant Jordi el meu amor platònic de torn em regalava una rosa en senyal que els meus sentiments eren correspostos, la qual cosa mai s'acomplia, el cas és que el mes d'abril sempre l'he assimiliat a alegries i angoixes, i a l'inevitable cicle terrenal de vida i mort, deixant de banda si la idea de resurrecció ha sigut important per a mi en els moments que la fe sembla haver-se perdut entre els mesos més foscos d'hivern.