divendres, 19 de novembre de 2010

"Palles mentals"

La lluita contra el mal és quelcom semblant a la lluita contra el càncer. Aquesta malaltia s'instal·la en algun lloc del cos humà (posem per cas, el cor) i va estenent cèl·lules malignes que es mengen qualsevol rastre de bondat i humanitat que algún altre averany habitual no hagi pogut esborrar. Puc dir que, a Déu gràcies -a risc que aquesta expressió pugui irritar a un/a possible lector/a-, no he tingut la possibilitat de tractar gaire amb gent que faci de l'odi i la rancúnia, una raó per viure i tirar endavant. Els perills de topar-me amb tentacles manipuladors que esperen el moment adequat per atacar i esprémer la vida que hi ha en mi, els podria comptar amb un sol dit de la mà...però, desgraciadament, existeixen. Aquestes persones acostumen a creure's omnipotents, segurs de sí mateixos/es, en possessió de la veritat absoluta quan creuen que se'ls ha fet un greuge, i fins i tot es permeten el luxe d'implicar a d'altres persones que volen viure en pau i tranquil·litat la seva rutina, almenys mentre puguin. Els perills de que qualsevol individu es trobi immers en una espiral massa recargolada, van escalant posicions en una cursa estúpida que tampoc porta enlloc; les conseqüències només seran obrir velles ferides i trencar més que un grup d'amics o una família... o simplement, posar llenya al foc, siguent aquest el preu a pagar com a penyora de les obsessions malsanes d'algú que més valdria que el tanquessin en un sanatori i es dediqués a la contemplació.
Demano disculpes pel títol groller i de mal gust que encapçala aquesta entrada, però no puc evitar pensar que les "palles mentals", malgrat que es gaudeixen en solitari i donen més plaer intel·lectual que no pas sexual, no són positives per algú que està en la corda fluixa, a cavall entre l'obsessió i la pura maldat, malgrat que aquest/a hagi aixecat, abans, el seu dit acusador. Al tanto amb portar més enllà del convenient la imaginació; pensar que podem jugar en lligues de primera categoria, ha fet que, sovint, es caigui en l'autodestrucció.
I per acabar amb una expressió popular de la terra, i per aquell que tingui un interès forassenyat en tot allò que sigui català: "Tal faràs, tal trobaràs". Personalment, cedeixo amb gust la meva posició, si és que mai ha sigut envejada, perquè encara ningú ha aconseguit destruir el meu raconet d'autèntica felicitat que tenia guardat a la recàmera...ara serà hora de treballar-lo, i de crear vida d'on no hi hauria haver existit mai el dubte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada