dimarts, 3 de maig de 2011

Els ulls de la deessa

Explica la llegenda que durant el segle IX, el territori de Tailàndia i Cambodja comprenia una zona que estava dividida en regnes i que a cada un d'ells hi havia un temple budista on hi vivien gats completament blancs que, segons les creences budistes d'allà, protegien les ànimes dels sacerdots morts, a més de protegir el temple dels forasters.
Al temple de Lao-Tsun vivia un gat amb els ulls del color de l'ambre i el pèl blanc que es deia Sihn, el fidel company del sacerdot Mun-ha. Una nit, uns lladres van assaltar el temple i mataren al sacerdot quan aquell estava resant als peus de l'estàtua d'una deessa daurada amb el ulls de color blau safir; en el moment de la mort, Sihn saltà sobre el cos del sacerdot i l'ànima del religiós s'instal·là al cos del gat. El color blanc del pèl del gat es tornà daurat com el reflexe de l'estàtua de la deessa i només la part inferior de les potetes restaren blanques perquè havien estat en contacte amb el cos del sacerdot. Els ulls també es transformaren en el color blau safir de la deessa, i la cara, les orelles, la cua i les potes adquiriren el color de la terra.
Sihn, transformat ja en el que avui coneixem com el Sagrat de Birmània, va quedar-se al costat del cos del sacerdot durant set dies fins que ell també va morir, i va guiar l'ànima de Mun-ha fins al paradís. Quan Sihn va morir, els altres gats del temple també van adoptar els mateixos colors i es col·locaren en cercle al voltant d'un jove, designant-lo successor del difunt Mun-ha.

Al segle XIX, els seguidors de Lao-Tsun foren perseguits i es veieren obligats a fugir. L'explorador francès A. Pavie ajudà als sacerdots i als gats a creuar la frontera fins al Tíbet per a poder fundar un altre temple. Els monjos, per correspondre la seva ajuda, enviaren a França una parella de gats amb la femella -que es deia Sita- prenyada, i aquesta fou la responsable de la introducció de la raça a Occident. (Allan Percy, La magia de los gatos, Luciérnaga, Barcelona, 2009).

Avui dia, el Sagrat de Birmània és una de les races més vistoses i apreciades entre els amants dels gats; no només per la seva bellesa enigmàtica i exòtica -no en va es diu que té els ulls d'una deessa- sinó que també s'hi pot afegir un caràcter afable, dolç, pacient amb els petits de la casa que ha fet les delícies de tots els components d'una família variada.

2 comentaris:

  1. Una llegenda molt bonica. Un dels regnes que hi havia en aquell indret era el de Siam que, quan jo era petit encara existia i tenia una reina molt bella. Recordo que fa anys la meva mare va tenir un gat siamès (el nom devia venir de Siam) que li destrossava les butaques, les cortines, els cobrellits, ... I també esgarrapava. Ara, això sí, no era pas blanc. Al cap d'un temps se'n va desprendre.

    ResponElimina
  2. Sí, Xavier, els gats Sagrats de Birmània i els Siamesos presenten característiques molt semblants en general, tot i que el Sagrat és més robust de constitució i de pèl llarg, a diferència del Siamès que és més estilitzat i lleuger.
    Vaja, abans els siamesos eren quelcom estrany i exòtic a les llars, llàstima que se'n desfès!
    Gràcies per la teva lectura i t'envio una forta abraçada!

    ResponElimina