dijous, 25 de novembre de 2010

El convidat permanent

Dubto que mai, ningú, hagi tingut la sensació que haver aconseguit vèncer l'angoixa, les pors, l'angúnia o el dolor, no s'hagi convertit en una victòria pírrica que s'hagi endut per endavant il·lusions i virtuts que ens feien una mica millors. Només resta la satisfacció de saber-nos segurs en el paradís de la impassibilitat perquè, quan desapareix l'amor i quan, sobretot, desapareix el desamor, la indiferència ni tan sols truca a la porta: fa temps que la tenim instal·lada com un convidat permanent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada