diumenge, 28 de novembre de 2010

I nosaltres també?

Compro el diari i faig un cafè al bell mig del centre històric de Girona, i mecànicament obro les pàgines de les eleccions catalanes en què els titulars ja prediuen el fracàs de l'esquerra catalana, ballant al so de la posició que prenguin el convergents, depenent del nombre de vots; la quasi majoria absoluta o la recerca d'un soci per a fundar el govern a la Generalitat. Això ho deixo pels sondejos que monopolitzaran l'audiència televisiva al llarg de la tarda, vespre i nit d'avui. Com a ciutadana de l'Estat Espanyol, encara dono gràcies per a poder permetre'm el luxe d'asseure'm en un bar i llegir el diari amb tranquil·litat un diumenge al matí; estirant d'aquí i d'allà, la meva micro economia encara es podria considerar solvent, tinguent en compte que visc de la generositat del meu pare, donant-me sostre, un plat a taula i les factures del mòbil subvencionades. La resta m'ho costejo jo. Ni parlar-ne d'haver de pagar un lloguer, una hipoteca a 40 anys, factures de gas i aigua o comunitat de veïns...no puc ni pensar en comparar-me amb l'estil de vida que duien els meus pares a la meva edat: quan penso que ja eren casats i que havien començat a pagar el seu piset per a fundar una família, em cau la cara de vergonya i maleeixo la meva tendència a la llei del mínim esforç i a la vida regalada. Voldria ser útil!
Penso en la meva llicenciatura (sense màster que la pugui florir), en els estudis no reglats però oficials de música al Conservatori, en l'aprenentatge de francès que segueixo actualment, a més de la poca experiència laboral que pugui tenir en arxius, excavacions arqueològiques o altres feines de temporada que hagi anat fent estius i caps de setmana. No n'hi ha prou.
Dono gràcies, també, pel fet de que encara no estic encasellada dins aquesta nova generació perduda, batejada com a "Generació ni-ni", ja que per el moment tinc ocupacions que em reporten beneficis econòmics, però el panorama internacional no és gens consolador. Irlanda ha caigut, i pel que fa a casa nostra... les opinions estan clarament dividides: probablement no tenim una economia corrupta lligada al govern, com hauria passat a Grècia, o un trencament de la banca, com a Irlanda, però el deute que deixa Espanya degut a l'explosió de la bombolla immobiliària és indiscutible. Per a la solventació i l'auxili de la situació espanyola, caldrà ajustar pensions i altres prestacions que, molt probablement, facin desaparèixer la classe mitjana, malgrat les reticències d'aquesta. De moment, seguiré fent equilibris per arribar a final de mes i canviaré el xip...la meva intuïció no acostuma a fallar, i em fa l'efecte que ens haurem d'acostumar-nos a viure amb molt menys del que crèiem inqüestionable... fa temps que una servidora s'està fent un raconet, estalviant d'allà on pot, i que espero seguir engreixant. Això sí, per si les mosques, no ho penso pas ingressar en cap banc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada