Cantonigròs, avui i de lluny

Fa temps, a classe d'Arqueologia, se'ns va ensenyar les diverses etapes de destrucció que afectaven a una casa, representades mitjançant un embrollat esquema anomenat "Matrix de Harris". Malgrat que aquell detall de l'assignatura em resultava carregós i complexe d'entendre al primer cop d'ull, aviat em va anar interessant la lògica abstracta que calia usar per pensar la construcció del revés. De fet, les cases sempre han tingut una significació especial per a mi perquè les assimilo a un projecte de futur, i comparteixo plenament la idea que "parar casa" és el mateix que fundar una família, fer arrels i mirar endavant, passi el que pasi; per tant, casa vindria a ser sinònim de futur i esperança.

Quan era petita, els meus pares passaven els estius i les festivitats de l'any a la casa de Cantonigròs, un poblet de 300 habitants, a tocar de L'Esquirol i Tavertet, que veia crescuda la seva població gràcies als barcelonins que buscaven bon clima muntanyenc i tranquil·litat, exceptuant el trencament de la calma bucòlica, quan es celebrava el conegut Festival Internacional de música de Cantonigròs. Més enllà de les atraccions folklòriques, la casa de Cantoni va representar -i encara representa- un trosset d'infància que podria ser qualificada de feliç, tot i que en aquells dies no valorava la casa més que com a un simple espai on hi menjava i dormia, fet que la meva mare es feia farts de retreure'm fins a l'avorriment. Avui, però, la recordo amb una mena d'enyorança positiva que ha fet que no abandoni el somni de tenir quatre parets en propietat de pedres venerables, per a poder-hi residir fins que la mort me'n separi.

A la part superior i a mà dreta, adjunto una fotografia de l'església parroquial, Sant Roc, on curiosament va començar part de la meva educació catòlica i on vaig aprendre les primeres cançons de doctrina fins que els meus pares, cansats de sentir les mateixes cançonetes "cumbayàs", van decidir matricular-me al conservatori perquè aprengués música i solfeig.