Desperta dintre la nit,
mirava. No fos l'angoixa
-el buc de la cambra és viu,
la fosca em toca la cara,
sento el corc com mina el llit,
percebo sentors de cala
i m'acompanya un respir-
no fos l'angoixa que em serra,
bé em podria ja expandir.
Però veig en l'ombra negra
com em fallava el desig:
mea culpa que voldria
ostentar damunt el pit.
Ja no em diran dona forta
-jo mateixa no m'ho dic-
ni sé per quin mar navega
el meu provident destí:
veig uns passos que s'allunyen
-baladres i tamarius-
i unes mans que diuen: "Vine,
no t'espantin els camins."
Si ja sabés, benastruga,
trobar un camí pelegrí!
Sal de llàgrima aturada
no em couria als ulls. I visc
perquè la nit no és eterna.
Desperta dintre la nit,
mirava. I el nus d'angoixa
ja era una mort en mi;
els ulls van a la finestra,
quan en un punt ha lluït
la llum de la matinada.
Clementina Arderiu, "Sempre i ara", 1946.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada