Els perills de la malenconia

Avui dia és molt fàcil i molt freqüent trobar persones que tenen tendència a la baixa, com diríem col·loquialment, o persones que tenen un caràcter on hi predomina la tristesa i la malencolia. Si haguéssim de fer un estudi etimològic de la paraula, caldria recular a l'època de la remota Grècia en què s'usava la paraula mélanos, que voldria dir negre, i kholé, bilis. D'aquesta manera ens quedaria una traducció literal que podríem deixar en "humor negre", que en el seu moment era una de les teories associades a la medicina i a l'alquímia (caldria recordar la teoria dels quatre

humors hipocràtics i el seu quilibri dins el cos humà), però com que jo no sóc experta en la història de la ciència antiga, prefereixo seguir cremant etapes en el temps i plantar-me a l'època romana, on la malenconia ja designava certs estats anímics que no acabaven de ser considerats normals. No és fins la irrupció del període romàntic en que la melangia va passar a ser acceptada com un estadi més del sublim, donant obres literàries i pictòriques que encara pesen en la tradició visual i iconològica del nostre present. Per exemple: qui no ha quedat embaladit veient un quadre pre-rafaelita, en que una preciosa noia de melena llarga i ondulada, amb aires de nostàlgia i tristesa, esguarda en la llunyania algú o alguna cosa que ha de fer canviar el seu destí? En el fons, la melangia no ha quedat associada, també, al geni incomprès, o a l'individu que sent pesar la solitud del món a les seves espatlles? Ben cert que sí.

Però el temps present és immensament més complex i més ric, amb totes les avantatges i inconvenients del que suposa tenir accés a la informació i a una vida més fàcil, parlant en termes materials. Lamentablement, la integració del terme "depressió" en el llenguatge quotidià i entre, gairebé, tots els sectors de la societat (però especialment entre els joves. Per exemple, estic deprimit perquè he suspès un examen) ha fet molt de mal. Des del meu punt de vista, arribar a una situació de depressió és fruit de frustracions mal encaixades, d'episodis dramàtics succeits en la vida personal, sumat a la decreixent valoració del que tenim, o simplement perquè la genètica de cadascú hi pot tenir més predisposició. És necessari dir, però, que tot plegat pot acabar desencadenant en desiquilibris mentals molt importants i que podrien esdevenir malaltia sense l'ajut d'un professional. Si això no es tracta a temps, les conseqüències poden arribar a ser nefastes, tant per qui ho pateix com pels seus pròxims.

Al tanto amb els perills de que les llàgrimes i la pena puguin convertir-se en la pròpia medicina de l'ànima, perquè llavors és quan s'ha caigut en un cercle viciós d'on costa moltíssim sortir-ne.