dilluns, 24 d’octubre de 2011

El pou dels desitjos

En el pou dels desitjos s'hi llencen les esperances secretes i només en resta una pregària efímera que amb prou feines es pronuncia en veu alta, en un acte d'introspecció; i la pregària és allò que anhelem amb el fervor dels qui encara esperem que un bon dia les coses poden canviar. Però és ben sabut que  els desitjos també porten implícits una dosi de resignació realista i d'immutabilitat. Un desig no deixa de ser tot allò que no ens ha sigut concedit i que, molt probablement, tampoc mai es concedirà.

Quan era petita resava abans d'anar a dormir, en els anys d'adolescència creia en el destí, i ara que ja no reso ni crec en les forces superiors de l'univers m'esborrona que m'hagi de guanyar i merèixer el poc que tinc. Quan els desitjos personals depenen del treball i de l'esforç personal és grat saber-se recompensada i, si en el cas contrari, no arriba allò que s' esperava sempre em queda el consol de treballar més i millor. 

Hi ha altres desitjos, però, que resten en un fons indefinit, negre i inexpugnable. Hi ha desitjos que moren al cor i que es van apagant a mesura que el dolor es fa més i més intens perdent, d'aquesta manera, la capacitat d'estimar. Si en un últim intent desesperat demanés al pou dels desitjos deixar d'estimar, probablement la meva vida, i la dels qui m'envolten, seria més tranquil·la però llavors jo ja no seria jo.

3 comentaris:

  1. Hola, Elara, només ens coneixem d'intercanviar quatre frases al FB, però amb aquesta entrada m'has retratat!
    Si em tornessin totes les monedes que he llençat al pou dels desitjos, seria ric. No són molts desitjos, però són moltes vegades demanats. I, és clar sense resposta. I com menys respostes, més preguntes. Fins que aquests desitjos no acomplerts se t'enganxen i et roseguen dins teu, fins que et corquen l'ànima. I no pares de fer preguntes sense resposta, amagat entre l'autocompassió i els entreteniments, tot esperant que aquell desassossec no aflori, però que saps que hi és, com aquella humitat de la paret que no se'n va mai. Fins que un dia, potser, un nou desig, encara més fort, encara més intens, que tampoc es complirà, enfonsi l'anterior al fons del pou. Avui, i ara, no crec en allò que canten els Manel: "a vegades ens en sortim". Et diuen: demà serà un altre dia. Però els dies s'acaben.
    Em sap greu, avui estic molt pessimista ;)

    ResponElimina
  2. És bo de posar en el treball tot l'esforç personal però no és bo d'esperar-ne cap recompensa. Generalment no n'hi ha.
    Pel que fa als desitjos que resten en un fons indefinit, negre i inexpugnable, poden ser qüestions que no tenim ben resoltes. És bo de reflexionar-hi i intentar de resoldre-les, però és molt difícil. Hem d'aprendre a conviure-hi.
    No crec que deixar d'estimar sigui la solució a res.
    Ànim, després de la tardor i l'hivern torna la primavera i tot es deeixondeix i ens envaeix altra vegada la força vital necessària per tirar endavant. I tornarem a veure-ho tot bonic i acolorit.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, Daniel, pel teu comentari. Entre tu i jo hem acabat de donar forma al que jo volia plasmar en l'escrit, i si tu t'has sentit identificat amb el meu post, encara m'hi he sentit jo en el que m'escrius. Això no vol dir, però, que els dies s'acabin... simplememnt hem d'aprendre a conviure amb allò que cada dia ens pesi i fer el cor fort. Però sí, quantes menys respostes s'entreveuen sorgeixen més preguntes.
    I també estic completament d'acord amb el que diu l'amic Xavier, que jo ja no sabria què fer sense els seus consells, perquè hi penso molt :) Però la tardor i l'hivern són les meves estacions preferides i són les que em fan sentir més vives, deixant de banda les persones que m'envolten.

    Una forta abraçada i un petó a tots dos!

    Elara.

    ResponElimina