Inspiració

Diran que la inspiració és una companyia difícil de retenir al nostre costat tota la vida, i no podria estar-hi més d'acord. Quan ha deixat de ploure, quan el dolor minva per deixar lloc als dubtes i a quatre coses mal resoltes que només el temps dirà si tenen solució, quan res deixa de ser un buit inexplicable i el tot és relatiu, la inspiració passa a un segon terme.

Amics, amigues: no em queda més que desitjar-vos un bon cap de setmana i dilluns al matí ja en parlarem!

Bitxo

Benvolguts, ara feia dies que no us presentava cap dels meus millors amics, i per no perdre el costum, aquí us deixo un parell de fotografies del gatet Bitxo. El protagonista d'avui apareix per primera vegada un dia d'hivern d'ara fa tres anys, a Fontromeu, quan la tieta d'un amic meu tornava d'esquiar i se'l va trobar prop del seu apartament. En Bitxo miolava, estava afamat però sobretot, tenia ganes d'escalfar-se i sentir-se acollit; entendrida pels miols d'un gatet que tenia pocs mesos, la tieta de'n Santi va decidir donar-li protecció per una nit... però aquestes coses, prou que tots ho sabem, no tenen límits i la nit es va acabar convertint en tres anys, amb cada un dels dies que el conformen.

El meu amic m'explica que en Bitxo té les llibertats d'un gat de carrer, juntament amb els conforts d'un gat domèstic perquè entra i surt al seu aire. Viu en un clima d'alta muntanya, sa i pur, i això el deu fer encara més feliç, cosa que s'observa perfectament en les fotografies que m'han enviat. Espero que us agradin.

La gavina

Sovint se'ns adjudiquen rols que no hem demanat i ens cau al damunt una responsabilitat que ens queda grossa i no desitgem; segurament això és el que els ha passat a les pobres gavines, esdevingudes l'eslògan del partit vencedor de les eleccions de 2011.

Les gavines, també cal dir-ho, gaudeixen d'una fama contradictòria: aus evocades per mariners que clamen l'enyor de l'estimada enmig d'un mar cruel que els separa del seu amor i de la terra de naixement, també se les considera vulgars rates alades, cridaneres i embrutidores. Estimades per uns i detestades per d'altres, ja se sap que no es pot agradar a tothom.

Em sap greu pels pobres animalets perquè les gavines sempre han sigut un dels ocells que més m'han commogut, segurament perquè jo sempre em poso de part del dolent o del menystingut, coses de la meva naturalesa. Avui, però, hauria preferit que no es convertissin en protagonistes indiscutibles del cel gris i encapotat de la política d'un país que no vull ni citar.

Si aquesta tarda veiés una gavina prop de l'Onyar que volgués escoltar allò que tinc a dir, no podria dir-li que sento dolça melangia ni que penso en ella en tot moment, perquè encara no se m'han espatllat totes les neurones del cervell.

Què se li diu a una gavina? No en tinc ni idea perquè només sóc capaç de comunicar-me amb els gats, però si la gavina tingués a bé d'escoltar-me potser li diria que em sap molt greu pel que ella i la resta de congèneres estan passant i que jo, amb la mà al cor, no he volgut aquest destí per a elles ni per a ningú. El més segur, però, és que la gavina es limités a mirar-me amb impertinència i aixequés el vol, fent veure que no ha sentit res.

El final obert dels llibres d'Història

Si una cosa tenen els caps de setmana plujosos és que exigeixen enllestir la feina que tinguem entre mans i fortalesa mental per a no caure en la nostàlgia. Si, a més, el cap de setmana plujós coincideix amb el dia de reflexió abans d'unes eleccions anticipades, encara millor! Tenim garantides les converses monotemàtiques amb els amics que haguem convidat a sopar a casa nostra i servit el primer plat, juntament amb una bona dosi de debat estèril.

S'albiren gavines en l'horitzó, tal i com vaig deixar escrit en el post d'un amic del facebook, i nosaltres haurem d'aguantar i recollir-ne la merda. S'esperen temps difícils, amics meus, hi hagi que hi hagi al poder; si no, per prova, només caldria agafar un manual de COU o de 2n de Batxillerat de la Història Contemporània d'Espanya i fer una ullada als esdeveniments polítics del segle XIX:  Passem de la configuració de l'Estat liberal i els progressistes (1833-1843) a un govern moderat (1843-1868), pel mig hi tenim la famosa revolució de 1868, una monarquia estrangera que acabà ben aviat, l'esdeveniment de la primera república, tornant a la restauració borbònica, la subsegüent fallida d'aquella, fins a arribar a la dictadura de Primo de Rivera.

L'efecte pèndol ja va començar a estilar-se al segle de les idees romàntiques, la qual cosa és preocupant si tenim en compte els símils amb la situació actual. L'arribada al poder del PP (perquè a efectes pràctics només imperen uns o altres, PSOE o PP) sembla tenir efectes messiànics per aquells qui esperen un canvi per sobre de tot, siguin quines siguin les conseqüències.

Amics meus, tingueu ben present que la Història es seguirà escrivint d'aquí 50 anys, i que en els manuals d'història no es parlarà de les famílies que sagnen per culpa de l'atur o de les manifestacions en contra de les retallades... hi haurà quatre ratlles que es limitaran a explicar que a durant la primera dècada del segle XXI, més de 20% dels habitants de l'estat espanyol estaven a l'atur, que existia una atmosfera de descontent social, i falta de lideratge polític. Evidentment, es donaran més o menys detalls, depenent del curs a que estigui destinat el llibre d'Història. Això sí, aquesta serà una altra manera més de martiritzar als nostres fills, i als fills dels nostres fills, obligant-los a estudiar un canvi de partit polític cada 8 o 10 anys, amb les inevitables revolucions estatals i internacionals que hagin existit al llarg d'aquests anys... fins a arribar a.... deixo el final obert per a la tria del lector.

El dolor

Quieta en la nit, en posició fetal, potser la més antiga que els homes ens hem servit per a evadir-nos del dia, deixo que la pluja caigui i covo el dolor talment com una febrada que cal deixar passar.
Hauria de plorar però no puc. En el nerviosisme vehement de la mà que busca a les palpentes un mocador de paper, lluitant contra el desordre de la tauleta de nit, o en els sanglots que s'ofeguen amb el pes de la vànova, hi ha l'oblit momentani del motiu pel qual es plora. No em sento millor ni més valenta per deixar escrit que a vegades ploro, simplement és una realitat que existeix.
Existeix, també, la pròpia censura racional que ens obliga a callar les llàgrimes perquè ens han ensenyat que el dolor emocional és l'estat artificial de la debilitat natural. Plorar és ser vulnerable, plorar equival a restar nus en una nit glacial d'hivern sense possibilitat de supervivència.
El dolor que sentia només al cor s'ha mudat en sensacions palpables i sento fiblades que pugen pel braç i s'entortolliguen en les meves cervicals fins que he de serrar les dents per no cridar. El dolor segueix el seu periple i s'instal·la, finalment al cap, deixant els meus pensaments en una nebulosa grisa i confusa fins que, misteriosament deixo de plorar i m'adormo.
L'endemà alguna cosa ha canviat: segueix plovent, el dia també és gris, sento la mateixa pena esmorteïda però ja no em fa mal res, ni tan sols el cor. L'home és home perquè ha fet ús de la contínua adaptació i, encara que no ho hagi demanat, s'ha hagut d'amotllar al devenir, cruel en alguna ocasió, però també esperançador.

Guix

Em dic Guix i visc a Sant Andreu de la Barca, però vaig néixer a un poblet de Girona que es diu Vilobí d'Onyar, en una casa enorme on hi vivien una muntanya de gats. De seguida em vaig adonar que, per ser el rei de la casa, allà ho tenia fatal. Per això em vaig afanyar a triar mestressa, vull dir una mestressa per a mi sol. Quan jo només tenia un mes i deu dies, va aparèixer per allà una dona que em va caure molt bé i vaig decidir adoptar-la. Va ser fàcil: vaig fer quatre entremaliadures força divertides i au... ja la vaig tenir al pot! Es diu Montserrat i es pensa que va ser ella qui em va triar a mi. Jo deixo que ho pensi, pobrissona, no fos cas que tingués un disgust.

La filigrana de buscar mestressa em va sortir de primera perquè ja fa sis anys que visc en un pis que té una terrassa molt gran, plena de plantes molt guapes, que creixen ben ufanoses gràcies a mi. Sí, perquè mentre la mestressa les rega i els treu les fulles seques i les esporga i els fa tot el que cal fer-los, jo m'encarrego de mantenir a ratlla els lleons, els cocodrils, els rinoceronts, les serps i els hipopòtams, que se les saben totes... Què dieu?... Que no n'hi ha, de bestiar d'aquest, a casa meva?...És clar que no! Perquè els espanto, ves!!!

Cada nit un poema

Cada nit un poema.
Sobre el full solitari
la mà es mou.

Dins la quietud
contemplo la claror
vacil·lant del carrer,
i sento com si tingués
algú arran de pell,
a frec de llavis.

Si em calia escollir.
Em quedaria amb la ploma
a la mà. Mai més sola,
cada nit.


Montserrat Abelló, Poemes d'amor-Antologia.

Inventari dels records d'un diumenge de pluja

Era una manta marró, a quadres, lletja i vella que perdia el borrissol i embrutia el terra immaculat del pis petit, humit i fred del carrer Maluquer Salvador, a Girona. Aquella va ser la primera llar dels meus pares quan van arribar a la nova ciutat, i la manta viatjava amb ells.

Es sentia l'olor de la xocolata desfeta que sortia de la cuina mentre jo, avorrida i lliure de vigilància, al sofà, arrencava les pàgines del llibre que estava llegint la meva mare. Encara guardem el llibre mutilat i encara ho recordo com si fos ahir. Tenia cert interès macabre i morbós el fet d'esfullar, pàgina per pàgina, aquells llibres tant estranys plens de línies negres i monòtones que no tenien cap mena de sentit per a mi. Crec que no em va renyar.

Vaig deixar tota la paret blanca del passadís plena de ditades de xocalata, però ara mateix no en recordo els motius exactes. No era una nena dolenta, tot el contrari, però les tardes de pluja m'atabalaven perquè la meva mare mai tenia ganes de fer res si no havia d'anar a treballar, i jo buscava motivacions allà on n'hi havia i les parets blanques em semblaven, també, molt avorrides. El que sí recordo exactament és que aquell vespre de pluja vaig anar a dormir sense sopar, amb el cul calent i vermell com una tomata i que no va haver-hi més xocolata desfeta durant una bona tempoada.

El premi de l'11 de l'11 de l'11

Data curiosa, aquesta de l'11 de l'11 de l'11. Estèticament té una sonoritat i una vistositat que em criden l'atenció i em fan somriure innocentment, tot i que jo no he sigut mai seguidora de les dates que creen vertigen entre la gent, sobretot pel fet que diguin allò de que "no ho tornarem a veure fins al...", com si realment fos un drama no ser eterns o com si nosaltres fóssim protagonistes indiscutibles d'un fet transcendental. No, res de tot això.

No només en volia valorar la curiositat d'escriure la mateixa xifra en cada una de les estructures temporals que l'home va crear per ordenar el pas del temps i, a més a més, amb una de les meves xifres preferides, sinó que volia deixar aquí escrites algunes d'aquelles collonades que tots hem arribat a pensar si tinguéssim a la butxaca una quantitat ingent de diners i ni tan sols sabéssim què fer-ne:

LES MEVES INVERSIONS:

1-Prioritat inajornable però no primordial: canviar-me i renovar-me completament el vestuari.

2- Fundar un refugi de protecció animal (i no us molesteu en buscar més actes solidaris perquè no n'hi haurà més).

3-Deixar de pensar en enviar currículums ipso facto.

4-Comprar-me una caseta amb pati vora la ciutat de Girona... no, aquesta millor l'esborro i la substitueixo per un pis assolellat a l'exclusiu barri vell de Girona, amb aire condicionat, calefacció de gas natural i tot allò que pugui vèncer les maleïdes humitats de la nostra benvolguda ciutat.

5-Comprar-me els llibres que vulgui i quan vulgui.

Seguiria posant xifres i tasques a fer, perquè amb diners les facilitats truquen a la porta.

Havia pensat, també, en incloure qualsevol tòpic d'aquells que sempre muden i fan quedar bé davant els altres, com donar la meitat del premi, que es juga avui, a una ONG per a la fundació d'alguna escola o per a la investigació de malalties incurables. Però no. El qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra, però m'he tornat materialista, capitalista i egoïsta, sigui perquè en aquests moments escric empipada perquè no he comprat el número, o perquè estic empipada perquè m'he aixecat amb el peu esquerra.

Si el premi fallés demà potser tindria altres prioritats més filantròpiques a l'hora de pensar en què invertir els diners, però avui m'he tancat en banda i penso quedar-me tan ampla.

Leo

La història del gatet Leo és una mica trista per diversos motius: la dona de la família Escobar-Loba se'l va trobar al carrer quan només tenia dos mesos i sembla ser que la seguia a totes les botigues que ella entrava fins que, moguda per la llàstima i l'aspecte delicat de'n Leo, se'l va endur a casa. Al cap de sis mesos de viure amb la seva nova família, en Leo va ser atropellat per un cotxe, va estar a punt de morir i va haver d'estar un temps en una clínica de Lleida fins que es va recuperar; de resultes de l'accident va perdre la sensibilitat a la cua i, tal i com descriu el seu amo, sembla que la tingui morta.

Actualment està del tot recuperat de l'accident però lamentablement en Leo pateix de càlculs orinaris i li costa fer pipí, per tant, de tant en tant han de medicar-lo i donar-li un pinso especial per evitar-li més complicacions.

Us deixo una preciosa fotografia del gatet protagonista d'avui, que com es pot veure, sembla un animal feliç i ben cuidat malgrat els problemes de salut que pugui arrossegar.

A una amiga

Estimada, molt estimada amiga,

ha passat un temps d'ençà l'última vegada que vam trobar-nos en una ciutat i en unes circumstàncies que no sé si val la pena de citar o de recordar. Han passat alguns dies que contabilitzarien pocs mesos a data d'avui, però el temps ha passat per tu i per a mi i encara no sé si ens ha posat al lloc que ens toca, tal i com resaria la dita popular. No voldria ésser impertinent amb aquestes ratlles, malgrat que sentia la profunda necessitat d'escriure't i d'exposar-te allò que no podia ni tan sols atrevir-me a dir perquè estava vinculada a una mena de pacte no escrit de silenci, que avui dia ja no existeix.

Amiga, en el meu cas el temps ha acabat corretgint allò que no havia encaminat amb prou seny en la meva vida, era inevitable i suposo que tu també esperaves les meves paraules portadores de bones noves per a tu, tard o aviat. Ja ho veus, la paciència dóna els seus fruits!

Però, i tu? Tant que m'encaparro en parlar de mi i amb prou feines t'he preguntat per aquelles besades amb aire de mar que enviaves des de l'últim sospir que sorgia d'un desig ocult i no correpost. De veritat, ho lamento. Tots aquells petons de capvespre que no t'han sigut retornats valen, per mi, tota la felicitat del que per tu seria una vida literària plena d'èxits i d'aplaudiments; i que, estimada amiga, et desitjo sense rancúnia de cap mena.

Amiga, no defalleixis, segueix amb els teus cantars a la vida, aquesta vida que t'ha sigut donada per a sobreviure a la cursa dels anys passatgers. Escriu, no deixis de banda les paraules, no abandonis allò que únicament et pot fer noble i bonica als ulls dels altres per amagar la hipocresia i l'animadversió que enverina la teva ànima ja corrompuda per l'enveja. Mentre encara puguis plorar els anhels del teu cor en la soledat de la cambra marital, podràs seguir regalant-nos aquelles lletres que els altres no sabem escriure. Amiga, escriu, i deixa la teva emprempta en les pàgines de la història perquè això serà l'únic que restarà de la teva memòria entre els qui seguirem vius per jutjar si la fama és merescuda o simplement és un antull passatger. En tot cas, deixa-ho a les nostres mans i el temps, de nou, ens posarà al lloc que ens toca.

Sempre a la teva disposició, jo.

Nina

Benvolguts, avui em plau presentar-vos la Nina, la gateta blanca de la Marissa qui m'explica que un dia que va anar a portar el dinar al seu marit, que treballa en una cooperativa agrícola, va trobar-se'l amb una boleta peluda a les mans i que no va parar d'insistir fins que la Marissa se la va endur a casa amb la condició que la cuidarien entre els dos.

Actualment té uns 15 mesos i el matrimoni ja no sap viure sense la Nina; l'adaptació a la nova llar va ser una mica dura perquè la Nina no sabia fer les seves necessitats al lloc que li havien adjudicat, però amb el temps ja n'ha après. La Marissa també m'explica que li agrada dormir al llit de matrimoni amb ells i amagar-se a tots els forats que troba (actitud molt característica dels felins), com els armaris o la rentadora, cosa que es pot veure amb la fotografia que us adjunto.

La Nina fa molta companyia, sobretot a la Marissa, perquè diu que passa moltes hores sola a casa i que amb ella ja té amb qui parlar. Segrament és una barreja d'un gat de raça d'Angora amb algun de comú. Jutgeu vosaltres mateixos.

Starsky

Després d'aquests dies de festa arrenco la normalitat quotidiana amb l'Starsky: el Gat en majúscules, l'únic, el rei, el gat de pes anomenat Starsky. No és que el seu amo m'hagi regalat un pernil dels bons perquè en faci propaganda favorable però és que aquest és el gat més gros que he vist de tots els qui me n'heu anat enviant perquè pesa 7 quilos!, aviat és dit.

L'Starsky va nèixer, ara ja fa 11 anys, al costat d'un contenidor de carrer, concretament a Salt, i una veïna del barri el va regalar al meu amic Pep Prieto perquè se'n fes càrrec. Avui dia s'ha convertit en un gatarràs carinyós que, a més, té una especial predilecció per estirar-se sobre el portàtil del seu amo perquè en surt una escalforeta molt agradable pels felins. Quan en Pep arriba a casa, l'Starsky no se li desenganxa i el seu amo explca que semblen un matrimoni, amb discussions incloses.

En la fotografia sembla que fa cara d'ofès perquè en Pep el deu haver renyat per estar-se massa a prop del maletí que guarda al portàtil i això no li fa massa gràcia.

1 de novembre i el dol

El dia de Tots Sants a Girona ha despuntat blau, serè i lluminós però amb una atmosfera feixuga on s'albirava calitja a l'horitzó. En realitat no m'hagués preocupat gens si, en comptes de tenir un dia de record als difunts, de sol, l'haguéssim tingut de tempestes amb llamps i trons.

Hi ha dies de festa assenyalada que la metereologia no en condiciona la manera de celebrar-ho, i Tots Sants o el Dia de Difunts en serien el cas perquè són dies de celebració individual on cadascú de nosaltres tria com celebrar-ho o com exterioritzar-ho.

En el meu cas, no crec ni he cregut mai en dates clau que marquin el com, el quan i el perquè de recordar aquells qui han anat faltant dins els meus cercles; no em considero una persona anti sistema a qui li agradi negar tot allò que ja està establert en festivitats importants, però el dol és un estadi que passa per diverses fases diferenciades en cada persona i que no depenen de dies marcats al calendari.

En primer lloc -si se'm permet explaiar-me pel que fa a les experiències personals- cal aprendre a conviure amb l'absència de la persona i el buit que deixa aquesta, la qual cosa és, per mi, allò més difícil d'assumir; anar-se'n a dormir i despertar-se pensant que ell/a ja no hi és i que no el tornarem a veure és una espina clavada al cor de forma irreversible.  Refer una vida quotidiana que ha quedat estruncada per la marxa de l'ésser estimat tampoc és fàcil, però aquí és on juguen altres elements externs que poden ajudar a fer de l'absència una situació més fàcil d'acceptar: la feina, les obligacions de la llar, els altres membres de la família que resten i que també necessiten afecte i comprensió, les amistats... les opcions són múltiples i diverses.

El dolor també acaba minvant i amb el temps aprenem a acceptar la nova situació, encara que no passi ni un sol dia que no deixem de pensar en aquell qui estimàvem o que hi mantinguem monòlegs interiors retraient-li, o no, que s'hagi mort i que ens hagi deixats sols. Sí, estimats amics i amigues, els qui quedem sobre la terra som així d'egoïstes i no perdonem que ens hagin deixat a mercè de tot allò que encara s'ha d'esdevenir. Però, a la llarga, deixem que aquells qui han marxat facin el seu camí en pau per la seva i la nostra tranquil·litat espiritual.

Si cap dels meus lectors vol perdonar-me la gosadia d'escriure sobre un tema que he patit en primera persona, només em cal dir que el dol no és res del que ningú s'hagi d'avergonyir o d'amagar sempre i quan no se'n vulgui fer un drama etern o una carta de presentació envers els altres per guanyar-nos la commiseració fàcil i la llàstima negativa. No, el dol és quelcom que vol temps, paciència i una espatlla on recolzar-se per part dels nostres amics perquè arribi el dia que l'absència deixi de coure en l'ànima i que veiem el futur amb un altre color que no sigui el negre.