diumenge, 14 de novembre de 2010

La fi

Els boscos d'alzines, les perxes de castanyer, les muntanyes que s'erigeixen implacablement cap al cel i les esglésies que coronen un punt finit per l'orgull de l'home, han deixat de pertànyer als meus somnis.
La casa, aquella casa(!) que havia de ser nostra, s'ha perdut enmig de la naturalesa i entre els meus records confusos.
Cada dia que passa m'allunyo d'un ideal de vida que havia il·luminat els meus anys adolescents i que ara s'ha convertit en un neguit, fruit de sentir-me sola i desesperançada, i de tants i tants anys d'espera.
Si haguessis sabut entendre que el temps em jugava realment en contra, si haguessis valorat el foc de la joventut que enfortia els nostres anhels...el mar de retrets i separació no seria impossible de sortejar.
Ara ja, espero. Quan tot està perdut, els braços auxiliadors s'esvaeixen i no hi ha possibilitat de consol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada